Primer de Maig: Res a celebrar.

 

I ja hauré de començar fent una crida a la calma, que no s’espante ningú pel titular, no seré jo qui aniquile i soterre la ja bastant agreujada figura del treballador. D’això ja hi ha uns altres que es fan càrrec, i amb molta eficàcia, per cert.

Simplement vull fer notar com de xocant sembla una manifestació tan tradicional per un primer de maig tan excepcional com el de hui, amb la que està caient. Banderes i banderoles, pancartes i jupetins, i més recentment, també globus enlairats, plens d’heli. Tothom amb l’uniforme roig revolucionari, és clar, prenent la ciutat en un riu color sanguina, repetint consignes que segons m’ha dit mon pare ja escoltava ell en la transició.

“Açò sembla el dia de l’orgull sindical”, he pensat en arribar a l’encreuament del carrer Sant Vicent amb el carrer Baldoví mentre veia passar i passar els uniformats, les pancartes, les banderes i els globus. I ara que no se m’enfaden els sindicalistes, però  s’ha d’admetre que la crisi traspassa les fronteres de les relacions econòmiques, i afecta també a la societat civil i l’efectivitat de certes accions reivindicatives i de pressió.

Al remat, em torne cap a casa amb dues reflexions. La primera és si té sentit que el primer de maig siga un dia festiu, un dia de celebració. Estem en un moment on treballar no significa cotitzar, on cotitzar no significa cobrar. Un moment on hom pot ser acomiadat sense motiu. Un moment on hem batut rècords històrics pel que fa a la taxa d’atur. Hem retrocedit dècades i dècades pel que respecta a drets laborals. El primer de maig, dia dels treballadors, és hui, al 2012, una data que hauria de servir per reflexionar sobre allò que un dia es va conquerir i que, de sobte, s’ha perdut.

La segona reflexió és sobre la millor manera que tenim, nosaltres, els de baix, els que no tenim treball, els que en tenim un de precari, els que ens veiem ofegats per les circumstàncies; d’enfrontar aquesta nova realitat que ens mostra el primer de maig de 2012. Els sindicats, com els partits, han de buscar fórmules de trencar amb les barreres que els separen de la ciutadania perquè, paradoxalment, és ara, quan menys gent hi ha treballant, quan més els necessitem. Les manifestacions, prendre el carrer, és el recurs tradicional, però aquesta nova etapa que vivim ens exigeix més inventiva, ens encamina a buscar noves maneres de coordinar l’acció, de connectar amb la gent, per fer una pressió col·lectiva més efectiva.

Hui és primer de maig, i demà serà segon i despús-demà tercer… i la lluita es preveu llarga, reinventem-la.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s