Consciència Generacional

En la primavera del 2011, quan la joventut, englobada en aquell moviment d’indignació anomenat 15M, va decidir ocupar la plaça de l’Ajuntament, la de Sol o la de Catalunya i es va posar a articular un discurs comú, molts es van sorprendre que la majoria de reivindicacions foren de caire polític més que no econòmic. Efectivament, la crisi econòmica sense precedents que patim s’acarnissa especialment amb els més joves. Les condicions laborals, l’atur, la falta d’eixida professional, la precarietat, els salaris minvants… tenallen des de fa un temps tota una generació, de la qual s’ha dit, curiosament, que és la més preparada de la història.

Edats treballant aturats estudiant
18-24 25,2% 30,8% 41,4%
25-34 55,3% 34,8% 4,2%

Avanços de resultats: Baròmetre del CIS de març del 2012, encreuament per franges d’edat.

Els avanços de resultats del baròmetre del CIS per al mes de març revelen unes xifres esgarrifoses pel que fa a l’atur juvenil. De la població entre 18 i 24 anys que no és estudiant, el 55 per cent es troba aturada, la xifra per a la franja de 25 a 34 és del 39 per cent. A això cal sumar ara el fenomen de l’emigració. Poc se’n parla, tot i que cada vegada més, de l’èxode que s’està produint, dels molts i molts joves ben qualificats que se’n van a l’estranger a buscar un futur que no troben a casa nostra. En principi anar-se’n fora no hauria de tindre res de negatiu, el problema ve quan l’emigració no és una opció sinó una obligació, un exili. Més de 18.700 valencians entre 18 i 30 anys van emigrar durant el 2011, i ningú hauria de sorprendre’s si dic que la majoria ho feren per la força de les circumstàncies i no per opció personal. Del que sí que es parla, però, és de l’emprenedoria jove, se’n parla com a possible eixida per a la joventut i fins i tot es reflecteix en lleis i decrets, però després la realitat és que els joves tenen encara més difícil accedir al crèdit que altres sectors de la societat i que les suposades ajudes són, en la pràctica, inexistents o tarden anys a materialitzar-se.

No és d’estranyar, doncs, que el jovent estiga disposat, més que altres segments d’edat de la població, a llançar-se al carrer per a reclamar una millora en la seua situació econòmica i social. Tampoc hauria de sorprendre que l’enuig per aquesta situació es focalitze contra la classe política. No és solament el jovent qui fa responsable els polítics i els partits de la greu situació de l’economia valenciana i espanyola. La societat, en general, situa la classe política en el punt de mira a l’hora d’atribuir responsabilitats i buscar culpables.

La joventut, però, va un pas més enllà. Enfront de la greu situació d’índole econòmica que es pateix, els joves posen l’ull en la política, les institucions i el sistema democràtic. “No ens representen”, clamaven el març del 2011, quan un esclat d’indignació va omplir de gom a gom carrers i places d’arreu l’Estat espanyol. Els indignats del 15M posaven sobre la taula una problemàtica i una manera de fer que deixava perplexa la classe política i els mitjans de comunicació tradicionals. Des d’aquell març del 2011, s’han produït noves mobilitzacions, com la de la primavera valenciana, en què també el segment més jove de la població ha estat el protagonista. Però aquests dos fenòmens no es poden considerar fets aïllats. Per a tot aquell que haja xafat el carrer en la darrera vaga general o en les successives mobilitzacions per l’ensenyament públic al País Valencià, és una realitat constatada el fet que els joves són presents de forma més que substancial en totes i cadascuna de les protestes. I en cadascuna d’aquestes ocasions, els joves han decantat la protesta, en major o menor mesura, cap a demandes de tipus polític, que anaven molt més enllà del leitmotiv de la manifestació de torn.

I heus ací el motiu del desconcert per a la classe política, per als mitjans, per a tots aquells que veuen demandes de canvis polítics enfront de problemes de tipus econòmic, i no entenen res, o en fan una interpretació errònia. I és que des de molts sectors no s’entenen les demandes de canvi del sistema electoral, de major transparència o de major participació ciutadana. No s’entén com és possible que amb la meitat dels joves a l’atur, aquests estiguen parlant de democràcia real o d’estratègies de vot contra el bipartidisme en lloc d’estar clamant per un lloc de treball i un bon salari. I no s’entén, perquè en les institucions, en els partits, en els mitjans, hi ha ben pocs que puguen ser capaços de saber llegir el missatge que envia aquesta joventut indignada. No es parla el mateix llenguatge, no es veu el món de la mateixa manera, i això és, senzillament, perquè en les institucions, en els partits, en els mitjans, no hi ha, en termes generals, gent jove per a recollir i fer-se ressò de la problemàtica juvenil.

Al Congrés dels Diputats, només un 1 per cent dels escons estan ocupats per gent menor de 30 anys; a les Corts Valencianes, n’hi ha un 2 per cent. “No ens representen”, diuen els joves al carrer, i de raó, no els en falta. No hi ha espai per a la generació més ben preparada de la història en el sistema polític; les polítiques de joventut són paper mullat; el rol del jove en la política, anecdòtic; la presència del jove en la presa de decisions, inexistent.

A les reunions i els sopars de la generació més preparada de la història ja fa temps que les converses es van tornar monotemàtiques: allò de queixar-se per no trobar una bona faena o no tindre un sou que et permeta viure és cosa dels 2000. En els anys 10, els joves ja seuen a taula, es miren als ulls i parlen d’un gran problema que els és comú a tots, se senten part del selecte club dels damnificats de la crisi. El club dels silenciats, el club dels que no són tinguts en compte. Aquesta sensació ha anat conformat una consciència de pertinença forçada a colps de realitat. Aquesta consciència, ha anat arrelant entre la gent jove que veu com no té opcions d’assolir una estabilitat econòmica que els permeta viure de manera lliure, independent i digna. A l’ombra de la indiferència d’una classe política miop que no dóna cabuda a la gent jove i que fins i tot se’n burla, ha anat quallant una consciència col·lectiva, una consciència, sí, però no de classe, sinó generacional. La consciència de la generació més preparada de la història que reclama el seu lloc en la presa de decisions, en el procés de negociació; que reclama, al cap i a la fi, una representació justa de la joventut en la societat i sobretot en l’àmbit polític, i que ho fa des de l’únic espai que se’ls ha deixat fins ara: el carrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s