Crida a l’anterior generació perduda

Image

Des que eixe cuquet anomenat valencianisme va fer forat en algun punt de la meua ànima, una idea s’ha anat formant en el meu cap a força d’evidències i de reflexions de desvetlament nocturn improvisades. És l’idea que en algun moment, no fa tant de temps, hi va existir a casa nostra un gruix de gent, de gent jove, il·lusionada per una democràcia que volia acabar de nàixer i una autonomia política desitjada. Eixe grup de gent, aquella generació perduda, no en sabia res de banderes, llengües i etiquetes, però si tenien al cap una cosa ben concreta quan escoltaven a la ràdio o llegien al periòdic tot allò del procés autonòmic, de la recuperació de l’autogovern. Des de la distància del temps me’ls puc imaginar il·lusionant-se amb eixa nova societat promesa, me’ls puc imaginar, espantadissos, somiant com seria viure en llibertat, com seria aquell nou repte col·lectiu de l’autonomia, aquelles mans desembolicant nervioses el paper del regal.

Aquella generació perduda, com he dit, me l’imagine verge en matèria de valencianitat, ignorant en el bon sentit, però si més no, curiosa, o més aviat encuriosida, per les polèmiques que de sobte començaven a campar sobre temes delicats, que tocaven sentiments més que no ideologies. Me’ls imagine mirant de cua d’ull com el conflicte era portat a resoldre a Madrid, i preguntant-se si en això havia de consistir a partir d’ara l’autonomia, en no arribar a acords a València i acabar, de nou, decidint-ho tot a Madrid.

I arribarien les eleccions i eixa gent jove s’alçaria de bon matí un diumenge i es posaria el vestit de gala, i es raspallaria les dents amb més fermesa de l’habitual i es cordaria les sabates i baixaria al col·legi electoral a buscar el seu nom en una llista. I en aquelles primeres eleccions autonòmiques, votarien segurament al PSOE, malgrat pensar que allò de Comunitat Valenciana sonava a refregit apegat a la paella, però no importava massa, el procés estava en marxa i la roda girava i la promesa del canvi, de l’evolució il·lustrada, era qüestió de temps i de ganes.

Me’ls imagine veient les primeres emissions de canal 9, i dient per a ells mateixos que allò no era exactament el que tenien en ment. I mirarien amb recel la TV3 i als catalans, i infectats momentàniament per l’anticatalanisme campant sentirien dintre seu una certa enveja. Me’ls imagine buscant una valencianitat a la que agafar-se, un símbol no conflictivitzat, una manera pacífica d’ésser i sentir-se, una opció política capaç de fer realitat aquell somni, me’ls imagine decebuts per no trobar res de tot això enlloc.

I vindrien olimpiades, i expos de Sevilla i AVEs i a València aquells joves només hi veurien fantasmes i me’ls imagine donant per impossible la consecució d’un projecte autonòmic creïble i respectable. “No serà perquè no he volgut, ni perquè no ho he intentat, però al remat jo sols sóc una persona” una persona, i una altra, i una altra, i una altra i així tota una generació perduda que anava fent-se gran, fent realitat aquell missatge tantes vegades repetit “valencians, meninfots”  però també una generació que anava trobant el seu lloc al món, que trobava una bona feina, i es casava, i tenia fills. I arribava el canviar de cotxe, el comprar un pis, el primer augment de sou, i aquella botella de cava mig buida per celebrar-ho. I a poc a poc, desenganyats, anirien relativitzant aquella efusió juvenil per la democràcia i l’autonomia, i assumirien elecció rere elecció el paper de votant submís que els havia atorgat el sistema.

I arribà el dia en que aquell somni primer ja era un record en blanc i negre, i potser ara tocaria votar PP o tal vegada encara quedaren brases a la llar i es votara PSOE, i també algun vot fugaç a EU com a vot de càstig per aquesta o l’altra raó. I el record de la societat imaginada contrastaria amb la realitat tossuda, i aquella il·lusió primigènia, aquella valencianitat apresa i autoformada romandria amagada en un calaix i només guaitaria el cap durant les falles, o les festes patronals, o aquell 9 d’octubre en que el fill demana ajuda al pare per a fer un mural per a l’escola. I vindria Zaplana i vindria Olivas i vindria Camps, i llavors de la perplexitat es passaria al cartró-pedra, als llums de neó, a la venda de les terres i horts de la família.

I eixa generació perduda, en ser preguntada pel CIS en una telefonada a deshora, potser respondria “més valencià que espanyol” o potser “igual de valencià que espanyol” i al penjar sentiria un regust amarg als llavis, un sentiment de culpa o de pena, i aquella valencianitat tornaria a guaitar del calaix i faria una ganyota per a després colgar-se de nou profundament en la penombra.

I així la generació perduda és invisible, i ara en tenen ja 50 o els ronden, i per no tindre, no tenen ja ni visió de generació pròpia, ni temps ni ganes. Però hi ha d’alguns, com jo, que pertanyem a una altra etapa, que vam nàixer quan molt estava fet i que tenim possiblement altra manera de fer les coses, no obstant això compartim amb aquella generació uns mateixos valors, metes i somnis. I nosaltres, els de la nova generació perduda, sabem que hi ha d’una que ens precedeix, sabem que esteu ací, que no esteu perduts, que sols vos heu tornat invisibles. Sabem que teniu la il·lusió amagada en un calaix i que és més còmode deixar-la allà. Però tenim també una proposta, una a la que no podeu dir que no, doncs les segones oportunitats són un regal que rarament se’ns brinda. Volem donar-vos-la, la segona oportunitat, perquè vos la mereixeu, perquè ningú mai vos l’ha brindada. Vos proposem que ens ajudeu, que traieu de nou les il·lusions dels calaixos, els pegueu un sacsada per despertar-les i espolsar-les i vingueu amb nosaltres a fer camí junts, perquè ara és bon moment, perquè ara vos ho demanem, perquè ho reclamem i perquè vos mereixeu fer realitat aquell somni del que injustament vos van privar, el de crear una societat valenciana  autoconscient, democràtica, progressista, plural, autèntica.

Vos demanem el vostre compromís per a despertar la consciència d’aquest poble nostre, que necessita més que mai, de tots nosaltres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s