De peatges i gestos

 

El passat dia 6 de maig vaig agafar el meu cotxe per tornar d’Ondara a València en companyia de tres persones més després d’haver participat a la Trobada Nacionalista de Primavera del BLOC JOVE. Vaig entrar a l’AP7 i quan em disposava a abandonar-la em neguí a abonar el preu del peatge. Ho vaig fer sense llum ni taquígrafs, sense males paraules ni escarafalls. “No vull pagar” simplement. I mentre ho feia estava amb la consciència ben tranquil·la. Per una banda perquè done suport a la campanya del#novullpagar. Per altra perquè sentia que estava reivindicant els meus drets. I ja sé que no existeix el dret a no pagar els peatges de les autopistes, i no entraré ara a especular sobre si s’està o no s’està cometent una acció il·legal quan hom fa coses com aquesta. El que si tinc cla rés que n’estic fart de tanta crisi, tanta prima de risc i tantes retallades. Estan ofegant-nos, com a persones, com a ciutadans, com a societat.

Negar-me a pagar el preu del peatge sols va ser un gest, un gest d’indignació, de rebel·lia. Un gest que, per cert, em reportarà conseqüències negatives que estic disposat a assumir. Crec però, que en els temps que vivim els gestos són importants. Restar muts i amb el cap acatxat ja no té sentit quan dia rere dia es trepitgen els nostres drets, les nostres llibertats, la nostra dignitat.

Resulta curiós que en temps de crisi, quan els atacs a l’Estat del Benestar i les retallades són contínues, afloren velles reivindicacions com l’alliberament de l’AP7 o el corredor mediterrani. No és casualitat. Alguns volen circumscriure la campanya contra els peatges a l’àmbit català ja que la campanya va ser promoguda per una part del sector independentista de Catalunya. Per contra crec que aquesta és una anàlisi massa simplista. L’economia valenciana, enfonsada, necessita de mesures d’estímul econòmic. La batalla per un model de finançament autonòmic just, pel corredor mediterrani o, com és el cas, per l’alliberament de l’AP7 estan sumant adeptes en capes de la societat valenciana que fins ara havien romàs callades i panxacontentes baix l’aixopluc de l’antic règim econòmic del pelotazo i l’especulació. I és que, en els temps que vivim, quan el govern central estreny amb força tota la població espanyola, els valencians i les valencianes hem de veure com, a nosaltres, se’ns exprimeix el doble.

La societat valenciana paga doble, per ser societat i per ser valenciana. Les noves retallades que anem patint i les pujades d’impostos s’han de sumar, en el cas valencià, als històrics greuges que ens defineixen dintre de la idiosincràsia espanyola i que es poden resumir en “pagar més i rebre menys”. Per comunicar-nos amb el nostre principal mercat extern, Europa, i amb el nostre principal mercat intern, Catalunya, els valencians hem de lidiar amb obstacles que minen la nostra competitivitat, tant si parlem de peatges com si ho fem d’infraestructures ferroviàries insuficients i precàries. Mentre, sembla que hem d’acceptaramb normalitat que Madrid, per posar un exemple, tinga infraestructures ferroviàries que la comuniquen adequadament amb els indrets més inversemblants o autovies ràpides i segures, lliures de peatges, que la comuniquen amb eficàcia amb totes les autonomies de l’Estat.

Eixa realitat, eixe greuge comparatiu que des del centre de l’Estat sempre s’afanyen a negar o satanitzar, titllant-lo de localisme exacerbat, aflora ara i ho fa també a casa nostra, on fins ara, el “pagar més i rebre menys” s’assumia amb alegria com a dogma oficial i semblava formar part del genoma aborigen. Mai més.

El govern estatal, primer el socialista i després el popular, des que es va destapar el pastís de la crisi, s’ha dedicat a salvar els mobles dels poderosos, a brindar gestos de complicitat als responsables. De vegades aquests gestos s’han presentat en forma d’indults, d’amnisties fiscals. Fins i tot hem assistit recentment a gestos generosos (100.000 M€ són un gest de molta generositat). I els ciutadans, els que paguem les conseqüències d’aquesta crisi, i en concret els valencians, que la paguem doble, ens preguntem quan el govern estatal actuarà amb responsabilitat respecte de nosaltres.

Podria parlar de les externalitats positives que tindria per a l’economia l’alliberamentde l’AP7 a mitjà i llarg termini o dels costos innecessaris derivats de la duplicitatd’infraestructures o de les repercussions mediambientals d’aquesta mesura. Però no ho faré. Hui no toca. Hui toca demanar-li al govern estatal un gest, un de sol, en favor dels ciutadans, en favor de les persones que vivim, treballem i ens movem al País Valencià. Un gest que acabe amb injustícies històriques i permeta agafar alè amb l’actual crisi. Alliberar l’AP7 seria un gest, com negar-se a pagar el preu del peatge d’una autopista. I és que ara més que mai els gestos són necessaris.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s