Ni Nano ni Hòsties

De segur, avesat lector, recordaràs quan un bon matí arran un tall de vedella infectat de clenbuterol es va organitzar una ben grossa entre tota la premsa espanyola i uns ninots del guinyol francés.  Va ser una guerra despietada, de trinxera, d’eixes de llarga durada on s’utilitzen tots els efectius a l’abast. Les soflames patriòtiques obrien els informatius i omplien les portades dels principals periòdics. No es podia permetre que es fera broma amb els esportistes espanyols, no es podia permetre que se’ls ridiculitzara. Qui feia això (en aquest cas, uns ninots inanimats que necessiten una mà dins del cul per ser alguna cosa més enllà que un tros de goma) estava, en realitat, ridiculitzant a tota la nació espanyola, i ferint-la en el seu orgull.

Com deia, aquella va ser una guerra llarga. Llarga i fastigosa. En la meua opinió, la resposta dels mitjans espanyols va ser absolutament desproporcionada. El temps, crec, m’ha donat la raó, en el sentit que ara la imatge internacional d’Espanya està molt més desprestigiada que en el cas del dopatge de Contador i ha estat tot mèrit intern, sense ajuda de guinyols gals ni res, i no sembla que els mitjans tinguen massa ganes d’engegar una campanya mediàtica semblant a aquella contra els culpables del desprestigi en aquesta ocasió (Bo, almenys no els mitjans espanyols).

Siga com siga, una cosa s’ha de reconèixer. Fer humor atacant un país, un poble, una ètnia, una religió… és si més no agosarat. És ben sabut que ací tothom esta disposat a riure’s del del costat, però quan la víctima és u mateix, la cosa canvia. I quan hi ha sentiments identitaris pel mig, la pell del respectable esdevé encara més fina. Ens passa a tots, o a la majoria, a mi també. Malgrat això, sóc capaç de racionalitzar-ho, com segurament la majoria de vosaltres, posar la llibertat d’expressió per sobre de qualsevol déu o bandera i aprendre a riure’m de mi mateix.

I tot açò ho vinc a dir perquè, el passat dimarts dia 20 de juny, la cervesera AMSTEL va haver de retirar una campanya publicitària específica per al Valencia Street Circuit de Fórmula 1, consistent en un vídeo i una aplicació de mòbil, davant l’allau de crítiques que va suscitar dita campanya a les xarxes socials. Pels qui desconeixeu què va passar, en faré un breu resum.

La campanya d’AMSTEL, consistia en una aplicació de mòbil que permetia traduir frases del castellà al valenciaNANO. En ser traduïdes a aquest “suposat idioma característic de València”, el resultat era una repetició de la paraula “nano” en diferents intencionalitats de veu. En efecte, el suposat idioma només tenia una paraula. Nano. I al vídeo que promocionava l’aplicació apareixia gent pels carrers de València en diferents situacions i tots dient “nano” en diferents contextos. El vídeo mostrava un estereotip de valencià molt concret. El cani, el Rafa Mora, el chulo de barrio, el garrulo de discoteca. Tant fa, crec que tots sabem de quin estil de persona estem parlant. Ràpidament, la gent va reaccionar negativament a la campanya. Es va crear a Twitter els hashtag #NiNanoNiHòsties, a mig dia l’etiqueta era tendència a València i per la vesprada ja era Trending Topic a l’estat espanyol. Les queixes de la gent apuntaven a que s’estava ridiculitzant als valencians i al valencià, que era una campanya ofensiva amb la identitat valenciana, que no reflectia adequadament la manera de ser i parlar dels valencians. A la nit, davant tantes crítiques AMSTEL va emetre un comunicat en valencià demanant disculpes i tot seguit va retirar la campanya.

També hi va haver gent que acusà als que protestaven de manca de sentit de l’humor. I és a aquest punt al que volia jo arribar. Com he dit abans, en qüestions d’humor, per mi prima la llibertat d’expressió per sobre de sentiments patris o religiosos. Però la pregunta és: ens trobàvem davant d’un campanya humorística? Era intenció de la cervesera fer humor ridiculitzant als valencians? A mi sincerament em costa acceptar aquesta tesi. No veig cap motiu pel qual una empresa, l’única raó de ser de la qual és vendre i vendre quant més millor, vullga ridiculitzar als seus clients, això va contra tota lògica de mercat. Per tant no ens enganyem, ací no estem parlant d’un gag del Gran Wyoming o d’un article de Salvador Sostres, no estem parlant d’algú que ha volgut arriscar-se amb l’humor epidèrmic. Estem parlant d’una altra cosa.

Estem parlant d’una empresa que ha volgut fer una campanya específica per als valencians, que ha volgut connectar amb ells, guanyar-se la seua complicitat, remoure’ls el sentiment i que s’hi sentiren identificats i la manera com ha decidit fer-ho és posar a quatre canis a dir “nano, nano, nano”. Aquesta és la part ofensiva de l’assumpte, que no pretenien fer burla, sinó vendre cervesa, i que la manera de connectar amb el públic valencià, la manera com ells pensaven que més valencians comprarien el seu producte és aquesta. Sí, la campanya pretenia ser simpàtica, però no humorística, l’estereotip escollit no s’ha escollit per a fer una burla àcida sinó per a que els valencians ens puguem sentir identificats amb eixe estereotip. I això, des del meu punt de vista, no té cap gràcia. No només hem d’aguantar que altres ens identifiquen des de fora amb eixe estereotip sinó que ara, a més a més, resulta que també nosaltres ens hi hem de sentir identificats.

No advocaré ara ací per fer boicot a la cervesera, com alguns feien via Twitter, de fet els agraïsc que hagen demanat disculpes i que hagen sabut rectificar. Però pense que la reacció de la gent era lògica i normal. Els valencians i les valencianes som les principals víctimes d’una mala imatge associada a un país. Molt abans que la marca España s’enfonsara, abans de Rajoy i el “You say tomato, I say bailout”, molt abans de Contador i els guinyols francesos; el governants valencians, els senyors dels Partido Popular, ja ens havien convertit als valencians en la riallota de tot l’Estat. És per la seua culpa que ara als valencians se’ns associa amb tota una sèrie de vicis i actituds que res tenen a veure amb els valors de la majoria dels meus conciutadans. Percep que els valencians i les valencianes comencem ja a estar cansats d’eixa imatge nefasta que portem associats gràcies als Camps, Fabra, Blasco i companyia. AMSTEL potser ha estat el cap de turc. El primer indici de que els valencians volem canviar d’imatge, en volem una de més adequada a allò que som i volem ser, més còmoda per a nosaltres mateixos, en la que capiguem tots, una imatge nova, respectada, seriosa… Sempre he pensat que el dia que els valencians ens posem seriosos, s’acabaran les bromes.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s