La identitat valenciana en la cruïlla

[Nota introductòria: En uns moments tan durs per al poble valencià com els que travessem, amb el cel tenyit de fum i les muntanyes i els camps engolits per les flames, aquesta reflexió que plantege hui l’entenc més necessària que mai. Entenc també i respecte a tot aquell que pense que aquest article hui no tocava, que calia parlar de la Roja, de la crisi o de l’incendi. Però a mi, personalment, l’incendi més gran que recorden els valencians, se’m revela com el tràgic colofó al relat que el PPCV ha contat durant anys sobre les ventures i desventures dels que al País Valencià estant, hem sofert o gaudit les conseqüències del seu govern].

ANTECEDENTS. La identitat valenciana ha estat sempre una identitat complexa. Els valencians hem tingut històricament problemes a l’hora de definir-nos i identificar-nos. En paraules de Joan Fuster, roman entre els valencians el sentiment que ser valencià és ser poca cosa, que hi ha el sentiment que cal per tant una identitat major a la qual supeditar la pròpia valencianitat. Dit d’altra manera, crec que es podria concloure que la identitat valenciana no és una identitat atractiva, no és, per tant, una identitat forta. Si comparem el sentiment identitari propi dels valencians amb el d’altres països i comunitats humanes de l’estat espanyol observem amb claredat aquesta idea.

Font: elaboració pròpia a partir de baròmetres autonòmics del CIS de 2010.

 

Però clar, la realitat és que si agafem el nostre país i l’analitzem sociològicament podrem observar com a casa nostra els factors de complexitat es disparen en comparació amb qualsevol dels altres que apareixen a la gràfica. Per començar som un país històricament bilingüe i multiètnic. Si preguntem a la gent de l’Alt Millars, Alt Palància, Els Serrans i el Racó d’Ademús ens diran que ells se senten aragonesos. Si preguntem a la Plana d’Utiel o Villena, ens diran que castellans. Si anem al Baix Segura, ens diran que ells miren més a Múrcia. A més, hi ha el problema del provincialisme, els d’Alacant ens diran que de València no volen saber res, i els de Castelló que ells són de Castelló i avant. Mentre, València ciutat pateix de “mirar-se el melic”. A això cal sumar un seguit d’onades migratòries que s’han succeït en diversos moments dels segles XIX, XX i XXI  que han convertit el País Valencià en una de les principals zones de recepció d’immigrants de la península. Per acabar-ho d’arrodonir, hem estat una de les zones on més s’han fet notar les estratègies d’homogeneïtzació  del nacionalisme espanyol.

Partint d’una realitat tan complexa, el nacionalisme valencià de la Transició, inspirat en les tesis de Fuster, va tractar de donar una resposta a aquesta mancança o perplexitat identitària. L’objectiu final era ben simple, construcció nacional a l’alemanya, redreçament nacional cap als orígens més remots dels valencians. Tot basat en una idea: una llengua, una nació. La llengua com element aglutinador, la cultura i història compartides amb Catalunya fent de reforç. Els mitjans també eren clars: partint de la base que la dreta valenciana estava fortament espanyolitzada, calia fer forat per l’esquerra; tenint en compte que els nacionalistes tenien presència gairebé exclusivament en àmbits universitaris i intel·lectuals, calia resistir i incidir en l’àmbit educatiu; després, amb el temps, veient que políticament no s’obtenien rèdits electorals es va optar per l’activisme civil. Esquerranisme, escola i societat civil; els mitjans tradicionals del nacionalisme valencià fusterià.

Però el país que tenien enfront els nacionalistes era massa heterodox per encabir-se en la proposta de Fuster. Com ja és ben sabut, aquesta estratègia identitària del nacionalisme va fracassar. La proposta nacionalista va ser rebutjada enèrgicament per la dreta espanyola, que va estar capaç de bastir en pocs anys una contraproposta identitària oposada i reaccionària, afí a l’espanyolisme i que va connectar millor amb les capes populars: el blaverisme.

Malgrat l’èxit inicial del blaverisme, les estratègies dels partits grans (PSOE-PSPV primer i PPCV després) encaminades a desactivar el conflicte identitari van tindre èxit. El PPCV es va fer gran absorbent i desarticulant el blaverisme polític i assumint en gran mesura, tot i que de manera més aviat moderada, els seus postulats, en un procés que Vicent Flor anomenarà “la mort d’èxit” d’aquest contra-moviment.

Amb un escenari com el que es descriu semblaria a priori del tot improbable el sorgiment  d’una proposta identitària viable i vàlida pel conjunt del país. Els valencians eren i se sentien de maneres massa diferents, la identitat valenciana havia esdevingut font de conflicte, la identitat espanyola rebia amb els braços oberts als que desertaven.

EL MIRACLE. El miracle identitari vindria, però, de la mà del propi PPCV que va aprofitar la seua hegemonia per reconstruir la identitat valenciana amb retalls diversos i per fer-se un vestit a la seua mida. Per una banda, aprofità i consolidà la simbologia pròpia del blaverisme (bandera, himne, nom, tres províncies, anticatalanisme…) i per altra va introduir elements vertebradors, assumibles a tot el país: identitat hegemònica espanyola, interessos compartits (aigua), modernitat (Calatrava, grans esdeveniments), conservadorisme. Però on, al meu entendre, radica el veritable èxit del PPCV en aquesta estratègia és en el fet  que va relacionar aquesta nova identitat no amb el poble valencià sinó amb el propi PPCV. El PPCV i “la Comunitat” van esdevindre, identitàriament parlant, una mateixa cosa. Votar PPCV era ser valencià, ser valencià era votar PPCV. Els mitjans dels que es va servir el Partido Popular per consolidar aquesta idea van ser les pròpies institucions: RTVV, campanyes publicitàries, marketing institucional, polítiques públiques enfocades a l’especulació urbanística, clientelisme polític etc. L’objectiu d’aquesta estratègia era doble. Per una banda, trobem l’objectiu públic, el conegut, el repetit fins l’avorriment: Situar València en el mapa. És a dir, convertir València en un referent a tindre en compte, en què? No ho sabem. Per altra banda, el segon objectiu no era sinó perpetuar el poder del PPCV i eixamplar-lo. Aquest model va generar un cercle virtuós que ha vingut beneficiant al partit hegemònic de la dreta valenciana i que ha configurat la identitat valenciana de principis del segle XXI.

LA DECADÈNCIA. El model identitari del PPCV va començar a trontollar a mesura que es va anar fent pública, evident i notòria la nefasta gestió que s’amagava en realitat darrere de la marca Comunitat Valenciana. En l’actualitat, la mala gestió, la corrupció, la pèrdua de quotes de benestar, de democràcia i de poder i l’enfonsament de l’economia caracteritzen la visió que es té des de fora del nostre país, dins el PPCV és un globus que a poc a poc es desinfla incapaç de mantindre la seua estratègia i desbordat per tots els fronts.

EL FUTUR. La principal prova que la identitat valenciana consolidada els últims anys ha estat una de prestada pel PPCV és que ara el cercle virtuós de la identitat del PPCV ha esdevingut un cercle viciós i tots aquests vicis esguiten quan no s’atribueixen directament al conjunt dels valencians. La imatge del País Valencià està enfonsada. El poble valencià es troba ara davant una cruïlla: qui som, d’on venim, on anem. Les respostes que fins ara se’ns han ofert s’han demostrat falses, però s’hi poden extraure aprenentatges interessants.

Ara, els valencians sabem que una identitat basada en el projecte d’un partit, a glòria d’eixe partit, esdevé catàstrofe amb el temps. Sabem que necessitem marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l’interés general i no en interessos particulars. S’ha fet palesa la necessitat d’un altre model de gestió autonòmica, d’una altra idiosincràsia, d’una altra identitat.

El PPCV malgrat tots els problemes que té damunt ja s’ha posat mans a l’obra per solucionar el problema. Molts es van riure quan recentment els populars van anunciar que anaven a configurar una comissió sectorial d’identitat valenciana. En realitat, el que s’amaga al darrere, és la voluntat del PPCV de buscar una nova identitat que vendre, una nova manera d’engegar el cercle virtuós, sabedors  que el seu cercle virtuós està esgotat i sabedors també que en el passat haver generat identitat els hi donà bons resultats.

No sé si el PPCV serà capaç de redreçar la seua situació. Tampoc sé si l’oposició arribarà al govern i serà capaç de bastir un nou projecte identitari vàlid i sense els vicis i mancances del passat. El que sí sé és que ens dirigim cap a una nova manera de ser i sentir-se valencià i que està en les nostres mans dibuixar eixe futur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s