Autogestió valenciana

[publicat a FullQuatre]

Fa poc llegia amb certa tristesa i perplexitat l’anunci del tancament del Teatre Talia, l’emblemàtic centre de les arts escèniques de Ciutat Vella. El seu tancament se suma a l’anunci de no obertura del Teatre del Cabanyal.  Des de l’esquerra s’ha dit que tot açò és una maniobra de la conselleria de cultura que pretén justificar així l’excés de personal per a la realització d’un ERO en el futur en aquest sector.

El panorama cultural a València fa bastant llàstima, tot siga dit. Però jo he arribat a la conclusió que (i sóc conscient del que vaig a dir) el tancament de teatres i l’asfixia a la que es té sotmesa a la cultura en el nostre país a la llarga pot ser beneficiosa per al propi món de la cultura. He arribat a aquesta conclusió un dijous qualsevol.

Un dijous qualsevol, a les dotze del migdia, qui vulga pot agafar la bici i passejar-se fins el cor de la ciutat de València, i si ha aconseguit arribar sencer i d’una peça, assistir a una de les tradicions que a mi més m’emocionen del patrimoni cultural valencià. A la plaça de la Mare de Déu, davant de la porta dels apòstols de la catedral, podrà veure un tancat improvisat on 8 venerables senyors d’avançada edat seuen en cadires que semblen trones, mentre un algutzir, cara al públic, demanda als assistents per si entre ells s’hi troba algun regant. Sí, estic parlant del Tribunal de les Aigües. D’origen desconegut, més antic que la pròpia catedral, i per tant, més antic que les pedres esculpides dels apòstols, que si alguna d’elles tinguera cap, podrien veure l’esdeveniment i meravellar-se d’estar assistint a un ritual provinent de la nit dels temps.

Però quan he dit que el ritual és emocionant no estava pensant, precisament, en la seua antiguitat sinó en el seu simbolisme. El Tribunal de les Aigües no només és una tradició ancestral sinó que també és una anomalia jurídica i de gestió ancestral. I m’explique.

En eixa costum que tenim els homo sapiens per classificar i posar-li nom a tot, de vegades hom es troba excepcions a la regla, coses  a les que no sap ben bé quina etiqueta posar-li. Els teòrics del dret, quan van estudiar els béns que hi havia sobre la faç de la terra, els va classificar entre béns públics i béns privats. Els béns públics eren aquells que eren necessàriament d’accés lliure per tothom i que el seu ús per part d’un individu no provocava que altre individu no poguera usar-lo. Els béns privats tenien justament les qualitats contràries. I ací s’haguera acabat la història sinó fóra perquè els teòrics del dret es van trobar amb un tipus de béns que no encaixaven en cap de les dues categories. Uns béns que eren d’accés necessàriament lliure però que el seu ús per part d’un individu sí provocava un menyscapte en l’ús d’un altre individu. Eren, per exemple, els bancs de peixos en la mar o en un llac, les terres de pastura en una muntanya o, com en el cas que ens ocupa, les aigües d’un riu. Aquests béns van rebre el nom de béns comuns.

La gestió dels béns comuns ha estat sotmesa a molts debats al llarg de la història. Concretament a Anglaterra, quan es va produir la revolució tèxtil i qui més ovelles tenia més diners guanyava, observaren que si deixaven les terres de pastura lliures del control de l’Estat els pastors feien un ús abusiu i els camps de pastura acabaven per esgotar-se. Arribaren els jutges anglesos a una conclusió: els béns comuns han de ser gestionats com si foren un bé públic, és a dir, des de l’Estat.

No seria fins 1990, que una americana, l’economista Elinor Ostrom, escriuria al seu llibre Governing the Commons que, en realitat, la gestió dels béns comunals no havia de produir-se necessàriament des del sector públic. Que hi havia maneres de gestió privada dels béns comuns reeixides que, a més a més, havien resultat viables en el temps durant segles i, fins i tot, mil·lennis. Com a exemple, Ostrom citava a un grup de regants, els d’una ciutat de la Mediterrània, endevineu quina?

Doncs sí, resulta que el Tribunal de les Aigües és el vestigi d’una anomalia jurídica amb un mil·lenni d’èxit. Mentre les grans nacions de la història es calfaven el cap amb el problema dels béns comuns, i tractaven de trobar solucions públiques per a la seua gestió i conservació , els regants valencians s’autogestionaven en l’explotació de les aigües del Túria i les seues sèquies,  i fins i tot tenien un tribunal propi, al marge de l’aparell públic, per resoldre els seus conflictes. Ostrom, al seu llibre, es meravella d’haver trobat un cas tan rellevant i insòlit, i diu als seus companys: Mireu València, veieu com sí és possible?

I tant que sí. Segurament a la senyora Ostrom si encara estiguera en vida, li haguera encantat visitar València  per veure el ritual que encara roman de tots aquests segles en que una caterva de llauradors valencians van desafiar, sense saber-ho, les lleis de “l’ordre civilitzat” de les coses.

Si la senyora Ostrom haguera vingut, m’haguera agradat també portar-la a l’Albufera i presentar-li als membres de la Confraria de Pescadors del Palmar, un cas perfectament equiparable al de l’antiga comunitat de regants de les sèquies del Túria, un altre exemple d’autogestió o gestió privada dels béns comuns, en aquest cas, dels recursos pesquers d’un llac.

Els valencians venim d’una llarga tradició d’autogestió, el model de gestió de les aigües de rec de València va inspirar les posteriors comunitats de regants que es van anar configurant al llarg de totes les zones de regadiu del País Valencià.

Potser un altre exemple, tot i que no exactament igual, siga el de les festes. Òbviament les festes no són un bé comú però. En molts llocs, fins i tot dins de la geografia espanyola, les festes són una cosa sorgida i gestionada des de l’Església, des de l’Ajuntament de torn o des de qualsevol altra institució organitzada. Però en el cas valencià, l’autogestió en el món de les festes és palesa i rotunda. Les Falles, com a festa més reeixida, és un clar exemple del que dic. Una festa feta pel i per al poble, sorgida de la col·laboració entre veïns, des de cada carrer i des de cada barri.

Actualment, el que considere el cas més visible d’autogestió reeixida al nostre país és el de la música en valencià. Sent modestos, es pot dir que el teixit musical en valencià gaudeix de molt bona salut, i tot això a pesar del govern i no gràcies a ell. Novament l’autogestió valenciana, arribant allà on no arriba el sector públic.

Sembla que, quan el nostre govern tanca teatres, retalla en cultura, no fa festes, no recolza a la música en valencià… s’activa dins del nostre cervell el regant del Túria que portem dins. Es quan ens adonem que no necessitem d’ells per a resoldre els nostres problemes, és llavors quan la societat civil s’empodera i esdevenen coses meravelloses.

La política del Consell està abocant ara també al món de la cultura a aquesta autogestió. Però vull pensar que, sense saber-ho, potser estan assentant les bases d’una nova anomalia històrica, d’una que torne a tindre èxit, esta vegada en el camp de la cultura.

I potser, de nou arribarà el dia en que un autor estranger o local, pose els ulls en aquest racó de la Mediterrània i escriga que els valencians, des de la base, i a pesar dels obstacles imposats pels seus governants, tenen les millors festes, la millor música i, perquè no, el millor panorama escènic autogestionat del món.

Mentrestant, caldria anar pensant com autogestionar-nos també políticament, per poder desfer-nos per sempre més d’aquesta colla d’incompetents que ens governen, i si trobem la manera, que vagen preparant paper i llapis els autors de tot el món, que hauran d’escriure que els valencians, llavors sí que sí, han fet Història.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s