Gal Eus …

Una mirada ràpida als resultats electorals en Galícia i Euskadi i unes quantes reflexions.

 

 

Aquest matí m’he despertat amb una sospita confirmada, la de que la Història és cíclica. I no ho dic perquè a Galícia i Euskadi han tornat a guanyar els que sempre guanyen allà sinó perquè percep que la segona restauració borbònica va camí d’acabar com la primera.

Llegia hui en facebook dos reflexions al voltant dels resultats d’ahir en Galícia i País Basc. La primera deia: “si els gallecs foren negres votarien al Ku Klux Klan, perdoneu però, per a una vegada que els valencians no som els tontos de torn, algú ho havia de dir :D”. La segona deia el següent: “¿Soy la única que piensa que el hundimiento del PSOE es un desastre absoluto para el sistema en general? Si se rompe el bipartidismo en favor total del PP, sólo le harán sombra los nacionalismos.”

Ambdues són reflexions que molta gent progressista es fa a la vista dels resultats electorals d’ahir. En twitter he pogut llegir desenes de piulades en el mateix sentit, incomprensió pel que fa a la victòria de la dreta, sensació que el PSOE s’enfonsa en favor del PP. I jo, senzillament, no estic d’acord. Ni pense que els gallecs siguen tontos (ni, per analogia, els valencians), ni pense que el PSOE s’enfonsa en favor del PP. La cosa té molt més suc que tot això. Però anem a pams.

GALÍCIA.

Les enquestes ja ho deien, el PP revalidaria la majoria, ha hagut moments on les enquestes han deixat entreveure un possible canvi de tendència, però la cosa s’ha resolt de manera satisfactòria per als xicots de la gavina. Ara venen les preguntes: per què ha guanyat el PP?

Jo ho veig de la següent manera, el senyor Feijóo governa una comunitat endarrerida en termes relatius respecte al conjunt d’Espanya, una comunitat amb una història i una cultura impressionants, igual d’impressionant que el número de compatriotes que tenen repartits pel món. Galícia és un país acostumat a patir, que va dipositar en el seu home fort, Manuel Fraga, la defensa dels seus interessos col·lectius durant molts anys. En l’imaginari col·lectiu roman la sensació que el PP històricament ha estat garantia d’estabilitat i progrés. El PP de Feijóo no portava un gran programa, però si una carta de presentació bastant ben posicionada, “som l’única comunitat autònoma que ha fet els deures, no ens caldrà demanar rescat ni estrènyer-nos en excés el cinturó” “Rajoy té en compte a Galícia, Galícia importa”, dos missatges repetits fins avorrir a les pedres, que simplement han funcionat per mantindre els vots que ja es tenien (però no tots).

Enfront del PP, un solar. Un PSdeG afectat per la caiguda lliure del PSOE en general. Sense idees ni programa alternatiu, sense pressa per assumir el govern. En la memòria dels gallecs també està Touriño, l’expresident socialista, que desperta en el record dels gallecs un sentiment molt gallec per cert: Ni fu ni fa. Resultat: estrepitós fracàs i davallada històrica.

Enfront també el BNG, el de sempre però amb menys gent, després d’haver sofert una escissió interna molt important. El seu missatge, posicionat en els paràmetres que tradicionalment ocupen el discurs nacionalista gallec: esquerra i reivindicació nacional. Falla al meu entendre a l’hora de plantejar un model alternatiu, en eixe sentit crec que el BNG s’ha contagiat d’una institucionalitat que li ha passat factura. Li ha faltat saber llegir bé la conjuntura.

Els que si han sabut llegir-la bé han estat els homes i dones de ANOVA, amb un històric líder del nacionalisme al cap davant han fet forat entre els nacionalistes de sempre i també han sabut sumar nova gent. Crítica dura i implacable al sistema, creació de sinèrgies amb la societat civil i en molt poc de temps han aconseguit guanyar-se un espai importantíssim. La seua irrupció indica una canvi social, l’existència de molta gent que rebutja frontalment l’status quo polític i econòmic.

En general, heus ací els resultats en termes de vot, atenció a la gràfica pel que respecta al PP i al PSOE. Els dos partits de l’alternança perden votants de manera considerable.

 

 

EUSKADI

El PNV segueix sent el partit majoritari entre la societat basca. La normalització del panorama electoral basc, amb la irrupció de l’esquerra abertzale no ha suposat una davallada important per als d’Urkullu. EH Bildu pensant-se forta en Guipúscoa ha intentat atacar els nuclis forts del PNV a Biscaia, fet que el PNV ha aprofitat per a fer el mateix en els feus guipuscoans d’EH Bildu, finalment la partida se l’ha emportada el PNV. Que té ara el repte de conduir una comunitat millor posicionada davant la crisi que la majoria però amb un deute important produït pel govern de concentració anterior de Patxi López.

EH Bildu ha perdut. Eixa és la meua lectura, ha irromput amb força com era d’esperar, però ha estat incapaç de fer-li una urpada important al PNV. La seua estratègia de capitanejar el procés de pau i d’anar a per totes en les tres circumscripcions no ha generat les sinèrgies suficients com per rebentar les enquestes. Els resultats a Guipúscoa, el seu feu, no han estat els que s’esperaven, sense anar més lluny a Donostia, on governen els abertzales, EH Bildu ha patit el desgast de governar i s’ha quedat com a tercera força més votada, a 7 punts del PNV.

El tàndem “constitucionalista” PP i PSE cau de nassos, el PP resisteix l’empenta basquista i el descontent envers Rajoy amb la pèrdua de 15.000 vots i escaig, però es veu arrossegat per la marea en el repartiment d’escons degut a l’aparició de EH Bildu. En pitjor situació queda el PSE, que perd alegrement més de 100.000 vots respecte a 2009, confirmant la situació crítica del socialisme a tot arreu.

Una menció especial per a UPyD que revalida diputat.

Si observem la gràfica tornem a veure el descens de PP i PSOE respecte a les eleccions de 2009.

 

REFLEXIONS GENERALS

Reprenc ara les paraules dels meus amics de facebook. Sóc conscient que els resultats a Euskadi i Galícia no demostren tan a les clares la davallada del PP. Per contra sí és molt més evident la del PSOE. Però no ens enganyem, en termes generals la realitat és que el bipartidisme està tocat de mort. En el cas del PP és menys evident perquè el PP és el partit únic de l’espectre centre- extrema dreta. De la seua fuga de vots es podrà beneficiar en un futur UPyD quan s’acabe de posicionar clarament en l’espectre, actualment aquesta formació atrau al votant tradicional del PP per la combinació de la vessant nacionalista espanyola amb la vessant de regeneració democràtica, al votant del PSOE l’atrau sobretot per aquest últim factor. Podria semblar que la fuga de vots cap a UPyD per part del PP no és suficientment gran com per a propiciar la caiguda o “escac al rei” dels populars, però ací cal tindre presents també els votants del PP que marxen de manera irremeiable a engrossir les llistes de l’abstenció.

El PP aguanta millor la situació actual que el PSOE perquè té un posicionament clar. És un posicionament perjudicial per al 99% de la població, però l’aposta popular per eixe camí és clara i rotunda, aquesta confiança en allò que des de formacions com Compromís s’anomena la “política de l’austerici” fa que siguen capaços de tindre (encara) lligats un gruix de vots de gent que, no combregant amb aquesta política, no creu que hi haja una alternativa possible. No obstant això, la realitat s’imposa cada vegada amb més contundència en la consciència col·lectiva de la societat espanyola, la confiança i el suport cap al sistema polític i econòmic que el bipartidisme representa és cada vegada més minsa.

La pèrdua constant de vots no és un fenomen exclusiu del socialisme. En el PSOE és més evident pel fet que aquest partit no té un discurs clar i alternatiu, simplement és la cara amable de l’austericidi i les retallades i perquè el votant progressista té més opcions útils a les que donar suport que no el votant conservador.

A la següent gràfica es mostra l’evolució del vot al bipartidisme en Espanya. Les dades de 2012, estan tretes de l’estudi de Metroscopia en octubre de 2012, sobre la base del cens d’electors de les generals del 20N de 2011. Com es pot observar, el bipartidisme ha perdut des de les eleccions de 2008 fins al dia de hui la meitat dels seus votants. 10 milions d’electors aproximadament, poca broma. És cert que el PSOE n’ha perdut 6 milions, però atenció a la dreta, el PP n’ha perdut 4.

 

El bipartidisme és, cada dia que passa, més feble. De fet està tocat de mort. A mesura que altres opcions polítiques encapçalen el procés de regeneració democràtica i aconseguisquen rescatar de l’abstenció els vots dels descontents (cosa que ja està passant: UPyD per la dreta, ANOVA o Compromís per l’esquerra) anirà fent-se més i més palesa la fragmentació i el pluripartidisme en totes i cadascuna de les cambres de representació de l’Estat.

Més fragmentació significa menys governabilitat, però també més control, menys espai per a la corrupció o la discrecionalitat, més justícia en el sistema, més necessitat d’arribar a acords.

Eixe és l’escenari cap al que caminem, el PP i el PSOE, com els mitjans de comunicació, no estan sabent llegir adequadament els moviments electorals i els canvis socials profunds que s’estan produint. El camí es presenta llarg i interessant, el bipartidisme cau lentament però de manera irreversible, després de Galícia i Euskadi ara toca fer parada a Catalunya, una parada més interessant encara tenint en compte els factors que conflueixen.

Advertisements

2 pensaments sobre “Gal Eus …

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s