El subsòl -reflexions de diumenge-

Hi ha vida al subsòl? No parle dels talps, ni tampoc d’eixos peixos que es camuflen amb la sorra a les profunditats i esperen pacientment que alguna pressa incauta s’aproxime. O sí, no ho sé. Jutgen vostés mateixos. La crisi econòmica és una broma. Bé, en realitat és una estafa, però és una broma si la comparem amb la crisi política. I ara diran: “que banal! Que superflu! Clar, com ell és politòleg diu que la crisi política és pitjor que l’econòmica”. No. No és pitjor. No pot haver-hi res pitjor que que et facen fora de la feina, de ta casa i del sistema. No pot haver res pitjor que no tindre cap perspectiva de futur. Que tindre una família a la que no pots mantenir. Però per desgràcia, les sacsades econòmiques no són suficients (i perdoneu, però ho estem veient) com per a que la gent es rebel·le. Sí, es fan manifestacions, s’envolta el Congrés dels Diputats, se li pega quatre puntades de peu a un policia… el que jo deia: una broma.

Sabeu ,però, el que no serà un broma? Unes eleccions. Ells han reduït la democràcia a això, a anar a votar-los cada quatre anys. Bé, anem a jugar al seu joc. Anirem a votar. Sí. Però no els votarem a ells. Els colpejarem on més mal podem fer-los. Tota la ràbia, tota la indignació, tota la impotència condensada en un tros de paper dins d’una urna. Crec que quan haja d’anar a votar ploraré llàgrimes i llàgrimes d’alegria. Serà la meua venjança. El meu xicotet plaer, guardat amb cura durant anys. Aniré a votar i no els votaré a ells.

El PP i el PSOE, co-culpables d’aquesta crisi, però sobretot: responsables. Responsables, perquè als bancs no els ha triat ningú, dels bancs s’espera que facen aquestes coses si se’ls deixa, és la lògica del capitalisme, per guanyar diners arribar tan lluny com la llei et permeta. Però, ai dels governants febles que no siguen capaços de marcar on estan els límits de les lleis. Ai dels que s’obliden a qui representen. Com deia el film: “No habrá paz para los malvados”.

Les enquestes ja ho apunten i no em cansaré de repetir-ho: el bipartidisme està mort. Ja, hui. Potser no ho veiem encara a les institucions. No ho veiem a les cambres de representació ni als consells d’administració. Però jo ho veig al carrer, i les enquestes, feixugues, em donen la raó. 10 milions de vots han perdut els dos grans partits des de l’any 2008 fins al dia de hui. Què fàcil és dir-ho, 10 milions, la meitat del seu electorat. I que no tinguen cap dubte que encara en perdran més. El seu descrèdit és total, com total és la desesperació i impotència ciutadana. Una ciutadania enganyada, estafada i exprimida. Sotmesa a haver de pagar els plats trencats d’una festa en la que ha sigut, en el millor dels casos, un convidat de pedra.

La pregunta ara és, què passarà amb aquests grans partits quan vegen que de grans ja no els queda res. Quan ja no tinguen les molles amb les que alimentar els panxacontents, els bocamolls i els xafarders de tertúlia. Quan se’ls acaben els titos, quan deixen de ser l’status quo, els Cánovas i Sagasta del segle XXI. Quan altres demostren que altra manera de fer les coses és possible.

Llavors serà clar i cristal·lí que la crisi política haurà estat el motor del canvi econòmic, i serà clar també que vam fer bé de desterrar-los i ja mai més mirarem en eixa direcció. I així doncs cobra sentit el que he escrit a la primera línia, doncs seran ells els que ens demostraran amb el temps si hi ha vida o no, per baix del nivell de terra.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s