La política oximorònica i altres mutacions

pipas

Vivim temps confusos. quan hom mira amunt ja no sap si està mirant dalt o baix, quan mira avant dubta de si, en realitat, no estarà fent-ho cap arrere. Ens diuen: ‘hem de viure pitjor per a poder viure millor’, ‘hem de retallar per poder créixer’, ‘hem de suprimir drets per a guanyar-ne’ i quan goses de dir aquesta boca és meua, ja t’han clavat una nova sentència que tardarà 3 mesos aproximadament en esdevenir dogma de fe.

És la política oximorònica, l’oxímoron amassat amb rent i lliurat a la pleballa en forma de quotidianitat perversa. Així doncs, no és d’estranyar que la gent es rebel·le, que apareguen els iaioflautes, els indignats, els que no volen pagar als peatges… la gent s’ha fartat de que la prenguen per imbècil.

Per això, la meua sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies vaig vore el vídeo de presentació del Partido X, un nou partit polític que és antipartits polítics, és a dir, un nou oxímoron, esta vegada nascut “des de baix”. Deien al vídeo que el seu pla d’acció era entrar al Congrés (bé), amb el màxim d’escons possible (molt bé, lògic), per a, una vegada dins, mamprendre una “operación ciudadana de desalojo del hemiciclo” i “despedir a los políticos”… a tot això li diuen “resetear el espacio político” ves per on, i jo tota la vida pensant que se’n deia feixisme. I llavors ho vaig entendre, vaig dir: ja està, ja ha passat! Ens han tractat tant d’imbècils que algunes persones comencen a creure’s que ho són. Com ells diuen blanc i diuen negre en la mateixa frase ara resulta que hi ha gent que es pensa que amb colps d’Estat feixistes arribarem a una democràcia millor.

Ja fa temps però, que es venen observant estes coses. Com que la classe política està ara en el punt de mira de l’Opinió Pública sembla que qualsevol proposta que vaja enfocada al perjudici de la gent que fa política és adient, necessària i positiva. Així des de les goles d’aquells que reclamen més democràcia ixen propostes com les de limitar l’accés ciutadà a la política. “Que només siguen polítics aquells que tenen estudis”, “que no puguen dedicar-se a la política més de 12 anys”, “Que deixe d’haver gent que visca de la política”… tot açò, és clar, en nom de la democràcia. Certament ho tindria més fàcil esta gent si diguera directament que vol tornar al segle XIX, on només els homes blancs, d’una determinada religió, amb una determinada posició social i d’estudis i un determinat nivell de renda podien participar de la política. Anar cap arrere per anar cap avant, oxímorons. Fal·làcies.

I per a acabar-ho d’arrodonir sempre apareix l’oportunista polític, d’eixos que en sobren tant i tant en este malaurat Estat per a atribuir-se la brillant contradicció i demanar la seua aplicació: Aguirre demanant que no hi puga haver professionals de la política, Botella demanant que no hi hagen joventuts polítiques als partits. O dit d’altra manera, que no hi haja experts en política dedicant-s’hi i que no existisquen espais per a formar-se en política… ‘fomentar la ignorància i la desprofessionalització per a tindre millors polítics!’ I olé! I ara vindran que compraran la moto. I diran: clar, és que volem una democràcia de la gent del carrer no de professionals, però volem que siguen experts i que sàpiguen del que parlen, volem que qualsevol puga dedicar-s’hi però volem barreres per a que certs perfils no puguen dedicar-s’hi…

I així la nau viatja, surant a l’espai, sense gravetat, sense força suprema que pose les coses al seu lloc. No hi ha dalt, no hi ha baix, no hi ha davant, no hi ha darrere. Qualsevol pot dir qualsevol cosa, de blanc a blanc passant per negre. I jo no puc evitar pensar en aquells temps en que la política tenia més sentit, no gaire més, però en tenia. On hi havia en Julio Anguita, mestre d’Història, que va exercir de tal i no es va dedicar des de l’inici a la política, però va ser un gran polític. I en Jordi Pujol que va estudiar medicina i mai no va exercir de metge, perquè es va dedicar tota la seua vida a la política i que també, va ser un gran polític i concloc que el debat de la dedicació exclusiva o no és només una altra cortina de fum, darrere la qual amagar que el seu model i sistema de partits ha fracassat. Això és el que ha fracassat, el seu sistema, no la democràcia. Que no em vinga ningú doncs, amb allò que cal destruir la democràcia per a salvar-la. No col·la. Es tracta només d’un altre pegat que volen posar-li al globus, que es desunfla a passos gegantins per mil i un forats.

Acabaré amb una reflexió, dedicada a tots i totes els que comencen a evidenciar símptomes de mutació cap a la imbecil·litat, per favor, resistiu i no vos deixeu oximoronitzar:

Democràcia ve de demos- ‘poble’. Establir un sistema de mèrits per poder accedir a la política es carregaria la democràcia i instauraria en el seu lloc una meritocràcia. Un partit que propugna la dissolució del parlament per a governar ells en solitari és un partit feixista. Sí, encara que tinga nom de pel·lícula porno.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s