Origen i solució del problema: la transició democràtica

no tenim por

 

[Article publicat a: Fundació Nexe]

 

A mesura que va confirmant-se que vivim en un estat en què la corrupció, la impunitat i la vulneració de l’Estat de dret són sistèmics, que la democràcia és un eufemisme i l’honorabilitat política un bé escàs, són molts els que es fan dues preguntes. La primera és com hem arribat fins ací; la segona, com sortim d’aquest atzucac.

Per a respondre a la primera pregunta, els tertulians de totes les cadenes de televisió, investits ara d’un sobtat poder de representació de la voluntat popular que ells mateixos s’han autoatorgat enfront de la manca de credibilitat dels polítics, juguen a ser experts en història contemporània i sociologia i tracten d’esbrinar si l’origen del pecat va ser l’administració Aznar, la bombolla immobiliària o la llei de finançament de partits. Alguns també s’atreveixen a proposar solucions: que si un gran pacte anticorrupció, que si una llei de transparència… Els més ardits s’atreveixen fins i tot a proposar un govern de concentració.

Però succeeix que el que ara sembla tan evident per a tothom, fa anys que alguns jaho observem. Potser siga perquè tenim pensament crític, potser perquè ens dediquem a la política, o potser perquè viure en posicions polítiques marginals, com ho era fins fa ben poc el valencianisme polític, et fa patir en pròpia carn la feblesa de l’estat de dret i la democràcia espanyola. No ho sé. El cas és que en som uns quants els que fa temps que sabem (dic sabem, i no creiem) que en aquesta Espanya alguna cosa no funciona i fa molt mala olor.

Els que sabem açò sabem també quin és l’origen del problema. A Espanya no ha existit una veritable transició democràtica. Els poders fàctics del règim autoritari van negociar amb els demòcrates la seua continuïtat, van pactar unes noves regles i escenaris mantenint en bona mesura els actors i el seu poder real. Tenim la corona, l’exèrcit, l’església, els jutges, l’administració i, com no podia ser d’altra manera, també els polítics. Ens governen els hereus del franquisme o, en el millor dels casos, els hereus d’uns pactes fets amb franquistes. Fa uns anys una afirmació com aquesta seria motiu d’escàndol per a la majoria; hui la majoria diria que com a mínim és una interpretació plausible. I és que, si som sincers i honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre tarannà democràtic (si el tenim), haurem de concloure que en una democràcia real el senyor Fraga s’haguera exiliat a Amèrica del Sud o haguera complit condemna a la presó, i parle de Fraga a tall d’exemple.

Els consensos de la transició, la cultura de la Transició, és un decorat de cartró-pedra que ens hem empassat, alguns més que altres, durant anys. I que ara, amb la crisi econòmica, va a poc a poc desfent-se sota una pluja de realitat incessant que va mostrant la falsedat del model construït i imposat.

Un sistema electoral injustament homogeneïtzador, una no divisió de poders, un exèrcit que amenaça, una església que es creu en posició de reclamar privilegis…, uns partits polítics i una corona que actuen com si estigueren per damunt de la llei, com si foren els amos de l’Estat, com si foren lladres.

Si entrem a analitzar el cas valencià, el fracàs de la transició democràtica és fins i tot més evident. Un conflicte identitari alimentat artificialment va posar el punt final a les esperances de modernització i democratització de tot un país que hagué d’acontentar-se a ser una comunitat autònoma de segona divisió ofrenadora de glòries, i parir un model de societat amb un feble imaginari col·lectiu modern sustentat en elements d’ací i d’allà, com podia ser Joan Monleón, el diari Las Provincias o la irrupció de cares valencianes conegudes en la televisió autonòmica. Res que no fóra més del mateix o xicotetes i insuficients llums en la foscor. No és d’estranyar que 30 anys després Joan Monleón estiga mort, Las Provincias amb problemes econòmics importantíssims i els grans professionals d’aquella etapa de canal 9 fent televisió a Madrid. Si el model democràtic espanyol fa aigües, el valencià simplement no ha existit mai, més que sobre el paper i en quatre formalismes per mantindre l’aparença.

És per això que l’única opció que ens queda com a societat és emprendre eixe camí que se suposava que ja estava fet. El camí cap a una autèntica transició democràtica que ens servisca per a dotar-nos d’estructures i institucions noves o renovades, d’una cultura i uns valors democràtics nous. En el cas dels valencianistes, lluitarem per una transició valenciana que retorne al nostre poble la dignitat i l’autoconsciència que va perdre en la dècada dels 70. Amb Espanya o sense, els valencians han d’adonar-se que d’ofrenar glòries la societat no viu, que la democràcia de postal passa factura. Potser en el passat hi havia massa por, massa ignorància, massa inexperiència. Potser ara estiguem molt més preparats. Potser d’ací a uns mesos alguns tertulians comencen a apuntar en la direcció correcta. Per a Espanya, és clar. Els valencians haurem de fer-nos-ho nosaltres, com sempre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s