I després de Rita què? La València que ve

 

UN RELAT QUE S’ACABA

“La dama de rojo de la España azul”, eixe va ser el títol pseudonobiliari i pseudoliberal que Salvador Barber li va donar a l’alcaldessa de València quan va publicar la seua biografia. Corria l’any 2009, la bombolla immobiliària començava a ensorrar-se, esquitxant a tort i dret, i Rita, feia els divuit anys al front del consistori capicasalí. Divuit anys de trajectòria meteòrica i impecable cap a l’objectiu més simple i alhora ambiciós que mai s’havia marcat la capital del Túria: Estar en el mapa. Un objectiu, una capitana al timó, un vaixell que, sense saber-ho, començava a fer aigües (i mai millor dit). 2009 serà l’any que Rita Barberá hauria de recordar per sempre. És l’any en que hauria d’haver dit prou i haver anunciat la seua retirada de la política. Així, amb dignitat, en el seu millor moment, per la porta gran, amb el “que bonica està València” als llavis dels valencians.

I ho dic, perquè des d’aquell any, Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, va deixant ja de ser Rita i torna a ser, com fa vint-i-cinc anys, la senyora Barberá. Els valencians, han viscut tot aquest temps un somni, un somni protagonitzat per la seua alcaldessa i per la transformació estètica d’una ciutat. La ciutadania a poc a poc ha estat testimoni passiu, legislatura rere legislatura, de com li anava canviant la cara a la ciutat. Com s’anava embellint. I és que si d’alguna cosa té mèrit l’alcaldessa és precisament d’això (és que se li poden atribuir molts més mèrits?).

Però i ara què? Des del 2009 aproximadament fins ara, el relat que Rita havia escrit amb lletres d’or per a la ciutat s’ha esmicolat donant pas al que hi havia darrere de la façana de la bonica València, ben poc. Ara que l’excessiva i contaminant llum dels fanals de les nits de València il·luminen una ciutat bruta. Ara que hi ha més gent buidant els contenidors del fem que omplint-los. Ara que València ni és rica, ni lliga els gossos amb llonganisses. Ara que València està al bell mig de tots els mapes de la corrupció i la indecència possibles. Ara que pot ser resten només hores per a que la totpoderosa Rita siga imputada pel cas Nóos*. Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, ara rebatejada com la senyora Barberá, no és sinó l’ombra d’una broma pesada, un engany bastit contra una societat que es va llençar de cap als braços del seu botxí a canvi de promeses fetes de fum de boato i soroll de platerets.

La caiguda de la senyora Barberá i del PP en les properes eleccions municipals de 2015, ha passat en qüestió de tres anys d’utopia d’esquerrans a rumor col·lectiu mal contingut àvid d’enquestes que ho confirmen. La gent ja no es pregunta si Rita guanyarà o perdrà, sinó sobre què passarà després i com serà la vida política valentina després de l’extinció de l’animal (o animalot) polític més gran que ha sobrevolat València des dels temps de Blasco Ibáñez.

 

LA VALÈNCIA QUE VE

Alguns esperen eixe moment amb ànsies, altres amb temor. Jo, no cal dir-ho, sóc del primer grup. Als meus 26 anys no tinc més que Rita a la memòria, des que sóc mínimament conscient tot ha estat hegemonia popular a la meua ciutat. Jo he estat patidor de la València pre Rita, espectador de l’embelliment urbà de Rita, gaudidor de la València bonica de Rita i ara sóc demanador de la caiguda de la senyora Barberá. Aquesta dona ens va fer un regal enverinat, una ciutat insosteniblement ostentosa. Una ciutat gran maquillada de gran ciutat, que amb un poc de pluja es bufa i s’escrostona com la coberta del Palau de les Arts. Una ciutat feta per a la pompa que afalaga a l’estranger i que descuida als que l’habiten. Ara s’ha vist. Del 2009 ençà.

Veient el present de València no hi ha manera humana d’augurar-li (augurar-nos) un futur fàcil. No obstant això, sóc optimista. Ho sóc perquè he vist la València que ve. He vist la València que cabets i manetes de valencianets i valencianetes estan començant a construir mentre la senyora Barberá es defensa d’Emarses i Urdangarins. La València que no desatendrà els serveis públics per pagar capricis de nou ric desficiós. La València on moure’s d’ací a allà serà ràpid i barat. La València que no voldrà privatitzar-ho tot i que distingirà només entre dos tipus de gestió: la bona i la roïna. La València sostenible, la que serà capital europea de la bicicleta, la dels horts urbans i la del pla de protecció de l’Horta. He vist la València que creixerà cap a dins i de manera racional. La València universitària que cuidarà als seus joves i serà referent en investigació. La València dels barris, barris vius i festes populars. La València que retornarà les falles als valencians i la llengua als xiquets. La del xicotet comerç. La València reivindicativa que li dirà a Madrid que pague allò que deu, que volem corredor i volem túnel passant. Ja no serà la València bonica, serà la València amb caràcter. Ja no serà la València dels ‘Salvem’ sinó la dels ‘Hem salvat’.

En 2009, Rita donà pas a la senyora Barberá. En 2015 la senyora Barberá donarà pas a la València que ve.

 

*Nota: aquest article va ser escrit fa uns dies abans de conéixer la decisió del jutge de no imputar a Rita i a Camps pel cas Nóos

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s