Podrem?

Ahir de vesprada vaig tindre el gust d’assistir a la presentació de PODEMOS, la plataforma política liderada per Pablo Iglesias, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Vaja de bestreta que qui escriu milita fa anys a les files del valencianisme d’esquerres de manera activa. Compromís, vaja, per no anar amb eufemismes. Hi vaig anar perquè realment m’interessa i m’atrau la proposta de ‘los chicos de la Tuerka’ i perquè el sectarisme me’l vaig deixar al cadàver de la vida anterior.

I allà estava jo, entre Andreu i Paula, esperant ‘al de la coleta’, com si fórem uns grupis. El discurs perfecte, la posada en escena un poc caòtica, l’expectació màxima. Tres sales van omplir. El Nega va estar graciós -s’agraeix. Pablo Iglesias va fer gala de la seua oratòria, com a excel·lent comunicador que és. Té art per a transmetre, per verbalitzar la teranyina de pensaments que a tanta i tanta gent, d’ací i d’allà, de vegades ens costa ordenar fins i tot en la intimitat.

L’objectiu: Europa. El camí: la mobilització popular al voltant d’un programa sorgit des d’una base assembleària de nova creació, constituïda pels cremats de la política –de l’esquerra- de sempre i per tot aquell que s’hi vulga sumar. El mecanisme: les primàries obertes a la ciutadania.

M’agrada, m’agrada molt. És bo i és positiu que més gent se n’adone de la importància, no espera, de la urgència d’empoderament popular que necessitem. El discurs no em va resultar aliè, en absolut. Jo he sentit eixa mateixa il·lusió, eixa sensació d’estar fent realitat la utopia… a Compromís, sí. I pensarà el lector que ja estic agranant cap a casa però no no, espera que seguisc. Allò que no ens solen contar sobre la utopia és que aquesta té dos parts: teòrica i pràctica. Jo la teoria me la sé: poder de les bases, de baix cap a dalt, assemblearisme, altaveu de les reivindicacions socials i civils, participació ciutadana, primàries obertes… El problema és que de la segona part també en sé un poc. I què voleu que us diga, posar la utopia a rodar és complicat, després dels discursos, de les sales plenes i dels aplaudiments toca posar-se a organitzar i gestionar el monstre. La política és un espai d’interessos, alguns més lloables, altres menys, alguns generals, altres particulars. Posar-se d’acord en un manifest de 10 punts és fàcil, aconseguir la infraestructura necessària, la mobilització i coordinació per fer realitat un de sol d’eixos punts és un esforç titànic. I a més, a la utopia li va canviant la cara a mesura que va essent amanida pels humans i les seues misèries. Malgrat tot la perfecció no existeix, i te n’adones que la utopia no deixa de ser el far que et guia i assumeixes la imperfecció de la concreció pràctica i et vas deixant potser als més utòpics pel camí, aquells que ompliran tres sales en la presentació de la següent plataforma ciutadana que ha vingut per a canviar-ho tot, perquè ho podem tot.

En la ronda de preguntes, el debat va girar sobre Izquierda Unida. Acceptarà IU un procés de primàries obertes? Acceptarà IU que els seus candidats s’hagen d’enfrontar a Pablo Iglesias en un procés de selecció obert a la ciutadania? PODEMOS es va mostrar una mica com això, una estratègia en clau interna del partit de referència de l’esquerra espanyola. Un intent fet des de l’entorn de forçar la democratització, obrir i ventilar a casa de Cayo Lara. Un interés molt lloable i molt legítim amb el que sincerament tinc poc o gens a veure. Com tampoc tenien a veure molts dels assistents, alguns dels quals també van preguntar per Compromís. Després vam parlar amb el mateix Iglesias: ¿todo esto es solo para presionar a IU o buscaréis a otras fuerzas que acepten el método de primarias? Ens va dir que volen parlar amb totes les formacions, que estan oberts, que començaran a contactar a partir del dia 9. Tant fa si PODEMOS és una estratègia per forçar l’obertura en IU com si és un projecte amb vocació de personalitat pròpia i amb interés real per buscar aliances amb els que sí estem –intentant- fer les coses bé. Ambdues opcions em semblen respectables i positives si serveixen d’alguna cosa. Però sincerament, jo em vaig tornar a casa reconfortat. Puc dir que a Compromís anem construint alguna cosa, hem estat capaços d’introduir mecanismes de democràcia líquida i democràcia participativa, internament potser estem entre unes formes de fer que no acaben d’arribar i altres que no acaben d’anar-se’n, la qual cosa provoca no poques tensions, però estem en plena fase pràctica i els resultats van eixint, entre ells, també les primàries obertes a la ciutadania, per a tota la llista.

Li desitge un bon futur a PODEMOS, siga quina siga la seua veritable raó de ser. Si esdevé el factor correctiu de la vella closca d’IU, si esdevé un moviment propi, si ve a buscar-nos als que estem treballant ja en eixa línia o si no. Al remat, tots volem transformar la societat des d’un nou paradigma, contra un sistema que ens oprimeix i que ens ha convertit en borregos. A aquestes alçades de la pel·lícula poc importa res que no siga això. Allò que importa és el què la societat necessita d’aquells que estem intentant-ho: la regeneració del sistema, també del sistema polític i, no ens enganyem, no es pot arribar a un resultat diferent si seguim amb les formes de sempre. La pregunta no és com li anirà a PODEMOS o a Compromís a les europees. Si som capaços de sumar més vots que el del costat. La pregunta veritablement important és si PODEMOS podrà passar de la teoria a la pràctica. Si Compromís podrà gestionar la utopia sense convertir-la en una altra cosa. Si podrem demostrar, en definitiva, que una altra política és possible. Podrem?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s