5 coses que no m’agraden de Podemos

I podria ser este un article d’un militant de Compromís criticant a Podemos, i si es vol, es pot fer eixa interpretació. El lector és lliure. Per si de cas i per si servira d’alguna cosa començaré dient que no tinc res en contra de Podemos, de fet crec que la seua aparició en el panorama polític espanyol era justa i necessària. Tampoc mire a esta formació des de la por, el recel, l’enveja o la rivalitat. Més aviat, com a politòleg no puc evitar sentir certa fascinació pel fenomen i per com un grup de “col·legues” de professió han aconseguit sacsejar de dalt a baix la política espanyola com mai abans havia passat. Vaig ser un dels molts que van assistir a la presentació de Podemos a la facultat de Geografia i Història de València, abans de les eleccions europees, abans del boom de la formació liderada per Pablo Iglesias, i ja hi vaig fer una valoració positiva en el seu moment i els hi vaig brindar els meus millors desitjos. Dit això, i havent-me excusat ja, no sé si vanament, no puc estar-me de dir algunes coses, algunes reflexions que m’han anat assaltant en els temps recents, sobretot després de l’assemblea ciutadana que Podemos ha celebrat este cap de setmana a Madrid.

Podria callar-me-les o contar-li-les només als amics i coneguts quan em demanen pel que opine sobre la formació política de moda de l’Estat espanyol. No obstant, després d’haver estat tants mesos callat i observant, analitzant el discurs, l’evolució i la concreció d’este projecte polític que bé mereix l’atenció de qualsevol amant de la ciència política, no puc sinó expressar per escrit, negre sobre blanc, algunes d’estes reflexions, per a que quede constància, per dir la meua i per a –per a què enganyar-nos- quedar-me un poc a gust.

De Podemos m’han agradat i m’agraden moltes coses. Bàsicament m’han agradat i m’agraden totes les coses que els caracteritzen i que no apareixen a este escrit. Però també he anat observant d’altres coses que em desconcerten, m’allunyen d’ells o directament em provoquen certa preocupació. Anem-hi doncs.

 

“Ni d’esquerres ni de dretes”

“¿De izquierdas o de derechas? Somos de la gente y del sentido común” Així ho expressen últimament els líders de Podemos. No es tracta d’una fórmula nova, entre la gent d’esquerres sempre s’ha dit que els qui diuen que no són ni d’esquerres ni de dretes són persones de dretes que no volen reconèixer-ho. No és el cas però. Sinó el contrari. Podemos és d’esquerres, ho és pel que diu i pel que fa, pel que proposa i pel que diu que farà. Ho és per l’origen dels seus dirigents, per l’origen dels seus simpatitzants, per la formació de la seua gent. L’estratègia de la indefinició ideològica no és nova, ve de lluny. A Espanya la vam viure per primera volta de la mà de Jose María Aznar i el seu “viaje al centro”, després vindrien altres, com UPyD o Ciutadans. Això del “sentido común” també ho hem escoltat moltes voltes… sempre dels llavis de Mariano Rajoy. L’estratègia de la indefinició ideològica ha estat utilitzada normalment per la dreta per atraure nous votants de fora del seu espectre polític. És una estratègia tradicionalment de la dreta perquè es basa en la teoria de Fukuyama (home fort de l’administració Bush) del fi de la Història, segons la qual, amb la caiguda del mur de Berlin les ideologies diferents al capitalisme democràtic haurien desaparegut i les diferències polítiques serien a partir de llavors una qüestió de matisos que no qüestionarien el sistema capitalista democràtic imperant en tot el món. Jo crec que Fukuyama s’equivocava… i Pablo Iglesias, en utilitzar esta estratègia, també. Sé per què ho diu i per què ho fa. Està apel·lant al centre ideològic, està buscant una majoria social que li permeta rascar a tort i dret. Però això és arriscat i contraproduent doncs alhora que et permet en el curt termini obtenir el recolzament de votants de fora del teu espectre reforça l’idea de Fukuyama, reforça l’idea de que els conceptes d’esquerra i dreta no signifiquen res, que la política és gestió i punt. I això, a llarg termini, no té res de bo per a l’esquerra ni el model de societat que defensa. Més i tot tenint en compte que fins ara els que s’amagaven, els que s’avergonyien de ser el que són estaven en la banda dreta de l’espectre i la gent d’esquerres sempre hem estat ben orgullosos de dir què i qui som, convençuts com estem que el nostre model és més just, més humà i més sostenible. Significa això que hem d’estar a tothora repetint que som d’esquerres? Que hem d’enarborar banderes roges i cantar la internacional puny en alt? No, ni molt menys, això els ho deixem als que necessiten fer-ho per ser creïbles, el PSOE per exemple.

 

Model de lideratge importat

Si parles amb qualsevol – o gairebé qualsevol- chavista i li planteges la qüestió del lideratge de Hugo Chávez Frías, acabarà reconeixent, amb més o menys entusiasme, que el personalisme excessiu en la figura del líder ha esdevingut a la llarga un problema per al moviment revolucionari bolivarià. Els sistemes polítics d’Amèrica Llatina són molt personalistes. Hi ha llocs on fins i tot els partits naixen i moren en qüestió de pocs anys configurant-se i reconfigurant-se al voltant d’un polític reeixit i carismàtic. Eixe model de lideratge ens és aliè als europeus. Tem que a Podemos estan cometent l’errada, influïts com estan pels models d’Amèrica Llatina, de centrar-ho tot massa en la figura de Pablo Iglesias. Pablo no és immortal, ni tampoc clonable. A la llarga una formació política que vulga ser creïble, estable i duradora ha de demostrar que compta amb un equip de gent vàlida capaç de representar i identificar-se amb diferents segments de la societat. Algú podria ara pensar en Monedero o Errejón, sí, d’acord, però no deixen de tindre el mateix perfil que Iglesias: 3 acadèmics, politòlegs i a més a més, amics. Pablo Iglesias acapara tota l’atenció, ho vam poder comprovar el dia de les eleccions europees, quan les paperetes de Podemos portaven directament la seua cara, cosa insòlita en la democràcia espanyola fins eixe moment. Però a més a més, l’estratègia és premeditada. Ahir per exemple, en l’assemblea ciutadana en la seua intervenció final, Iglesias va demanar als assistents que no aplaudiren. En diverses ocasions els va manar callar. Ho feia, segons ell per demostrar a la casta no sé quina cosa, jo crec que el missatge que veritablement estava volent transmetre és que és capaç de controlar a la perfecció a les “masses”, que la gent farà el que ell diga, que ell és qui mana. Vist des de fora, eixa va ser la impressió. I eixe model de lideratge, perdonen-me vostès, però és totalment contrari a l’idea de democràcia des de la base i d’un projecte fet i format per “la gente”.

 

El recurs del xantatge i la dictadura de la majoria

Una altra de les coses que no em van agradar de l’assemblea ciutadana és el posicionament de l’equip de Pablo Iglesias davant la possibilitat que la seua proposta política i organitzativa no fóra la més votada. Va dir que si no guanyava la seua proposta ell es faria a un costat i no optaria a liderar el projecte. Un gest que podria interpretar-se com a coherent però que amagava una doble vessant, doncs va dir també que esperava el mateix de l’equip d’Echenique en el cas que la proposta guanyadora fóra la d’Iglesias. Bàsicament d’això es dedueix que per a Pablo Iglesias a Podemos no hi ha lloc per a la discrepància, no hi ha lloc per a les minories o les corrents d’opinió. Desterra la possibilitat de consens, d’arribar a acords, de construir un tot a partir de les aportacions de vàries parts. Deia Rousseau que la democràcia és el govern de la majoria respectant els drets de la minoria. Segur que Iglesias sap que Rousseau deia això i que tenia més raó que un sant, sobretot tenint en compte que Iglesias prové d’un segment ideològic històricament minoritari a la societat. Ara que té la possibilitat de guanyar, de ser majoria, sembla que ha oblidat esta condició bàsica de la democràcia. Al cap i a la fi el que va fer ahir no és sinó fer-li xantatge emocional a la gent de Podemos, “si voleu que jo lidere haurà de ser amb les meues condicions, totes, absolutament totes; sinó me’n vaig”. Crec que això no és generós, crec que no és just i crec que, simplement, és poc democràtic.

 

Proposta identitària: l’Espanya de sempre?

Alhora que Pablo Iglesias es manifesta favorable a la consulta de Catalunya, Jiménez Villarejo es mostra contrari. No sabem quin model d’Estat vol Podemos, de fet, ni ells mateixos ho saben. Entre tanta incertesa es va perfilant una realitat palpable, defensar el que defensa Podemos “no es ser de izquierdas, es ser patriota”. Bé, sabem que són patriotes, sabem que la pàtria a la que apel·len és Espanya. Però pel moment sembla que eixa Espanya que desitgen no dista massa identitàriament de la que actualment se’ns brinda com a l’oficial. Iglesias (Madrid), Monedero (Madrid), Errejón (Madrid), Rodríguez (Cadis), Villarejo (Màlaga), González (Astúries), Sánchez (Cartagena), Echenique (Saragossa), totes les cares visibles de Podemos pertanyen a l’Espanya monolingüe, i pel que sembla la qüestió territorial no entra en les seues preocupacions. No existeix el discurs territorial i això és molt significatiu en el moment actual quan hi ha comunitats autònomes que necessiten i plantegen – des de diferents punts de vista, bé siga des del sobiranisme o des del punt de vista econòmic i del finançament- reformular el seu marc de relacions amb l’Estat central, posem per cas Catalunya, País Valencià o les Illes Balears. La web de Podemos està sols en castellà, a l’igual que els seus documents. A l’assemblea ciutadana tot el marxandatge estava en castellà. Què té a dir Podemos sobre el sistema de finançament autonòmic al País Valencià? Què sobre el sistema financer autòcton regalat a entitats foranes? Què sobre el camp valencià? I sobre el corredor mediterrani? Podemos vol canal 9? Podemos vol requisit lingüístic a la funció pública? Totes estes qüestions són un misteri, un misteri que s’allarga fins a l’àmbit local, i que fa que la incertesa sobre el posicionament de Podemos en qüestions cabdals siga enorme. Això sí, anit van acabar l’assemblea ciutadana tots agafats pels muscles i cantant “L’estaca” de Lluís Llach, desconcerta el detall de reduir la problemàtica identitària a anècdota simpàtica de la jornada.

 

Proposta organitzativa: és l’hora del centralisme democràtic

L’última cosa que m’ha sobtat és la proposta d’organització interna de la formació. Al final Podemos s’organitzarà com un partit a l’ús. Amb una executiva, una consell de delegats, col·lectius territorials i col·lectius sectorials, això sí, amb noms nous i moderns, però al cap i a la fi com qualsevol altre partit polític. Destaca també el fet que sembla que en el debat dels darrers dies s’ha instal·lat la idea de fugir l’assemblearisme com a mètode per a la pressa de decisions. Tampoc sembla que els cercles vagen a tindre una autonomia massa desenvolupada, ja que hauran d’acatar el que marque Madrid pel que fa a pactes locals o autonòmics, per exemple. En definitiva un model centralista, on l’executiu de Madrid té àmplies funcions i pocs elements de control, assaonant el terreny per poder desplegar el “centralisme democràtic” que tant agrada als hereus del Partit Comunista: una executiva totpoderosa a la que no es pot influir, sols tombar en un congrés, sempre i quan no et facen una purga interna un mes abans, clar.

 

En definitiva, un projecte que des de fora semblava il·lusionant i encoratjador, en concretar-se i desenvolupar-se ha anat perdent allò que tenia de místic i pur, ha esdevingut quelcom diferent al que s’esperava. Alguns estes coses ja les hem viscut abans, allò important és no perdre l’esperança ni la motivació doncs tard o d’hora els partits del futur seran l’única opció raonable, el temps de la vella política ha passat.

Anuncis

4 pensaments sobre “5 coses que no m’agraden de Podemos

  1. Com apunt històric… ve de més lluny allò de no som de dretes ni d’esquerres: http://www.rumbos.net/ocja/jaoc0011.html

    “El movimiento de hoy, que no es de partido, sino que es un movimiento, casi podríamos decir un antipartido, sépase desde ahora, no es de derechas ni de izquierdas. Porque en el fondo, la derecha es la aspiración a mantener una organización económica, aunque sea injusta, y la izquierda es, en el fondo, el deseo de subvertir una organización económica, aunque al subvertiría se arrastren muchas cosas buenas.”

  2. Poc més en caldria afegir. Ho has descrit bé Amadeu. A mi m’ha semblat el mateix. Sols una cosa el discurs polític de PI des del primer moment m’ha semblat vuit, tot i que, alguns aspectes de les polítiques sectorials les comparteix.

  3. Quan parlem de democràcia directa i assamblearisme, estem parlant de politica feta per tots i per a tots. Per tant, qualsevol ciutadá, tant siga de dretes o d’esqerres té dret a influir a la politica de base. Aixó es el que jo entenc com “no somos de derechas ni de izquierdas”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s