5 coses que sí m’agraden de Podemos

Este article és una continuació d’un que vaig escriure la setmana passada i que portava per títol: 5 coses que no m’agraden de Podemos. Vaja per davant que m’ha sorprès la bona rebuda que va tindre aquell article ja que va tindre moltes comparticions i difusió per les xarxes socials, tant per part d’amics i coneguts com per gent que no tinc el gust de conèixer. Després del recorregut que va tindre, trobe que són moltes les persones que es trobaven àvides de dades i opinions que els ajudaren a explicar perquè Podemos no els acaba d’agradar. Probablement això es deu a que el meu cercle de persones més properes no és gent que aposte per Podemos, cosa totalment lògica, doncs la majoria de les meues amistats de facebook – per exemple – són simpatitzants o militants de Compromís.

Així doncs, intuisc que este article no tindrà tanta repercussió, cosa que lamente, doncs de les bones pràctiques dels altres també es pot aprendre i molt. Compromís està en disposició – per grandària, per trajectòria i per voluntat de les seues bases – de ser un revulsiu i un exponent de la regeneració democràtica i de la nova política, més i tot que Podemos, estic absolutament convençut. Per contra, els d’Iglesias han sabut fer algunes coses molt bé i se’ls ha de reconèixer l’encert. Al cap i a la fi els triomfs de Podemos són, en part, el fracàs dels partits i formacions anteriors a la seua existència. Ací comentaré 5 coses que m’agraden de Podemos. 5 grans coses. 5 grans pinzellades.

 

Una estratègia brillant

“La sorpresa la ha dado Podemos, un partido liderado por un  tertuliano de televisión, que en tan solo 4 meses ha puesto en marcha una candidatura capaz de recoger 1.250.000 votos y colocar 5 eurodiputados en Bruselas”. Més o menys estes eren les paraules que utilitzaven les televisions el 26 de maig, en la ressaca de les europees, per explicar la ‘sorpresa’ electoral de Podemos. En aquells dies no vaig poder evitar tindre la mateixa sensació que en l’època d’efervescència del 15M quan els mitjans de comunicació intentaven explicar què era, d’on venia i en què consistia el moviment dels ‘indignats’. La conclusió en els dos casos va ser la mateixa: els mitjans no se n’adonen de res. En primer lloc, Pablo Iglesias no és un tertulià de televisió, en segon lloc Podemos no és una candidatura muntada en 4 mesos. Pablo Iglesias és el membre més reeixit d’un grup de politòlegs de la Complutense de Madrid que porten anys, ANYS, analitzant el que estava passant i confeccionant un discurs guanyador i una estratègia guanyadora per a l’esquerra espanyola, Podemos és el resultat d’eixe treball. La gent de Podemos – el nucli promotor –  té absolutament calculat el seu full de ruta, la seua estratègia, tant a nivell de discurs, de passos a donar, d’organització, TOT. Podemos és el partit del 15M, s’ha dit molt i és cert, són els primers que han aconseguit capitalitzar la indignació amb èxit i amb vocació de permanència. Però va més enllà. Podemos busca la majoria social, la busca en  l’espai de ruptura que s’ha generat en el quadrant esquerra-regeneració del nou mosaic ideològic espanyol i del que alguna volta he parlat. Però a més a més, Podemos és un experiment polític com mai havia existit cap altre a l’esquerra espanyola, és una autèntica obra mestra de l’enginyeria política. Iglesias i companyia estan aplicant a la situació política que patim, tots i cadascun dels conceptes i teories que la ciència política ha desenvolupat: les finestres d’oportunitat de Kingdon, els cleavages de Lipset i Rokkan, el canvi de marc cognitiu de Lakoff, el canvi cultural de Inglehart… Per tot això, han estat capaços de fer una anàlisi de la societat actual més correcte i a més han sabut donar-li una solució reeixida. Eixa és la diferència fonamental entre Podemos i el Partido X, per exemple. I el que explica per què uns ho han aconseguit i els altres no.

La lliçó que dóna Podemos en este sentit és que l’estratègia política és imprescindible. El 15M va demostrar que existia el brou de cultiu, la potència, però també que la potència sense control no serveix de res. Amb eixa lliçó apresa, Podemos ens dóna la segona lliçó, conseqüència de la primera: la direcció/organització política és fonamental per a la consecució de qualsevol tipus d’objectiu polític, la direcció ha d’existir, ha de tindre les coses clares i ha d’estar formada pels millors. Ha de ser resolutiva i tindre clar el full de ruta.

El canvi de xip a l’esquerra del PSOE: de resistir a guanyar

Açò que han fet Errejón, Monedero, Iglesias i companyia, açò d’analitzar i traure conclusions, dissenyar estratègies… no és res de nou. És el que porta fent la dreta – primer nord-americana i després de tots els racons del món – durant dècades. En dues paraules: Fundación FAES. La dreta porta anys i anys invertint en think tanks. Think tanks que han generat el discurs i les estratègies que la dreta política necessitava per a seguir garantint (o començar a garantir, depenent del lloc i del moment) l’hegemonia dels grans poders econòmics del món globalitzat. La dreta ha aconseguit estendre els seus valors i la seua cosmovisió ha arribat molt més lluny gràcies als think tanks, als laboratoris d’idees que han nodrit de munició a la dreta. Podemos no té un think tank, o sí, un de xicotet, el CEPS, eixe que “ganó tropecientosmileuros trabajando para el régimen de Venezuela”, siga com siga han aconseguit disputar-li la partida en el terreny de les idees a la dreta, cosa que l’esquerra – i la teòrica esquerra que no ho és – feia temps que no aconseguia fer, almenys d’una manera tan contundent. Podemos ha rescatat a l’esquerra de les idees errònies en les que vivia immersa. La suma de sigles per exemple, la pretesa unitat de l’esquerra. La superioritat moral, la gauche divine. Són conceptes i visions que Pablo Iglesias s’entesta en desterrar. L’equip de Iglesias ha vist els defectes de l’esquerra: endogàmia i purisme; i ha decidit que cal substituir-los per obertura i heterogeneïtat. Sobta veure algú d’esquerres apel·lant als policies i els militars, de fet, sobta a algú d’esquerres sentint-se còmode parlant de Seguretat i Defensa. Ells volen trencar amb eixos tòpics, volen normalitzar l’esquerra, i això implica en últim terme creure fermament en la capacitat de l’esquerra per governar i transformar la societat i per tant en la capacitat de l’esquerra per guanyar unes eleccions a través d’una majoria social i no ser, com fins ara, el trist gaiato de la fallida i falsa socialdemocràcia.

El poder de la televisió

Una vegada vaig escoltar a un militant comunista en una xarrada dir que “internet no es lugar para hacer política”, de la mítica frase en Compromís encara ens estem rient. Gràcies a internet nosaltres hem aconseguit trencar l’apartheid mediàtic al que els grans partits i els grans mitjans ens tenien sotmesos. Personalment sóc de l’opinió que qualsevol mitjà és bo per fer política i per fer arribar el missatge i com més potent i a més gent arribe eixe mitjà, millor. Actualment, malgrat el creixement de l’ús d’internet i les noves tecnologies, la televisió continua sent el mitjà més utilitzat per la gent per a informar-se. Com a part de la seua estratègia l’equip d’Iglesias no ha subestimat esta realitat. Pablo i companyia estan “hasta en la sopa”, això ho sabem tots. Però no sols això, fa anys van posar en marxa un projecte de programa de televisió – La Tuerka – que encara continua emetent i que va servir per a que este grup de joves professors d’esquerres descobriren la importància de la televisió. El seu programa va esdevindre programa de culte entre la gent jove d’esquerres més ideologitzada de l’Estat. Així, quan Pablo Iglesias va irrompre per primera volta en un plató de televisió d’una gran cadena i començà a fer-se ‘famosillo’ era ja la Belén Esteban de la gent jove d’esquerres ideologitzada. La realitat és que el discurs de Pablo Iglesias no és nou ni estrictament seu, agafa pinzellades d’ací i d’allà. Moltes voltes l’he sentit dir frases textuals que deia Mònica Oltra en 2009 o que li havia escoltat prèviament a David Fernández (CUP), la diferència és que jo a Mònica l’escolte perquè és del meu partit i a David Fernández perquè sóc un friki del youtube i del vilaweb, en canvi eixes mateixes frases posades en boca de Pablo Iglesias en Salvados o La Sexta Noche arriben de colp a centenars de milers o inclús milions de persones que no saben que se les ha copiat d’un altre. És injust però és així com funciona i no hi ha dubte que els funciona molt bé.

La il·lusió

Portem cabrejats des de 2009. Això és així. La gent està més que farta, més que indignada. Si açò foren els Estats Units on qualsevol que passa pel carrer es pot comprar un arma, aniríem a massacre de Texas setmanal a les portes de bancs i consistoris. Però ací en lloc d’això tenim escratxes, bé. Som més civilitzats que els americans, fins ací cap sorpresa. El que no som és menys sensibles. Doncs a l’igual que els americans es van deixar ablanir pel ‘Yes We Can’ d’Obama ací sols ha calgut una traducció literal per rescatar-nos del cabreig generalitzat. Amb molta menys espectacularitat que en el cas ianqui, la campanya dissenyada per Errejón es basava en el mateix substrat: transformar la desídia i el cabreig en esperança de canvi i il·lusionar a través d’eixa possibilitat de canvi a una majoria social necessitada de bones notícies i sobretot, cansada de notícies roïnes. El missatge: que la gent normal pot canviar les coses, que la política és cosa de tots i totes, que el país ens necessita a tots, que allò vell no serveix i calen noves fórmules. En este punt, tot i que m’agrada, pense que Podemos ho ha fet pitjor que Compromís. Doncs Compromís va saber lligar eixa il·lusió a altres elements que a mi personalment i a la gent en general crec que agraden més com són: alegria, frescor, diversitat i humor. En comparació, la campanya de Podemos 2014 és més sòbria i menys atractiva que la de Compromís 2011. Per contra, sembla que Podemos, al tindre l’estratègia tan ben planificada aconseguirà mantindre la il·lusió i l’expectació  – i per tant una bosa inflada de votants – a llarg termini, com a mínim fins les eleccions generals de 2015.

Les bases de la nova política

I per què? Per què crec que serà capaç de conservar viva la il·lusió? Perquè no hi ha percepció d’impostura. La gent creu que Podemos és coherent perquè aplica per a ells el mateix que diu voler aplicar quan governen. Coherència per generar confiança. En l’article anterior deia que no m’agrada com s’està organitzant Podemos, que estaven caient en una forma de funcionar equiparable a la de qualsevol altre partit. Ahir coneixíem els resultats de les votacions de l’assemblea ciutadana i es confirmava abastament el que dic. Però alhora que això és així, determinats conceptes i procediments de la nova política han estat consolidats gràcies a l’aparició de Podemos. Per dir-ho clar: el PCE està fent primàries, i això és gràcies a Podemos. D’ací uns anys, la limitació de mandats, la transparència total en els comptes, les primàries o la limitació de salaris per a càrrecs públics seran llei a l’Estat espanyol. No sé si llei escrita o tàcita, però qui no aplique eixes mesures estarà fora de la realitat, percebut com un partit de l’antic Règim. També em va agradar molt l’ús de les noves tecnologies en l’assemblea ciutadana (Appgree). Amb la revolució de la comunicació que vivim ara existeixen ferramentes que ens permeten, per exemple, una presa de decisions conjunta de milers de persones, parcialment deliberativa. Això és una autèntica revolució. En pocs anys els partits que vulguen ser percebuts com ‘actuals’ – fixeu-vos que no dic moderns, simplement actuals – hauran d’estar oberts en canal a este tipus de ferramentes i processos on tothom hi pot participar del procés de pressa de decisions. Però allò que més m’ha agradat, no vos vaig a enganyar, allò pel que envege – un poquet – a Podemos és per les seues primàries. Perquè són realment primàries, perquè hi ha una persona un vot, perquè la llista veritablement la decideix la gent, perquè no hi ha una incorrecta gestió de la pluralitat interna ni lluites intestines per dissenyar un sistema que afavorisca ningú. En les primàries ha d’haver igualtat d’accés, la major igualtat d’oportunitats possible – això és molt difícil perquè sempre hi ha gent que és d’entrada més coneguda que els altres – i també igualtat en el resultat, no es pot penalitzar a algú per ser minoria, per ser home o per qualsevol altra qüestió, no deu existir discriminació negativa, en tot cas positiva cap als sectors socialment discriminats. És per això que m’agraden les primàries de Podemos, perquè són primàries.

Dit tot açò, i com a militant de Compromís no puc sinó concloure, després de tot el que he dit en els dos articles que Podemos no és l’opció que millor ho té per liderar el canvi cap a la nova política al País Valencià. Compromís és qui ha d’assumir eixe repte, perquè tenim l’estructura, la capacitat i la voluntat, però ens caldria ser ferms, ser coherents, ser més estrategues, estar dirigits per la millor gent i creure en les nostres possibilitats i la nostra gent. Algun dia, quan ja siga massa tard, si no ho hem fet ens penedirem per no haver estat més valents. I jo no vull deixar passar el tren – una altra volta-.

 

Anuncis

Un pensament sobre “5 coses que sí m’agraden de Podemos

  1. Jo afegiria una sina cosa que si que m’agrada de PODEMOS, i és la seua forma organitzativa de filiació mitjançant internet, hom es registra i ja passa a forma part sel sistema sense cap filtre ni acotament, el temps que vullga i per a la questió que hom vullga fins i tot admenten la doble militancia, el que els permet una forta base d’amplificació de continguts al’hora que genera en el personal la sensació de la participación política plena (açò seria molt siscutible, però ara no ve al cas) la sensació de que la movilització internauta té sentit i que es eficaç, que hom és escolta i decideix per a les questions capitals. Al’hora permet a l’organització mantindre un fort exèrcit mobilitzat, la potent màquina electoral d’Erejón que difón a tot arreu els missatges de l’organització.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s