Tempestes vénen del sud

 

Les ideologies han mort. Això diuen alguns. No existeix ja ni la dreta ni l’esquerra. Cauen les etiquetes i hi ha qui pensa per això que l’objecte que etiquetaven s’ha diluït com un terròs de sucre enmig de la pluja. Les etiquetes passen de moda, això és cert. Els “guateques” i “el baile” són ja etiquetes demodé, en canvi, fins on jo sé la gent jove continua eixint de nit el cap de setmana i acudeix a ballar i a lligar a un lloc amb els llums a baixa intensitat i la música forta. Cauen les etiquetes però no la realitat que descriuen.

Em fa molta gràcia quan escolte que la dreta i l’esquerra ja no existeixen. Doncs la veritat és que estan més vives que mai, ací a casa nostra, desplegant-se davant dels nostres ulls. Però què és esquerra i dreta? Podríem posar-nos filosòfics i dir que el nucli de l’escletxa esquerra-dreta és la diferent concepció de quin valor ha de pesar més en una societat que es pretén justa, si la igualtat o la llibertat; o podríem posar-nos metafòrics i dir que l’esquerra són els pares protectors i la dreta el pare estricte. Però vés per on la societat, les masses, no estan per a filosofia ni metàfores i han tirat pel recte, emprant els conceptes que millor defineixen el problema: dalt i baix. Ni esquerra ni dreta, ni pare estricte ni mare soltera. “Som els de baix i anem a pels de dalt”. I la burgesia, eixa que sí té i ha tingut sempre consciència de classe, que ha invertit milers i milers de milions de dòlars en convèncer a la pleballa que el conflicte de classes era una mentida i de nou milers i milers de milions de dòlars en fer creure que les ideologies havien mort, ara es troba impotent davant la monstruosa realitat que se’ls revela. Sense classes, sense ideologies sols queda la pura evidència: el poble i els que abusen del poble. Ja no hi ha banderes roges ni mans invisibles que distorsionen o desvien l’atenció del problema. Aquest és presenta clar i cristal·lí, rics i pobres, desigualtat, opulència i misèria, corrupció o dignitat, abús o justícia.

Zoo ha tret el seu primer disc. Es diu Tempestes vénen del sud. I vénen, i tant que vénen. Els pobles del sud d’Europa han despertat, ha sigut gràcies als que abusen, que s’han passat de llestos, que han buidat de contingut les etiquetes, que han deixat a l’home nu i a la dona nua sense referents als que aferrar-se, sense dignitat. I no li direm guateque li direm discoteca, i no li direm esquerra li direm tempesta, li direm poble. Que allò important és saber distingir la Veritat quan la tenim davant, i ja li buscarem nom. L’esquerra ha ressorgit com l’au fènix de les seues cendres, despullada d’etiquetes, despullada del propi concepte ‘esquerra’, vestida pel poble, feta poble. El poble i els que abusen del poble, els de baix i els de dalt, l’esquerra i la dreta, el pare protector i l’estricte… pinteu-lo de verd, que deia aquell, que seguirà sent un mico; que el problema és vell i ve de lluny malgrat que li canviem l’embolcall. Però que s’embolcallen ara ells i miren de protegir-se que l’oratge gira al pas dels maulets i les tempestes vénen del sud.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s