Terminal 9 (d’octubre)

El 9 d’octubre és un dia suficientment assenyat com per a que siguen les personalitats i les organitzacions del país les que diguen la seua. D’alguna manera hui no em toca a mi com a individu, és un dia de reivindicació col·lectiva, malgrat això, no em puc estar de dir la meua, així doncs, seré breu i concís.

Si el 9 d’octubre fóra un llibre que es poguera dedicar, o un programa de la tele en el que al final el concursant sempre pregunta “puc saludar?” jo enguany tinc molt clar a qui adreçaria eixes paraules, a qui li dedicaria este 9 d’octubre.

Són molts els valencians i valencianes “de la meua quinta”, pam amunt pam avall, que actualment estan residint fora per motius d’estudis o laborals. Recentment, degut a la lamentable situació econòmica que patim, moltes d’eixes persones han hagut d’eixir de sa casa, no per voluntat pròpia sinó perquè s’han vist obligats a buscar-se la vida fora front la manca d’oportunitats. Gent que un bon dia hagué de fer-se la maleta, i amb llàgrimes als ulls, donar-li un bes a la mare en la terminal i agafar el vol (o el tren, o el vaixell).

Les xifres demostren que cada vegada són més els i les joves que es veuen abocats a esta eixida. Alguns han provat sort a Catalunya o Madrid, a les Balears, o qualsevol altre lloc de l’Estat. Altres han estat més agosarats, valents o desesperats i han marxat ben lluny. Probablement a molta d’eixa gent li importava un rave el 9 d’octubre quan estava ací, i ara que estan lluny segueix important-los un rave, n’estic segur però, que altres sí estan recordant-se especialment de la seua terra estos dies.

Siga com siga, per a ells i elles va la meua dedicatòria. No importa si els importa, importa que els tinguem presents, que siguem conscients que estem gastant diners per formar joves ben preparats que després han de fugir d’esta terra que no els dóna les oportunitats que mereixen.

Els hi dedique el meu 9 d’octubre. Els el dedique entre el neguit que em naix de dues esperances confrontades. L’esperança que allà lluny troben allò que buscaven. L’esperança que algun dia puguen i vulguen tornar a casa.

Feliç 9 d’octubre.

Anuncis

El murcià era Jo

Fa uns dies vaig escriure al meu mur de Facebook el següent post:

He trobat un comentari d’un murcià en una notícia d’un mitjà digital que m’ha impactat per com de clar diu les coses i perquè de sobte te n’adones que estàs molt menys sol del que creus, que hi ha molta més gent, de totes bandes, que també se n’adona. “Dicen que las relaciones entre Cataluña y España son complicadas, que existe un hartazgo mutuo. Dicen que la culpa es de las dos partes. Yo he vivido en Barcelona, allí he podido ver tiendas con souvenirs de toros y sevillanas, cenar en tavernas vascas de pintxos, escuchar desde mi ventana a descendientes de andaluces celebrando la feria de abril, visitar la casa de Valencia y escuchar actuaciones de grupos de mi tierra. Aún estoy esperando ver una demostración de algo catalán así fuera de las fronteras de Cataluña. Cuantas tiendas de productos catalanes hay en Badajoz? En qué idiomas está la guía del alcázar de Toledo? Miren aquí el único problema que hay es que son ustedes una panda de racistas, sí de racistas, el anticatalanismo es racismo puro y duro. Odio al diferente. Y cada vez que pongo la televisión puedo encontrar más de tres canales que hacen gala de ese odio con total normalidad e impunidad a todas horas. España y su nacionalismo exterminador me dan asco. No me siento ni me sentiré nunca español, porque todos los valores del españolismo me resultan ajenos y despreciables, chocan con mis valores de respeto, integración, diálogo y democracia.”

Bé, he de confessar-vos que tal comentari en un mitjà digital i tal murcià no existeixen. Primerament demanaré disculpes per l’engany, bo tampoc és un engany molt gran, no és com dir que no tocaràs el IVA o les pensions. Res que no es puga arreglar amb un “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.

Vaig escriure eixe post perquè volia fer una prova, volia observar les reaccions dels meus amics de Facebook, en la seua gran majoria gent amb, com a mínim, certa sensibilitat valencianista. El resultat va sobrepassar enormement les meues expectatives. Amb 2 comparticions directes i unes quantes més indirectes, 8 comentaris i 53 “m’agrada”, puc dir amb total seguretat que aquest ha estat el post més popular que he escrit al meu mur de Facebook almenys del que portem d’any 2012.

Amb aquest xicotet engany he pogut comprovar el que ja sospitava. En primer lloc, he pogut comprovar que una opinió com eixa, vinguda d’una persona de l’Espanya monolingüe, sorprèn per inaudita. En segon lloc, ha quedat palès que és una opinió que comparteixen bona part dels valencianistes i fins i tot una opinió que, posada en boca d’un murcià, agraeixen enormement. I finalment, he comprovat que reduir les tensions entre el centre i la perifèria de l’Estat espanyol a una qüestió merament econòmica és faltar a la veritat.

És palès i notori que la qüestió econòmica, la pela, que diuen els catalans, protagonitza les tensions entre Catalunya i Espanya, sobretot ara amb el pacte fiscal mort però encara calent i de cos present. El greuge en el finançament, diguem-li espoli fiscal, solidaritat malentesa, sistema imperfecte de redistribució territorial o com es vulga dir, està en el nucli del problema i té molt de pes. Però hi ha una cosa que pesa, més i tot, que això. Això és l’anticatalanisme.

Per a un valencià conscient com jo, l’anticatalanisme és més que una realitat, de fet, és la realitat imperant en el que a relacions amb Catalunya i “lo” català es tracta. Més enllà dels números econòmics i fiscals, més enllà dels estatuts d’autonomia i les reivindicacions polítiques, està el substrat social.

L’espanyolisme, profundament arrelat a Espanya, profundament arrelat al País Valencià, fa de l’anticatalanisme peça clau del seu argumentari. Un anticatalanisme que portat a l’extrem i més quan en són molts els que el porten a l’extrem esdevé xenofòbia. Sense matisos. Sense mitges tintes. Xenofòbia.

Estem tan acostumats a l’anticatalanisme que no percebem moltes vegades la perillositat i la gravetat d’aquest discurs. Però sols hem de substituir la paraula “català”, per la paraula “jueu”, “negre” o “maricó” en els discursos que podem escoltar en les ràdios i televisions tots els dies i llavors haurem d’entendre clarament la profunditat i vertadera naturalesa del problema.

No és que des de la concepció espanyolista d’Espanya hi haja desconeixement o indiferència cap a la realitat plurinacional, plurilingüística i plurisentimental de l’Estat, és que directament hi ha una animadversió activa. No és que hi haja una realitat (1 de cada 5 espanyols parla català/valencià) que no es vulga potenciar, és que directament s’amaga, es persegueix i es vol acabar amb ella.

Això que estic dient no és una realitat, és LA realitat, i en aquest tauler d’escacs hi ha que jugar la partida. El murcià que ens entén, no existeix. Jo no dic que no hi puga haver algun ciutadà a la Regió de Múrcia que pense això, de segur que sí, però lamentablement eixa no és la postura hegemònica de l’Espanya monolingüe, ni tan sols és una postura minoritària rellevant en l’Espanya monolingüe sobre allò que està passant amb Catalunya, i allò què és o deuria ser Espanya.

És molt difícil resoldre una problema entre dos si una de les parts no entén que el fet que l’altra part perceva que hi ha problemes significa que veritablement hi ha problemes. De fet, és impossible que dues parts puguen entendre’s si una d’elles es nega a acceptar a l’altre com interlocutor vàlid, arribant a negar-li fins i tot la capacitat d’existir de manera diferenciada. Espanya no dialoga, imposa. Bé a colps de baioneta o bé a colps de sacrosanta Constitució. En alguns casos, aquestes dues opcions es conjuminen i trobem Pares de la Constitució que en ple segle XXI i davant d’un auditori amb públic català s’atreveixen a dir que a Barcelona cal bombardejar-la de tant en tant. Allò trist no és que Peces Barba diguera açò, allò trist és que, davant aquestes declaracions, només ens vam escandalitzar els de sempre.

A diferència del que passa en altres Estats plurinacionals, en el nostre, als que no tenen problemes per ser i sentir-se ja els hi va bé amb el que hi ha. Als que no tenen problemes per parlar la llengua que parlen. Als que no tenen problemes en rebre el finançament que reben. Als que oprimeixen ja els hi va bé negar l’opressió.

Ja poden vindre milió i mig de catalans, o dos milions, o vint-i-cinc demanant un encaix que la Constitució no es tocarà. (A no ser que ho demane Àngela Merkel, dit siga de passada)

Es veu que la Constitució ha cristalitzat en companyia de la indivisible unitat d’Espanya, es veu que els pactes de la Transició, (pactes fets entre demòcrates i feixistes, cal recordar) han derivat en llei immutable i universal per sobre de la voluntat ciutadana.

Ara, a més, diuen que si es vol referèndum, a banda de despenalitzar-lo (doncs es va penalitzar per a poder enviar a Ibarretxe a la presó si se li antullava preguntar als bascos què volien ser), cal que es vote a tota Espanya, siga sobre la independència de Catalunya, la del Quebec, o sobre si es volen bous o varietés a les festes de Pozuelos. I si tota Catalunya votara que sí però tota la resta d’Espanya ho fera en favor del no, doncs Catalunya hauria de quedar-s’hi i no marxar. A aquests extrems d’insuportable imbecilitat arriben els arguments d’una concepció nacional tirànica i imperialista.

L’intent federalitzant que va emprendre Pasqual Maragall i el PSC amb l’Estatut de Catalunya ha fracassat estrepitosament. La voluntat d’un poble en referèndum i de dos parlaments (el català i l’espanyol) res no van poder davant la paret de l’espanyolisme imperant. I ara, amb el pacte fiscal, més dosi de la mateixa medecina.

Curiosament els arguments que van impulsar als partits catalans a intentar federalitzar Espanya són els mateixos que els porten ara a reclamar la independència. Després de l’enèsim intent de Catalunya per canviar Espanya, s’han donat per vençuts. Així doncs, la voluntat d’independència de Catalunya va carregada d’arguments i una llista interminable de greuges, la unitat d’Espanya només va carregada d’imposicions.

I així no es pot. No hi ha manera. Espanya no canviarà. No vol. No existeix l’interlocutor vàlid. Qualsevol intent de normalitzar la pluralitat de l’Estat és paralitzat des del centre. Un centre que va unflant-se com una paparra i que estén els seus tentacles radials com un polp, ara en forma de AVEs, amb l’esperança d’un dia poder abraçar la Nación complerta i perfectament assimilada i acabar-la d’exprimir totalment com una taronja. Espanya és com és i no vol ser d’altra manera. Assumeix sense protesta les tesis de l’espanyolisme, que són ara igual de ràncies i igual d’esbiaixades que ho eren fa 200 anys. Espanya per no voler no vol ni deixar marxar als que menysprea, esdevenint una presó de pobles que recorda als imperis absoluts d’una altra època. Catalunya no té opcions, i els que volem un Estat en el que sentir-nos còmodes i no compartim l’única concepció permesa d’Espanya, tampoc. Doncs a l’altra banda no hi veuen la necessitat de canviar res i com no la veuen ells, serà que no existeix. Com el murcià del meu post que tampoc no existeix, com la possibilitat d’una altra Espanya que, si Catalunya marxa, sí serà del tot una quimera impossible d’assolir.

Relaciones Laborales

Un día cualquiera en una empresa cualquiera, un empleado entra en el despacho de su jefe.

–          Buenos días jefe.

–          ¡Hombre! Pase pase, tome asiento. Usted dirá.

–          Pues verá, venía a preguntarle qué hay de lo mío.

–          Sinceramente, no le entiendo.

–          Bueno sabe usted que llevo treinta años en la empresa y que tengo el rango más alto de todos los trabajadores. Hace meses que pedí un despacho más grande, con una mesa adecuada para mis necesidades de trabajo, pero se me denegó. Sabe usted que llevo reclamándolo mucho tiempo y se me ha denegado en reiteradas ocasiones.

–          Es que entiéndalo, usted siempre está pidiendo cosas, la empresa no puede gastar dinero en eso ahora, hay gastos más urgentes.

–          Pero tenemos despachos más grandes en la oficina, no se necesitaría gastar nada y la mesa si hace falta me la pago yo.

–          No, no, de eso nada, el despacho es el que es y la mesa también. Mire, usted siempre se está quejando, ¿se da cuenta de cómo afecta eso a la convivencia con sus compañeros? Pasamos muchas horas al día todos juntos aquí metidos y sus quejas crean profundo malestar, surgen recelos y agravios comparativos.

–          Yo sólo pido lo que creo que es justo para mí. No estoy a gusto en estas condiciones.

–          Vamos ¡no me joda! Hablemos claro, usted lo que quiere es más dinero.

–          Hombre jefe pues ahora que lo dice…

–          Si ya sabía yo.

–          Es que soy el que más beneficio genera a la empresa, el trabajador más cualificado y mis proyectos son los que más dinero aportan. Creo yo que merezco un aumento, pero al final ni despacho ni mesa ni aumento.

–          Su contrato está para cumplirlo, usted ya sabía las condiciones del contrato cuando lo firmó. Su sueldo es el que es y ya se le revisó y subió hace 5 años.

–          Sí, pero las condiciones han cambiado y el contrato y el sueldo se me quedan cortos. Teniendo en cuenta los años dedicados, el esfuerzo realizado, muy superior al de otros compañeros  y el beneficio que genero, creo que es de justicia un aumento.

–          Es usted un insolidario, eso es lo que pasa. Y además quiere incumplir el contrato y me pide a mí que también lo incumpla.

–          Pido que se revise.

–          ¡Ni hablar del peluquín!

–          En ese caso, si no puedo tener un lugar de trabajo en el que me sienta cómodo y se respeten mis necesidades, si no puedo tener el sueldo que creo que merezco y si no quiere usted redefinir los términos de mi contrato me veo obligado a abandonar la empresa.

–          Jajaja, que gracioso, ¡usted no se puede marchar!

–          ¿Cómo que no?

–          Su contrato es indefinido, señor mío. Y por tanto se ha de quedar aquí indefinidamente.

–          Pero si no quiero. Mire lo he estado pensando, antes de venir ya imaginaba que usted no cedería,  lo he pensado mucho y quiero irme.

–          Seguro que una parte de usted en el fondo no quiere marcharse.

–          Hombre… son muchos años aquí, una parte de mi vida ha sido esta empresa, en muchos aspectos me duele marcharme pero necesito progresar.

–          Pero si se va ¿Dónde iría? ¿No se da cuenta que tiene usted ya una edad y que está muy especializado? El mercado laboral está muy mal, nadie le contrataría. Estaría usted abocado al paro y cuando se le acabe, a la indigencia. ¿Cómo lo hará para mantener a su familia? ¿Cómo pagará sus facturas?

–          Pues verá, creo que lo mejor es montarme mi propia empresa.

–          ¿Usted? ¿usted sólo? No me haga reír, esa empresa está condenada al fracaso. ¿Quién reclamaría sus servicios?

–          Pues durante este tiempo he conseguido hacerme con una pequeña cartera de clientes, ya tengo por dónde empezar  y además podría seguir haciendo proyectos para usted, sólo que de forma externa. Se los vendería, de empresa a empresa. Los dos saldríamos ganando.

–          Mire, si usted se marcha no pienso comprarle nada, y ya me encargaré yo de que nuestros clientes y nuestros socios tampoco contraten sus servicios.

–          Aún así he estado haciendo números y creo que me compensaría, sí, lo tengo decidido, y más viendo su actitud, me quiero ir.

–          Pues bien, si eso es lo que quiere se jode y baila. Porque como ya le he dicho, que parece usted sordo, el contrato que firmó hace treinta años es de carácter indefinido, usted se queda aquí por los siglos de los siglos hasta que se jubile, se muera o se vaya al traste la empresa ¿entiende?

–          Demasiado bien que entiendo, señor España.

–          No hay nada más que hablar pues, vuelva al trabajo señor Cataluña.

La identitat valenciana en la cruïlla

[Nota introductòria: En uns moments tan durs per al poble valencià com els que travessem, amb el cel tenyit de fum i les muntanyes i els camps engolits per les flames, aquesta reflexió que plantege hui l’entenc més necessària que mai. Entenc també i respecte a tot aquell que pense que aquest article hui no tocava, que calia parlar de la Roja, de la crisi o de l’incendi. Però a mi, personalment, l’incendi més gran que recorden els valencians, se’m revela com el tràgic colofó al relat que el PPCV ha contat durant anys sobre les ventures i desventures dels que al País Valencià estant, hem sofert o gaudit les conseqüències del seu govern].

ANTECEDENTS. La identitat valenciana ha estat sempre una identitat complexa. Els valencians hem tingut històricament problemes a l’hora de definir-nos i identificar-nos. En paraules de Joan Fuster, roman entre els valencians el sentiment que ser valencià és ser poca cosa, que hi ha el sentiment que cal per tant una identitat major a la qual supeditar la pròpia valencianitat. Dit d’altra manera, crec que es podria concloure que la identitat valenciana no és una identitat atractiva, no és, per tant, una identitat forta. Si comparem el sentiment identitari propi dels valencians amb el d’altres països i comunitats humanes de l’estat espanyol observem amb claredat aquesta idea.

Font: elaboració pròpia a partir de baròmetres autonòmics del CIS de 2010.

 

Però clar, la realitat és que si agafem el nostre país i l’analitzem sociològicament podrem observar com a casa nostra els factors de complexitat es disparen en comparació amb qualsevol dels altres que apareixen a la gràfica. Per començar som un país històricament bilingüe i multiètnic. Si preguntem a la gent de l’Alt Millars, Alt Palància, Els Serrans i el Racó d’Ademús ens diran que ells se senten aragonesos. Si preguntem a la Plana d’Utiel o Villena, ens diran que castellans. Si anem al Baix Segura, ens diran que ells miren més a Múrcia. A més, hi ha el problema del provincialisme, els d’Alacant ens diran que de València no volen saber res, i els de Castelló que ells són de Castelló i avant. Mentre, València ciutat pateix de “mirar-se el melic”. A això cal sumar un seguit d’onades migratòries que s’han succeït en diversos moments dels segles XIX, XX i XXI  que han convertit el País Valencià en una de les principals zones de recepció d’immigrants de la península. Per acabar-ho d’arrodonir, hem estat una de les zones on més s’han fet notar les estratègies d’homogeneïtzació  del nacionalisme espanyol.

Partint d’una realitat tan complexa, el nacionalisme valencià de la Transició, inspirat en les tesis de Fuster, va tractar de donar una resposta a aquesta mancança o perplexitat identitària. L’objectiu final era ben simple, construcció nacional a l’alemanya, redreçament nacional cap als orígens més remots dels valencians. Tot basat en una idea: una llengua, una nació. La llengua com element aglutinador, la cultura i història compartides amb Catalunya fent de reforç. Els mitjans també eren clars: partint de la base que la dreta valenciana estava fortament espanyolitzada, calia fer forat per l’esquerra; tenint en compte que els nacionalistes tenien presència gairebé exclusivament en àmbits universitaris i intel·lectuals, calia resistir i incidir en l’àmbit educatiu; després, amb el temps, veient que políticament no s’obtenien rèdits electorals es va optar per l’activisme civil. Esquerranisme, escola i societat civil; els mitjans tradicionals del nacionalisme valencià fusterià.

Però el país que tenien enfront els nacionalistes era massa heterodox per encabir-se en la proposta de Fuster. Com ja és ben sabut, aquesta estratègia identitària del nacionalisme va fracassar. La proposta nacionalista va ser rebutjada enèrgicament per la dreta espanyola, que va estar capaç de bastir en pocs anys una contraproposta identitària oposada i reaccionària, afí a l’espanyolisme i que va connectar millor amb les capes populars: el blaverisme.

Malgrat l’èxit inicial del blaverisme, les estratègies dels partits grans (PSOE-PSPV primer i PPCV després) encaminades a desactivar el conflicte identitari van tindre èxit. El PPCV es va fer gran absorbent i desarticulant el blaverisme polític i assumint en gran mesura, tot i que de manera més aviat moderada, els seus postulats, en un procés que Vicent Flor anomenarà “la mort d’èxit” d’aquest contra-moviment.

Amb un escenari com el que es descriu semblaria a priori del tot improbable el sorgiment  d’una proposta identitària viable i vàlida pel conjunt del país. Els valencians eren i se sentien de maneres massa diferents, la identitat valenciana havia esdevingut font de conflicte, la identitat espanyola rebia amb els braços oberts als que desertaven.

EL MIRACLE. El miracle identitari vindria, però, de la mà del propi PPCV que va aprofitar la seua hegemonia per reconstruir la identitat valenciana amb retalls diversos i per fer-se un vestit a la seua mida. Per una banda, aprofità i consolidà la simbologia pròpia del blaverisme (bandera, himne, nom, tres províncies, anticatalanisme…) i per altra va introduir elements vertebradors, assumibles a tot el país: identitat hegemònica espanyola, interessos compartits (aigua), modernitat (Calatrava, grans esdeveniments), conservadorisme. Però on, al meu entendre, radica el veritable èxit del PPCV en aquesta estratègia és en el fet  que va relacionar aquesta nova identitat no amb el poble valencià sinó amb el propi PPCV. El PPCV i “la Comunitat” van esdevindre, identitàriament parlant, una mateixa cosa. Votar PPCV era ser valencià, ser valencià era votar PPCV. Els mitjans dels que es va servir el Partido Popular per consolidar aquesta idea van ser les pròpies institucions: RTVV, campanyes publicitàries, marketing institucional, polítiques públiques enfocades a l’especulació urbanística, clientelisme polític etc. L’objectiu d’aquesta estratègia era doble. Per una banda, trobem l’objectiu públic, el conegut, el repetit fins l’avorriment: Situar València en el mapa. És a dir, convertir València en un referent a tindre en compte, en què? No ho sabem. Per altra banda, el segon objectiu no era sinó perpetuar el poder del PPCV i eixamplar-lo. Aquest model va generar un cercle virtuós que ha vingut beneficiant al partit hegemònic de la dreta valenciana i que ha configurat la identitat valenciana de principis del segle XXI.

LA DECADÈNCIA. El model identitari del PPCV va començar a trontollar a mesura que es va anar fent pública, evident i notòria la nefasta gestió que s’amagava en realitat darrere de la marca Comunitat Valenciana. En l’actualitat, la mala gestió, la corrupció, la pèrdua de quotes de benestar, de democràcia i de poder i l’enfonsament de l’economia caracteritzen la visió que es té des de fora del nostre país, dins el PPCV és un globus que a poc a poc es desinfla incapaç de mantindre la seua estratègia i desbordat per tots els fronts.

EL FUTUR. La principal prova que la identitat valenciana consolidada els últims anys ha estat una de prestada pel PPCV és que ara el cercle virtuós de la identitat del PPCV ha esdevingut un cercle viciós i tots aquests vicis esguiten quan no s’atribueixen directament al conjunt dels valencians. La imatge del País Valencià està enfonsada. El poble valencià es troba ara davant una cruïlla: qui som, d’on venim, on anem. Les respostes que fins ara se’ns han ofert s’han demostrat falses, però s’hi poden extraure aprenentatges interessants.

Ara, els valencians sabem que una identitat basada en el projecte d’un partit, a glòria d’eixe partit, esdevé catàstrofe amb el temps. Sabem que necessitem marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l’interés general i no en interessos particulars. S’ha fet palesa la necessitat d’un altre model de gestió autonòmica, d’una altra idiosincràsia, d’una altra identitat.

El PPCV malgrat tots els problemes que té damunt ja s’ha posat mans a l’obra per solucionar el problema. Molts es van riure quan recentment els populars van anunciar que anaven a configurar una comissió sectorial d’identitat valenciana. En realitat, el que s’amaga al darrere, és la voluntat del PPCV de buscar una nova identitat que vendre, una nova manera d’engegar el cercle virtuós, sabedors  que el seu cercle virtuós està esgotat i sabedors també que en el passat haver generat identitat els hi donà bons resultats.

No sé si el PPCV serà capaç de redreçar la seua situació. Tampoc sé si l’oposició arribarà al govern i serà capaç de bastir un nou projecte identitari vàlid i sense els vicis i mancances del passat. El que sí sé és que ens dirigim cap a una nova manera de ser i sentir-se valencià i que està en les nostres mans dibuixar eixe futur.

Ni Nano ni Hòsties

De segur, avesat lector, recordaràs quan un bon matí arran un tall de vedella infectat de clenbuterol es va organitzar una ben grossa entre tota la premsa espanyola i uns ninots del guinyol francés.  Va ser una guerra despietada, de trinxera, d’eixes de llarga durada on s’utilitzen tots els efectius a l’abast. Les soflames patriòtiques obrien els informatius i omplien les portades dels principals periòdics. No es podia permetre que es fera broma amb els esportistes espanyols, no es podia permetre que se’ls ridiculitzara. Qui feia això (en aquest cas, uns ninots inanimats que necessiten una mà dins del cul per ser alguna cosa més enllà que un tros de goma) estava, en realitat, ridiculitzant a tota la nació espanyola, i ferint-la en el seu orgull.

Com deia, aquella va ser una guerra llarga. Llarga i fastigosa. En la meua opinió, la resposta dels mitjans espanyols va ser absolutament desproporcionada. El temps, crec, m’ha donat la raó, en el sentit que ara la imatge internacional d’Espanya està molt més desprestigiada que en el cas del dopatge de Contador i ha estat tot mèrit intern, sense ajuda de guinyols gals ni res, i no sembla que els mitjans tinguen massa ganes d’engegar una campanya mediàtica semblant a aquella contra els culpables del desprestigi en aquesta ocasió (Bo, almenys no els mitjans espanyols).

Siga com siga, una cosa s’ha de reconèixer. Fer humor atacant un país, un poble, una ètnia, una religió… és si més no agosarat. És ben sabut que ací tothom esta disposat a riure’s del del costat, però quan la víctima és u mateix, la cosa canvia. I quan hi ha sentiments identitaris pel mig, la pell del respectable esdevé encara més fina. Ens passa a tots, o a la majoria, a mi també. Malgrat això, sóc capaç de racionalitzar-ho, com segurament la majoria de vosaltres, posar la llibertat d’expressió per sobre de qualsevol déu o bandera i aprendre a riure’m de mi mateix.

I tot açò ho vinc a dir perquè, el passat dimarts dia 20 de juny, la cervesera AMSTEL va haver de retirar una campanya publicitària específica per al Valencia Street Circuit de Fórmula 1, consistent en un vídeo i una aplicació de mòbil, davant l’allau de crítiques que va suscitar dita campanya a les xarxes socials. Pels qui desconeixeu què va passar, en faré un breu resum.

La campanya d’AMSTEL, consistia en una aplicació de mòbil que permetia traduir frases del castellà al valenciaNANO. En ser traduïdes a aquest “suposat idioma característic de València”, el resultat era una repetició de la paraula “nano” en diferents intencionalitats de veu. En efecte, el suposat idioma només tenia una paraula. Nano. I al vídeo que promocionava l’aplicació apareixia gent pels carrers de València en diferents situacions i tots dient “nano” en diferents contextos. El vídeo mostrava un estereotip de valencià molt concret. El cani, el Rafa Mora, el chulo de barrio, el garrulo de discoteca. Tant fa, crec que tots sabem de quin estil de persona estem parlant. Ràpidament, la gent va reaccionar negativament a la campanya. Es va crear a Twitter els hashtag #NiNanoNiHòsties, a mig dia l’etiqueta era tendència a València i per la vesprada ja era Trending Topic a l’estat espanyol. Les queixes de la gent apuntaven a que s’estava ridiculitzant als valencians i al valencià, que era una campanya ofensiva amb la identitat valenciana, que no reflectia adequadament la manera de ser i parlar dels valencians. A la nit, davant tantes crítiques AMSTEL va emetre un comunicat en valencià demanant disculpes i tot seguit va retirar la campanya.

També hi va haver gent que acusà als que protestaven de manca de sentit de l’humor. I és a aquest punt al que volia jo arribar. Com he dit abans, en qüestions d’humor, per mi prima la llibertat d’expressió per sobre de sentiments patris o religiosos. Però la pregunta és: ens trobàvem davant d’un campanya humorística? Era intenció de la cervesera fer humor ridiculitzant als valencians? A mi sincerament em costa acceptar aquesta tesi. No veig cap motiu pel qual una empresa, l’única raó de ser de la qual és vendre i vendre quant més millor, vullga ridiculitzar als seus clients, això va contra tota lògica de mercat. Per tant no ens enganyem, ací no estem parlant d’un gag del Gran Wyoming o d’un article de Salvador Sostres, no estem parlant d’algú que ha volgut arriscar-se amb l’humor epidèrmic. Estem parlant d’una altra cosa.

Estem parlant d’una empresa que ha volgut fer una campanya específica per als valencians, que ha volgut connectar amb ells, guanyar-se la seua complicitat, remoure’ls el sentiment i que s’hi sentiren identificats i la manera com ha decidit fer-ho és posar a quatre canis a dir “nano, nano, nano”. Aquesta és la part ofensiva de l’assumpte, que no pretenien fer burla, sinó vendre cervesa, i que la manera de connectar amb el públic valencià, la manera com ells pensaven que més valencians comprarien el seu producte és aquesta. Sí, la campanya pretenia ser simpàtica, però no humorística, l’estereotip escollit no s’ha escollit per a fer una burla àcida sinó per a que els valencians ens puguem sentir identificats amb eixe estereotip. I això, des del meu punt de vista, no té cap gràcia. No només hem d’aguantar que altres ens identifiquen des de fora amb eixe estereotip sinó que ara, a més a més, resulta que també nosaltres ens hi hem de sentir identificats.

No advocaré ara ací per fer boicot a la cervesera, com alguns feien via Twitter, de fet els agraïsc que hagen demanat disculpes i que hagen sabut rectificar. Però pense que la reacció de la gent era lògica i normal. Els valencians i les valencianes som les principals víctimes d’una mala imatge associada a un país. Molt abans que la marca España s’enfonsara, abans de Rajoy i el “You say tomato, I say bailout”, molt abans de Contador i els guinyols francesos; el governants valencians, els senyors dels Partido Popular, ja ens havien convertit als valencians en la riallota de tot l’Estat. És per la seua culpa que ara als valencians se’ns associa amb tota una sèrie de vicis i actituds que res tenen a veure amb els valors de la majoria dels meus conciutadans. Percep que els valencians i les valencianes comencem ja a estar cansats d’eixa imatge nefasta que portem associats gràcies als Camps, Fabra, Blasco i companyia. AMSTEL potser ha estat el cap de turc. El primer indici de que els valencians volem canviar d’imatge, en volem una de més adequada a allò que som i volem ser, més còmoda per a nosaltres mateixos, en la que capiguem tots, una imatge nova, respectada, seriosa… Sempre he pensat que el dia que els valencians ens posem seriosos, s’acabaran les bromes.

 

 

De peatges i gestos

 

El passat dia 6 de maig vaig agafar el meu cotxe per tornar d’Ondara a València en companyia de tres persones més després d’haver participat a la Trobada Nacionalista de Primavera del BLOC JOVE. Vaig entrar a l’AP7 i quan em disposava a abandonar-la em neguí a abonar el preu del peatge. Ho vaig fer sense llum ni taquígrafs, sense males paraules ni escarafalls. “No vull pagar” simplement. I mentre ho feia estava amb la consciència ben tranquil·la. Per una banda perquè done suport a la campanya del#novullpagar. Per altra perquè sentia que estava reivindicant els meus drets. I ja sé que no existeix el dret a no pagar els peatges de les autopistes, i no entraré ara a especular sobre si s’està o no s’està cometent una acció il·legal quan hom fa coses com aquesta. El que si tinc cla rés que n’estic fart de tanta crisi, tanta prima de risc i tantes retallades. Estan ofegant-nos, com a persones, com a ciutadans, com a societat.

Negar-me a pagar el preu del peatge sols va ser un gest, un gest d’indignació, de rebel·lia. Un gest que, per cert, em reportarà conseqüències negatives que estic disposat a assumir. Crec però, que en els temps que vivim els gestos són importants. Restar muts i amb el cap acatxat ja no té sentit quan dia rere dia es trepitgen els nostres drets, les nostres llibertats, la nostra dignitat.

Resulta curiós que en temps de crisi, quan els atacs a l’Estat del Benestar i les retallades són contínues, afloren velles reivindicacions com l’alliberament de l’AP7 o el corredor mediterrani. No és casualitat. Alguns volen circumscriure la campanya contra els peatges a l’àmbit català ja que la campanya va ser promoguda per una part del sector independentista de Catalunya. Per contra crec que aquesta és una anàlisi massa simplista. L’economia valenciana, enfonsada, necessita de mesures d’estímul econòmic. La batalla per un model de finançament autonòmic just, pel corredor mediterrani o, com és el cas, per l’alliberament de l’AP7 estan sumant adeptes en capes de la societat valenciana que fins ara havien romàs callades i panxacontentes baix l’aixopluc de l’antic règim econòmic del pelotazo i l’especulació. I és que, en els temps que vivim, quan el govern central estreny amb força tota la població espanyola, els valencians i les valencianes hem de veure com, a nosaltres, se’ns exprimeix el doble.

La societat valenciana paga doble, per ser societat i per ser valenciana. Les noves retallades que anem patint i les pujades d’impostos s’han de sumar, en el cas valencià, als històrics greuges que ens defineixen dintre de la idiosincràsia espanyola i que es poden resumir en “pagar més i rebre menys”. Per comunicar-nos amb el nostre principal mercat extern, Europa, i amb el nostre principal mercat intern, Catalunya, els valencians hem de lidiar amb obstacles que minen la nostra competitivitat, tant si parlem de peatges com si ho fem d’infraestructures ferroviàries insuficients i precàries. Mentre, sembla que hem d’acceptaramb normalitat que Madrid, per posar un exemple, tinga infraestructures ferroviàries que la comuniquen adequadament amb els indrets més inversemblants o autovies ràpides i segures, lliures de peatges, que la comuniquen amb eficàcia amb totes les autonomies de l’Estat.

Eixa realitat, eixe greuge comparatiu que des del centre de l’Estat sempre s’afanyen a negar o satanitzar, titllant-lo de localisme exacerbat, aflora ara i ho fa també a casa nostra, on fins ara, el “pagar més i rebre menys” s’assumia amb alegria com a dogma oficial i semblava formar part del genoma aborigen. Mai més.

El govern estatal, primer el socialista i després el popular, des que es va destapar el pastís de la crisi, s’ha dedicat a salvar els mobles dels poderosos, a brindar gestos de complicitat als responsables. De vegades aquests gestos s’han presentat en forma d’indults, d’amnisties fiscals. Fins i tot hem assistit recentment a gestos generosos (100.000 M€ són un gest de molta generositat). I els ciutadans, els que paguem les conseqüències d’aquesta crisi, i en concret els valencians, que la paguem doble, ens preguntem quan el govern estatal actuarà amb responsabilitat respecte de nosaltres.

Podria parlar de les externalitats positives que tindria per a l’economia l’alliberamentde l’AP7 a mitjà i llarg termini o dels costos innecessaris derivats de la duplicitatd’infraestructures o de les repercussions mediambientals d’aquesta mesura. Però no ho faré. Hui no toca. Hui toca demanar-li al govern estatal un gest, un de sol, en favor dels ciutadans, en favor de les persones que vivim, treballem i ens movem al País Valencià. Un gest que acabe amb injustícies històriques i permeta agafar alè amb l’actual crisi. Alliberar l’AP7 seria un gest, com negar-se a pagar el preu del peatge d’una autopista. I és que ara més que mai els gestos són necessaris.

Europa a la francesa o imperi a l’alemanya

 

França no és un país qualsevol. És un país que motiva. Motiva reaccions, vull dir. Generalment no cauen bé, si som sincers però, a ells això no és que els importe massa, ans al contrari, a ells motivar reaccions sembla que també els motiva. França no és un país qualsevol. Tenen un sistema polític semipresidencialista únic en el món,  a França quan una cosa no funciona no tarden en posar-se mans en l’obra per canviar-la. Deu ser per això que ja van per la cinquena república. La resta d’Europa i del món coneix aquesta motivació francesa per la genuïnitat, a l’Estat espanyol això ho sabem molt bé, històricament França ha servit de model d’inspiració política en nombroses ocasions. Aquesta forta personalitat del país gal, fa que quan s’apropen eleccions presidencials, tothom els mire de reüll i pense “a veure com s’ho fan aquesta vegada els francesos”.

A les eleccions presidencials del passat 6 de maig, l’interés europeu es va veure reforçat per la greu situació econòmica que travessa la Unió. Per primera volta en molts anys el partit socialista francés portava un discurs veritablement alternatiu al del govern existent, per primera vegada en molts anys el discurs era coherent amb la lògica socialdemòcrata i per primera vegada en molts anys, hi havia opcions de guanyar les eleccions.

I així ha estat, Hollande nou president de França, i amb la seua arribada a l’Elisi s’auguren vents de canvi en la posició de França en la política econòmica europea. El missatge d’Hollande era clar: les polítiques d’austeritat han fracassat, és l’hora de les polítiques d’estímul econòmic. La veritat és que, de moment, no sabem si Hollande tindrà la determinació i la capacitat suficient per forçar eixe canvi que pregonava. De fet, hi ha qui dubta de la fe d’Hollande i el seu equip en la seua pròpia recepta. I és que ja se sap que la socialdemocràcia europea és com una caixa de bombons, mai no saps que és el que et tocarà.

Siga com siga, sembla que de moment la nostra esperança, la dels que creiem que d’aquesta crisi no ens trauran les actuals mesures, recau en el nou president de França. L’únic que ha manifestat una mínima voluntat de plantar cara a la doctrina Merkel. L’Imperi de les retallades, de la reducció del dèficit, del BCE a l’alemanya; té ara enfront a un gal que no sabem si acabarà com Vercingetòrix, deposant les armes, o com Astèrix, resistint ara i sempre a l’invasor.

Perquè no ens enganyem, no s’han guanyat dues guerres mundials, no s’ha creat una Unió Europea basada en la voluntat de les parts per a què, ara, enmig de la tempesta, Alemanya es dedique a fer i desfer al seu capritx, imposant els seus interessos sobirans a la resta d’Estats membre i, fins i tot, intervenint directament governs i països sencers. Si aquesta és l’Europa que ens van prometre, crideu al druida i que comence a repartir la poció màgica.

La recepta alemanya ja la coneixem. I personalment crec que no és suficient amb que el ministre d’Economia alemany isca ara per dir que es permetran una xicoteta pujada de la inflació. Això no serà suficient. Alemanya ha d’entendre que la Unió no és el seu backyard, ha d’entendre que el sud d’Europa s’ofega, que les receptes de sempre ens tenen caminant en cercles dins d’un pou i que, és la ciutadania, la immensa majoria, la que està pagant amb escreix tota aquesta mala gestió. Però no és només això, els perills d’aquesta línia política estan afectant fins i tot a la pròpia continuïtat de la moneda única i al propi projecte de construcció europea. Al final sembla que la Història reserva a Hollande un paper de vital importància. França està de nou en posició de motivar reaccions, esperem que ho aprofiten i siguen capaços de demostrar una vegada més perquè no són un país qualsevol.