Són les províncies, estúpid! – Reforma de l’Administració local.

 

Els números i els polítics tenen una relació d’amor-odi. Als polítics els encanta això de traure a passejar gràfiques de colorets, xifres o estudis, sempre que els números que contenen servisquen per defensar la seua postura. En canvi, quan els números els lleven la raó, els polítics callen i resen perquè els seus rivals polítics no traguen els números a relluir.

Amb la crisi s’ha produït una democratització dels números. Els números i els polítics estan en guerra. I és que ara, els números poques vegades donen la raó als governants. Davant aquesta situació partits com el PP i UPyD han decidit tirar pel recte, oblidar-se dels números, obviar-los i seguir amb el seu discurs ideològic al marge del que els números demostren.

Estic parlant d’allò del malbarat autonòmic, allò que les autonomies amb la seua pèssima gestió han endeutat l’Estat i que cal recentralitzar certes competències perquè això no torne a passar.

Aquesta gràfica publicada per Alberto Garzón evidencia que les Comunitats Autònomes i les corporacions locals no han malbaratat tants diners com Rosa Diez o Mariano Rajoy ens volen fer creure. Que els dilapidadors dels recursos públics s’anomenen Administració central. No hi ha números que recolzen la recentralització, malgrat això, ells mantenen el seu posicionament en favor d’aquesta, fent palès que no es tracta de posicionaments basats en la realitat sinó en la ideologia que hi ha darrere de qui defensa aquestes postures.

En realitat, que el gruix del deute es concentre en l’Administració central no significa que no calga revisar i reformar les altres administracions i sanejar els seus comptes.  Però és curiós que fa uns mesos, a l’Opinió Pública es debatia al voltant de les diputacions provincials i ara, es debat sobre les autonomies.

El PP ha aconseguit desviar l’atenció cap a les autonomies, potser ho ha fet perquè es necessiten diners ràpids, és vol liquiditat i es vol ja i és més fàcil obtenir-la des de les autonomies. O potser perquè ideològicament al PP no li convé que s’òbriga el meló de la reforma de l’Administració local i el paper de les diputacions provincials. Siga com siga, s’ha desviat l’atenció. Molts vam pensar fa uns mesos que per fi havia arribat l’hora de clavar mà en l’Administració local i fer les reformes que durant dècades s’han demostrat necessàries. Però no, sembla que ara, amb el que tenim damunt, tampoc és moment per a les grans reformes, seguiran doncs posant pegats ací i allà per resoldre-ho tot sense canviar res.

I és una llàstima, perquè l’Administració local necessita d’una gran reforma. L’Administració local pateix quatre grans mals, perfectament identificats des del punt de vista acadèmic i des del món de la Gestió Pública, que podrien resoldre’s o alleugerir-se tan sols amb un poc de voluntat política. Aquests mals o mancances són: l’inframunicipalisme, el finançament dels Ajuntaments, la gestió i desenvolupament de les competències a nivell local i, finalment, el paper de les Diputacions Provincials.

M’agradaria poder abordar cadascun d’aquests problemes, però potser és massa per a un sol article i seria anar-me’n molt del tema, així que he decidit centrar-me en el paper de les diputacions provincials.

Actualment les diputacions, llevat de les forals, es dediquen bàsicament a subvencionar, assessorar i donar suport tècnic als municipis que ho necessiten. Si analitzem el motiu, trobarem que la realitat és que tots els municipis xicotets i mega-xicotets (dir mitjans i xicotets és un eufemisme macabre) depenen absolutament dels recursos tècnics, jurídics i, sobretot, econòmics que reben des de les diputacions per tal de desenvolupar amb èxit les seues competències bàsiques obligatòries. Això col·loca a la institució provincial en una posició de poder desproporcionada front a la unitat bàsica de l’Administració Local que és el municipi. Els ajuntaments són triats per i representen a la població i, en teoria, les diputacions són triades per i representen als ajuntaments. I dic en teoria perquè a la pràctica el que ocorre és que la diputació és controlada pel partit més votat als municipis més grans, gestiona els diners de tots, i reparteix a discreció entre els municipis més necessitats tot creant clientelismes i influint en el sentit del vot de la població.

La diputació pot convertir-se en un contrapoder per als governs autonòmics, la qual cosa no és  dolenta per si sola. És un contrapoder perquè gestiona molts diners, i perquè de la seua generositat depenen molts ajuntaments. Això fa que un govern autonòmic de signe polític contrari veja limitada la seua acció i la seua influència sobre els municipis. Però la diputació també pot convertir-se en un contrapoder per als governs municipals, precisament per les mateixes raons, perquè gestiona molts diners i perquè de la seua generositat depenen molts ajuntaments. La gent que hi viu a pobles menuts ho sap. L’alcalde del seu poble sempre està fent viatges a la diputació, ha de guanyar-se als funcionaris que hi treballen, tindre bons contactes dins, bones relacions amb els diputats provincials… i la cosa es complica molt quan qui governa la diputació és d’un altre partit. Això fa que sorgisquen xarxes clientelars perfectament definides que es van perllongant en el temps legislatura rere legislatura. Però a més, pot condicionar el vot de la gent d’aquells municipis que saben que si al seu poble no governen els mateixos que a la diputació, el poble rep menys diners. Eixes dinàmiques estan donant-se amb molta força en els últims temps i és curiós que, pràcticament, ningú no en parla.

Cal ser conscients que per a molts ciutadans és més important a l’hora de decidir el seu vot qui governa en la diputació que qui governa en el govern autonòmic. Això passa perquè per qualsevol ciutadà la institució més propera és el seu ajuntament, això es magnifica a mesura que el municipi és més menut i a mesura que el municipi és més menut també es magnifica l’ajuda que presumiblement necessitarà de la Diputació.

Un problema afegit el trobem quan les províncies, estructures artificials sorgides al segle XIX esdevenen marcs de referència identitària. Identitat normalment fonamentada en un greuge comparatiu cap a la província veïna i, sovint, germana. Des de les diputacions que s’han trobat amb eixe problema s’ha tendit a potenciar aquest esdeveniment. Un exemple paradigmàtic el trobem a la província i diputació d’Alacant, fet que s’ha vist ajudat també per l’excessiu centralisme del que ha fet gal·la València des de la seua instauració com a capital del Regne. Siga com siga, diputacions com la d’Alacant han aprofitat el victimisme social i el centralisme capitalí (el propi i el de “l’enemic”) per erigir-se com mini-generalitats o mini-juntes, institucions que extralimiten les seues competències de l’única manera que hom pot extralimitar-se, envaint competències dels altres, i per tant fent de la crispació i de la manca d’encaix la seua raó de ser i operar.

Les diputacions tampoc no escapen a un defecte que cada cop s’està tornant més imperdonable, el de tindre un sistema d’elecció que no compta amb la participació directa de la ciutadania, si se’ns pregunta fins i tot per la composició del Parlament Europeu, com pot ser que no se’ns pregunte per la nostra província? Tot plegat, hom mira el panorama provincial, sobretot el valencià, i es pregunta en què s’ha avançat des d’aquella època de cacics de la que parlen els llibres d’Història. Les diputacions generen més problemes que no en solucionen. I tot degut a la manca d’autonomia del municipi. I no és que al municipi li manquen competències, el que li manquen són diners.

Un cop solucionat el problema de finançament que té soució reformant les actuals vies d’obtenció de recursos, s’haurà d’admetre, no només des de l’àmbit de la gestió pública sinó també del de la política, que la diputació provincial, és una institució que deu quedar per al record en algun dels episodis nacionals de Benito Pérez Galdós. El PP ho sap i per això s’entesta en desviar l’atenció cap a les Comunitats Autònomes.

Anuncis

Autogestió valenciana

[publicat a FullQuatre]

Fa poc llegia amb certa tristesa i perplexitat l’anunci del tancament del Teatre Talia, l’emblemàtic centre de les arts escèniques de Ciutat Vella. El seu tancament se suma a l’anunci de no obertura del Teatre del Cabanyal.  Des de l’esquerra s’ha dit que tot açò és una maniobra de la conselleria de cultura que pretén justificar així l’excés de personal per a la realització d’un ERO en el futur en aquest sector.

El panorama cultural a València fa bastant llàstima, tot siga dit. Però jo he arribat a la conclusió que (i sóc conscient del que vaig a dir) el tancament de teatres i l’asfixia a la que es té sotmesa a la cultura en el nostre país a la llarga pot ser beneficiosa per al propi món de la cultura. He arribat a aquesta conclusió un dijous qualsevol.

Un dijous qualsevol, a les dotze del migdia, qui vulga pot agafar la bici i passejar-se fins el cor de la ciutat de València, i si ha aconseguit arribar sencer i d’una peça, assistir a una de les tradicions que a mi més m’emocionen del patrimoni cultural valencià. A la plaça de la Mare de Déu, davant de la porta dels apòstols de la catedral, podrà veure un tancat improvisat on 8 venerables senyors d’avançada edat seuen en cadires que semblen trones, mentre un algutzir, cara al públic, demanda als assistents per si entre ells s’hi troba algun regant. Sí, estic parlant del Tribunal de les Aigües. D’origen desconegut, més antic que la pròpia catedral, i per tant, més antic que les pedres esculpides dels apòstols, que si alguna d’elles tinguera cap, podrien veure l’esdeveniment i meravellar-se d’estar assistint a un ritual provinent de la nit dels temps.

Però quan he dit que el ritual és emocionant no estava pensant, precisament, en la seua antiguitat sinó en el seu simbolisme. El Tribunal de les Aigües no només és una tradició ancestral sinó que també és una anomalia jurídica i de gestió ancestral. I m’explique.

En eixa costum que tenim els homo sapiens per classificar i posar-li nom a tot, de vegades hom es troba excepcions a la regla, coses  a les que no sap ben bé quina etiqueta posar-li. Els teòrics del dret, quan van estudiar els béns que hi havia sobre la faç de la terra, els va classificar entre béns públics i béns privats. Els béns públics eren aquells que eren necessàriament d’accés lliure per tothom i que el seu ús per part d’un individu no provocava que altre individu no poguera usar-lo. Els béns privats tenien justament les qualitats contràries. I ací s’haguera acabat la història sinó fóra perquè els teòrics del dret es van trobar amb un tipus de béns que no encaixaven en cap de les dues categories. Uns béns que eren d’accés necessàriament lliure però que el seu ús per part d’un individu sí provocava un menyscapte en l’ús d’un altre individu. Eren, per exemple, els bancs de peixos en la mar o en un llac, les terres de pastura en una muntanya o, com en el cas que ens ocupa, les aigües d’un riu. Aquests béns van rebre el nom de béns comuns.

La gestió dels béns comuns ha estat sotmesa a molts debats al llarg de la història. Concretament a Anglaterra, quan es va produir la revolució tèxtil i qui més ovelles tenia més diners guanyava, observaren que si deixaven les terres de pastura lliures del control de l’Estat els pastors feien un ús abusiu i els camps de pastura acabaven per esgotar-se. Arribaren els jutges anglesos a una conclusió: els béns comuns han de ser gestionats com si foren un bé públic, és a dir, des de l’Estat.

No seria fins 1990, que una americana, l’economista Elinor Ostrom, escriuria al seu llibre Governing the Commons que, en realitat, la gestió dels béns comunals no havia de produir-se necessàriament des del sector públic. Que hi havia maneres de gestió privada dels béns comuns reeixides que, a més a més, havien resultat viables en el temps durant segles i, fins i tot, mil·lennis. Com a exemple, Ostrom citava a un grup de regants, els d’una ciutat de la Mediterrània, endevineu quina?

Doncs sí, resulta que el Tribunal de les Aigües és el vestigi d’una anomalia jurídica amb un mil·lenni d’èxit. Mentre les grans nacions de la història es calfaven el cap amb el problema dels béns comuns, i tractaven de trobar solucions públiques per a la seua gestió i conservació , els regants valencians s’autogestionaven en l’explotació de les aigües del Túria i les seues sèquies,  i fins i tot tenien un tribunal propi, al marge de l’aparell públic, per resoldre els seus conflictes. Ostrom, al seu llibre, es meravella d’haver trobat un cas tan rellevant i insòlit, i diu als seus companys: Mireu València, veieu com sí és possible?

I tant que sí. Segurament a la senyora Ostrom si encara estiguera en vida, li haguera encantat visitar València  per veure el ritual que encara roman de tots aquests segles en que una caterva de llauradors valencians van desafiar, sense saber-ho, les lleis de “l’ordre civilitzat” de les coses.

Si la senyora Ostrom haguera vingut, m’haguera agradat també portar-la a l’Albufera i presentar-li als membres de la Confraria de Pescadors del Palmar, un cas perfectament equiparable al de l’antiga comunitat de regants de les sèquies del Túria, un altre exemple d’autogestió o gestió privada dels béns comuns, en aquest cas, dels recursos pesquers d’un llac.

Els valencians venim d’una llarga tradició d’autogestió, el model de gestió de les aigües de rec de València va inspirar les posteriors comunitats de regants que es van anar configurant al llarg de totes les zones de regadiu del País Valencià.

Potser un altre exemple, tot i que no exactament igual, siga el de les festes. Òbviament les festes no són un bé comú però. En molts llocs, fins i tot dins de la geografia espanyola, les festes són una cosa sorgida i gestionada des de l’Església, des de l’Ajuntament de torn o des de qualsevol altra institució organitzada. Però en el cas valencià, l’autogestió en el món de les festes és palesa i rotunda. Les Falles, com a festa més reeixida, és un clar exemple del que dic. Una festa feta pel i per al poble, sorgida de la col·laboració entre veïns, des de cada carrer i des de cada barri.

Actualment, el que considere el cas més visible d’autogestió reeixida al nostre país és el de la música en valencià. Sent modestos, es pot dir que el teixit musical en valencià gaudeix de molt bona salut, i tot això a pesar del govern i no gràcies a ell. Novament l’autogestió valenciana, arribant allà on no arriba el sector públic.

Sembla que, quan el nostre govern tanca teatres, retalla en cultura, no fa festes, no recolza a la música en valencià… s’activa dins del nostre cervell el regant del Túria que portem dins. Es quan ens adonem que no necessitem d’ells per a resoldre els nostres problemes, és llavors quan la societat civil s’empodera i esdevenen coses meravelloses.

La política del Consell està abocant ara també al món de la cultura a aquesta autogestió. Però vull pensar que, sense saber-ho, potser estan assentant les bases d’una nova anomalia històrica, d’una que torne a tindre èxit, esta vegada en el camp de la cultura.

I potser, de nou arribarà el dia en que un autor estranger o local, pose els ulls en aquest racó de la Mediterrània i escriga que els valencians, des de la base, i a pesar dels obstacles imposats pels seus governants, tenen les millors festes, la millor música i, perquè no, el millor panorama escènic autogestionat del món.

Mentrestant, caldria anar pensant com autogestionar-nos també políticament, per poder desfer-nos per sempre més d’aquesta colla d’incompetents que ens governen, i si trobem la manera, que vagen preparant paper i llapis els autors de tot el món, que hauran d’escriure que els valencians, llavors sí que sí, han fet Història.