El sonall

monedero-explicacion-contrato-rdp-19-febrero-2015

 

Crec, i puc equivocar-me, que Ciudadanos és un producte de laboratori. Potser molts de vostès hagen arribat a la mateixa conclusió i aleshores estarem d’acord. Ho estarem si més no, en part, perquè el que jo crec és que Ciudadanos és un producte conseqüència directa de Podemos. I m’explique.

En nombroses ocasions i des de diferents tribunes s’ha acusat a la gent de Podemos de populistes. El populisme, en ell mateix no té res de dolent. Però el populisme pot esdevenir un problema quan, en lloc de ser un instrument, es converteix en una finalitat. El problema per tant, segons ho veig jo, no és que Podemos faça populisme sinó, més aviat, que no el fa com caldria. Podemos és populista-finalista i no populista-instrumental. I m’explique de nou.

El populisme és un moviment que habitualment sorgeix en contextos de crisi i descrèdit de les institucions polítiques i que aglutina causes originalment aïllades i inconnexes al voltant de conceptes majoritàriament acceptats.  El populisme, podríem dir, s’aprofita d’estos conceptes – que Ernesto Laclau anomena “significants buits” – per a erigir-se com a pal de paller d’un nou ordre social i polític. El populisme, per tant, és un instrument al servei d’un determinat grup ideològic organitzat. En la revolució russa, este grup ideològic era l’esquerra comunista bolxevic i els significants buits emprats eren tan simples com “Pau” o “Pa”. En la revolució bolivariana de Veneçuela, el grup ideològic era l’esquerra del país articulada progressivament al voltant d’Hugo Chávez i els significants buits eren idees com la lluita contra la pobresa i conceptes com “Drets” o “Ciutadania”.

Així, podríem dir que el populisme té dues fases. Una primera fase en la que un grup ideològic més o menys organitzat utilitza els significants buits com a reclam per a obtenir el suport d’una majoria social. I una segona fase en la que el grup ideològic dota d’un nou significat estos significants, tot basant-se en els valors i les idees que la seua pròpia ideologia representa.

És a dir, el populisme seria, per exemple, adonar-se’n que en esta Espanya en crisi en la que vivim conceptes com “Democràcia” i “Justícia” han estat buidats de significat real i han quedat desvirtuats per a la majoria de ciutadans. El populisme seria agitar en l’aire estos conceptes, com si foren un sonall, fent un reclam a la societat i aglutinant a una majoria social suficient al voltant d’estos conceptes per a després redefinir el significat  dels mateixos en funció dels propis interessos polítics del grup ideològic, per exemple: “Democràcia és participació ciutadana, elements de democràcia directa  i revocatòria” o “Justícia: ha de ser gratuïta, separada del poder executiu i centrada en la persecució de la corrupció”. Així doncs, el populisme seria un mètode, una manera d’aconseguir un posicionament hegemònic mitjançant una estratègia. El populisme seria un instrument en favor d’una ideologia o projecte polític concret.

El que trobe en el cas de Podemos, és que el partit d’Iglesias no ha sabut passar de la primera a la segona fase. Podemos ha agitat en l’aire els significants buits: Democràcia, Justícia, Igualtat, Llibertat, Pàtria… ha aconseguit que una majoria social s’acostara i entrara en turba però en lloc de concretar el projecte, en lloc d’omplir amb nous significats eixos conceptes ha preferit deixar-los buits i intentar abastar encara més part de l’espectre electoral. Així doncs, el projecte populista de Podemos, en comptes de concretar-se en opció política s’ha anat desdibuixant cada vegada més fins al punt que no és possible reconèixer què s’amaga darrere del seu populisme, no és possible distingir on acaba l’instrument i on comença la finalitat.

Fa un any sabíem que eren d’esquerres, ara no són ni d’esquerres ni de dretes. Fa un any sabíem que volien un nou model democràtic, un nou model d’estat, una nova llei electoral… hui ho sabem? Ho saben ells? En ser preguntats per qüestions concretes solen respondre que encara no tenen programa i a este pas és probable que no el tinguen mai. “Lo que diga la gente” s’ha convertit en el punt estrella de l’inexistent programa de Podemos i resulta que “lo que diga la gente” implica convertir l’instrument en finalitat, és metapopulisme, és un bluf. Pot ser haja sigut per por, davant l’allau d’acusacions sobre Veneçuela, sobre l’Iran, sobre com de radicals són… s’han obsessionat amb estar sempre del costat de la majoria social oblidant que, en realitat, la cosa anava de que la majoria social estiguera del costat d’ells.

Enmig d’esta errada estratègica apareix en escena Ciudadanos, un partit fantasma que s’està configurant a marxes forçades nodrint-se de les deixalles que els partits del règim estan deixant pel camí, especialment el PP. El nou partit de la dreta ho ha tingut fàcil, s’ha aprofitat del camí populista obert per Podemos i ha fet el que s’havia de fer: ha agafat els significants  buits, arramblant-li el sonall de les mans a Iglesias ha agitat els conceptes en l’aire i ha començat a omplir de contingut els buits. Sense massa canvis, sense estridències, sense significats massa nous, tot molt light però amb la seua ideologia ben present: la del stablishment, per a mostra el botó de la sanitat no universal. I així, Ciudadanos ha creuat la porta oberta per Podemos.

Per això com deia al principi, entenc que sense Podemos i l’obertura de l’oportunitat populista, Ciudadanos ho haguera tingut més difícil i si Podemos s’haguera concretat en lloc de desdibuixar-se crec que els de Rivera ho hagueren tingut molt molt més difícil. Però això mai no ho sabrem. Sols ens queda preguntar-nos, als que tenim clares almenys algunes coses, pel que haurem de fer ara. Pot ser, amb populisme o sense ell, del que es tracta és de no tindre por, de ser valents, de tindre convicció. Pot ser haurem de posar en valor allò que som, dotar de contingut els significants buits amb ideologia. Una ideologia, per exemple, que naix d’un valencianisme que és valencianista, d’una esquerra que és d’esquerres, un ecologisme que és ecologista i una voluntat democràtica transformadora que no s’amaga darrere d’un “lo que diga la gente”. Pot ser es tracta d’assumir un Compromís – amb majúscula – amb la societat des de maduresa que el moment requereix. Com a societat, no hauríem d’aspirar a ser nadons que es deixen ensarronar per moviments de sonall, no ens mereixem que ens tracten com a borregos. Hem d’exercir d’allò que volem ser: Una societat madura, compromesa i amb valentia.