El País Valencià i el dret d’autodeterminació

20150825_163638-1

Context global i europeu

Vivim temps confusos pel que respecta a l’organització de les nostres societats. Els estats-nació sorgits de les revolucions liberals es mostren cada vegada més com estructures insuficients per respondre a les necessitats d’un món cada vegada més globalitzat. L’Economia ha trencat totes les fronteres, els clàssics mercats nacionals s’han fusionat en macroregions econòmiques que necessiten de la cooperació entre els estats per fer valdre els interessos de les seues empreses i sectors estratègics. Pel que respecta a la Unió Europea i els països de la zona Euro, els estats han perdut, fins i tot, la seua capacitat reguladora a través de la política monetària, a més de cedir competències en matèries diverses, com l’agricultura, la pesca o certs aspectes de la gestió mediambiental.

Les “independències” dels estats europeus s’han tornat “interdependències” dels uns amb els altres i de tots plegats amb la resta del món. I aquesta  interdependència, amb la crisi econòmica, s’ha convertit en alguns casos en dependència total i asfixiant. Ho estem veient en el cas grec. Grècia és l’espill al que ens enfronta la Història a totes aquelles persones que ens preocupem i ocupem per la qüestió nacional. Grècia, una nació amb estat, un estat-nació clàssic, és l’evidència més clara dels nostres dies que alguna cosa ha canviat al món pel que fa als estats-nació i el seu paper.

Els qui reclamem la sobirania pels nostres respectius països assistim a l’intent de despullar a un poble sobirà, com és el grec, de pràcticament totes les eines que l’exercici de la sobirania hauria de comportar. Grècia no és lliure, està atrapada en un atzucac. Grècia no controla les regnes del seu destí, és un país venut a les directrius que marquen organismes externs i no-democràtics. Al mateix atzucac es troben la resta d’estats del sud d’Europa: Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda, on l’abans pomposa “sobirania nacional” s’ha vist reduïda a l’amarga obligació de triar entre una obediència que genera misèria o una desobediència que genera incerteses.

Quan parlem d’autodeterminació, per tant, hem de ser conscients que en l’actual estat de les coses i en la nostra regió geopolítica això vol dir, en realitat, continuar depenent d’altres. L’autodeterminació és mentida. O millor dit, l’actual sistema econòmic i l’actual sistema de relacions entre estats de la Unió Europea i del món, no permeten una sobirania efectiva, doncs aquesta acaba quan el poble en qüestió enceta un rumb que no agrada als poders econòmics globalitzats, eixos que sí gaudeixen en aquest ordre mundial de total independència i llibertat, fins i tot llibertat per privar de llibertat als altres. Podríem dir que assistim a un xoc de sobiranies, on per una banda tindríem les sobiranies nacionals clàssiques i per l’altra la sobirania autoproclamada del poder econòmic que, a través de lobbies, agències de qualificació i organismes no-democràtics com l’FMI es veuen legitimats per reivindicar-se com a font mateixa de la voluntat sobirana, tot des d’una visió supremacista, tecnocràtica i asèptica del seu procedir polític.

Context valencià

Cada vegada que es parla en un àmbit internacional de la qüestió nacional referida al País Valencià , es fa adient una introducció al tema degut a l’especial grau de complexitat de “la qüestió valenciana”. A priori el País Valencià compta amb pràcticament tots els elements mínimament objectius que, tradicionalment, han determinat l’existència d’una minoria nacional o una nacionalitat diferenciada. És a dir, el País Valencià té una història que permet parlar d’ell com un subjecte polític diferenciat en tant que va ser un regne independent confederat durant els primers 500 anys de la seua existència (1238-1707) i ha gaudit d’autonomia política des de 1978 fins l’actualitat. També trobem elements lingüístic-culturals propis: una llengua, el valencià-català, compartida amb altres territoris, una rica tradició festiva pròpia, una idiosincràsia particular, tradició literària etc.

Malgrat això, la identitat valenciana mai ha estat una identitat forta i ha viscut subordinada jeràrquicament a la identitat espanyola que, des del naixement del projecte nacional espanyol, ha estat majoritària dintre les fronteres del País Valencià. Normalment, s’atribueix aquest fenomen a una substitució de les elits valencianes – noblesa i alt clergat primer i burgesia després – per elits d’origen castellà o clarament adscrites a la identitat espanyola. Segons aquesta perspectiva, les elits que haurien d’haver fet d’avantguarda de la recuperació nacional, tal i com va passar, per exemple, a Catalunya. Al País Valencià però les elits haurien contribuït a tot el contrari: la incardinació de la valencianitat dins la identitat jeràrquicament superior castellano-espanyola. Hi ha altres elements però que caldria destacar, per exemple, la preexistència d’una base social plural en el seu origen: al País Valencià han conviscut històricament zones castellanoparlants amb zones valencianoparlants i determinades comarques han rebut influències culturals fortes d’altres territoris limítrofs com Catalunya, Aragó o Múrcia. A més, cal tindre present que el País Valencià ha estat en les últimes dècades territori d’acollida migratòria: no sols del món rural cap a les capitals sinó també grans migracions vingudes des de regions de matriu castellana en els anys 60 i 70 del segle XX i migracions internacionals a principis del segle XXI. Tot plegat conforma una societat plural on la identitat hegemònica espanyola fa el paper d’identitat refugi o identitat paraigua i on la identitat valenciana roman estancada i en un plànol subaltern.

El repte de la sobirania popular

Malgrat la complexitat identitària del poble valencià i el pes escàs que fins ara havia jugat el nacionalisme valencià en la societat i la política valencianes, des de 2011 hem assistit a un creixement electoral espectacular de l’única força política estrictament valenciana i valencianista del panorama polític valencià: Compromís. Compromís és una coalició de 3 partits oberta a la ciutadania on els 4 pilars bàsics del seu corpus ideològic són el valencianisme progressista, l’esquerra plural, l’ecologisme polític i la regeneració democràtica.

Què explica que en un context identitari tan difícil una opció valencianista estiga en posicions de govern tant al país com a la capital? L’explicació es deu probablement a molts factors que seria difícil explicar en tan poc d’espai, però volem destacar el pes que el discurs de la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i la voluntat de canvi de paradigma han tingut en l’èxit de Compromís. La societat valenciana, com l’espanyola, han passat, des de 2011 ençà i a causa de la crisi econòmica, social i política, d’un sistema polític on primava l’eix esquerra-dreta a un escenari de dos eixos on l’esquerra-dreta es combina amb l’eix regeneració democràtica – statu quo. La irrupció del nou eix ha propiciat l’existència d’un nou espai, que alguns anomenen espai de ruptura, que dibuixa una nova majoria social i política en el quadrant esquerra-regeneració. Al País Valencià, Compromís ha estat la força política capaç d’articular de manera més reeixida eixa nova majoria social i política.

D’aquesta manera, el valencianisme polític ha capitalitzat la voluntat de canvi, col·locant-se en una posició òptima per impulsar la transició identitària dels valencians i valencianes des de postures pro-espanyoles cap a posicionaments pro-valencians. El discurs de la regeneració democràtica, en gran mesura basat en el dret a decidir de la ciutadania sobre les qüestions que els afecten, planteja un nou ordre democràtic on una democràcia representativa esgotada done pas a una democràcia líquida que combine la representació parlamentària amb elements de democràcia directa i elements revocatoris o de destitució. Estem parlant doncs d’una eixida cap endavant dels pobles front al xoc de sobiranies que patim – entre unes sobiranies nacionals defallides i una sobirania autoproclamada del poder econòmic a l’ofensiva– basada en l’apoderament popular, en l’aprofundiment democràtic i la descentralització del poder polític que ha de tindre com a objectiu final subvertir l’actual ordre economia>política>ciutadania donant pas a un nou ordre on la ciutadania tinga control real sobre la política i la política siga capaç de limitar i regular l’acció del poder econòmic (ciutadania>política>economia).

El repte per al valencianisme doncs està en lligar les demandes de regeneració democràtica amb les demandes del valencianisme. Vincular la sobirania popular que s’albira en el discurs regenerador amb el Poble Valencià, de tal manera que els valencians i les valencianes tinguen major capacitat de decisió sobre les qüestions que els hi afecten, com a  valencians però també com a ciutadans.

D’aconseguir un canvi de paradigma en el qual el concepte i les aplicacions de la sobirania popular s’aconseguiren dur a terme, s’obriria per als valencians i valencianes la possibilitat d’autodeterminar-se en un primer estadi en qüestions relatives a aspectes concrets de l’organització social, econòmica o política obrint així la porta al dret a l’autodeterminació en un sentit clàssic en un futur i unes condicions que els mateixos valencians i valencianes haurien de determinar a través de l’expressió de la seua voluntat col·lectiva.

En definitiva, en la mesura que el valencianisme polític siga capaç de lligar el projecte de construcció nacional amb la voluntat regeneradora existent, serà possible l’èxit en la presa de consciència nacional per part dels valencians i les valencianes. Serà a través de la potenciació del concepte capacitat de decisió, el seu qui i el seu on que el valencianisme podrà o no, obrir una escletxa que explicite el conflicte identitari valencià permetent així la irrupció d’un tercer eix – centre-perifèria – en la política valenciana. Serà a través de l’exercici de la sobirania popular en clau valenciana que s’avançarà cap a una major consciència i cohesió col·lectiva entre els valencians i valencianes que permeta en un futur la consciència plena del poble com a subjecte polític diferenciat i per tant amb una sobirania i una capacitat d’autodeterminació el més amplies possible en el context d’interdependència global que vivim.

El futur està per fer i el futur és ara.

Visca el País Valencià

Visquen els pobles

El murcià era Jo

Fa uns dies vaig escriure al meu mur de Facebook el següent post:

He trobat un comentari d’un murcià en una notícia d’un mitjà digital que m’ha impactat per com de clar diu les coses i perquè de sobte te n’adones que estàs molt menys sol del que creus, que hi ha molta més gent, de totes bandes, que també se n’adona. “Dicen que las relaciones entre Cataluña y España son complicadas, que existe un hartazgo mutuo. Dicen que la culpa es de las dos partes. Yo he vivido en Barcelona, allí he podido ver tiendas con souvenirs de toros y sevillanas, cenar en tavernas vascas de pintxos, escuchar desde mi ventana a descendientes de andaluces celebrando la feria de abril, visitar la casa de Valencia y escuchar actuaciones de grupos de mi tierra. Aún estoy esperando ver una demostración de algo catalán así fuera de las fronteras de Cataluña. Cuantas tiendas de productos catalanes hay en Badajoz? En qué idiomas está la guía del alcázar de Toledo? Miren aquí el único problema que hay es que son ustedes una panda de racistas, sí de racistas, el anticatalanismo es racismo puro y duro. Odio al diferente. Y cada vez que pongo la televisión puedo encontrar más de tres canales que hacen gala de ese odio con total normalidad e impunidad a todas horas. España y su nacionalismo exterminador me dan asco. No me siento ni me sentiré nunca español, porque todos los valores del españolismo me resultan ajenos y despreciables, chocan con mis valores de respeto, integración, diálogo y democracia.”

Bé, he de confessar-vos que tal comentari en un mitjà digital i tal murcià no existeixen. Primerament demanaré disculpes per l’engany, bo tampoc és un engany molt gran, no és com dir que no tocaràs el IVA o les pensions. Res que no es puga arreglar amb un “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.

Vaig escriure eixe post perquè volia fer una prova, volia observar les reaccions dels meus amics de Facebook, en la seua gran majoria gent amb, com a mínim, certa sensibilitat valencianista. El resultat va sobrepassar enormement les meues expectatives. Amb 2 comparticions directes i unes quantes més indirectes, 8 comentaris i 53 “m’agrada”, puc dir amb total seguretat que aquest ha estat el post més popular que he escrit al meu mur de Facebook almenys del que portem d’any 2012.

Amb aquest xicotet engany he pogut comprovar el que ja sospitava. En primer lloc, he pogut comprovar que una opinió com eixa, vinguda d’una persona de l’Espanya monolingüe, sorprèn per inaudita. En segon lloc, ha quedat palès que és una opinió que comparteixen bona part dels valencianistes i fins i tot una opinió que, posada en boca d’un murcià, agraeixen enormement. I finalment, he comprovat que reduir les tensions entre el centre i la perifèria de l’Estat espanyol a una qüestió merament econòmica és faltar a la veritat.

És palès i notori que la qüestió econòmica, la pela, que diuen els catalans, protagonitza les tensions entre Catalunya i Espanya, sobretot ara amb el pacte fiscal mort però encara calent i de cos present. El greuge en el finançament, diguem-li espoli fiscal, solidaritat malentesa, sistema imperfecte de redistribució territorial o com es vulga dir, està en el nucli del problema i té molt de pes. Però hi ha una cosa que pesa, més i tot, que això. Això és l’anticatalanisme.

Per a un valencià conscient com jo, l’anticatalanisme és més que una realitat, de fet, és la realitat imperant en el que a relacions amb Catalunya i “lo” català es tracta. Més enllà dels números econòmics i fiscals, més enllà dels estatuts d’autonomia i les reivindicacions polítiques, està el substrat social.

L’espanyolisme, profundament arrelat a Espanya, profundament arrelat al País Valencià, fa de l’anticatalanisme peça clau del seu argumentari. Un anticatalanisme que portat a l’extrem i més quan en són molts els que el porten a l’extrem esdevé xenofòbia. Sense matisos. Sense mitges tintes. Xenofòbia.

Estem tan acostumats a l’anticatalanisme que no percebem moltes vegades la perillositat i la gravetat d’aquest discurs. Però sols hem de substituir la paraula “català”, per la paraula “jueu”, “negre” o “maricó” en els discursos que podem escoltar en les ràdios i televisions tots els dies i llavors haurem d’entendre clarament la profunditat i vertadera naturalesa del problema.

No és que des de la concepció espanyolista d’Espanya hi haja desconeixement o indiferència cap a la realitat plurinacional, plurilingüística i plurisentimental de l’Estat, és que directament hi ha una animadversió activa. No és que hi haja una realitat (1 de cada 5 espanyols parla català/valencià) que no es vulga potenciar, és que directament s’amaga, es persegueix i es vol acabar amb ella.

Això que estic dient no és una realitat, és LA realitat, i en aquest tauler d’escacs hi ha que jugar la partida. El murcià que ens entén, no existeix. Jo no dic que no hi puga haver algun ciutadà a la Regió de Múrcia que pense això, de segur que sí, però lamentablement eixa no és la postura hegemònica de l’Espanya monolingüe, ni tan sols és una postura minoritària rellevant en l’Espanya monolingüe sobre allò que està passant amb Catalunya, i allò què és o deuria ser Espanya.

És molt difícil resoldre una problema entre dos si una de les parts no entén que el fet que l’altra part perceva que hi ha problemes significa que veritablement hi ha problemes. De fet, és impossible que dues parts puguen entendre’s si una d’elles es nega a acceptar a l’altre com interlocutor vàlid, arribant a negar-li fins i tot la capacitat d’existir de manera diferenciada. Espanya no dialoga, imposa. Bé a colps de baioneta o bé a colps de sacrosanta Constitució. En alguns casos, aquestes dues opcions es conjuminen i trobem Pares de la Constitució que en ple segle XXI i davant d’un auditori amb públic català s’atreveixen a dir que a Barcelona cal bombardejar-la de tant en tant. Allò trist no és que Peces Barba diguera açò, allò trist és que, davant aquestes declaracions, només ens vam escandalitzar els de sempre.

A diferència del que passa en altres Estats plurinacionals, en el nostre, als que no tenen problemes per ser i sentir-se ja els hi va bé amb el que hi ha. Als que no tenen problemes per parlar la llengua que parlen. Als que no tenen problemes en rebre el finançament que reben. Als que oprimeixen ja els hi va bé negar l’opressió.

Ja poden vindre milió i mig de catalans, o dos milions, o vint-i-cinc demanant un encaix que la Constitució no es tocarà. (A no ser que ho demane Àngela Merkel, dit siga de passada)

Es veu que la Constitució ha cristalitzat en companyia de la indivisible unitat d’Espanya, es veu que els pactes de la Transició, (pactes fets entre demòcrates i feixistes, cal recordar) han derivat en llei immutable i universal per sobre de la voluntat ciutadana.

Ara, a més, diuen que si es vol referèndum, a banda de despenalitzar-lo (doncs es va penalitzar per a poder enviar a Ibarretxe a la presó si se li antullava preguntar als bascos què volien ser), cal que es vote a tota Espanya, siga sobre la independència de Catalunya, la del Quebec, o sobre si es volen bous o varietés a les festes de Pozuelos. I si tota Catalunya votara que sí però tota la resta d’Espanya ho fera en favor del no, doncs Catalunya hauria de quedar-s’hi i no marxar. A aquests extrems d’insuportable imbecilitat arriben els arguments d’una concepció nacional tirànica i imperialista.

L’intent federalitzant que va emprendre Pasqual Maragall i el PSC amb l’Estatut de Catalunya ha fracassat estrepitosament. La voluntat d’un poble en referèndum i de dos parlaments (el català i l’espanyol) res no van poder davant la paret de l’espanyolisme imperant. I ara, amb el pacte fiscal, més dosi de la mateixa medecina.

Curiosament els arguments que van impulsar als partits catalans a intentar federalitzar Espanya són els mateixos que els porten ara a reclamar la independència. Després de l’enèsim intent de Catalunya per canviar Espanya, s’han donat per vençuts. Així doncs, la voluntat d’independència de Catalunya va carregada d’arguments i una llista interminable de greuges, la unitat d’Espanya només va carregada d’imposicions.

I així no es pot. No hi ha manera. Espanya no canviarà. No vol. No existeix l’interlocutor vàlid. Qualsevol intent de normalitzar la pluralitat de l’Estat és paralitzat des del centre. Un centre que va unflant-se com una paparra i que estén els seus tentacles radials com un polp, ara en forma de AVEs, amb l’esperança d’un dia poder abraçar la Nación complerta i perfectament assimilada i acabar-la d’exprimir totalment com una taronja. Espanya és com és i no vol ser d’altra manera. Assumeix sense protesta les tesis de l’espanyolisme, que són ara igual de ràncies i igual d’esbiaixades que ho eren fa 200 anys. Espanya per no voler no vol ni deixar marxar als que menysprea, esdevenint una presó de pobles que recorda als imperis absoluts d’una altra època. Catalunya no té opcions, i els que volem un Estat en el que sentir-nos còmodes i no compartim l’única concepció permesa d’Espanya, tampoc. Doncs a l’altra banda no hi veuen la necessitat de canviar res i com no la veuen ells, serà que no existeix. Com el murcià del meu post que tampoc no existeix, com la possibilitat d’una altra Espanya que, si Catalunya marxa, sí serà del tot una quimera impossible d’assolir.

Consciència Generacional

En la primavera del 2011, quan la joventut, englobada en aquell moviment d’indignació anomenat 15M, va decidir ocupar la plaça de l’Ajuntament, la de Sol o la de Catalunya i es va posar a articular un discurs comú, molts es van sorprendre que la majoria de reivindicacions foren de caire polític més que no econòmic. Efectivament, la crisi econòmica sense precedents que patim s’acarnissa especialment amb els més joves. Les condicions laborals, l’atur, la falta d’eixida professional, la precarietat, els salaris minvants… tenallen des de fa un temps tota una generació, de la qual s’ha dit, curiosament, que és la més preparada de la història.

Edats treballant aturats estudiant
18-24 25,2% 30,8% 41,4%
25-34 55,3% 34,8% 4,2%

Avanços de resultats: Baròmetre del CIS de març del 2012, encreuament per franges d’edat.

Els avanços de resultats del baròmetre del CIS per al mes de març revelen unes xifres esgarrifoses pel que fa a l’atur juvenil. De la població entre 18 i 24 anys que no és estudiant, el 55 per cent es troba aturada, la xifra per a la franja de 25 a 34 és del 39 per cent. A això cal sumar ara el fenomen de l’emigració. Poc se’n parla, tot i que cada vegada més, de l’èxode que s’està produint, dels molts i molts joves ben qualificats que se’n van a l’estranger a buscar un futur que no troben a casa nostra. En principi anar-se’n fora no hauria de tindre res de negatiu, el problema ve quan l’emigració no és una opció sinó una obligació, un exili. Més de 18.700 valencians entre 18 i 30 anys van emigrar durant el 2011, i ningú hauria de sorprendre’s si dic que la majoria ho feren per la força de les circumstàncies i no per opció personal. Del que sí que es parla, però, és de l’emprenedoria jove, se’n parla com a possible eixida per a la joventut i fins i tot es reflecteix en lleis i decrets, però després la realitat és que els joves tenen encara més difícil accedir al crèdit que altres sectors de la societat i que les suposades ajudes són, en la pràctica, inexistents o tarden anys a materialitzar-se.

No és d’estranyar, doncs, que el jovent estiga disposat, més que altres segments d’edat de la població, a llançar-se al carrer per a reclamar una millora en la seua situació econòmica i social. Tampoc hauria de sorprendre que l’enuig per aquesta situació es focalitze contra la classe política. No és solament el jovent qui fa responsable els polítics i els partits de la greu situació de l’economia valenciana i espanyola. La societat, en general, situa la classe política en el punt de mira a l’hora d’atribuir responsabilitats i buscar culpables.

La joventut, però, va un pas més enllà. Enfront de la greu situació d’índole econòmica que es pateix, els joves posen l’ull en la política, les institucions i el sistema democràtic. “No ens representen”, clamaven el març del 2011, quan un esclat d’indignació va omplir de gom a gom carrers i places d’arreu l’Estat espanyol. Els indignats del 15M posaven sobre la taula una problemàtica i una manera de fer que deixava perplexa la classe política i els mitjans de comunicació tradicionals. Des d’aquell març del 2011, s’han produït noves mobilitzacions, com la de la primavera valenciana, en què també el segment més jove de la població ha estat el protagonista. Però aquests dos fenòmens no es poden considerar fets aïllats. Per a tot aquell que haja xafat el carrer en la darrera vaga general o en les successives mobilitzacions per l’ensenyament públic al País Valencià, és una realitat constatada el fet que els joves són presents de forma més que substancial en totes i cadascuna de les protestes. I en cadascuna d’aquestes ocasions, els joves han decantat la protesta, en major o menor mesura, cap a demandes de tipus polític, que anaven molt més enllà del leitmotiv de la manifestació de torn.

I heus ací el motiu del desconcert per a la classe política, per als mitjans, per a tots aquells que veuen demandes de canvis polítics enfront de problemes de tipus econòmic, i no entenen res, o en fan una interpretació errònia. I és que des de molts sectors no s’entenen les demandes de canvi del sistema electoral, de major transparència o de major participació ciutadana. No s’entén com és possible que amb la meitat dels joves a l’atur, aquests estiguen parlant de democràcia real o d’estratègies de vot contra el bipartidisme en lloc d’estar clamant per un lloc de treball i un bon salari. I no s’entén, perquè en les institucions, en els partits, en els mitjans, hi ha ben pocs que puguen ser capaços de saber llegir el missatge que envia aquesta joventut indignada. No es parla el mateix llenguatge, no es veu el món de la mateixa manera, i això és, senzillament, perquè en les institucions, en els partits, en els mitjans, no hi ha, en termes generals, gent jove per a recollir i fer-se ressò de la problemàtica juvenil.

Al Congrés dels Diputats, només un 1 per cent dels escons estan ocupats per gent menor de 30 anys; a les Corts Valencianes, n’hi ha un 2 per cent. “No ens representen”, diuen els joves al carrer, i de raó, no els en falta. No hi ha espai per a la generació més ben preparada de la història en el sistema polític; les polítiques de joventut són paper mullat; el rol del jove en la política, anecdòtic; la presència del jove en la presa de decisions, inexistent.

A les reunions i els sopars de la generació més preparada de la història ja fa temps que les converses es van tornar monotemàtiques: allò de queixar-se per no trobar una bona faena o no tindre un sou que et permeta viure és cosa dels 2000. En els anys 10, els joves ja seuen a taula, es miren als ulls i parlen d’un gran problema que els és comú a tots, se senten part del selecte club dels damnificats de la crisi. El club dels silenciats, el club dels que no són tinguts en compte. Aquesta sensació ha anat conformat una consciència de pertinença forçada a colps de realitat. Aquesta consciència, ha anat arrelant entre la gent jove que veu com no té opcions d’assolir una estabilitat econòmica que els permeta viure de manera lliure, independent i digna. A l’ombra de la indiferència d’una classe política miop que no dóna cabuda a la gent jove i que fins i tot se’n burla, ha anat quallant una consciència col·lectiva, una consciència, sí, però no de classe, sinó generacional. La consciència de la generació més preparada de la història que reclama el seu lloc en la presa de decisions, en el procés de negociació; que reclama, al cap i a la fi, una representació justa de la joventut en la societat i sobretot en l’àmbit polític, i que ho fa des de l’únic espai que se’ls ha deixat fins ara: el carrer.

De l’Estat Social a l’Estat Penal, passant per Disneylàndia

Anit em gitava amb el comunicat de Jueces para la Democracia i Unión Progresista de Fiscales. Allà, jutges i fiscals que s’autoconsideren progressistes parlen ben a les clares sobre la deriva inconstitucional i antidemocràtica que està prenent el govern Rajoy amb les seues mesures. Qualsevol persona que conega un poc el “mundillo” de la Justícia i del Dret a l’Estat espanyol, sap que això de progressista s’ha d’agafar amb pinces, al mundillo prima el positivisme jurídic i el conservadorisme els  ve de sèrie, vaja. Amb açò vull dir que són progressistes com poden ser-ho José Bono o Rosa Díez, per posar-hi alguns exemples.

Doncs bé, en síntesi, els jutges i fiscals diuen açò:

1.- Que el recent avantprojecte de llei d’implantació de taxes judicials, minva el dret a la tutela judicial efectiva, assentant les bases d’una justícia reservada per a aquells que puguen pagar-se-la.

 2.- Que els anuncis de reformes del Codi Penal en matèria d’ordre públic, pretenen criminalitzar l’exercici de drets fonamentals instrumentals per a explicitar el desacord polític, com els drets de reunió i manifestació.

3.- Que les taxes de població penitenciària i delinqüència en l’àmbit de la Unió Europea, evidencien la ‘paradoxa espanyola’, on a menor taxa de delinqüència es dóna la major taxa de població reclosa, la qual cosa contradiu les declaracions del Ministre d’Interior que continua insistint en la falsa idea que l’índex de delictes ha augmentat per a justificar un innecessari increment de penes.

4.- La insostenible situació dels Centres d’Internament d’Estrangers, convertits en reductes de control de la població estrangera que manca d’autorització administrativa per residir a Espanya.

5.- Que la ‘contrarreforma laboral’, degrada les bases de la relació laboral.

6.- Que la decisió de no oferir noves places de Jutges i Fiscals, alhora que s’ofereixen noves places de policies, evidencia les prioritats de l’Executiu, anteposant el control policial a la defensa de les garanties de la ciutadania.

En un context generalitzat de retallades de drets socials bàsics per a la convivència ciutadana, afirmem que aquest conjunt de mesures exemplifica el trànsit del ‘Estat’ Social al ‘Estat Penal’.”

Estem transitant cap a un “Estat Penal”, això diuen. I escolta, això que ho diguem tu i jo que som un tall de rojos separatistes doncs bé, però que ho diga una part important del progressisme “ben entés” de la Justícia espanyola deuria ser com a mínim preocupant.

Per això quan aquest matí m’he alçat amb l’article d’opinió de El País de Juan José Millás “Un sindiós” he pensat: lloat siga (sense)Déu! Ja què potser, per fi, començava a estendre’s la consciència sobre la magnitud i el perill d’aquestes reformes antidemocràtiques i inconstitucionals engegades pel govern central. Més enllà, en gent que no som els que posem sempre l’ull en la defensa aferrissada de la democràcia i que portem anys denunciant atacs i que ara seguim fent-ho però que no donem a l’abast. Sinó que també en allò que hom anomena Opinió Pública, i que jo anomene opinió publicada, es començava a coure eixe sentiment tan comú en els nostres dies, eixe que fa que et remogues a la cadira, amb el cul inquiet, i fa que et pugen calors, la indignació, podríem dir.

Però ai il·lús de mi! quan se m’ha acudit fer una ullada a la portada dels principals diaris, en aquell web anomenat el Kiosko.net, (que fa que els intents dels quiosquers de tapar-te les portades dels diaris amb estratègies com posar un llibre damunt, o una pedra o un tros de fusta o de metall amb cinta aïllant apegada, caiguen en el més gran dels ridículs) i he vist que tots els diaris dedicaven la portada a Evo Morales i la nacionalització de REE (excepte la Razón que ho feia al ‘fracàs’ sindical de l’1 de maig) i cap d’ells feia menció de que jutges i fiscals avisen que ens estan llevant la democràcia. De res no ha servit tampoc que entrara després al web de El País on m’han rebut de nou 40 enllaços sobre Bolívia i l’expropiació, acompanyats aquesta vegada per un banner de publicitat sobre el 20 aniversari de Disneyland Paris.

I pense jo que encara haurem de donar gràcies que Sergio Ramos ha deixat de ser notícia. I que en el món de hui en dia, es veu que allò que passa a Bolívia ens queda ben a prop i ens afecta moltíssim i es veu també que en el món de hui en dia la democràcia ens queda a cada cop més lluny, però no passa res i no és notícia. I dic jo que deu ser cosa de la globalització, que no acabe d’assimilar-la. Que la democràcia perilla, que ho diuen els jutges i els fiscals i la gent al carrer, i el sentit comú, però no en diu res l’Opinió Pública(da). Haurem de fer-nos a l’idea que, mentre hi hagen Evos i Sergios Ramos no cal avorrir al respectable en disquisicions de jutges i fiscals, que ja se sap que parlar de lleis es fa sempre molt pesat  i més d’un se’ns indigesta. Total, si ens lleven la democràcia, com va dir aquell: “sempre ens quedarà (Disneyland) París”.

Primer de Maig: Res a celebrar.

 

I ja hauré de començar fent una crida a la calma, que no s’espante ningú pel titular, no seré jo qui aniquile i soterre la ja bastant agreujada figura del treballador. D’això ja hi ha uns altres que es fan càrrec, i amb molta eficàcia, per cert.

Simplement vull fer notar com de xocant sembla una manifestació tan tradicional per un primer de maig tan excepcional com el de hui, amb la que està caient. Banderes i banderoles, pancartes i jupetins, i més recentment, també globus enlairats, plens d’heli. Tothom amb l’uniforme roig revolucionari, és clar, prenent la ciutat en un riu color sanguina, repetint consignes que segons m’ha dit mon pare ja escoltava ell en la transició.

“Açò sembla el dia de l’orgull sindical”, he pensat en arribar a l’encreuament del carrer Sant Vicent amb el carrer Baldoví mentre veia passar i passar els uniformats, les pancartes, les banderes i els globus. I ara que no se m’enfaden els sindicalistes, però  s’ha d’admetre que la crisi traspassa les fronteres de les relacions econòmiques, i afecta també a la societat civil i l’efectivitat de certes accions reivindicatives i de pressió.

Al remat, em torne cap a casa amb dues reflexions. La primera és si té sentit que el primer de maig siga un dia festiu, un dia de celebració. Estem en un moment on treballar no significa cotitzar, on cotitzar no significa cobrar. Un moment on hom pot ser acomiadat sense motiu. Un moment on hem batut rècords històrics pel que fa a la taxa d’atur. Hem retrocedit dècades i dècades pel que respecta a drets laborals. El primer de maig, dia dels treballadors, és hui, al 2012, una data que hauria de servir per reflexionar sobre allò que un dia es va conquerir i que, de sobte, s’ha perdut.

La segona reflexió és sobre la millor manera que tenim, nosaltres, els de baix, els que no tenim treball, els que en tenim un de precari, els que ens veiem ofegats per les circumstàncies; d’enfrontar aquesta nova realitat que ens mostra el primer de maig de 2012. Els sindicats, com els partits, han de buscar fórmules de trencar amb les barreres que els separen de la ciutadania perquè, paradoxalment, és ara, quan menys gent hi ha treballant, quan més els necessitem. Les manifestacions, prendre el carrer, és el recurs tradicional, però aquesta nova etapa que vivim ens exigeix més inventiva, ens encamina a buscar noves maneres de coordinar l’acció, de connectar amb la gent, per fer una pressió col·lectiva més efectiva.

Hui és primer de maig, i demà serà segon i despús-demà tercer… i la lluita es preveu llarga, reinventem-la.

La por: història cíclica d’un vell enemic

 

Amb el despertar d’un nou mil·lenni el sistema polític i econòmic trontollava, les antigues bases sobre les quals s’havia estructurat la civilització, els antics valors, que havien servit per estendre, mal que ve, un sistema estable i acceptable per a la majoria, anaven a poc a poc ensorrant-se a conseqüència de l’abús i la corrupció dels poderosos. Aquells que ostentaven el poder polític veien com la seua hegemonia s’anava diluint i com cada cop els era més costós i complicat aturar les revoltes internes i les amenaces externes. Llavors, enmig la manca d’un paradigma, front la ineficàcia del paradigma anterior, tothom mirava a tort i dret, buscant una solució a la que aferrar-se.

En aquell moment per damunt de l’algaravia generalitzada retronava amb més força la veu dels profetes, i el comú es girava per escoltar-los. Parlaven d’un ésser superior, un Déu al que s’havia de témer, respectar i ofrenar sacrificis. El món havia perdut el nord precisament per la manca de fe, almenys això asseguraven aquests il·luminats. Déu castigava els homes per la seua gosadia, per haver-se atrevit a tractar de viure al marge de la seua providència. Pecadors! Penediu-vos! Estem així pels vostres excessos, sotmeteu-vos a la voluntat de l’ésser superior o prepareu-vos per a la barbàrie.

El missatge era cruel, però alhora clar i contundent, les masses espantades romanien perplexes mentre la por s’apoderava batec a batec de tot el seu sistema nerviós. I passava que els homes començaven a dubtar, es bloquejaven, passava que la por els impedia enraonar, mobilitzar-se, protestar. Alguns però, es resistien a sotmetre’s. Llavors, els polítics, veient propera la seua caiguda es van aliar amb els profetes, potser així, mantenint atemorida a la massa, aconseguirien conservar una pedaç de la vella glòria que ans atresoraven. I declararen la doctrina dels profetes dogma oficial, i fomentaren que la paraula del nou Déu s’escoltara en totes les places de totes les viles, i es van erigir edificis, i es van assentar càtedres i es va crear Església. I a mesura que la situació empitjorava, el dogma es feia més estricte, i es perseguia els infidels i se’ls acusava de pagans o d’heretges. I en nom del nou Déu aquella Església anava acumulant riqueses i poder i els polítics no eren ja sinó titelles a les mans dels homes de l’Església. I així, tot allò que havia tingut de bo el sistema polític i econòmic desaparegué i per a que uns pocs pogueren manar i ser lliures, molts hagueren d’esdevenir esclaus.

Així va ser com la por va vèncer a l’espècie humana, com la va convertir en esclava d’un dogma. I en realitat, tant fa, si aquesta història parla dels inicis del primer mil·lenni (1-999) o del tercer (anys 2000), tant fa si estem parlant del pas de la caiguda de l’Imperi Romà a l’Edat Obscura, o de la crisi capitalista més gran de la Història. Tant fa si el nou Déu es diu Jahvè o Economia, si els profetes es diuen cristians o neoliberals. Si els polítics són emperadors romans o governants democràticament escollits. Tant fa si l’Església és catòlica apostòlica i romana o economicista i capitalista o si els sacrificis impliquen perdre la ciutadania i el dret republicà, o l’Estat del Benestar i les llibertats conquerides. En realitat, allò important d’aquesta història, la seua moralitat, és si l’ésser humà serà capaç algun dia de vèncer la por. Si ens alliberarem definitivament del verí paralitzador d’aquesta por que tantes vegades ens ha amenaçat al llarg de la nostra existència.

Alguns diuen que la Història és cíclica i que estem condemnats a repetir-la, hi ha una dita que diu que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues voltes amb la mateixa pedra. Jo tinc confiança en la nostra espècie, vull pensar que, en 2000 anys, alguna cosa haurem aprés, que no deixarem que els falsos déus i la doctrina de la por tornen a dominar-nos, massa s’ha lluitat, massa s’ha aconseguit per a perdre-ho tot ara, de nou, front el mateix vell enemic.