La Marea Comercial

[Article publicat a Compromís per València]

 

El passat 3 d’abril l’Ajuntament de València confirmava la posada en marxa del projecte Océanic, un centre comercial – un de més- que com tants altres projectes pegarà un mos a l’horta valenciana per a substituir-la per formigó, arbrets de plàstic en cossiolets i llums de neó. El Saler, Aqua, Arena, …i ara Océanic. València ja té tots els elements per a muntar un mar mediterrani al saló de casa i és que sembla que eixa és la política del Partit Popular pel que respecta a l’activitat comercial de la ciutat: ofegar-nos baix una allau de grans superfícies comercials amb noms ‘playeros’.

Tot açò fins i tot podria tindre certa gràcia sinó fóra perquè, mentre el regidor d’urbanisme, Alfonso Novo, fa surf per les rodalies del terme, buscant terrenys que urbanitzar; als barris i carrers de la ciutat, eixos que ja estan urbanitzats i per tant tenen –sembla ser- una importància relativa, els valencians i valencianes vivim capbussats en una realitat de persianes que baixen per no pujar més, botigues de tota la vida que resten tancades i una autèntica economia de subsistència en els comerços que encara aguanten la marea.

Deixen-se  vostés de tanta tonteria senyors del PP. Senyora Barberá, València no necessita més grans superfícies comercials, com tampoc no necessita la liberalització d’horaris que vostés ens han ofrenat, signant així la sentència de mort de molts xicotets comerços que, amb la crisi, resisteixen a dures penes i darrere dels quals –els ho recorde- hi ha famílies que mantindre. És este el model comercial que volen vostés per a la ciutat? Segur?

Segons la consultora Aguirre Newman (2010) el País Valencià es troba en situació de saturació de superfície de centres comercials, és a dir, que hi ha més superfície bruta llogable (SBA) que capacitat de consum i població. I això que parlem del 2010, imagine’s com estarà ara la cosa, any 2013, amb una economia i unes xifres de consum molt més deteriorades. Però la situació pel que fa a València ciutat és encara més greu. L’àrea de València té una densitat de centres comercials de 440,1 m² de SBA per cada 1000 habitants, només superada en tota Espanya pels 446,6 m²/1000 hab de Madrid, l’àrea més saturada de l’Estat.

Densitat comercialFont: Los centros comerciales en la Comunitat Valenciana 2010. Consejo de Cámaras de Comercio, Industria y Navegación de la Comunidad Valenciana. Oficina Pateco – Comercio y Territorio.


I jo em pregunte, senyora Barberá, és necessari un nou macroprojecte comercial per a València? De veres cal? És que al final ens quedem amb la sensació que vostés enlloc de solucionar la crisi estan empitjorant-la. Que efectivament, estan convertint esta ciutat en una piscina d’ones on només vostés i els seus amics tenen flotador i maniguets i la resta a xipollejar siga dit com bonament puguem, això o ofegar-nos.

València ha estat històricament una ciutat amb moltes fortaleses, una d’elles era el comerç. Els botiguers de la ciutat, com també ha passat sempre en altres ciutats, com Barcelona, han estat un motor de dinamització i emprenedoria i un col·lectiu amb molta influència dins de la idiosincràsia local. Per això, resulta encara més dramàtic fer una comparativa entre l’aposta que es fa des de Catalunya per les superfícies comercials i la que fem ací. Els catalans ho tenen clar, aposten pel seu comerç, el de barri, pels seus productes, per la seua gent. Allà, enfront de la marea de la crisi posen als seus comerciants a la barca, doncs saben de la seua importància per a l’economia i el benestar de la ciutadania. Què fan vostés ací senyora Barberá? Tiren mà del ‘pelotazo’ urbanístic i ofeguen el nostre comerç local. És una manca de visió, de sensibilitat i de confiança en el nostre teixit empresarial que fa feredat. És inundar-nos amb innecessàries onades de formigó, arbrets de plàstic i llums de neó. Senyora Barberá, davant d’aigües tan tèrboles sols li puc desitjar una cosa: bon vent i barca nova.

Autogestió valenciana

[publicat a FullQuatre]

Fa poc llegia amb certa tristesa i perplexitat l’anunci del tancament del Teatre Talia, l’emblemàtic centre de les arts escèniques de Ciutat Vella. El seu tancament se suma a l’anunci de no obertura del Teatre del Cabanyal.  Des de l’esquerra s’ha dit que tot açò és una maniobra de la conselleria de cultura que pretén justificar així l’excés de personal per a la realització d’un ERO en el futur en aquest sector.

El panorama cultural a València fa bastant llàstima, tot siga dit. Però jo he arribat a la conclusió que (i sóc conscient del que vaig a dir) el tancament de teatres i l’asfixia a la que es té sotmesa a la cultura en el nostre país a la llarga pot ser beneficiosa per al propi món de la cultura. He arribat a aquesta conclusió un dijous qualsevol.

Un dijous qualsevol, a les dotze del migdia, qui vulga pot agafar la bici i passejar-se fins el cor de la ciutat de València, i si ha aconseguit arribar sencer i d’una peça, assistir a una de les tradicions que a mi més m’emocionen del patrimoni cultural valencià. A la plaça de la Mare de Déu, davant de la porta dels apòstols de la catedral, podrà veure un tancat improvisat on 8 venerables senyors d’avançada edat seuen en cadires que semblen trones, mentre un algutzir, cara al públic, demanda als assistents per si entre ells s’hi troba algun regant. Sí, estic parlant del Tribunal de les Aigües. D’origen desconegut, més antic que la pròpia catedral, i per tant, més antic que les pedres esculpides dels apòstols, que si alguna d’elles tinguera cap, podrien veure l’esdeveniment i meravellar-se d’estar assistint a un ritual provinent de la nit dels temps.

Però quan he dit que el ritual és emocionant no estava pensant, precisament, en la seua antiguitat sinó en el seu simbolisme. El Tribunal de les Aigües no només és una tradició ancestral sinó que també és una anomalia jurídica i de gestió ancestral. I m’explique.

En eixa costum que tenim els homo sapiens per classificar i posar-li nom a tot, de vegades hom es troba excepcions a la regla, coses  a les que no sap ben bé quina etiqueta posar-li. Els teòrics del dret, quan van estudiar els béns que hi havia sobre la faç de la terra, els va classificar entre béns públics i béns privats. Els béns públics eren aquells que eren necessàriament d’accés lliure per tothom i que el seu ús per part d’un individu no provocava que altre individu no poguera usar-lo. Els béns privats tenien justament les qualitats contràries. I ací s’haguera acabat la història sinó fóra perquè els teòrics del dret es van trobar amb un tipus de béns que no encaixaven en cap de les dues categories. Uns béns que eren d’accés necessàriament lliure però que el seu ús per part d’un individu sí provocava un menyscapte en l’ús d’un altre individu. Eren, per exemple, els bancs de peixos en la mar o en un llac, les terres de pastura en una muntanya o, com en el cas que ens ocupa, les aigües d’un riu. Aquests béns van rebre el nom de béns comuns.

La gestió dels béns comuns ha estat sotmesa a molts debats al llarg de la història. Concretament a Anglaterra, quan es va produir la revolució tèxtil i qui més ovelles tenia més diners guanyava, observaren que si deixaven les terres de pastura lliures del control de l’Estat els pastors feien un ús abusiu i els camps de pastura acabaven per esgotar-se. Arribaren els jutges anglesos a una conclusió: els béns comuns han de ser gestionats com si foren un bé públic, és a dir, des de l’Estat.

No seria fins 1990, que una americana, l’economista Elinor Ostrom, escriuria al seu llibre Governing the Commons que, en realitat, la gestió dels béns comunals no havia de produir-se necessàriament des del sector públic. Que hi havia maneres de gestió privada dels béns comuns reeixides que, a més a més, havien resultat viables en el temps durant segles i, fins i tot, mil·lennis. Com a exemple, Ostrom citava a un grup de regants, els d’una ciutat de la Mediterrània, endevineu quina?

Doncs sí, resulta que el Tribunal de les Aigües és el vestigi d’una anomalia jurídica amb un mil·lenni d’èxit. Mentre les grans nacions de la història es calfaven el cap amb el problema dels béns comuns, i tractaven de trobar solucions públiques per a la seua gestió i conservació , els regants valencians s’autogestionaven en l’explotació de les aigües del Túria i les seues sèquies,  i fins i tot tenien un tribunal propi, al marge de l’aparell públic, per resoldre els seus conflictes. Ostrom, al seu llibre, es meravella d’haver trobat un cas tan rellevant i insòlit, i diu als seus companys: Mireu València, veieu com sí és possible?

I tant que sí. Segurament a la senyora Ostrom si encara estiguera en vida, li haguera encantat visitar València  per veure el ritual que encara roman de tots aquests segles en que una caterva de llauradors valencians van desafiar, sense saber-ho, les lleis de “l’ordre civilitzat” de les coses.

Si la senyora Ostrom haguera vingut, m’haguera agradat també portar-la a l’Albufera i presentar-li als membres de la Confraria de Pescadors del Palmar, un cas perfectament equiparable al de l’antiga comunitat de regants de les sèquies del Túria, un altre exemple d’autogestió o gestió privada dels béns comuns, en aquest cas, dels recursos pesquers d’un llac.

Els valencians venim d’una llarga tradició d’autogestió, el model de gestió de les aigües de rec de València va inspirar les posteriors comunitats de regants que es van anar configurant al llarg de totes les zones de regadiu del País Valencià.

Potser un altre exemple, tot i que no exactament igual, siga el de les festes. Òbviament les festes no són un bé comú però. En molts llocs, fins i tot dins de la geografia espanyola, les festes són una cosa sorgida i gestionada des de l’Església, des de l’Ajuntament de torn o des de qualsevol altra institució organitzada. Però en el cas valencià, l’autogestió en el món de les festes és palesa i rotunda. Les Falles, com a festa més reeixida, és un clar exemple del que dic. Una festa feta pel i per al poble, sorgida de la col·laboració entre veïns, des de cada carrer i des de cada barri.

Actualment, el que considere el cas més visible d’autogestió reeixida al nostre país és el de la música en valencià. Sent modestos, es pot dir que el teixit musical en valencià gaudeix de molt bona salut, i tot això a pesar del govern i no gràcies a ell. Novament l’autogestió valenciana, arribant allà on no arriba el sector públic.

Sembla que, quan el nostre govern tanca teatres, retalla en cultura, no fa festes, no recolza a la música en valencià… s’activa dins del nostre cervell el regant del Túria que portem dins. Es quan ens adonem que no necessitem d’ells per a resoldre els nostres problemes, és llavors quan la societat civil s’empodera i esdevenen coses meravelloses.

La política del Consell està abocant ara també al món de la cultura a aquesta autogestió. Però vull pensar que, sense saber-ho, potser estan assentant les bases d’una nova anomalia històrica, d’una que torne a tindre èxit, esta vegada en el camp de la cultura.

I potser, de nou arribarà el dia en que un autor estranger o local, pose els ulls en aquest racó de la Mediterrània i escriga que els valencians, des de la base, i a pesar dels obstacles imposats pels seus governants, tenen les millors festes, la millor música i, perquè no, el millor panorama escènic autogestionat del món.

Mentrestant, caldria anar pensant com autogestionar-nos també políticament, per poder desfer-nos per sempre més d’aquesta colla d’incompetents que ens governen, i si trobem la manera, que vagen preparant paper i llapis els autors de tot el món, que hauran d’escriure que els valencians, llavors sí que sí, han fet Història.

De peatges i gestos

 

El passat dia 6 de maig vaig agafar el meu cotxe per tornar d’Ondara a València en companyia de tres persones més després d’haver participat a la Trobada Nacionalista de Primavera del BLOC JOVE. Vaig entrar a l’AP7 i quan em disposava a abandonar-la em neguí a abonar el preu del peatge. Ho vaig fer sense llum ni taquígrafs, sense males paraules ni escarafalls. “No vull pagar” simplement. I mentre ho feia estava amb la consciència ben tranquil·la. Per una banda perquè done suport a la campanya del#novullpagar. Per altra perquè sentia que estava reivindicant els meus drets. I ja sé que no existeix el dret a no pagar els peatges de les autopistes, i no entraré ara a especular sobre si s’està o no s’està cometent una acció il·legal quan hom fa coses com aquesta. El que si tinc cla rés que n’estic fart de tanta crisi, tanta prima de risc i tantes retallades. Estan ofegant-nos, com a persones, com a ciutadans, com a societat.

Negar-me a pagar el preu del peatge sols va ser un gest, un gest d’indignació, de rebel·lia. Un gest que, per cert, em reportarà conseqüències negatives que estic disposat a assumir. Crec però, que en els temps que vivim els gestos són importants. Restar muts i amb el cap acatxat ja no té sentit quan dia rere dia es trepitgen els nostres drets, les nostres llibertats, la nostra dignitat.

Resulta curiós que en temps de crisi, quan els atacs a l’Estat del Benestar i les retallades són contínues, afloren velles reivindicacions com l’alliberament de l’AP7 o el corredor mediterrani. No és casualitat. Alguns volen circumscriure la campanya contra els peatges a l’àmbit català ja que la campanya va ser promoguda per una part del sector independentista de Catalunya. Per contra crec que aquesta és una anàlisi massa simplista. L’economia valenciana, enfonsada, necessita de mesures d’estímul econòmic. La batalla per un model de finançament autonòmic just, pel corredor mediterrani o, com és el cas, per l’alliberament de l’AP7 estan sumant adeptes en capes de la societat valenciana que fins ara havien romàs callades i panxacontentes baix l’aixopluc de l’antic règim econòmic del pelotazo i l’especulació. I és que, en els temps que vivim, quan el govern central estreny amb força tota la població espanyola, els valencians i les valencianes hem de veure com, a nosaltres, se’ns exprimeix el doble.

La societat valenciana paga doble, per ser societat i per ser valenciana. Les noves retallades que anem patint i les pujades d’impostos s’han de sumar, en el cas valencià, als històrics greuges que ens defineixen dintre de la idiosincràsia espanyola i que es poden resumir en “pagar més i rebre menys”. Per comunicar-nos amb el nostre principal mercat extern, Europa, i amb el nostre principal mercat intern, Catalunya, els valencians hem de lidiar amb obstacles que minen la nostra competitivitat, tant si parlem de peatges com si ho fem d’infraestructures ferroviàries insuficients i precàries. Mentre, sembla que hem d’acceptaramb normalitat que Madrid, per posar un exemple, tinga infraestructures ferroviàries que la comuniquen adequadament amb els indrets més inversemblants o autovies ràpides i segures, lliures de peatges, que la comuniquen amb eficàcia amb totes les autonomies de l’Estat.

Eixa realitat, eixe greuge comparatiu que des del centre de l’Estat sempre s’afanyen a negar o satanitzar, titllant-lo de localisme exacerbat, aflora ara i ho fa també a casa nostra, on fins ara, el “pagar més i rebre menys” s’assumia amb alegria com a dogma oficial i semblava formar part del genoma aborigen. Mai més.

El govern estatal, primer el socialista i després el popular, des que es va destapar el pastís de la crisi, s’ha dedicat a salvar els mobles dels poderosos, a brindar gestos de complicitat als responsables. De vegades aquests gestos s’han presentat en forma d’indults, d’amnisties fiscals. Fins i tot hem assistit recentment a gestos generosos (100.000 M€ són un gest de molta generositat). I els ciutadans, els que paguem les conseqüències d’aquesta crisi, i en concret els valencians, que la paguem doble, ens preguntem quan el govern estatal actuarà amb responsabilitat respecte de nosaltres.

Podria parlar de les externalitats positives que tindria per a l’economia l’alliberamentde l’AP7 a mitjà i llarg termini o dels costos innecessaris derivats de la duplicitatd’infraestructures o de les repercussions mediambientals d’aquesta mesura. Però no ho faré. Hui no toca. Hui toca demanar-li al govern estatal un gest, un de sol, en favor dels ciutadans, en favor de les persones que vivim, treballem i ens movem al País Valencià. Un gest que acabe amb injustícies històriques i permeta agafar alè amb l’actual crisi. Alliberar l’AP7 seria un gest, com negar-se a pagar el preu del peatge d’una autopista. I és que ara més que mai els gestos són necessaris.

Europa a la francesa o imperi a l’alemanya

 

França no és un país qualsevol. És un país que motiva. Motiva reaccions, vull dir. Generalment no cauen bé, si som sincers però, a ells això no és que els importe massa, ans al contrari, a ells motivar reaccions sembla que també els motiva. França no és un país qualsevol. Tenen un sistema polític semipresidencialista únic en el món,  a França quan una cosa no funciona no tarden en posar-se mans en l’obra per canviar-la. Deu ser per això que ja van per la cinquena república. La resta d’Europa i del món coneix aquesta motivació francesa per la genuïnitat, a l’Estat espanyol això ho sabem molt bé, històricament França ha servit de model d’inspiració política en nombroses ocasions. Aquesta forta personalitat del país gal, fa que quan s’apropen eleccions presidencials, tothom els mire de reüll i pense “a veure com s’ho fan aquesta vegada els francesos”.

A les eleccions presidencials del passat 6 de maig, l’interés europeu es va veure reforçat per la greu situació econòmica que travessa la Unió. Per primera volta en molts anys el partit socialista francés portava un discurs veritablement alternatiu al del govern existent, per primera vegada en molts anys el discurs era coherent amb la lògica socialdemòcrata i per primera vegada en molts anys, hi havia opcions de guanyar les eleccions.

I així ha estat, Hollande nou president de França, i amb la seua arribada a l’Elisi s’auguren vents de canvi en la posició de França en la política econòmica europea. El missatge d’Hollande era clar: les polítiques d’austeritat han fracassat, és l’hora de les polítiques d’estímul econòmic. La veritat és que, de moment, no sabem si Hollande tindrà la determinació i la capacitat suficient per forçar eixe canvi que pregonava. De fet, hi ha qui dubta de la fe d’Hollande i el seu equip en la seua pròpia recepta. I és que ja se sap que la socialdemocràcia europea és com una caixa de bombons, mai no saps que és el que et tocarà.

Siga com siga, sembla que de moment la nostra esperança, la dels que creiem que d’aquesta crisi no ens trauran les actuals mesures, recau en el nou president de França. L’únic que ha manifestat una mínima voluntat de plantar cara a la doctrina Merkel. L’Imperi de les retallades, de la reducció del dèficit, del BCE a l’alemanya; té ara enfront a un gal que no sabem si acabarà com Vercingetòrix, deposant les armes, o com Astèrix, resistint ara i sempre a l’invasor.

Perquè no ens enganyem, no s’han guanyat dues guerres mundials, no s’ha creat una Unió Europea basada en la voluntat de les parts per a què, ara, enmig de la tempesta, Alemanya es dedique a fer i desfer al seu capritx, imposant els seus interessos sobirans a la resta d’Estats membre i, fins i tot, intervenint directament governs i països sencers. Si aquesta és l’Europa que ens van prometre, crideu al druida i que comence a repartir la poció màgica.

La recepta alemanya ja la coneixem. I personalment crec que no és suficient amb que el ministre d’Economia alemany isca ara per dir que es permetran una xicoteta pujada de la inflació. Això no serà suficient. Alemanya ha d’entendre que la Unió no és el seu backyard, ha d’entendre que el sud d’Europa s’ofega, que les receptes de sempre ens tenen caminant en cercles dins d’un pou i que, és la ciutadania, la immensa majoria, la que està pagant amb escreix tota aquesta mala gestió. Però no és només això, els perills d’aquesta línia política estan afectant fins i tot a la pròpia continuïtat de la moneda única i al propi projecte de construcció europea. Al final sembla que la Història reserva a Hollande un paper de vital importància. França està de nou en posició de motivar reaccions, esperem que ho aprofiten i siguen capaços de demostrar una vegada més perquè no són un país qualsevol.

Primer de Maig: Res a celebrar.

 

I ja hauré de començar fent una crida a la calma, que no s’espante ningú pel titular, no seré jo qui aniquile i soterre la ja bastant agreujada figura del treballador. D’això ja hi ha uns altres que es fan càrrec, i amb molta eficàcia, per cert.

Simplement vull fer notar com de xocant sembla una manifestació tan tradicional per un primer de maig tan excepcional com el de hui, amb la que està caient. Banderes i banderoles, pancartes i jupetins, i més recentment, també globus enlairats, plens d’heli. Tothom amb l’uniforme roig revolucionari, és clar, prenent la ciutat en un riu color sanguina, repetint consignes que segons m’ha dit mon pare ja escoltava ell en la transició.

“Açò sembla el dia de l’orgull sindical”, he pensat en arribar a l’encreuament del carrer Sant Vicent amb el carrer Baldoví mentre veia passar i passar els uniformats, les pancartes, les banderes i els globus. I ara que no se m’enfaden els sindicalistes, però  s’ha d’admetre que la crisi traspassa les fronteres de les relacions econòmiques, i afecta també a la societat civil i l’efectivitat de certes accions reivindicatives i de pressió.

Al remat, em torne cap a casa amb dues reflexions. La primera és si té sentit que el primer de maig siga un dia festiu, un dia de celebració. Estem en un moment on treballar no significa cotitzar, on cotitzar no significa cobrar. Un moment on hom pot ser acomiadat sense motiu. Un moment on hem batut rècords històrics pel que fa a la taxa d’atur. Hem retrocedit dècades i dècades pel que respecta a drets laborals. El primer de maig, dia dels treballadors, és hui, al 2012, una data que hauria de servir per reflexionar sobre allò que un dia es va conquerir i que, de sobte, s’ha perdut.

La segona reflexió és sobre la millor manera que tenim, nosaltres, els de baix, els que no tenim treball, els que en tenim un de precari, els que ens veiem ofegats per les circumstàncies; d’enfrontar aquesta nova realitat que ens mostra el primer de maig de 2012. Els sindicats, com els partits, han de buscar fórmules de trencar amb les barreres que els separen de la ciutadania perquè, paradoxalment, és ara, quan menys gent hi ha treballant, quan més els necessitem. Les manifestacions, prendre el carrer, és el recurs tradicional, però aquesta nova etapa que vivim ens exigeix més inventiva, ens encamina a buscar noves maneres de coordinar l’acció, de connectar amb la gent, per fer una pressió col·lectiva més efectiva.

Hui és primer de maig, i demà serà segon i despús-demà tercer… i la lluita es preveu llarga, reinventem-la.