El País Valencià i el dret d’autodeterminació

20150825_163638-1

Context global i europeu

Vivim temps confusos pel que respecta a l’organització de les nostres societats. Els estats-nació sorgits de les revolucions liberals es mostren cada vegada més com estructures insuficients per respondre a les necessitats d’un món cada vegada més globalitzat. L’Economia ha trencat totes les fronteres, els clàssics mercats nacionals s’han fusionat en macroregions econòmiques que necessiten de la cooperació entre els estats per fer valdre els interessos de les seues empreses i sectors estratègics. Pel que respecta a la Unió Europea i els països de la zona Euro, els estats han perdut, fins i tot, la seua capacitat reguladora a través de la política monetària, a més de cedir competències en matèries diverses, com l’agricultura, la pesca o certs aspectes de la gestió mediambiental.

Les “independències” dels estats europeus s’han tornat “interdependències” dels uns amb els altres i de tots plegats amb la resta del món. I aquesta  interdependència, amb la crisi econòmica, s’ha convertit en alguns casos en dependència total i asfixiant. Ho estem veient en el cas grec. Grècia és l’espill al que ens enfronta la Història a totes aquelles persones que ens preocupem i ocupem per la qüestió nacional. Grècia, una nació amb estat, un estat-nació clàssic, és l’evidència més clara dels nostres dies que alguna cosa ha canviat al món pel que fa als estats-nació i el seu paper.

Els qui reclamem la sobirania pels nostres respectius països assistim a l’intent de despullar a un poble sobirà, com és el grec, de pràcticament totes les eines que l’exercici de la sobirania hauria de comportar. Grècia no és lliure, està atrapada en un atzucac. Grècia no controla les regnes del seu destí, és un país venut a les directrius que marquen organismes externs i no-democràtics. Al mateix atzucac es troben la resta d’estats del sud d’Europa: Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda, on l’abans pomposa “sobirania nacional” s’ha vist reduïda a l’amarga obligació de triar entre una obediència que genera misèria o una desobediència que genera incerteses.

Quan parlem d’autodeterminació, per tant, hem de ser conscients que en l’actual estat de les coses i en la nostra regió geopolítica això vol dir, en realitat, continuar depenent d’altres. L’autodeterminació és mentida. O millor dit, l’actual sistema econòmic i l’actual sistema de relacions entre estats de la Unió Europea i del món, no permeten una sobirania efectiva, doncs aquesta acaba quan el poble en qüestió enceta un rumb que no agrada als poders econòmics globalitzats, eixos que sí gaudeixen en aquest ordre mundial de total independència i llibertat, fins i tot llibertat per privar de llibertat als altres. Podríem dir que assistim a un xoc de sobiranies, on per una banda tindríem les sobiranies nacionals clàssiques i per l’altra la sobirania autoproclamada del poder econòmic que, a través de lobbies, agències de qualificació i organismes no-democràtics com l’FMI es veuen legitimats per reivindicar-se com a font mateixa de la voluntat sobirana, tot des d’una visió supremacista, tecnocràtica i asèptica del seu procedir polític.

Context valencià

Cada vegada que es parla en un àmbit internacional de la qüestió nacional referida al País Valencià , es fa adient una introducció al tema degut a l’especial grau de complexitat de “la qüestió valenciana”. A priori el País Valencià compta amb pràcticament tots els elements mínimament objectius que, tradicionalment, han determinat l’existència d’una minoria nacional o una nacionalitat diferenciada. És a dir, el País Valencià té una història que permet parlar d’ell com un subjecte polític diferenciat en tant que va ser un regne independent confederat durant els primers 500 anys de la seua existència (1238-1707) i ha gaudit d’autonomia política des de 1978 fins l’actualitat. També trobem elements lingüístic-culturals propis: una llengua, el valencià-català, compartida amb altres territoris, una rica tradició festiva pròpia, una idiosincràsia particular, tradició literària etc.

Malgrat això, la identitat valenciana mai ha estat una identitat forta i ha viscut subordinada jeràrquicament a la identitat espanyola que, des del naixement del projecte nacional espanyol, ha estat majoritària dintre les fronteres del País Valencià. Normalment, s’atribueix aquest fenomen a una substitució de les elits valencianes – noblesa i alt clergat primer i burgesia després – per elits d’origen castellà o clarament adscrites a la identitat espanyola. Segons aquesta perspectiva, les elits que haurien d’haver fet d’avantguarda de la recuperació nacional, tal i com va passar, per exemple, a Catalunya. Al País Valencià però les elits haurien contribuït a tot el contrari: la incardinació de la valencianitat dins la identitat jeràrquicament superior castellano-espanyola. Hi ha altres elements però que caldria destacar, per exemple, la preexistència d’una base social plural en el seu origen: al País Valencià han conviscut històricament zones castellanoparlants amb zones valencianoparlants i determinades comarques han rebut influències culturals fortes d’altres territoris limítrofs com Catalunya, Aragó o Múrcia. A més, cal tindre present que el País Valencià ha estat en les últimes dècades territori d’acollida migratòria: no sols del món rural cap a les capitals sinó també grans migracions vingudes des de regions de matriu castellana en els anys 60 i 70 del segle XX i migracions internacionals a principis del segle XXI. Tot plegat conforma una societat plural on la identitat hegemònica espanyola fa el paper d’identitat refugi o identitat paraigua i on la identitat valenciana roman estancada i en un plànol subaltern.

El repte de la sobirania popular

Malgrat la complexitat identitària del poble valencià i el pes escàs que fins ara havia jugat el nacionalisme valencià en la societat i la política valencianes, des de 2011 hem assistit a un creixement electoral espectacular de l’única força política estrictament valenciana i valencianista del panorama polític valencià: Compromís. Compromís és una coalició de 3 partits oberta a la ciutadania on els 4 pilars bàsics del seu corpus ideològic són el valencianisme progressista, l’esquerra plural, l’ecologisme polític i la regeneració democràtica.

Què explica que en un context identitari tan difícil una opció valencianista estiga en posicions de govern tant al país com a la capital? L’explicació es deu probablement a molts factors que seria difícil explicar en tan poc d’espai, però volem destacar el pes que el discurs de la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i la voluntat de canvi de paradigma han tingut en l’èxit de Compromís. La societat valenciana, com l’espanyola, han passat, des de 2011 ençà i a causa de la crisi econòmica, social i política, d’un sistema polític on primava l’eix esquerra-dreta a un escenari de dos eixos on l’esquerra-dreta es combina amb l’eix regeneració democràtica – statu quo. La irrupció del nou eix ha propiciat l’existència d’un nou espai, que alguns anomenen espai de ruptura, que dibuixa una nova majoria social i política en el quadrant esquerra-regeneració. Al País Valencià, Compromís ha estat la força política capaç d’articular de manera més reeixida eixa nova majoria social i política.

D’aquesta manera, el valencianisme polític ha capitalitzat la voluntat de canvi, col·locant-se en una posició òptima per impulsar la transició identitària dels valencians i valencianes des de postures pro-espanyoles cap a posicionaments pro-valencians. El discurs de la regeneració democràtica, en gran mesura basat en el dret a decidir de la ciutadania sobre les qüestions que els afecten, planteja un nou ordre democràtic on una democràcia representativa esgotada done pas a una democràcia líquida que combine la representació parlamentària amb elements de democràcia directa i elements revocatoris o de destitució. Estem parlant doncs d’una eixida cap endavant dels pobles front al xoc de sobiranies que patim – entre unes sobiranies nacionals defallides i una sobirania autoproclamada del poder econòmic a l’ofensiva– basada en l’apoderament popular, en l’aprofundiment democràtic i la descentralització del poder polític que ha de tindre com a objectiu final subvertir l’actual ordre economia>política>ciutadania donant pas a un nou ordre on la ciutadania tinga control real sobre la política i la política siga capaç de limitar i regular l’acció del poder econòmic (ciutadania>política>economia).

El repte per al valencianisme doncs està en lligar les demandes de regeneració democràtica amb les demandes del valencianisme. Vincular la sobirania popular que s’albira en el discurs regenerador amb el Poble Valencià, de tal manera que els valencians i les valencianes tinguen major capacitat de decisió sobre les qüestions que els hi afecten, com a  valencians però també com a ciutadans.

D’aconseguir un canvi de paradigma en el qual el concepte i les aplicacions de la sobirania popular s’aconseguiren dur a terme, s’obriria per als valencians i valencianes la possibilitat d’autodeterminar-se en un primer estadi en qüestions relatives a aspectes concrets de l’organització social, econòmica o política obrint així la porta al dret a l’autodeterminació en un sentit clàssic en un futur i unes condicions que els mateixos valencians i valencianes haurien de determinar a través de l’expressió de la seua voluntat col·lectiva.

En definitiva, en la mesura que el valencianisme polític siga capaç de lligar el projecte de construcció nacional amb la voluntat regeneradora existent, serà possible l’èxit en la presa de consciència nacional per part dels valencians i les valencianes. Serà a través de la potenciació del concepte capacitat de decisió, el seu qui i el seu on que el valencianisme podrà o no, obrir una escletxa que explicite el conflicte identitari valencià permetent així la irrupció d’un tercer eix – centre-perifèria – en la política valenciana. Serà a través de l’exercici de la sobirania popular en clau valenciana que s’avançarà cap a una major consciència i cohesió col·lectiva entre els valencians i valencianes que permeta en un futur la consciència plena del poble com a subjecte polític diferenciat i per tant amb una sobirania i una capacitat d’autodeterminació el més amplies possible en el context d’interdependència global que vivim.

El futur està per fer i el futur és ara.

Visca el País Valencià

Visquen els pobles

De l’Estat Social a l’Estat Penal, passant per Disneylàndia

Anit em gitava amb el comunicat de Jueces para la Democracia i Unión Progresista de Fiscales. Allà, jutges i fiscals que s’autoconsideren progressistes parlen ben a les clares sobre la deriva inconstitucional i antidemocràtica que està prenent el govern Rajoy amb les seues mesures. Qualsevol persona que conega un poc el “mundillo” de la Justícia i del Dret a l’Estat espanyol, sap que això de progressista s’ha d’agafar amb pinces, al mundillo prima el positivisme jurídic i el conservadorisme els  ve de sèrie, vaja. Amb açò vull dir que són progressistes com poden ser-ho José Bono o Rosa Díez, per posar-hi alguns exemples.

Doncs bé, en síntesi, els jutges i fiscals diuen açò:

1.- Que el recent avantprojecte de llei d’implantació de taxes judicials, minva el dret a la tutela judicial efectiva, assentant les bases d’una justícia reservada per a aquells que puguen pagar-se-la.

 2.- Que els anuncis de reformes del Codi Penal en matèria d’ordre públic, pretenen criminalitzar l’exercici de drets fonamentals instrumentals per a explicitar el desacord polític, com els drets de reunió i manifestació.

3.- Que les taxes de població penitenciària i delinqüència en l’àmbit de la Unió Europea, evidencien la ‘paradoxa espanyola’, on a menor taxa de delinqüència es dóna la major taxa de població reclosa, la qual cosa contradiu les declaracions del Ministre d’Interior que continua insistint en la falsa idea que l’índex de delictes ha augmentat per a justificar un innecessari increment de penes.

4.- La insostenible situació dels Centres d’Internament d’Estrangers, convertits en reductes de control de la població estrangera que manca d’autorització administrativa per residir a Espanya.

5.- Que la ‘contrarreforma laboral’, degrada les bases de la relació laboral.

6.- Que la decisió de no oferir noves places de Jutges i Fiscals, alhora que s’ofereixen noves places de policies, evidencia les prioritats de l’Executiu, anteposant el control policial a la defensa de les garanties de la ciutadania.

En un context generalitzat de retallades de drets socials bàsics per a la convivència ciutadana, afirmem que aquest conjunt de mesures exemplifica el trànsit del ‘Estat’ Social al ‘Estat Penal’.”

Estem transitant cap a un “Estat Penal”, això diuen. I escolta, això que ho diguem tu i jo que som un tall de rojos separatistes doncs bé, però que ho diga una part important del progressisme “ben entés” de la Justícia espanyola deuria ser com a mínim preocupant.

Per això quan aquest matí m’he alçat amb l’article d’opinió de El País de Juan José Millás “Un sindiós” he pensat: lloat siga (sense)Déu! Ja què potser, per fi, començava a estendre’s la consciència sobre la magnitud i el perill d’aquestes reformes antidemocràtiques i inconstitucionals engegades pel govern central. Més enllà, en gent que no som els que posem sempre l’ull en la defensa aferrissada de la democràcia i que portem anys denunciant atacs i que ara seguim fent-ho però que no donem a l’abast. Sinó que també en allò que hom anomena Opinió Pública, i que jo anomene opinió publicada, es començava a coure eixe sentiment tan comú en els nostres dies, eixe que fa que et remogues a la cadira, amb el cul inquiet, i fa que et pugen calors, la indignació, podríem dir.

Però ai il·lús de mi! quan se m’ha acudit fer una ullada a la portada dels principals diaris, en aquell web anomenat el Kiosko.net, (que fa que els intents dels quiosquers de tapar-te les portades dels diaris amb estratègies com posar un llibre damunt, o una pedra o un tros de fusta o de metall amb cinta aïllant apegada, caiguen en el més gran dels ridículs) i he vist que tots els diaris dedicaven la portada a Evo Morales i la nacionalització de REE (excepte la Razón que ho feia al ‘fracàs’ sindical de l’1 de maig) i cap d’ells feia menció de que jutges i fiscals avisen que ens estan llevant la democràcia. De res no ha servit tampoc que entrara després al web de El País on m’han rebut de nou 40 enllaços sobre Bolívia i l’expropiació, acompanyats aquesta vegada per un banner de publicitat sobre el 20 aniversari de Disneyland Paris.

I pense jo que encara haurem de donar gràcies que Sergio Ramos ha deixat de ser notícia. I que en el món de hui en dia, es veu que allò que passa a Bolívia ens queda ben a prop i ens afecta moltíssim i es veu també que en el món de hui en dia la democràcia ens queda a cada cop més lluny, però no passa res i no és notícia. I dic jo que deu ser cosa de la globalització, que no acabe d’assimilar-la. Que la democràcia perilla, que ho diuen els jutges i els fiscals i la gent al carrer, i el sentit comú, però no en diu res l’Opinió Pública(da). Haurem de fer-nos a l’idea que, mentre hi hagen Evos i Sergios Ramos no cal avorrir al respectable en disquisicions de jutges i fiscals, que ja se sap que parlar de lleis es fa sempre molt pesat  i més d’un se’ns indigesta. Total, si ens lleven la democràcia, com va dir aquell: “sempre ens quedarà (Disneyland) París”.