LES DUES DECISIONS DEL VALENCIANISME

 

Fa temps –anys– que una qüestió em ronda el cap. Fa temps que tinc la sensació que al valencianisme polític li manca estratègia a llarg termini. Potser per això m’he animat a escriure “El valencianisme enfront d’Espanya: una anàlisi estratègica” on reflexione abastament sobre valencianisme i estratègia política. Compromís ha estat un instrument ideal per eixamplar la base social, per connectar amb capes cada vegada més amples de la nostra societat. Compromís ha sigut el vehicle a través del qual el valencianisme polític ha aplegat a la maduresa d’edat.

Estes eleccions generals marcaran un punt d’inflexió, tancaran un cicle, una etapa. Una etapa que va començar al voltant de 2007 i que s’ha caracteritzat per l’obertura i la suma, per la confluència i la recerca de consensos. Estic parlant de sumes de partits i confluències de projectes polítics, sí; però sobretot estic parlant de suma de persones i confluència entre el valencianisme i la societat valenciana. En els últims anys més gent que mai ha adquirit una sensibilitat valencianista al nostre país, més que mai s’ha eixamplat la base. Ara hi ha més ulls i més orelles que mai atentes al que diem i al que fem i més mans i caps valencianistes que mai en posicions de ser escoltats en llocs de responsabilitat pública.

Personalment, valore molt positivament este camí recorregut, esta etapa. Crec en un valencianisme del que el poble valencià puga sentir-se orgullós, amb el qual puga sentir-se identificat. Qualsevol moviment identitari ha d’aspirar a ser útil al seu poble. En democràcia, la millor manera que tenim per mesurar com d’útil està sent un partit o moviment és observar la seua evolució: electoral, social, mediàtica… Jo no tinc dubtes: som útils, o millor dit, ens hem fet útils. Hi ha qui vol veure en la posició assolida durant esta etapa una simple circumstància conjuntural, hi ha qui atribueix el mèrit únicament a una persona, hi ha qui l’atribueix únicament a l’estructura territorial d’un partit, jo crec que és la suma de tot que, en haver-hi voluntat, ha fet que l’efecte siga multiplicador.

El valencianisme tanca una etapa i les aigües a Compromís estan rebolicades –més del que sol ser habitual–. Les dues ànimes de Compromís han manifestat recentment postures oposades,  fa la sensació que una de les ànimes, la que vol confluir amb Podemos, té clar cap a on vol caminar i quina és la seua estratègia a llarg termini. L’altra ànima manifesta, novament, la sensació d’anar a remolc de la primera. Entre totes les coses que semblaven impossibles d’aconseguir i Compromís ha aconseguit no es troba la de funcionar de manera democràtica i des de la base i això fa que la tensió es dispare més del que hauria de ser necessari  i que prendre decisions siga un calvari.

Però al final, trobe, sols hi ha una realitat: una etapa acaba i una altra comença. Crec que el valencianisme polític ha de prendre dues decisions inajornables: la primera és com vol tancar l’etapa que acabarà este 20 de desembre. La segona és el disseny estratègic de l’etapa que s’encetarà a partir del dia 21.

És simptomàtic que l’efervescència que es viu al si del BLOC i de Compromís siga per la primera d’estes qüestions i no per la segona. Això, al meu entendre, revela precisament eixa manca d’estratègia a llarg termini que patim. Les circumstàncies internes i externes i les maniobres dels diferents actors en escena ens ho han posat fàcil, tristament fàcil, però fàcil al cap i a la fi: o una plataforma de confluència de l’esquerra valenciana on hi haurà espai per passar d’un a un grapat de diputats valencianistes; o una candidatura on el BLOC tornaria a competir sol i mantindre el diputat seria complicat.

La segona decisió em sembla molt més important  i transcendental: Què vol ser el valencianisme polític ara que s’ha fet major? Com anem a fer per a que el valencianisme seguisca sumant i seguisca creixent? El futur ja ha arribat. El futur és ara. Ara, a partir de ja, ens toca començar a dibuixar el projecte futur del valencianisme. Tinc l’absoluta convicció que eixe projecte s’ha de construir des de la base, ha d’estar fonamentat en la defensa de la radicalitat democràtica, dins i fora, i ha de buscar l’obertura i la suma com hem fet fins ara. Per a fer-ho, és del tot imprescindible superar l’actual manera de funcionament intern de Compromís. És en eixe escenari, en el del 21D en el que hem de ser ferms i apostar fort, amb tot aquell que vulga vindre, per la consolidació d’un espai valencià i valencianista, amb vocació majoritària i, sobretot, democràtic i útil per al nostre poble. Esta reformulació del valencianisme coincidirà a més a més en el temps amb un replantejament del disseny de l’estat espanyol, una segona transició on es debatran qüestions capitals per al futur a llarg termini del nostre poble. Estratègicament, és més necessària que mai la veu dels valencianistes a Madrid si volem no tornar a deixar passar de llarg el tren de les oportunitats. Per tant, la meua aposta és clara: Anem al 20D amb el cap en el 21D.

El País Valencià i el dret d’autodeterminació

20150825_163638-1

Context global i europeu

Vivim temps confusos pel que respecta a l’organització de les nostres societats. Els estats-nació sorgits de les revolucions liberals es mostren cada vegada més com estructures insuficients per respondre a les necessitats d’un món cada vegada més globalitzat. L’Economia ha trencat totes les fronteres, els clàssics mercats nacionals s’han fusionat en macroregions econòmiques que necessiten de la cooperació entre els estats per fer valdre els interessos de les seues empreses i sectors estratègics. Pel que respecta a la Unió Europea i els països de la zona Euro, els estats han perdut, fins i tot, la seua capacitat reguladora a través de la política monetària, a més de cedir competències en matèries diverses, com l’agricultura, la pesca o certs aspectes de la gestió mediambiental.

Les “independències” dels estats europeus s’han tornat “interdependències” dels uns amb els altres i de tots plegats amb la resta del món. I aquesta  interdependència, amb la crisi econòmica, s’ha convertit en alguns casos en dependència total i asfixiant. Ho estem veient en el cas grec. Grècia és l’espill al que ens enfronta la Història a totes aquelles persones que ens preocupem i ocupem per la qüestió nacional. Grècia, una nació amb estat, un estat-nació clàssic, és l’evidència més clara dels nostres dies que alguna cosa ha canviat al món pel que fa als estats-nació i el seu paper.

Els qui reclamem la sobirania pels nostres respectius països assistim a l’intent de despullar a un poble sobirà, com és el grec, de pràcticament totes les eines que l’exercici de la sobirania hauria de comportar. Grècia no és lliure, està atrapada en un atzucac. Grècia no controla les regnes del seu destí, és un país venut a les directrius que marquen organismes externs i no-democràtics. Al mateix atzucac es troben la resta d’estats del sud d’Europa: Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda, on l’abans pomposa “sobirania nacional” s’ha vist reduïda a l’amarga obligació de triar entre una obediència que genera misèria o una desobediència que genera incerteses.

Quan parlem d’autodeterminació, per tant, hem de ser conscients que en l’actual estat de les coses i en la nostra regió geopolítica això vol dir, en realitat, continuar depenent d’altres. L’autodeterminació és mentida. O millor dit, l’actual sistema econòmic i l’actual sistema de relacions entre estats de la Unió Europea i del món, no permeten una sobirania efectiva, doncs aquesta acaba quan el poble en qüestió enceta un rumb que no agrada als poders econòmics globalitzats, eixos que sí gaudeixen en aquest ordre mundial de total independència i llibertat, fins i tot llibertat per privar de llibertat als altres. Podríem dir que assistim a un xoc de sobiranies, on per una banda tindríem les sobiranies nacionals clàssiques i per l’altra la sobirania autoproclamada del poder econòmic que, a través de lobbies, agències de qualificació i organismes no-democràtics com l’FMI es veuen legitimats per reivindicar-se com a font mateixa de la voluntat sobirana, tot des d’una visió supremacista, tecnocràtica i asèptica del seu procedir polític.

Context valencià

Cada vegada que es parla en un àmbit internacional de la qüestió nacional referida al País Valencià , es fa adient una introducció al tema degut a l’especial grau de complexitat de “la qüestió valenciana”. A priori el País Valencià compta amb pràcticament tots els elements mínimament objectius que, tradicionalment, han determinat l’existència d’una minoria nacional o una nacionalitat diferenciada. És a dir, el País Valencià té una història que permet parlar d’ell com un subjecte polític diferenciat en tant que va ser un regne independent confederat durant els primers 500 anys de la seua existència (1238-1707) i ha gaudit d’autonomia política des de 1978 fins l’actualitat. També trobem elements lingüístic-culturals propis: una llengua, el valencià-català, compartida amb altres territoris, una rica tradició festiva pròpia, una idiosincràsia particular, tradició literària etc.

Malgrat això, la identitat valenciana mai ha estat una identitat forta i ha viscut subordinada jeràrquicament a la identitat espanyola que, des del naixement del projecte nacional espanyol, ha estat majoritària dintre les fronteres del País Valencià. Normalment, s’atribueix aquest fenomen a una substitució de les elits valencianes – noblesa i alt clergat primer i burgesia després – per elits d’origen castellà o clarament adscrites a la identitat espanyola. Segons aquesta perspectiva, les elits que haurien d’haver fet d’avantguarda de la recuperació nacional, tal i com va passar, per exemple, a Catalunya. Al País Valencià però les elits haurien contribuït a tot el contrari: la incardinació de la valencianitat dins la identitat jeràrquicament superior castellano-espanyola. Hi ha altres elements però que caldria destacar, per exemple, la preexistència d’una base social plural en el seu origen: al País Valencià han conviscut històricament zones castellanoparlants amb zones valencianoparlants i determinades comarques han rebut influències culturals fortes d’altres territoris limítrofs com Catalunya, Aragó o Múrcia. A més, cal tindre present que el País Valencià ha estat en les últimes dècades territori d’acollida migratòria: no sols del món rural cap a les capitals sinó també grans migracions vingudes des de regions de matriu castellana en els anys 60 i 70 del segle XX i migracions internacionals a principis del segle XXI. Tot plegat conforma una societat plural on la identitat hegemònica espanyola fa el paper d’identitat refugi o identitat paraigua i on la identitat valenciana roman estancada i en un plànol subaltern.

El repte de la sobirania popular

Malgrat la complexitat identitària del poble valencià i el pes escàs que fins ara havia jugat el nacionalisme valencià en la societat i la política valencianes, des de 2011 hem assistit a un creixement electoral espectacular de l’única força política estrictament valenciana i valencianista del panorama polític valencià: Compromís. Compromís és una coalició de 3 partits oberta a la ciutadania on els 4 pilars bàsics del seu corpus ideològic són el valencianisme progressista, l’esquerra plural, l’ecologisme polític i la regeneració democràtica.

Què explica que en un context identitari tan difícil una opció valencianista estiga en posicions de govern tant al país com a la capital? L’explicació es deu probablement a molts factors que seria difícil explicar en tan poc d’espai, però volem destacar el pes que el discurs de la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i la voluntat de canvi de paradigma han tingut en l’èxit de Compromís. La societat valenciana, com l’espanyola, han passat, des de 2011 ençà i a causa de la crisi econòmica, social i política, d’un sistema polític on primava l’eix esquerra-dreta a un escenari de dos eixos on l’esquerra-dreta es combina amb l’eix regeneració democràtica – statu quo. La irrupció del nou eix ha propiciat l’existència d’un nou espai, que alguns anomenen espai de ruptura, que dibuixa una nova majoria social i política en el quadrant esquerra-regeneració. Al País Valencià, Compromís ha estat la força política capaç d’articular de manera més reeixida eixa nova majoria social i política.

D’aquesta manera, el valencianisme polític ha capitalitzat la voluntat de canvi, col·locant-se en una posició òptima per impulsar la transició identitària dels valencians i valencianes des de postures pro-espanyoles cap a posicionaments pro-valencians. El discurs de la regeneració democràtica, en gran mesura basat en el dret a decidir de la ciutadania sobre les qüestions que els afecten, planteja un nou ordre democràtic on una democràcia representativa esgotada done pas a una democràcia líquida que combine la representació parlamentària amb elements de democràcia directa i elements revocatoris o de destitució. Estem parlant doncs d’una eixida cap endavant dels pobles front al xoc de sobiranies que patim – entre unes sobiranies nacionals defallides i una sobirania autoproclamada del poder econòmic a l’ofensiva– basada en l’apoderament popular, en l’aprofundiment democràtic i la descentralització del poder polític que ha de tindre com a objectiu final subvertir l’actual ordre economia>política>ciutadania donant pas a un nou ordre on la ciutadania tinga control real sobre la política i la política siga capaç de limitar i regular l’acció del poder econòmic (ciutadania>política>economia).

El repte per al valencianisme doncs està en lligar les demandes de regeneració democràtica amb les demandes del valencianisme. Vincular la sobirania popular que s’albira en el discurs regenerador amb el Poble Valencià, de tal manera que els valencians i les valencianes tinguen major capacitat de decisió sobre les qüestions que els hi afecten, com a  valencians però també com a ciutadans.

D’aconseguir un canvi de paradigma en el qual el concepte i les aplicacions de la sobirania popular s’aconseguiren dur a terme, s’obriria per als valencians i valencianes la possibilitat d’autodeterminar-se en un primer estadi en qüestions relatives a aspectes concrets de l’organització social, econòmica o política obrint així la porta al dret a l’autodeterminació en un sentit clàssic en un futur i unes condicions que els mateixos valencians i valencianes haurien de determinar a través de l’expressió de la seua voluntat col·lectiva.

En definitiva, en la mesura que el valencianisme polític siga capaç de lligar el projecte de construcció nacional amb la voluntat regeneradora existent, serà possible l’èxit en la presa de consciència nacional per part dels valencians i les valencianes. Serà a través de la potenciació del concepte capacitat de decisió, el seu qui i el seu on que el valencianisme podrà o no, obrir una escletxa que explicite el conflicte identitari valencià permetent així la irrupció d’un tercer eix – centre-perifèria – en la política valenciana. Serà a través de l’exercici de la sobirania popular en clau valenciana que s’avançarà cap a una major consciència i cohesió col·lectiva entre els valencians i valencianes que permeta en un futur la consciència plena del poble com a subjecte polític diferenciat i per tant amb una sobirania i una capacitat d’autodeterminació el més amplies possible en el context d’interdependència global que vivim.

El futur està per fer i el futur és ara.

Visca el País Valencià

Visquen els pobles

El sonall

monedero-explicacion-contrato-rdp-19-febrero-2015

 

Crec, i puc equivocar-me, que Ciudadanos és un producte de laboratori. Potser molts de vostès hagen arribat a la mateixa conclusió i aleshores estarem d’acord. Ho estarem si més no, en part, perquè el que jo crec és que Ciudadanos és un producte conseqüència directa de Podemos. I m’explique.

En nombroses ocasions i des de diferents tribunes s’ha acusat a la gent de Podemos de populistes. El populisme, en ell mateix no té res de dolent. Però el populisme pot esdevenir un problema quan, en lloc de ser un instrument, es converteix en una finalitat. El problema per tant, segons ho veig jo, no és que Podemos faça populisme sinó, més aviat, que no el fa com caldria. Podemos és populista-finalista i no populista-instrumental. I m’explique de nou.

El populisme és un moviment que habitualment sorgeix en contextos de crisi i descrèdit de les institucions polítiques i que aglutina causes originalment aïllades i inconnexes al voltant de conceptes majoritàriament acceptats.  El populisme, podríem dir, s’aprofita d’estos conceptes – que Ernesto Laclau anomena “significants buits” – per a erigir-se com a pal de paller d’un nou ordre social i polític. El populisme, per tant, és un instrument al servei d’un determinat grup ideològic organitzat. En la revolució russa, este grup ideològic era l’esquerra comunista bolxevic i els significants buits emprats eren tan simples com “Pau” o “Pa”. En la revolució bolivariana de Veneçuela, el grup ideològic era l’esquerra del país articulada progressivament al voltant d’Hugo Chávez i els significants buits eren idees com la lluita contra la pobresa i conceptes com “Drets” o “Ciutadania”.

Així, podríem dir que el populisme té dues fases. Una primera fase en la que un grup ideològic més o menys organitzat utilitza els significants buits com a reclam per a obtenir el suport d’una majoria social. I una segona fase en la que el grup ideològic dota d’un nou significat estos significants, tot basant-se en els valors i les idees que la seua pròpia ideologia representa.

És a dir, el populisme seria, per exemple, adonar-se’n que en esta Espanya en crisi en la que vivim conceptes com “Democràcia” i “Justícia” han estat buidats de significat real i han quedat desvirtuats per a la majoria de ciutadans. El populisme seria agitar en l’aire estos conceptes, com si foren un sonall, fent un reclam a la societat i aglutinant a una majoria social suficient al voltant d’estos conceptes per a després redefinir el significat  dels mateixos en funció dels propis interessos polítics del grup ideològic, per exemple: “Democràcia és participació ciutadana, elements de democràcia directa  i revocatòria” o “Justícia: ha de ser gratuïta, separada del poder executiu i centrada en la persecució de la corrupció”. Així doncs, el populisme seria un mètode, una manera d’aconseguir un posicionament hegemònic mitjançant una estratègia. El populisme seria un instrument en favor d’una ideologia o projecte polític concret.

El que trobe en el cas de Podemos, és que el partit d’Iglesias no ha sabut passar de la primera a la segona fase. Podemos ha agitat en l’aire els significants buits: Democràcia, Justícia, Igualtat, Llibertat, Pàtria… ha aconseguit que una majoria social s’acostara i entrara en turba però en lloc de concretar el projecte, en lloc d’omplir amb nous significats eixos conceptes ha preferit deixar-los buits i intentar abastar encara més part de l’espectre electoral. Així doncs, el projecte populista de Podemos, en comptes de concretar-se en opció política s’ha anat desdibuixant cada vegada més fins al punt que no és possible reconèixer què s’amaga darrere del seu populisme, no és possible distingir on acaba l’instrument i on comença la finalitat.

Fa un any sabíem que eren d’esquerres, ara no són ni d’esquerres ni de dretes. Fa un any sabíem que volien un nou model democràtic, un nou model d’estat, una nova llei electoral… hui ho sabem? Ho saben ells? En ser preguntats per qüestions concretes solen respondre que encara no tenen programa i a este pas és probable que no el tinguen mai. “Lo que diga la gente” s’ha convertit en el punt estrella de l’inexistent programa de Podemos i resulta que “lo que diga la gente” implica convertir l’instrument en finalitat, és metapopulisme, és un bluf. Pot ser haja sigut per por, davant l’allau d’acusacions sobre Veneçuela, sobre l’Iran, sobre com de radicals són… s’han obsessionat amb estar sempre del costat de la majoria social oblidant que, en realitat, la cosa anava de que la majoria social estiguera del costat d’ells.

Enmig d’esta errada estratègica apareix en escena Ciudadanos, un partit fantasma que s’està configurant a marxes forçades nodrint-se de les deixalles que els partits del règim estan deixant pel camí, especialment el PP. El nou partit de la dreta ho ha tingut fàcil, s’ha aprofitat del camí populista obert per Podemos i ha fet el que s’havia de fer: ha agafat els significants  buits, arramblant-li el sonall de les mans a Iglesias ha agitat els conceptes en l’aire i ha començat a omplir de contingut els buits. Sense massa canvis, sense estridències, sense significats massa nous, tot molt light però amb la seua ideologia ben present: la del stablishment, per a mostra el botó de la sanitat no universal. I així, Ciudadanos ha creuat la porta oberta per Podemos.

Per això com deia al principi, entenc que sense Podemos i l’obertura de l’oportunitat populista, Ciudadanos ho haguera tingut més difícil i si Podemos s’haguera concretat en lloc de desdibuixar-se crec que els de Rivera ho hagueren tingut molt molt més difícil. Però això mai no ho sabrem. Sols ens queda preguntar-nos, als que tenim clares almenys algunes coses, pel que haurem de fer ara. Pot ser, amb populisme o sense ell, del que es tracta és de no tindre por, de ser valents, de tindre convicció. Pot ser haurem de posar en valor allò que som, dotar de contingut els significants buits amb ideologia. Una ideologia, per exemple, que naix d’un valencianisme que és valencianista, d’una esquerra que és d’esquerres, un ecologisme que és ecologista i una voluntat democràtica transformadora que no s’amaga darrere d’un “lo que diga la gente”. Pot ser es tracta d’assumir un Compromís – amb majúscula – amb la societat des de maduresa que el moment requereix. Com a societat, no hauríem d’aspirar a ser nadons que es deixen ensarronar per moviments de sonall, no ens mereixem que ens tracten com a borregos. Hem d’exercir d’allò que volem ser: Una societat madura, compromesa i amb valentia.

Tempestes vénen del sud

 

Les ideologies han mort. Això diuen alguns. No existeix ja ni la dreta ni l’esquerra. Cauen les etiquetes i hi ha qui pensa per això que l’objecte que etiquetaven s’ha diluït com un terròs de sucre enmig de la pluja. Les etiquetes passen de moda, això és cert. Els “guateques” i “el baile” són ja etiquetes demodé, en canvi, fins on jo sé la gent jove continua eixint de nit el cap de setmana i acudeix a ballar i a lligar a un lloc amb els llums a baixa intensitat i la música forta. Cauen les etiquetes però no la realitat que descriuen.

Em fa molta gràcia quan escolte que la dreta i l’esquerra ja no existeixen. Doncs la veritat és que estan més vives que mai, ací a casa nostra, desplegant-se davant dels nostres ulls. Però què és esquerra i dreta? Podríem posar-nos filosòfics i dir que el nucli de l’escletxa esquerra-dreta és la diferent concepció de quin valor ha de pesar més en una societat que es pretén justa, si la igualtat o la llibertat; o podríem posar-nos metafòrics i dir que l’esquerra són els pares protectors i la dreta el pare estricte. Però vés per on la societat, les masses, no estan per a filosofia ni metàfores i han tirat pel recte, emprant els conceptes que millor defineixen el problema: dalt i baix. Ni esquerra ni dreta, ni pare estricte ni mare soltera. “Som els de baix i anem a pels de dalt”. I la burgesia, eixa que sí té i ha tingut sempre consciència de classe, que ha invertit milers i milers de milions de dòlars en convèncer a la pleballa que el conflicte de classes era una mentida i de nou milers i milers de milions de dòlars en fer creure que les ideologies havien mort, ara es troba impotent davant la monstruosa realitat que se’ls revela. Sense classes, sense ideologies sols queda la pura evidència: el poble i els que abusen del poble. Ja no hi ha banderes roges ni mans invisibles que distorsionen o desvien l’atenció del problema. Aquest és presenta clar i cristal·lí, rics i pobres, desigualtat, opulència i misèria, corrupció o dignitat, abús o justícia.

Zoo ha tret el seu primer disc. Es diu Tempestes vénen del sud. I vénen, i tant que vénen. Els pobles del sud d’Europa han despertat, ha sigut gràcies als que abusen, que s’han passat de llestos, que han buidat de contingut les etiquetes, que han deixat a l’home nu i a la dona nua sense referents als que aferrar-se, sense dignitat. I no li direm guateque li direm discoteca, i no li direm esquerra li direm tempesta, li direm poble. Que allò important és saber distingir la Veritat quan la tenim davant, i ja li buscarem nom. L’esquerra ha ressorgit com l’au fènix de les seues cendres, despullada d’etiquetes, despullada del propi concepte ‘esquerra’, vestida pel poble, feta poble. El poble i els que abusen del poble, els de baix i els de dalt, l’esquerra i la dreta, el pare protector i l’estricte… pinteu-lo de verd, que deia aquell, que seguirà sent un mico; que el problema és vell i ve de lluny malgrat que li canviem l’embolcall. Però que s’embolcallen ara ells i miren de protegir-se que l’oratge gira al pas dels maulets i les tempestes vénen del sud.

5 coses que no m’agraden de Podemos

I podria ser este un article d’un militant de Compromís criticant a Podemos, i si es vol, es pot fer eixa interpretació. El lector és lliure. Per si de cas i per si servira d’alguna cosa començaré dient que no tinc res en contra de Podemos, de fet crec que la seua aparició en el panorama polític espanyol era justa i necessària. Tampoc mire a esta formació des de la por, el recel, l’enveja o la rivalitat. Més aviat, com a politòleg no puc evitar sentir certa fascinació pel fenomen i per com un grup de “col·legues” de professió han aconseguit sacsejar de dalt a baix la política espanyola com mai abans havia passat. Vaig ser un dels molts que van assistir a la presentació de Podemos a la facultat de Geografia i Història de València, abans de les eleccions europees, abans del boom de la formació liderada per Pablo Iglesias, i ja hi vaig fer una valoració positiva en el seu moment i els hi vaig brindar els meus millors desitjos. Dit això, i havent-me excusat ja, no sé si vanament, no puc estar-me de dir algunes coses, algunes reflexions que m’han anat assaltant en els temps recents, sobretot després de l’assemblea ciutadana que Podemos ha celebrat este cap de setmana a Madrid.

Podria callar-me-les o contar-li-les només als amics i coneguts quan em demanen pel que opine sobre la formació política de moda de l’Estat espanyol. No obstant, després d’haver estat tants mesos callat i observant, analitzant el discurs, l’evolució i la concreció d’este projecte polític que bé mereix l’atenció de qualsevol amant de la ciència política, no puc sinó expressar per escrit, negre sobre blanc, algunes d’estes reflexions, per a que quede constància, per dir la meua i per a –per a què enganyar-nos- quedar-me un poc a gust.

De Podemos m’han agradat i m’agraden moltes coses. Bàsicament m’han agradat i m’agraden totes les coses que els caracteritzen i que no apareixen a este escrit. Però també he anat observant d’altres coses que em desconcerten, m’allunyen d’ells o directament em provoquen certa preocupació. Anem-hi doncs.

 

“Ni d’esquerres ni de dretes”

“¿De izquierdas o de derechas? Somos de la gente y del sentido común” Així ho expressen últimament els líders de Podemos. No es tracta d’una fórmula nova, entre la gent d’esquerres sempre s’ha dit que els qui diuen que no són ni d’esquerres ni de dretes són persones de dretes que no volen reconèixer-ho. No és el cas però. Sinó el contrari. Podemos és d’esquerres, ho és pel que diu i pel que fa, pel que proposa i pel que diu que farà. Ho és per l’origen dels seus dirigents, per l’origen dels seus simpatitzants, per la formació de la seua gent. L’estratègia de la indefinició ideològica no és nova, ve de lluny. A Espanya la vam viure per primera volta de la mà de Jose María Aznar i el seu “viaje al centro”, després vindrien altres, com UPyD o Ciutadans. Això del “sentido común” també ho hem escoltat moltes voltes… sempre dels llavis de Mariano Rajoy. L’estratègia de la indefinició ideològica ha estat utilitzada normalment per la dreta per atraure nous votants de fora del seu espectre polític. És una estratègia tradicionalment de la dreta perquè es basa en la teoria de Fukuyama (home fort de l’administració Bush) del fi de la Història, segons la qual, amb la caiguda del mur de Berlin les ideologies diferents al capitalisme democràtic haurien desaparegut i les diferències polítiques serien a partir de llavors una qüestió de matisos que no qüestionarien el sistema capitalista democràtic imperant en tot el món. Jo crec que Fukuyama s’equivocava… i Pablo Iglesias, en utilitzar esta estratègia, també. Sé per què ho diu i per què ho fa. Està apel·lant al centre ideològic, està buscant una majoria social que li permeta rascar a tort i dret. Però això és arriscat i contraproduent doncs alhora que et permet en el curt termini obtenir el recolzament de votants de fora del teu espectre reforça l’idea de Fukuyama, reforça l’idea de que els conceptes d’esquerra i dreta no signifiquen res, que la política és gestió i punt. I això, a llarg termini, no té res de bo per a l’esquerra ni el model de societat que defensa. Més i tot tenint en compte que fins ara els que s’amagaven, els que s’avergonyien de ser el que són estaven en la banda dreta de l’espectre i la gent d’esquerres sempre hem estat ben orgullosos de dir què i qui som, convençuts com estem que el nostre model és més just, més humà i més sostenible. Significa això que hem d’estar a tothora repetint que som d’esquerres? Que hem d’enarborar banderes roges i cantar la internacional puny en alt? No, ni molt menys, això els ho deixem als que necessiten fer-ho per ser creïbles, el PSOE per exemple.

 

Model de lideratge importat

Si parles amb qualsevol – o gairebé qualsevol- chavista i li planteges la qüestió del lideratge de Hugo Chávez Frías, acabarà reconeixent, amb més o menys entusiasme, que el personalisme excessiu en la figura del líder ha esdevingut a la llarga un problema per al moviment revolucionari bolivarià. Els sistemes polítics d’Amèrica Llatina són molt personalistes. Hi ha llocs on fins i tot els partits naixen i moren en qüestió de pocs anys configurant-se i reconfigurant-se al voltant d’un polític reeixit i carismàtic. Eixe model de lideratge ens és aliè als europeus. Tem que a Podemos estan cometent l’errada, influïts com estan pels models d’Amèrica Llatina, de centrar-ho tot massa en la figura de Pablo Iglesias. Pablo no és immortal, ni tampoc clonable. A la llarga una formació política que vulga ser creïble, estable i duradora ha de demostrar que compta amb un equip de gent vàlida capaç de representar i identificar-se amb diferents segments de la societat. Algú podria ara pensar en Monedero o Errejón, sí, d’acord, però no deixen de tindre el mateix perfil que Iglesias: 3 acadèmics, politòlegs i a més a més, amics. Pablo Iglesias acapara tota l’atenció, ho vam poder comprovar el dia de les eleccions europees, quan les paperetes de Podemos portaven directament la seua cara, cosa insòlita en la democràcia espanyola fins eixe moment. Però a més a més, l’estratègia és premeditada. Ahir per exemple, en l’assemblea ciutadana en la seua intervenció final, Iglesias va demanar als assistents que no aplaudiren. En diverses ocasions els va manar callar. Ho feia, segons ell per demostrar a la casta no sé quina cosa, jo crec que el missatge que veritablement estava volent transmetre és que és capaç de controlar a la perfecció a les “masses”, que la gent farà el que ell diga, que ell és qui mana. Vist des de fora, eixa va ser la impressió. I eixe model de lideratge, perdonen-me vostès, però és totalment contrari a l’idea de democràcia des de la base i d’un projecte fet i format per “la gente”.

 

El recurs del xantatge i la dictadura de la majoria

Una altra de les coses que no em van agradar de l’assemblea ciutadana és el posicionament de l’equip de Pablo Iglesias davant la possibilitat que la seua proposta política i organitzativa no fóra la més votada. Va dir que si no guanyava la seua proposta ell es faria a un costat i no optaria a liderar el projecte. Un gest que podria interpretar-se com a coherent però que amagava una doble vessant, doncs va dir també que esperava el mateix de l’equip d’Echenique en el cas que la proposta guanyadora fóra la d’Iglesias. Bàsicament d’això es dedueix que per a Pablo Iglesias a Podemos no hi ha lloc per a la discrepància, no hi ha lloc per a les minories o les corrents d’opinió. Desterra la possibilitat de consens, d’arribar a acords, de construir un tot a partir de les aportacions de vàries parts. Deia Rousseau que la democràcia és el govern de la majoria respectant els drets de la minoria. Segur que Iglesias sap que Rousseau deia això i que tenia més raó que un sant, sobretot tenint en compte que Iglesias prové d’un segment ideològic històricament minoritari a la societat. Ara que té la possibilitat de guanyar, de ser majoria, sembla que ha oblidat esta condició bàsica de la democràcia. Al cap i a la fi el que va fer ahir no és sinó fer-li xantatge emocional a la gent de Podemos, “si voleu que jo lidere haurà de ser amb les meues condicions, totes, absolutament totes; sinó me’n vaig”. Crec que això no és generós, crec que no és just i crec que, simplement, és poc democràtic.

 

Proposta identitària: l’Espanya de sempre?

Alhora que Pablo Iglesias es manifesta favorable a la consulta de Catalunya, Jiménez Villarejo es mostra contrari. No sabem quin model d’Estat vol Podemos, de fet, ni ells mateixos ho saben. Entre tanta incertesa es va perfilant una realitat palpable, defensar el que defensa Podemos “no es ser de izquierdas, es ser patriota”. Bé, sabem que són patriotes, sabem que la pàtria a la que apel·len és Espanya. Però pel moment sembla que eixa Espanya que desitgen no dista massa identitàriament de la que actualment se’ns brinda com a l’oficial. Iglesias (Madrid), Monedero (Madrid), Errejón (Madrid), Rodríguez (Cadis), Villarejo (Màlaga), González (Astúries), Sánchez (Cartagena), Echenique (Saragossa), totes les cares visibles de Podemos pertanyen a l’Espanya monolingüe, i pel que sembla la qüestió territorial no entra en les seues preocupacions. No existeix el discurs territorial i això és molt significatiu en el moment actual quan hi ha comunitats autònomes que necessiten i plantegen – des de diferents punts de vista, bé siga des del sobiranisme o des del punt de vista econòmic i del finançament- reformular el seu marc de relacions amb l’Estat central, posem per cas Catalunya, País Valencià o les Illes Balears. La web de Podemos està sols en castellà, a l’igual que els seus documents. A l’assemblea ciutadana tot el marxandatge estava en castellà. Què té a dir Podemos sobre el sistema de finançament autonòmic al País Valencià? Què sobre el sistema financer autòcton regalat a entitats foranes? Què sobre el camp valencià? I sobre el corredor mediterrani? Podemos vol canal 9? Podemos vol requisit lingüístic a la funció pública? Totes estes qüestions són un misteri, un misteri que s’allarga fins a l’àmbit local, i que fa que la incertesa sobre el posicionament de Podemos en qüestions cabdals siga enorme. Això sí, anit van acabar l’assemblea ciutadana tots agafats pels muscles i cantant “L’estaca” de Lluís Llach, desconcerta el detall de reduir la problemàtica identitària a anècdota simpàtica de la jornada.

 

Proposta organitzativa: és l’hora del centralisme democràtic

L’última cosa que m’ha sobtat és la proposta d’organització interna de la formació. Al final Podemos s’organitzarà com un partit a l’ús. Amb una executiva, una consell de delegats, col·lectius territorials i col·lectius sectorials, això sí, amb noms nous i moderns, però al cap i a la fi com qualsevol altre partit polític. Destaca també el fet que sembla que en el debat dels darrers dies s’ha instal·lat la idea de fugir l’assemblearisme com a mètode per a la pressa de decisions. Tampoc sembla que els cercles vagen a tindre una autonomia massa desenvolupada, ja que hauran d’acatar el que marque Madrid pel que fa a pactes locals o autonòmics, per exemple. En definitiva un model centralista, on l’executiu de Madrid té àmplies funcions i pocs elements de control, assaonant el terreny per poder desplegar el “centralisme democràtic” que tant agrada als hereus del Partit Comunista: una executiva totpoderosa a la que no es pot influir, sols tombar en un congrés, sempre i quan no et facen una purga interna un mes abans, clar.

 

En definitiva, un projecte que des de fora semblava il·lusionant i encoratjador, en concretar-se i desenvolupar-se ha anat perdent allò que tenia de místic i pur, ha esdevingut quelcom diferent al que s’esperava. Alguns estes coses ja les hem viscut abans, allò important és no perdre l’esperança ni la motivació doncs tard o d’hora els partits del futur seran l’única opció raonable, el temps de la vella política ha passat.

Teories de la conspiració

teories

Tinc una amiga que li diuen Isabel. M’agrada parlar amb Isabel, amb ella tinc converses que no tinc amb cap altra persona. Ens ix la vena conspiranòica i parlem d’ovnis, de governs mundials a l’ombra, d’autoatemptats a l’11-S… Teories de la conspiració. Totes elles tenen coses en comú: elements que no acaben d’encaixar, fets que són presents i que a priori són inexplicables, conjetures plausibles.

Ara ens han dit que ens tanquen RTVV i jo, veient els informatius de canal 9 dels darrers dies, on els treballadors han pres el control i s’han dedicat a traure eixa part de la societat valenciana que ha romàs silenciada durant vint anys, esperava que d’un moment a un altre entrara Tejero en el plató, pistola en mà i diguera això de ‘quieto todo el mundo’.

I és que al 23 de febrer de 1981, en l’intent de colp d’Estat, València va ser l’única plaça on els tancs van eixir al carrer. És un fet. Com també són fets moltes altres coses. Per exemple, que el poble valencià és l’únic de l’Estat espanyol que hagué de vore com a Madrid es decidia quina havia de ser la seua bandera i el nom de la seua autonomia. També és un fet que el País Valencià és l’única comunitat autònoma que té les seues dos principals ciutats pràcticament incomunicades entre elles, amb unes vies de connexió que deixen molt que desitjar. Un fet és també que els valencians patim una discriminació de finançament des de temps immemorials que, amb el pes de l’estat del Benestar traslladat a la competència autonòmica, provoca que no hi hagen recursos suficients per oferir una sanitat, una educació i una assistència social suficient per cobrir les necessitats existents. És un fet que la Constitució espanyola prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. I és un fet que aquest redactat es va fer pensant en nosaltres. És un fet que fins i tot en llocs com la Rioja hom pot trobar allò que alguns anomenen “sano regionalismo”, fills de burgesos escrivint versos al raïm i a “los fértiles campos de la región”. Ací, tanmateix, el regionalisme ha estat de tot excepte sà. Reaccionari, extremadament escorat a la dreta, impulsat per l’espanyolisme i els mitjans públics i privats de l’estat, amb ànim destructor. Això també és un fet. És un fet que la Llei d’ús i ensenyament del valencià és paper mullat, encara hui, vora trenta anys després de la seua aprovació. És un fet que amb la remodelació del sistema financer espanyol, els valencians hem perdut de la nit al matí totes les entitats financeres de matriu valenciana. Ara, sembla ser, que també serà un fet que el País Valencià serà la primera comunitat autònoma amb llengua pròpia en perdre la seua ràdio-televisió pública.

Digueu-me conspiranòic però veig en tot açò indicis suficients, massa casualitats i elements inexplicables. I clar, inquiet com sóc, no puc evitar les conjetures. Pense en aquesta reforma de la Llei de Bases de Règim Local que el govern de Rajoy es porta entre mans i que pretén buidar de poder els ajuntaments per enfortir – encara més- les diputacions provincials. Veig el desacomplexat discurs recentralitzador dels federalistes (sic) d’UPyD i pense: xè tu, què no serà que ens volen llevar l’autogovern? Si s’ho estigueren plantejant, no tindria sentit començar pels valencians? Què no hem estat sempre el camp de proves de l’espanyolisme? Què no som el bastió que no poden permetre’s de perdre? I em pregunte: no serà l’anunci del tancament de RTVV una prova? Un “a ver qué pasa”? No ho sé, pot ser experimenten amb nosaltres la reacció popular front a una supressió de l’Estat autonòmic o potser simplement sóc jo, que sóc un nacionalista descregut i malpensat que veu fantasmes on no hi ha. Jo per si de cas ho dic, li preguntaré a Isabel, a vore ella que pensa.

La Marea Comercial

[Article publicat a Compromís per València]

 

El passat 3 d’abril l’Ajuntament de València confirmava la posada en marxa del projecte Océanic, un centre comercial – un de més- que com tants altres projectes pegarà un mos a l’horta valenciana per a substituir-la per formigó, arbrets de plàstic en cossiolets i llums de neó. El Saler, Aqua, Arena, …i ara Océanic. València ja té tots els elements per a muntar un mar mediterrani al saló de casa i és que sembla que eixa és la política del Partit Popular pel que respecta a l’activitat comercial de la ciutat: ofegar-nos baix una allau de grans superfícies comercials amb noms ‘playeros’.

Tot açò fins i tot podria tindre certa gràcia sinó fóra perquè, mentre el regidor d’urbanisme, Alfonso Novo, fa surf per les rodalies del terme, buscant terrenys que urbanitzar; als barris i carrers de la ciutat, eixos que ja estan urbanitzats i per tant tenen –sembla ser- una importància relativa, els valencians i valencianes vivim capbussats en una realitat de persianes que baixen per no pujar més, botigues de tota la vida que resten tancades i una autèntica economia de subsistència en els comerços que encara aguanten la marea.

Deixen-se  vostés de tanta tonteria senyors del PP. Senyora Barberá, València no necessita més grans superfícies comercials, com tampoc no necessita la liberalització d’horaris que vostés ens han ofrenat, signant així la sentència de mort de molts xicotets comerços que, amb la crisi, resisteixen a dures penes i darrere dels quals –els ho recorde- hi ha famílies que mantindre. És este el model comercial que volen vostés per a la ciutat? Segur?

Segons la consultora Aguirre Newman (2010) el País Valencià es troba en situació de saturació de superfície de centres comercials, és a dir, que hi ha més superfície bruta llogable (SBA) que capacitat de consum i població. I això que parlem del 2010, imagine’s com estarà ara la cosa, any 2013, amb una economia i unes xifres de consum molt més deteriorades. Però la situació pel que fa a València ciutat és encara més greu. L’àrea de València té una densitat de centres comercials de 440,1 m² de SBA per cada 1000 habitants, només superada en tota Espanya pels 446,6 m²/1000 hab de Madrid, l’àrea més saturada de l’Estat.

Densitat comercialFont: Los centros comerciales en la Comunitat Valenciana 2010. Consejo de Cámaras de Comercio, Industria y Navegación de la Comunidad Valenciana. Oficina Pateco – Comercio y Territorio.


I jo em pregunte, senyora Barberá, és necessari un nou macroprojecte comercial per a València? De veres cal? És que al final ens quedem amb la sensació que vostés enlloc de solucionar la crisi estan empitjorant-la. Que efectivament, estan convertint esta ciutat en una piscina d’ones on només vostés i els seus amics tenen flotador i maniguets i la resta a xipollejar siga dit com bonament puguem, això o ofegar-nos.

València ha estat històricament una ciutat amb moltes fortaleses, una d’elles era el comerç. Els botiguers de la ciutat, com també ha passat sempre en altres ciutats, com Barcelona, han estat un motor de dinamització i emprenedoria i un col·lectiu amb molta influència dins de la idiosincràsia local. Per això, resulta encara més dramàtic fer una comparativa entre l’aposta que es fa des de Catalunya per les superfícies comercials i la que fem ací. Els catalans ho tenen clar, aposten pel seu comerç, el de barri, pels seus productes, per la seua gent. Allà, enfront de la marea de la crisi posen als seus comerciants a la barca, doncs saben de la seua importància per a l’economia i el benestar de la ciutadania. Què fan vostés ací senyora Barberá? Tiren mà del ‘pelotazo’ urbanístic i ofeguen el nostre comerç local. És una manca de visió, de sensibilitat i de confiança en el nostre teixit empresarial que fa feredat. És inundar-nos amb innecessàries onades de formigó, arbrets de plàstic i llums de neó. Senyora Barberá, davant d’aigües tan tèrboles sols li puc desitjar una cosa: bon vent i barca nova.

Divina Sàtira

virgen

Ja s’han acabat les falles 2013. Quan era menut, mentre vèiem cremar el monument del barri, mon pare sempre em deia: “ara els artistes fallers ja estan fent les falles de l’any que ve”. Era mentida, ho sé. Però era una manera molt visual d’explicar que les falles són un cicle, funcionen amb el seu propi calendari, que comença i acaba amb la cremà del dia 19. Es crema allò vell, allò caduc i s’enceta la primavera, el renàixer de la natura i de l’esperit.

Ben mirat, no deixa d’haver quelcom místic en tot això. Quelcom diví. Fins i tot si buidàrem la festa del contingut purament catòlic -ofrenes i santjoseps– s’hauria de concloure que les falles són ritus, tradicions i devoció -ni que siga pel foc i la festa- que es perd a la nit dels temps.

Algú podria pensar que la sàtira pròpia del monument faller trenca amb esta vessant divina de la festa. Tot al contrari. La sàtira no és més que la demostració que allò passat val tan poc que primer te’n rius per a després cremar-ho. Totes les desgràcies i tots els desgraciats són ridiculitzats, posats a l’altar per a que tothom siga testimoni de les seues vergonyes. Quatre dies de purgatori. Després el foc de l’infern on es redimeixen tots els pecats. I el dia 20 tot i tothom està net i és pur i té una segona oportunitat. La sàtira, la sàtira divina, acompleix la seua funció dins de la roda eterna de la sagrada festa valenciana.

O almenys, això diu la teoria. Ahir la València fallera va ser testimoni d’un fet insòlit. Un home, del Pakistan, va estar a un pas de botar-se foc davant una falla, incapaç de suportar l’ofensa que era per ell veure els seus déus -hindús- representats i satiritzats en el monument, esperant l’imminent bes de les flames. El cas del suïcida és sols l’anècdota macabra, doncs, en realitat, el problema va més enllà de la reacció fanàtica d’un individu. Fa dos dies, dues associacions hindús van expressar la seua contrarietat a la JCF i a la falla Ceramista Ros pel fet que els seus déus foren el tema principal del monument. Al final es va arribar a l’acord que les figures divines serien retirades i lliurades del foc.

Divines creences contra divina sàtira. Quina pell més fina que tenen estos hindús. “Hi ha que aprendre a riure’s d’u mateix” això diem, això creiem que fem quan omplim les falles de mamelles, culs, pius, tisores, rajoys, rites i fabres. Ningú no està fóra de perill de la divina sàtira i de la purificadora flama. Els hindús no ho entenen. Ells venen de lluny, la seua cultura és molt diferent. No han après el sentit de la festa. Han obert un debat innecessari.

Això és el que pensava fa una estona, però després, en este dia 20, el dia 1 del calendari faller 2014, trobe una notícia que fa referència a l’any 2004, 10 anys després, una noticia que ara cobra major importància, com si les noticies també foren divines i tingueren cicles: ‘El indulto de Barberá: ¿cómo vamos a quemar a la Virgen?’ resulta que a l’any 2004 es va retirar un Jesucrist d’una falla, enguany l’alcaldessa de València ha decidit indultar una marededéu.

Què hipòcrites som, no? Culpabilitzem  als hindús per no voler que cremen un elefant amb sis braços, però permetem que s’indulte a una dona vestida de Darth Vader. Hipocresia.

Sincerament, crec que hauré de concloure que la divinitat és una mala companya per als mortals. Deixem que els deus s’encarreguen de les seues coses i encarreguem-nos els humans de les nostres. Que si ve la fe té moltes coses positives, en excés, com tot, és un perill que ens pot fet caure en la imbecil·litat més absurda. M’agrada l’aire místic de les falles, m’agrada la seua aura divina, però si el preu que hem de pagar és el de la censura, el dels temes tabú i el dels intocables, preferisc unes falles mundanes, paganes i irreverentment satíriques. Malgrat que això ofenga als intransigents, malgrat que fa vint anys, al peu de la foguera, mon pare m’haguera dit que l’artista faller estava de borratxera o fotent un clau amb la seua senyora esposa.

Religió i falles, el debat està servit. Per cert, estes coses en Hollywood ni se les plantegen.

I després de Rita què? La València que ve

 

UN RELAT QUE S’ACABA

“La dama de rojo de la España azul”, eixe va ser el títol pseudonobiliari i pseudoliberal que Salvador Barber li va donar a l’alcaldessa de València quan va publicar la seua biografia. Corria l’any 2009, la bombolla immobiliària començava a ensorrar-se, esquitxant a tort i dret, i Rita, feia els divuit anys al front del consistori capicasalí. Divuit anys de trajectòria meteòrica i impecable cap a l’objectiu més simple i alhora ambiciós que mai s’havia marcat la capital del Túria: Estar en el mapa. Un objectiu, una capitana al timó, un vaixell que, sense saber-ho, començava a fer aigües (i mai millor dit). 2009 serà l’any que Rita Barberá hauria de recordar per sempre. És l’any en que hauria d’haver dit prou i haver anunciat la seua retirada de la política. Així, amb dignitat, en el seu millor moment, per la porta gran, amb el “que bonica està València” als llavis dels valencians.

I ho dic, perquè des d’aquell any, Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, va deixant ja de ser Rita i torna a ser, com fa vint-i-cinc anys, la senyora Barberá. Els valencians, han viscut tot aquest temps un somni, un somni protagonitzat per la seua alcaldessa i per la transformació estètica d’una ciutat. La ciutadania a poc a poc ha estat testimoni passiu, legislatura rere legislatura, de com li anava canviant la cara a la ciutat. Com s’anava embellint. I és que si d’alguna cosa té mèrit l’alcaldessa és precisament d’això (és que se li poden atribuir molts més mèrits?).

Però i ara què? Des del 2009 aproximadament fins ara, el relat que Rita havia escrit amb lletres d’or per a la ciutat s’ha esmicolat donant pas al que hi havia darrere de la façana de la bonica València, ben poc. Ara que l’excessiva i contaminant llum dels fanals de les nits de València il·luminen una ciutat bruta. Ara que hi ha més gent buidant els contenidors del fem que omplint-los. Ara que València ni és rica, ni lliga els gossos amb llonganisses. Ara que València està al bell mig de tots els mapes de la corrupció i la indecència possibles. Ara que pot ser resten només hores per a que la totpoderosa Rita siga imputada pel cas Nóos*. Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, ara rebatejada com la senyora Barberá, no és sinó l’ombra d’una broma pesada, un engany bastit contra una societat que es va llençar de cap als braços del seu botxí a canvi de promeses fetes de fum de boato i soroll de platerets.

La caiguda de la senyora Barberá i del PP en les properes eleccions municipals de 2015, ha passat en qüestió de tres anys d’utopia d’esquerrans a rumor col·lectiu mal contingut àvid d’enquestes que ho confirmen. La gent ja no es pregunta si Rita guanyarà o perdrà, sinó sobre què passarà després i com serà la vida política valentina després de l’extinció de l’animal (o animalot) polític més gran que ha sobrevolat València des dels temps de Blasco Ibáñez.

 

LA VALÈNCIA QUE VE

Alguns esperen eixe moment amb ànsies, altres amb temor. Jo, no cal dir-ho, sóc del primer grup. Als meus 26 anys no tinc més que Rita a la memòria, des que sóc mínimament conscient tot ha estat hegemonia popular a la meua ciutat. Jo he estat patidor de la València pre Rita, espectador de l’embelliment urbà de Rita, gaudidor de la València bonica de Rita i ara sóc demanador de la caiguda de la senyora Barberá. Aquesta dona ens va fer un regal enverinat, una ciutat insosteniblement ostentosa. Una ciutat gran maquillada de gran ciutat, que amb un poc de pluja es bufa i s’escrostona com la coberta del Palau de les Arts. Una ciutat feta per a la pompa que afalaga a l’estranger i que descuida als que l’habiten. Ara s’ha vist. Del 2009 ençà.

Veient el present de València no hi ha manera humana d’augurar-li (augurar-nos) un futur fàcil. No obstant això, sóc optimista. Ho sóc perquè he vist la València que ve. He vist la València que cabets i manetes de valencianets i valencianetes estan començant a construir mentre la senyora Barberá es defensa d’Emarses i Urdangarins. La València que no desatendrà els serveis públics per pagar capricis de nou ric desficiós. La València on moure’s d’ací a allà serà ràpid i barat. La València que no voldrà privatitzar-ho tot i que distingirà només entre dos tipus de gestió: la bona i la roïna. La València sostenible, la que serà capital europea de la bicicleta, la dels horts urbans i la del pla de protecció de l’Horta. He vist la València que creixerà cap a dins i de manera racional. La València universitària que cuidarà als seus joves i serà referent en investigació. La València dels barris, barris vius i festes populars. La València que retornarà les falles als valencians i la llengua als xiquets. La del xicotet comerç. La València reivindicativa que li dirà a Madrid que pague allò que deu, que volem corredor i volem túnel passant. Ja no serà la València bonica, serà la València amb caràcter. Ja no serà la València dels ‘Salvem’ sinó la dels ‘Hem salvat’.

En 2009, Rita donà pas a la senyora Barberá. En 2015 la senyora Barberá donarà pas a la València que ve.

 

*Nota: aquest article va ser escrit fa uns dies abans de conéixer la decisió del jutge de no imputar a Rita i a Camps pel cas Nóos

 

Origen i solució del problema: la transició democràtica

no tenim por

 

[Article publicat a: Fundació Nexe]

 

A mesura que va confirmant-se que vivim en un estat en què la corrupció, la impunitat i la vulneració de l’Estat de dret són sistèmics, que la democràcia és un eufemisme i l’honorabilitat política un bé escàs, són molts els que es fan dues preguntes. La primera és com hem arribat fins ací; la segona, com sortim d’aquest atzucac.

Per a respondre a la primera pregunta, els tertulians de totes les cadenes de televisió, investits ara d’un sobtat poder de representació de la voluntat popular que ells mateixos s’han autoatorgat enfront de la manca de credibilitat dels polítics, juguen a ser experts en història contemporània i sociologia i tracten d’esbrinar si l’origen del pecat va ser l’administració Aznar, la bombolla immobiliària o la llei de finançament de partits. Alguns també s’atreveixen a proposar solucions: que si un gran pacte anticorrupció, que si una llei de transparència… Els més ardits s’atreveixen fins i tot a proposar un govern de concentració.

Però succeeix que el que ara sembla tan evident per a tothom, fa anys que alguns jaho observem. Potser siga perquè tenim pensament crític, potser perquè ens dediquem a la política, o potser perquè viure en posicions polítiques marginals, com ho era fins fa ben poc el valencianisme polític, et fa patir en pròpia carn la feblesa de l’estat de dret i la democràcia espanyola. No ho sé. El cas és que en som uns quants els que fa temps que sabem (dic sabem, i no creiem) que en aquesta Espanya alguna cosa no funciona i fa molt mala olor.

Els que sabem açò sabem també quin és l’origen del problema. A Espanya no ha existit una veritable transició democràtica. Els poders fàctics del règim autoritari van negociar amb els demòcrates la seua continuïtat, van pactar unes noves regles i escenaris mantenint en bona mesura els actors i el seu poder real. Tenim la corona, l’exèrcit, l’església, els jutges, l’administració i, com no podia ser d’altra manera, també els polítics. Ens governen els hereus del franquisme o, en el millor dels casos, els hereus d’uns pactes fets amb franquistes. Fa uns anys una afirmació com aquesta seria motiu d’escàndol per a la majoria; hui la majoria diria que com a mínim és una interpretació plausible. I és que, si som sincers i honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre tarannà democràtic (si el tenim), haurem de concloure que en una democràcia real el senyor Fraga s’haguera exiliat a Amèrica del Sud o haguera complit condemna a la presó, i parle de Fraga a tall d’exemple.

Els consensos de la transició, la cultura de la Transició, és un decorat de cartró-pedra que ens hem empassat, alguns més que altres, durant anys. I que ara, amb la crisi econòmica, va a poc a poc desfent-se sota una pluja de realitat incessant que va mostrant la falsedat del model construït i imposat.

Un sistema electoral injustament homogeneïtzador, una no divisió de poders, un exèrcit que amenaça, una església que es creu en posició de reclamar privilegis…, uns partits polítics i una corona que actuen com si estigueren per damunt de la llei, com si foren els amos de l’Estat, com si foren lladres.

Si entrem a analitzar el cas valencià, el fracàs de la transició democràtica és fins i tot més evident. Un conflicte identitari alimentat artificialment va posar el punt final a les esperances de modernització i democratització de tot un país que hagué d’acontentar-se a ser una comunitat autònoma de segona divisió ofrenadora de glòries, i parir un model de societat amb un feble imaginari col·lectiu modern sustentat en elements d’ací i d’allà, com podia ser Joan Monleón, el diari Las Provincias o la irrupció de cares valencianes conegudes en la televisió autonòmica. Res que no fóra més del mateix o xicotetes i insuficients llums en la foscor. No és d’estranyar que 30 anys després Joan Monleón estiga mort, Las Provincias amb problemes econòmics importantíssims i els grans professionals d’aquella etapa de canal 9 fent televisió a Madrid. Si el model democràtic espanyol fa aigües, el valencià simplement no ha existit mai, més que sobre el paper i en quatre formalismes per mantindre l’aparença.

És per això que l’única opció que ens queda com a societat és emprendre eixe camí que se suposava que ja estava fet. El camí cap a una autèntica transició democràtica que ens servisca per a dotar-nos d’estructures i institucions noves o renovades, d’una cultura i uns valors democràtics nous. En el cas dels valencianistes, lluitarem per una transició valenciana que retorne al nostre poble la dignitat i l’autoconsciència que va perdre en la dècada dels 70. Amb Espanya o sense, els valencians han d’adonar-se que d’ofrenar glòries la societat no viu, que la democràcia de postal passa factura. Potser en el passat hi havia massa por, massa ignorància, massa inexperiència. Potser ara estiguem molt més preparats. Potser d’ací a uns mesos alguns tertulians comencen a apuntar en la direcció correcta. Per a Espanya, és clar. Els valencians haurem de fer-nos-ho nosaltres, com sempre.