#elbipartidismehamort

#elbipartidismehamort

Anuncis

Origen i solució del problema: la transició democràtica

no tenim por

 

[Article publicat a: Fundació Nexe]

 

A mesura que va confirmant-se que vivim en un estat en què la corrupció, la impunitat i la vulneració de l’Estat de dret són sistèmics, que la democràcia és un eufemisme i l’honorabilitat política un bé escàs, són molts els que es fan dues preguntes. La primera és com hem arribat fins ací; la segona, com sortim d’aquest atzucac.

Per a respondre a la primera pregunta, els tertulians de totes les cadenes de televisió, investits ara d’un sobtat poder de representació de la voluntat popular que ells mateixos s’han autoatorgat enfront de la manca de credibilitat dels polítics, juguen a ser experts en història contemporània i sociologia i tracten d’esbrinar si l’origen del pecat va ser l’administració Aznar, la bombolla immobiliària o la llei de finançament de partits. Alguns també s’atreveixen a proposar solucions: que si un gran pacte anticorrupció, que si una llei de transparència… Els més ardits s’atreveixen fins i tot a proposar un govern de concentració.

Però succeeix que el que ara sembla tan evident per a tothom, fa anys que alguns jaho observem. Potser siga perquè tenim pensament crític, potser perquè ens dediquem a la política, o potser perquè viure en posicions polítiques marginals, com ho era fins fa ben poc el valencianisme polític, et fa patir en pròpia carn la feblesa de l’estat de dret i la democràcia espanyola. No ho sé. El cas és que en som uns quants els que fa temps que sabem (dic sabem, i no creiem) que en aquesta Espanya alguna cosa no funciona i fa molt mala olor.

Els que sabem açò sabem també quin és l’origen del problema. A Espanya no ha existit una veritable transició democràtica. Els poders fàctics del règim autoritari van negociar amb els demòcrates la seua continuïtat, van pactar unes noves regles i escenaris mantenint en bona mesura els actors i el seu poder real. Tenim la corona, l’exèrcit, l’església, els jutges, l’administració i, com no podia ser d’altra manera, també els polítics. Ens governen els hereus del franquisme o, en el millor dels casos, els hereus d’uns pactes fets amb franquistes. Fa uns anys una afirmació com aquesta seria motiu d’escàndol per a la majoria; hui la majoria diria que com a mínim és una interpretació plausible. I és que, si som sincers i honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre tarannà democràtic (si el tenim), haurem de concloure que en una democràcia real el senyor Fraga s’haguera exiliat a Amèrica del Sud o haguera complit condemna a la presó, i parle de Fraga a tall d’exemple.

Els consensos de la transició, la cultura de la Transició, és un decorat de cartró-pedra que ens hem empassat, alguns més que altres, durant anys. I que ara, amb la crisi econòmica, va a poc a poc desfent-se sota una pluja de realitat incessant que va mostrant la falsedat del model construït i imposat.

Un sistema electoral injustament homogeneïtzador, una no divisió de poders, un exèrcit que amenaça, una església que es creu en posició de reclamar privilegis…, uns partits polítics i una corona que actuen com si estigueren per damunt de la llei, com si foren els amos de l’Estat, com si foren lladres.

Si entrem a analitzar el cas valencià, el fracàs de la transició democràtica és fins i tot més evident. Un conflicte identitari alimentat artificialment va posar el punt final a les esperances de modernització i democratització de tot un país que hagué d’acontentar-se a ser una comunitat autònoma de segona divisió ofrenadora de glòries, i parir un model de societat amb un feble imaginari col·lectiu modern sustentat en elements d’ací i d’allà, com podia ser Joan Monleón, el diari Las Provincias o la irrupció de cares valencianes conegudes en la televisió autonòmica. Res que no fóra més del mateix o xicotetes i insuficients llums en la foscor. No és d’estranyar que 30 anys després Joan Monleón estiga mort, Las Provincias amb problemes econòmics importantíssims i els grans professionals d’aquella etapa de canal 9 fent televisió a Madrid. Si el model democràtic espanyol fa aigües, el valencià simplement no ha existit mai, més que sobre el paper i en quatre formalismes per mantindre l’aparença.

És per això que l’única opció que ens queda com a societat és emprendre eixe camí que se suposava que ja estava fet. El camí cap a una autèntica transició democràtica que ens servisca per a dotar-nos d’estructures i institucions noves o renovades, d’una cultura i uns valors democràtics nous. En el cas dels valencianistes, lluitarem per una transició valenciana que retorne al nostre poble la dignitat i l’autoconsciència que va perdre en la dècada dels 70. Amb Espanya o sense, els valencians han d’adonar-se que d’ofrenar glòries la societat no viu, que la democràcia de postal passa factura. Potser en el passat hi havia massa por, massa ignorància, massa inexperiència. Potser ara estiguem molt més preparats. Potser d’ací a uns mesos alguns tertulians comencen a apuntar en la direcció correcta. Per a Espanya, és clar. Els valencians haurem de fer-nos-ho nosaltres, com sempre.

La política oximorònica i altres mutacions

pipas

Vivim temps confusos. quan hom mira amunt ja no sap si està mirant dalt o baix, quan mira avant dubta de si, en realitat, no estarà fent-ho cap arrere. Ens diuen: ‘hem de viure pitjor per a poder viure millor’, ‘hem de retallar per poder créixer’, ‘hem de suprimir drets per a guanyar-ne’ i quan goses de dir aquesta boca és meua, ja t’han clavat una nova sentència que tardarà 3 mesos aproximadament en esdevenir dogma de fe.

És la política oximorònica, l’oxímoron amassat amb rent i lliurat a la pleballa en forma de quotidianitat perversa. Així doncs, no és d’estranyar que la gent es rebel·le, que apareguen els iaioflautes, els indignats, els que no volen pagar als peatges… la gent s’ha fartat de que la prenguen per imbècil.

Per això, la meua sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies vaig vore el vídeo de presentació del Partido X, un nou partit polític que és antipartits polítics, és a dir, un nou oxímoron, esta vegada nascut “des de baix”. Deien al vídeo que el seu pla d’acció era entrar al Congrés (bé), amb el màxim d’escons possible (molt bé, lògic), per a, una vegada dins, mamprendre una “operación ciudadana de desalojo del hemiciclo” i “despedir a los políticos”… a tot això li diuen “resetear el espacio político” ves per on, i jo tota la vida pensant que se’n deia feixisme. I llavors ho vaig entendre, vaig dir: ja està, ja ha passat! Ens han tractat tant d’imbècils que algunes persones comencen a creure’s que ho són. Com ells diuen blanc i diuen negre en la mateixa frase ara resulta que hi ha gent que es pensa que amb colps d’Estat feixistes arribarem a una democràcia millor.

Ja fa temps però, que es venen observant estes coses. Com que la classe política està ara en el punt de mira de l’Opinió Pública sembla que qualsevol proposta que vaja enfocada al perjudici de la gent que fa política és adient, necessària i positiva. Així des de les goles d’aquells que reclamen més democràcia ixen propostes com les de limitar l’accés ciutadà a la política. “Que només siguen polítics aquells que tenen estudis”, “que no puguen dedicar-se a la política més de 12 anys”, “Que deixe d’haver gent que visca de la política”… tot açò, és clar, en nom de la democràcia. Certament ho tindria més fàcil esta gent si diguera directament que vol tornar al segle XIX, on només els homes blancs, d’una determinada religió, amb una determinada posició social i d’estudis i un determinat nivell de renda podien participar de la política. Anar cap arrere per anar cap avant, oxímorons. Fal·làcies.

I per a acabar-ho d’arrodonir sempre apareix l’oportunista polític, d’eixos que en sobren tant i tant en este malaurat Estat per a atribuir-se la brillant contradicció i demanar la seua aplicació: Aguirre demanant que no hi puga haver professionals de la política, Botella demanant que no hi hagen joventuts polítiques als partits. O dit d’altra manera, que no hi haja experts en política dedicant-s’hi i que no existisquen espais per a formar-se en política… ‘fomentar la ignorància i la desprofessionalització per a tindre millors polítics!’ I olé! I ara vindran que compraran la moto. I diran: clar, és que volem una democràcia de la gent del carrer no de professionals, però volem que siguen experts i que sàpiguen del que parlen, volem que qualsevol puga dedicar-s’hi però volem barreres per a que certs perfils no puguen dedicar-s’hi…

I així la nau viatja, surant a l’espai, sense gravetat, sense força suprema que pose les coses al seu lloc. No hi ha dalt, no hi ha baix, no hi ha davant, no hi ha darrere. Qualsevol pot dir qualsevol cosa, de blanc a blanc passant per negre. I jo no puc evitar pensar en aquells temps en que la política tenia més sentit, no gaire més, però en tenia. On hi havia en Julio Anguita, mestre d’Història, que va exercir de tal i no es va dedicar des de l’inici a la política, però va ser un gran polític. I en Jordi Pujol que va estudiar medicina i mai no va exercir de metge, perquè es va dedicar tota la seua vida a la política i que també, va ser un gran polític i concloc que el debat de la dedicació exclusiva o no és només una altra cortina de fum, darrere la qual amagar que el seu model i sistema de partits ha fracassat. Això és el que ha fracassat, el seu sistema, no la democràcia. Que no em vinga ningú doncs, amb allò que cal destruir la democràcia per a salvar-la. No col·la. Es tracta només d’un altre pegat que volen posar-li al globus, que es desunfla a passos gegantins per mil i un forats.

Acabaré amb una reflexió, dedicada a tots i totes els que comencen a evidenciar símptomes de mutació cap a la imbecil·litat, per favor, resistiu i no vos deixeu oximoronitzar:

Democràcia ve de demos- ‘poble’. Establir un sistema de mèrits per poder accedir a la política es carregaria la democràcia i instauraria en el seu lloc una meritocràcia. Un partit que propugna la dissolució del parlament per a governar ells en solitari és un partit feixista. Sí, encara que tinga nom de pel·lícula porno.

El bipartidisme ha mort

 

 

ALFREDO PÉREZ RUBALCABA-MARIANO RAJOY

[publicat a: Fundació Nexe]

Sóc dels que defensa que el bipartidisme ja ha caigut. De fet, últimament em veig forçat a traure a passejar en converses i tertúlies els arguments que m’han portat a aquesta conclusió. Sembla que certes realitats, si no les diuen a la televisió, poden tindre tan poca credibilitat que la gent no s’adona que succeeixen o que ja han succeït. Amb el col·lapse del sistema bipartidista passa una mica això. De fet, estic segur que molts dels dirigents dels dos principals partits tampoc no s’han fet ressò de la “bona nova”.

Caldrà, doncs, anar al camp, al terreny de joc, i observar la partida. Fer-li la foto al bipartidisme, al sistema de partits, analitzar les evolucions i les tendències. Però cal també repassar els conceptes. ¿Què és el bipartidisme? El bipartidisme és un sistema polític, una manera d’organitzar i distribuir el poder. Es basa en l’afavoriment del sorgiment de dues grans formacions polítiques (partits o coalicions) destinades a canalitzar a través seu les demandes socials majoritàries i limitar el paper i el pes de les reivindicacions i partits minoritaris, cosa que s’esdevé mitjançant un patró d’alternança en el poder. Aquesta alternança, en els sistemes més estables, tendeix a produir-se cada dues legislatures.

En el cas valencià, i en l’espanyol, és evident que la tendència cap a la consolidació electoral del bipartidisme ha estat incessant des dels inicis de la democràcia fins al 2011. No obstant això, la consolidació institucional del bipartidisme s’ha produït fins i tot més de pressa. Tant en les estructures d’estat espanyoles com en les estructures autonòmiques valencianes, els dos grans partits ha estat capaços d’integrar-se i confondre’s amb la mateixa administració. Abans de caçar l’hegemonia total a les urnes, el bipartidisme ja venia la pell de l’os hegemònica copant les administracions.

El 2011 en les eleccions autonòmiques, locals i generals (20N), el bipartidisme aguanta l’embranzida, però si observem les enquestes, els indicadors situen els dos grans partits en mínims històrics.

bipartidismePV evoluciobipart evolucioestimaciovot

 

 

Allò que considere més significatiu de les dades anteriors és la caiguda del Partit Socialista. Com veiem, se situa en percentatges que volten el 23% del vot espanyol i al País Valencià la seua davallada sembla no tindre fi, perquè en termes absoluts perd suport des de fa aproximadament 20 anys. El panorama socialista a altres comunitats autònomes no pinta molt millor. El PSOE frega mínims històrics allà on es presenta.

Tornem ara a les definicions, als conceptes. El bipartidisme. Un joc de dos. El bipartidisme necessita tant el PP com el PSOE. Si un dels dos partits cau, ja no estaríem parlant de bipartidisme, ja seria una altra cosa. Amb 5.000.000 de potencials votants en l’actualitat, quasi els mateixos que IU i UPyD junts, ¿és el PSOE el partit hegemònic que té la capacitat de protagonitzar l’alternança amb el PP en el poder? El fet que el nostre sistema electoral beneficie en el repartiment d’escons els dos partits hegemònics està amagant una realitat com un castell: el bipartidisme ja no existeix. El sistema de partits ha canviat. Sols cal que la gent ho traduïsca a les urnes. Uns altres símptomes del canvi són per exemple l’emergència de forces noves, amb un marcat discurs antisistema (entenent sistema com a sistema econòmic, però també polític i democràtic). L’aparició de ANova a Galícia, la CUP a Catalunya o Compromís al País Valencià, són indicadors d’una mateixa situació: el sistema de partits a Espanya està canviant.

Un altre factor important que cal tindre en compte és que l’enfonsament del PSOE no està beneficiant el PP. El PP mor igualment, sols que més lentament. ¿O és que podem esperar que a les pròximes eleccions generals la gent es llance en massa a votar el PP o el PSOE? Evidentment el sistema electoral seguirà enganyant-nos, fent-nos creure que el bipartidisme existeix i té més pes del que té en realitat.

Però la pregunta que em faig és: ¿quin serà el punt d’inflexió?

Donat que el bipartidisme, com déiem, sí que s’ha consolidat totalment en les estructures de poder estatals, es produeix un efecte doble. El partit es confon amb l’Estat i per tant té tot el poder. Tanmateix, el partit no pot viure sense ocupar eixes estructures d’estat. En el moment que es van perdent quotes de poder sense perspectives de recuperació, tot trontolla. Sense poder, sense diners, sense càrrecs per a oferir, ¿quant de temps pot sobreviure un partit com el PSOE (o el PP)? ¿En quina quota d’asfíxia de poder el partit s’esfondra? ¿A partir de quin moment els actors més volàtils de la formació comencen a anar-se’n a altres llocs a provar sort?

Estan intentant que això no arribe, la reducció d’un 30% de càrrecs públics locals, l’amenaça de reducció del nombre de diputats a les Corts Valencianes… són tot estratègies per a salvar un sistema polític fet a imatge i semblança seua, el sistema bipartidista, el sistema de hui per tu i demà per mi. Ells no ho saben, però ja han perdut, cada vegada en són més els que veuen el fracàs del seu model, un fracàs que ja anuncien les enquestes i que depén de la gent fer totalment palés a les urnes arribat el moment.

El subsòl -reflexions de diumenge-

Hi ha vida al subsòl? No parle dels talps, ni tampoc d’eixos peixos que es camuflen amb la sorra a les profunditats i esperen pacientment que alguna pressa incauta s’aproxime. O sí, no ho sé. Jutgen vostés mateixos. La crisi econòmica és una broma. Bé, en realitat és una estafa, però és una broma si la comparem amb la crisi política. I ara diran: “que banal! Que superflu! Clar, com ell és politòleg diu que la crisi política és pitjor que l’econòmica”. No. No és pitjor. No pot haver-hi res pitjor que que et facen fora de la feina, de ta casa i del sistema. No pot haver res pitjor que no tindre cap perspectiva de futur. Que tindre una família a la que no pots mantenir. Però per desgràcia, les sacsades econòmiques no són suficients (i perdoneu, però ho estem veient) com per a que la gent es rebel·le. Sí, es fan manifestacions, s’envolta el Congrés dels Diputats, se li pega quatre puntades de peu a un policia… el que jo deia: una broma.

Sabeu ,però, el que no serà un broma? Unes eleccions. Ells han reduït la democràcia a això, a anar a votar-los cada quatre anys. Bé, anem a jugar al seu joc. Anirem a votar. Sí. Però no els votarem a ells. Els colpejarem on més mal podem fer-los. Tota la ràbia, tota la indignació, tota la impotència condensada en un tros de paper dins d’una urna. Crec que quan haja d’anar a votar ploraré llàgrimes i llàgrimes d’alegria. Serà la meua venjança. El meu xicotet plaer, guardat amb cura durant anys. Aniré a votar i no els votaré a ells.

El PP i el PSOE, co-culpables d’aquesta crisi, però sobretot: responsables. Responsables, perquè als bancs no els ha triat ningú, dels bancs s’espera que facen aquestes coses si se’ls deixa, és la lògica del capitalisme, per guanyar diners arribar tan lluny com la llei et permeta. Però, ai dels governants febles que no siguen capaços de marcar on estan els límits de les lleis. Ai dels que s’obliden a qui representen. Com deia el film: “No habrá paz para los malvados”.

Les enquestes ja ho apunten i no em cansaré de repetir-ho: el bipartidisme està mort. Ja, hui. Potser no ho veiem encara a les institucions. No ho veiem a les cambres de representació ni als consells d’administració. Però jo ho veig al carrer, i les enquestes, feixugues, em donen la raó. 10 milions de vots han perdut els dos grans partits des de l’any 2008 fins al dia de hui. Què fàcil és dir-ho, 10 milions, la meitat del seu electorat. I que no tinguen cap dubte que encara en perdran més. El seu descrèdit és total, com total és la desesperació i impotència ciutadana. Una ciutadania enganyada, estafada i exprimida. Sotmesa a haver de pagar els plats trencats d’una festa en la que ha sigut, en el millor dels casos, un convidat de pedra.

La pregunta ara és, què passarà amb aquests grans partits quan vegen que de grans ja no els queda res. Quan ja no tinguen les molles amb les que alimentar els panxacontents, els bocamolls i els xafarders de tertúlia. Quan se’ls acaben els titos, quan deixen de ser l’status quo, els Cánovas i Sagasta del segle XXI. Quan altres demostren que altra manera de fer les coses és possible.

Llavors serà clar i cristal·lí que la crisi política haurà estat el motor del canvi econòmic, i serà clar també que vam fer bé de desterrar-los i ja mai més mirarem en eixa direcció. I així doncs cobra sentit el que he escrit a la primera línia, doncs seran ells els que ens demostraran amb el temps si hi ha vida o no, per baix del nivell de terra.

Gal Eus …

Una mirada ràpida als resultats electorals en Galícia i Euskadi i unes quantes reflexions.

 

 

Aquest matí m’he despertat amb una sospita confirmada, la de que la Història és cíclica. I no ho dic perquè a Galícia i Euskadi han tornat a guanyar els que sempre guanyen allà sinó perquè percep que la segona restauració borbònica va camí d’acabar com la primera.

Llegia hui en facebook dos reflexions al voltant dels resultats d’ahir en Galícia i País Basc. La primera deia: “si els gallecs foren negres votarien al Ku Klux Klan, perdoneu però, per a una vegada que els valencians no som els tontos de torn, algú ho havia de dir :D”. La segona deia el següent: “¿Soy la única que piensa que el hundimiento del PSOE es un desastre absoluto para el sistema en general? Si se rompe el bipartidismo en favor total del PP, sólo le harán sombra los nacionalismos.”

Ambdues són reflexions que molta gent progressista es fa a la vista dels resultats electorals d’ahir. En twitter he pogut llegir desenes de piulades en el mateix sentit, incomprensió pel que fa a la victòria de la dreta, sensació que el PSOE s’enfonsa en favor del PP. I jo, senzillament, no estic d’acord. Ni pense que els gallecs siguen tontos (ni, per analogia, els valencians), ni pense que el PSOE s’enfonsa en favor del PP. La cosa té molt més suc que tot això. Però anem a pams.

GALÍCIA.

Les enquestes ja ho deien, el PP revalidaria la majoria, ha hagut moments on les enquestes han deixat entreveure un possible canvi de tendència, però la cosa s’ha resolt de manera satisfactòria per als xicots de la gavina. Ara venen les preguntes: per què ha guanyat el PP?

Jo ho veig de la següent manera, el senyor Feijóo governa una comunitat endarrerida en termes relatius respecte al conjunt d’Espanya, una comunitat amb una història i una cultura impressionants, igual d’impressionant que el número de compatriotes que tenen repartits pel món. Galícia és un país acostumat a patir, que va dipositar en el seu home fort, Manuel Fraga, la defensa dels seus interessos col·lectius durant molts anys. En l’imaginari col·lectiu roman la sensació que el PP històricament ha estat garantia d’estabilitat i progrés. El PP de Feijóo no portava un gran programa, però si una carta de presentació bastant ben posicionada, “som l’única comunitat autònoma que ha fet els deures, no ens caldrà demanar rescat ni estrènyer-nos en excés el cinturó” “Rajoy té en compte a Galícia, Galícia importa”, dos missatges repetits fins avorrir a les pedres, que simplement han funcionat per mantindre els vots que ja es tenien (però no tots).

Enfront del PP, un solar. Un PSdeG afectat per la caiguda lliure del PSOE en general. Sense idees ni programa alternatiu, sense pressa per assumir el govern. En la memòria dels gallecs també està Touriño, l’expresident socialista, que desperta en el record dels gallecs un sentiment molt gallec per cert: Ni fu ni fa. Resultat: estrepitós fracàs i davallada històrica.

Enfront també el BNG, el de sempre però amb menys gent, després d’haver sofert una escissió interna molt important. El seu missatge, posicionat en els paràmetres que tradicionalment ocupen el discurs nacionalista gallec: esquerra i reivindicació nacional. Falla al meu entendre a l’hora de plantejar un model alternatiu, en eixe sentit crec que el BNG s’ha contagiat d’una institucionalitat que li ha passat factura. Li ha faltat saber llegir bé la conjuntura.

Els que si han sabut llegir-la bé han estat els homes i dones de ANOVA, amb un històric líder del nacionalisme al cap davant han fet forat entre els nacionalistes de sempre i també han sabut sumar nova gent. Crítica dura i implacable al sistema, creació de sinèrgies amb la societat civil i en molt poc de temps han aconseguit guanyar-se un espai importantíssim. La seua irrupció indica una canvi social, l’existència de molta gent que rebutja frontalment l’status quo polític i econòmic.

En general, heus ací els resultats en termes de vot, atenció a la gràfica pel que respecta al PP i al PSOE. Els dos partits de l’alternança perden votants de manera considerable.

 

 

EUSKADI

El PNV segueix sent el partit majoritari entre la societat basca. La normalització del panorama electoral basc, amb la irrupció de l’esquerra abertzale no ha suposat una davallada important per als d’Urkullu. EH Bildu pensant-se forta en Guipúscoa ha intentat atacar els nuclis forts del PNV a Biscaia, fet que el PNV ha aprofitat per a fer el mateix en els feus guipuscoans d’EH Bildu, finalment la partida se l’ha emportada el PNV. Que té ara el repte de conduir una comunitat millor posicionada davant la crisi que la majoria però amb un deute important produït pel govern de concentració anterior de Patxi López.

EH Bildu ha perdut. Eixa és la meua lectura, ha irromput amb força com era d’esperar, però ha estat incapaç de fer-li una urpada important al PNV. La seua estratègia de capitanejar el procés de pau i d’anar a per totes en les tres circumscripcions no ha generat les sinèrgies suficients com per rebentar les enquestes. Els resultats a Guipúscoa, el seu feu, no han estat els que s’esperaven, sense anar més lluny a Donostia, on governen els abertzales, EH Bildu ha patit el desgast de governar i s’ha quedat com a tercera força més votada, a 7 punts del PNV.

El tàndem “constitucionalista” PP i PSE cau de nassos, el PP resisteix l’empenta basquista i el descontent envers Rajoy amb la pèrdua de 15.000 vots i escaig, però es veu arrossegat per la marea en el repartiment d’escons degut a l’aparició de EH Bildu. En pitjor situació queda el PSE, que perd alegrement més de 100.000 vots respecte a 2009, confirmant la situació crítica del socialisme a tot arreu.

Una menció especial per a UPyD que revalida diputat.

Si observem la gràfica tornem a veure el descens de PP i PSOE respecte a les eleccions de 2009.

 

REFLEXIONS GENERALS

Reprenc ara les paraules dels meus amics de facebook. Sóc conscient que els resultats a Euskadi i Galícia no demostren tan a les clares la davallada del PP. Per contra sí és molt més evident la del PSOE. Però no ens enganyem, en termes generals la realitat és que el bipartidisme està tocat de mort. En el cas del PP és menys evident perquè el PP és el partit únic de l’espectre centre- extrema dreta. De la seua fuga de vots es podrà beneficiar en un futur UPyD quan s’acabe de posicionar clarament en l’espectre, actualment aquesta formació atrau al votant tradicional del PP per la combinació de la vessant nacionalista espanyola amb la vessant de regeneració democràtica, al votant del PSOE l’atrau sobretot per aquest últim factor. Podria semblar que la fuga de vots cap a UPyD per part del PP no és suficientment gran com per a propiciar la caiguda o “escac al rei” dels populars, però ací cal tindre presents també els votants del PP que marxen de manera irremeiable a engrossir les llistes de l’abstenció.

El PP aguanta millor la situació actual que el PSOE perquè té un posicionament clar. És un posicionament perjudicial per al 99% de la població, però l’aposta popular per eixe camí és clara i rotunda, aquesta confiança en allò que des de formacions com Compromís s’anomena la “política de l’austerici” fa que siguen capaços de tindre (encara) lligats un gruix de vots de gent que, no combregant amb aquesta política, no creu que hi haja una alternativa possible. No obstant això, la realitat s’imposa cada vegada amb més contundència en la consciència col·lectiva de la societat espanyola, la confiança i el suport cap al sistema polític i econòmic que el bipartidisme representa és cada vegada més minsa.

La pèrdua constant de vots no és un fenomen exclusiu del socialisme. En el PSOE és més evident pel fet que aquest partit no té un discurs clar i alternatiu, simplement és la cara amable de l’austericidi i les retallades i perquè el votant progressista té més opcions útils a les que donar suport que no el votant conservador.

A la següent gràfica es mostra l’evolució del vot al bipartidisme en Espanya. Les dades de 2012, estan tretes de l’estudi de Metroscopia en octubre de 2012, sobre la base del cens d’electors de les generals del 20N de 2011. Com es pot observar, el bipartidisme ha perdut des de les eleccions de 2008 fins al dia de hui la meitat dels seus votants. 10 milions d’electors aproximadament, poca broma. És cert que el PSOE n’ha perdut 6 milions, però atenció a la dreta, el PP n’ha perdut 4.

 

El bipartidisme és, cada dia que passa, més feble. De fet està tocat de mort. A mesura que altres opcions polítiques encapçalen el procés de regeneració democràtica i aconseguisquen rescatar de l’abstenció els vots dels descontents (cosa que ja està passant: UPyD per la dreta, ANOVA o Compromís per l’esquerra) anirà fent-se més i més palesa la fragmentació i el pluripartidisme en totes i cadascuna de les cambres de representació de l’Estat.

Més fragmentació significa menys governabilitat, però també més control, menys espai per a la corrupció o la discrecionalitat, més justícia en el sistema, més necessitat d’arribar a acords.

Eixe és l’escenari cap al que caminem, el PP i el PSOE, com els mitjans de comunicació, no estan sabent llegir adequadament els moviments electorals i els canvis socials profunds que s’estan produint. El camí es presenta llarg i interessant, el bipartidisme cau lentament però de manera irreversible, després de Galícia i Euskadi ara toca fer parada a Catalunya, una parada més interessant encara tenint en compte els factors que conflueixen.

Terminal 9 (d’octubre)

El 9 d’octubre és un dia suficientment assenyat com per a que siguen les personalitats i les organitzacions del país les que diguen la seua. D’alguna manera hui no em toca a mi com a individu, és un dia de reivindicació col·lectiva, malgrat això, no em puc estar de dir la meua, així doncs, seré breu i concís.

Si el 9 d’octubre fóra un llibre que es poguera dedicar, o un programa de la tele en el que al final el concursant sempre pregunta “puc saludar?” jo enguany tinc molt clar a qui adreçaria eixes paraules, a qui li dedicaria este 9 d’octubre.

Són molts els valencians i valencianes “de la meua quinta”, pam amunt pam avall, que actualment estan residint fora per motius d’estudis o laborals. Recentment, degut a la lamentable situació econòmica que patim, moltes d’eixes persones han hagut d’eixir de sa casa, no per voluntat pròpia sinó perquè s’han vist obligats a buscar-se la vida fora front la manca d’oportunitats. Gent que un bon dia hagué de fer-se la maleta, i amb llàgrimes als ulls, donar-li un bes a la mare en la terminal i agafar el vol (o el tren, o el vaixell).

Les xifres demostren que cada vegada són més els i les joves que es veuen abocats a esta eixida. Alguns han provat sort a Catalunya o Madrid, a les Balears, o qualsevol altre lloc de l’Estat. Altres han estat més agosarats, valents o desesperats i han marxat ben lluny. Probablement a molta d’eixa gent li importava un rave el 9 d’octubre quan estava ací, i ara que estan lluny segueix important-los un rave, n’estic segur però, que altres sí estan recordant-se especialment de la seua terra estos dies.

Siga com siga, per a ells i elles va la meua dedicatòria. No importa si els importa, importa que els tinguem presents, que siguem conscients que estem gastant diners per formar joves ben preparats que després han de fugir d’esta terra que no els dóna les oportunitats que mereixen.

Els hi dedique el meu 9 d’octubre. Els el dedique entre el neguit que em naix de dues esperances confrontades. L’esperança que allà lluny troben allò que buscaven. L’esperança que algun dia puguen i vulguen tornar a casa.

Feliç 9 d’octubre.

El murcià era Jo

Fa uns dies vaig escriure al meu mur de Facebook el següent post:

He trobat un comentari d’un murcià en una notícia d’un mitjà digital que m’ha impactat per com de clar diu les coses i perquè de sobte te n’adones que estàs molt menys sol del que creus, que hi ha molta més gent, de totes bandes, que també se n’adona. “Dicen que las relaciones entre Cataluña y España son complicadas, que existe un hartazgo mutuo. Dicen que la culpa es de las dos partes. Yo he vivido en Barcelona, allí he podido ver tiendas con souvenirs de toros y sevillanas, cenar en tavernas vascas de pintxos, escuchar desde mi ventana a descendientes de andaluces celebrando la feria de abril, visitar la casa de Valencia y escuchar actuaciones de grupos de mi tierra. Aún estoy esperando ver una demostración de algo catalán así fuera de las fronteras de Cataluña. Cuantas tiendas de productos catalanes hay en Badajoz? En qué idiomas está la guía del alcázar de Toledo? Miren aquí el único problema que hay es que son ustedes una panda de racistas, sí de racistas, el anticatalanismo es racismo puro y duro. Odio al diferente. Y cada vez que pongo la televisión puedo encontrar más de tres canales que hacen gala de ese odio con total normalidad e impunidad a todas horas. España y su nacionalismo exterminador me dan asco. No me siento ni me sentiré nunca español, porque todos los valores del españolismo me resultan ajenos y despreciables, chocan con mis valores de respeto, integración, diálogo y democracia.”

Bé, he de confessar-vos que tal comentari en un mitjà digital i tal murcià no existeixen. Primerament demanaré disculpes per l’engany, bo tampoc és un engany molt gran, no és com dir que no tocaràs el IVA o les pensions. Res que no es puga arreglar amb un “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.

Vaig escriure eixe post perquè volia fer una prova, volia observar les reaccions dels meus amics de Facebook, en la seua gran majoria gent amb, com a mínim, certa sensibilitat valencianista. El resultat va sobrepassar enormement les meues expectatives. Amb 2 comparticions directes i unes quantes més indirectes, 8 comentaris i 53 “m’agrada”, puc dir amb total seguretat que aquest ha estat el post més popular que he escrit al meu mur de Facebook almenys del que portem d’any 2012.

Amb aquest xicotet engany he pogut comprovar el que ja sospitava. En primer lloc, he pogut comprovar que una opinió com eixa, vinguda d’una persona de l’Espanya monolingüe, sorprèn per inaudita. En segon lloc, ha quedat palès que és una opinió que comparteixen bona part dels valencianistes i fins i tot una opinió que, posada en boca d’un murcià, agraeixen enormement. I finalment, he comprovat que reduir les tensions entre el centre i la perifèria de l’Estat espanyol a una qüestió merament econòmica és faltar a la veritat.

És palès i notori que la qüestió econòmica, la pela, que diuen els catalans, protagonitza les tensions entre Catalunya i Espanya, sobretot ara amb el pacte fiscal mort però encara calent i de cos present. El greuge en el finançament, diguem-li espoli fiscal, solidaritat malentesa, sistema imperfecte de redistribució territorial o com es vulga dir, està en el nucli del problema i té molt de pes. Però hi ha una cosa que pesa, més i tot, que això. Això és l’anticatalanisme.

Per a un valencià conscient com jo, l’anticatalanisme és més que una realitat, de fet, és la realitat imperant en el que a relacions amb Catalunya i “lo” català es tracta. Més enllà dels números econòmics i fiscals, més enllà dels estatuts d’autonomia i les reivindicacions polítiques, està el substrat social.

L’espanyolisme, profundament arrelat a Espanya, profundament arrelat al País Valencià, fa de l’anticatalanisme peça clau del seu argumentari. Un anticatalanisme que portat a l’extrem i més quan en són molts els que el porten a l’extrem esdevé xenofòbia. Sense matisos. Sense mitges tintes. Xenofòbia.

Estem tan acostumats a l’anticatalanisme que no percebem moltes vegades la perillositat i la gravetat d’aquest discurs. Però sols hem de substituir la paraula “català”, per la paraula “jueu”, “negre” o “maricó” en els discursos que podem escoltar en les ràdios i televisions tots els dies i llavors haurem d’entendre clarament la profunditat i vertadera naturalesa del problema.

No és que des de la concepció espanyolista d’Espanya hi haja desconeixement o indiferència cap a la realitat plurinacional, plurilingüística i plurisentimental de l’Estat, és que directament hi ha una animadversió activa. No és que hi haja una realitat (1 de cada 5 espanyols parla català/valencià) que no es vulga potenciar, és que directament s’amaga, es persegueix i es vol acabar amb ella.

Això que estic dient no és una realitat, és LA realitat, i en aquest tauler d’escacs hi ha que jugar la partida. El murcià que ens entén, no existeix. Jo no dic que no hi puga haver algun ciutadà a la Regió de Múrcia que pense això, de segur que sí, però lamentablement eixa no és la postura hegemònica de l’Espanya monolingüe, ni tan sols és una postura minoritària rellevant en l’Espanya monolingüe sobre allò que està passant amb Catalunya, i allò què és o deuria ser Espanya.

És molt difícil resoldre una problema entre dos si una de les parts no entén que el fet que l’altra part perceva que hi ha problemes significa que veritablement hi ha problemes. De fet, és impossible que dues parts puguen entendre’s si una d’elles es nega a acceptar a l’altre com interlocutor vàlid, arribant a negar-li fins i tot la capacitat d’existir de manera diferenciada. Espanya no dialoga, imposa. Bé a colps de baioneta o bé a colps de sacrosanta Constitució. En alguns casos, aquestes dues opcions es conjuminen i trobem Pares de la Constitució que en ple segle XXI i davant d’un auditori amb públic català s’atreveixen a dir que a Barcelona cal bombardejar-la de tant en tant. Allò trist no és que Peces Barba diguera açò, allò trist és que, davant aquestes declaracions, només ens vam escandalitzar els de sempre.

A diferència del que passa en altres Estats plurinacionals, en el nostre, als que no tenen problemes per ser i sentir-se ja els hi va bé amb el que hi ha. Als que no tenen problemes per parlar la llengua que parlen. Als que no tenen problemes en rebre el finançament que reben. Als que oprimeixen ja els hi va bé negar l’opressió.

Ja poden vindre milió i mig de catalans, o dos milions, o vint-i-cinc demanant un encaix que la Constitució no es tocarà. (A no ser que ho demane Àngela Merkel, dit siga de passada)

Es veu que la Constitució ha cristalitzat en companyia de la indivisible unitat d’Espanya, es veu que els pactes de la Transició, (pactes fets entre demòcrates i feixistes, cal recordar) han derivat en llei immutable i universal per sobre de la voluntat ciutadana.

Ara, a més, diuen que si es vol referèndum, a banda de despenalitzar-lo (doncs es va penalitzar per a poder enviar a Ibarretxe a la presó si se li antullava preguntar als bascos què volien ser), cal que es vote a tota Espanya, siga sobre la independència de Catalunya, la del Quebec, o sobre si es volen bous o varietés a les festes de Pozuelos. I si tota Catalunya votara que sí però tota la resta d’Espanya ho fera en favor del no, doncs Catalunya hauria de quedar-s’hi i no marxar. A aquests extrems d’insuportable imbecilitat arriben els arguments d’una concepció nacional tirànica i imperialista.

L’intent federalitzant que va emprendre Pasqual Maragall i el PSC amb l’Estatut de Catalunya ha fracassat estrepitosament. La voluntat d’un poble en referèndum i de dos parlaments (el català i l’espanyol) res no van poder davant la paret de l’espanyolisme imperant. I ara, amb el pacte fiscal, més dosi de la mateixa medecina.

Curiosament els arguments que van impulsar als partits catalans a intentar federalitzar Espanya són els mateixos que els porten ara a reclamar la independència. Després de l’enèsim intent de Catalunya per canviar Espanya, s’han donat per vençuts. Així doncs, la voluntat d’independència de Catalunya va carregada d’arguments i una llista interminable de greuges, la unitat d’Espanya només va carregada d’imposicions.

I així no es pot. No hi ha manera. Espanya no canviarà. No vol. No existeix l’interlocutor vàlid. Qualsevol intent de normalitzar la pluralitat de l’Estat és paralitzat des del centre. Un centre que va unflant-se com una paparra i que estén els seus tentacles radials com un polp, ara en forma de AVEs, amb l’esperança d’un dia poder abraçar la Nación complerta i perfectament assimilada i acabar-la d’exprimir totalment com una taronja. Espanya és com és i no vol ser d’altra manera. Assumeix sense protesta les tesis de l’espanyolisme, que són ara igual de ràncies i igual d’esbiaixades que ho eren fa 200 anys. Espanya per no voler no vol ni deixar marxar als que menysprea, esdevenint una presó de pobles que recorda als imperis absoluts d’una altra època. Catalunya no té opcions, i els que volem un Estat en el que sentir-nos còmodes i no compartim l’única concepció permesa d’Espanya, tampoc. Doncs a l’altra banda no hi veuen la necessitat de canviar res i com no la veuen ells, serà que no existeix. Com el murcià del meu post que tampoc no existeix, com la possibilitat d’una altra Espanya que, si Catalunya marxa, sí serà del tot una quimera impossible d’assolir.

Relaciones Laborales

Un día cualquiera en una empresa cualquiera, un empleado entra en el despacho de su jefe.

–          Buenos días jefe.

–          ¡Hombre! Pase pase, tome asiento. Usted dirá.

–          Pues verá, venía a preguntarle qué hay de lo mío.

–          Sinceramente, no le entiendo.

–          Bueno sabe usted que llevo treinta años en la empresa y que tengo el rango más alto de todos los trabajadores. Hace meses que pedí un despacho más grande, con una mesa adecuada para mis necesidades de trabajo, pero se me denegó. Sabe usted que llevo reclamándolo mucho tiempo y se me ha denegado en reiteradas ocasiones.

–          Es que entiéndalo, usted siempre está pidiendo cosas, la empresa no puede gastar dinero en eso ahora, hay gastos más urgentes.

–          Pero tenemos despachos más grandes en la oficina, no se necesitaría gastar nada y la mesa si hace falta me la pago yo.

–          No, no, de eso nada, el despacho es el que es y la mesa también. Mire, usted siempre se está quejando, ¿se da cuenta de cómo afecta eso a la convivencia con sus compañeros? Pasamos muchas horas al día todos juntos aquí metidos y sus quejas crean profundo malestar, surgen recelos y agravios comparativos.

–          Yo sólo pido lo que creo que es justo para mí. No estoy a gusto en estas condiciones.

–          Vamos ¡no me joda! Hablemos claro, usted lo que quiere es más dinero.

–          Hombre jefe pues ahora que lo dice…

–          Si ya sabía yo.

–          Es que soy el que más beneficio genera a la empresa, el trabajador más cualificado y mis proyectos son los que más dinero aportan. Creo yo que merezco un aumento, pero al final ni despacho ni mesa ni aumento.

–          Su contrato está para cumplirlo, usted ya sabía las condiciones del contrato cuando lo firmó. Su sueldo es el que es y ya se le revisó y subió hace 5 años.

–          Sí, pero las condiciones han cambiado y el contrato y el sueldo se me quedan cortos. Teniendo en cuenta los años dedicados, el esfuerzo realizado, muy superior al de otros compañeros  y el beneficio que genero, creo que es de justicia un aumento.

–          Es usted un insolidario, eso es lo que pasa. Y además quiere incumplir el contrato y me pide a mí que también lo incumpla.

–          Pido que se revise.

–          ¡Ni hablar del peluquín!

–          En ese caso, si no puedo tener un lugar de trabajo en el que me sienta cómodo y se respeten mis necesidades, si no puedo tener el sueldo que creo que merezco y si no quiere usted redefinir los términos de mi contrato me veo obligado a abandonar la empresa.

–          Jajaja, que gracioso, ¡usted no se puede marchar!

–          ¿Cómo que no?

–          Su contrato es indefinido, señor mío. Y por tanto se ha de quedar aquí indefinidamente.

–          Pero si no quiero. Mire lo he estado pensando, antes de venir ya imaginaba que usted no cedería,  lo he pensado mucho y quiero irme.

–          Seguro que una parte de usted en el fondo no quiere marcharse.

–          Hombre… son muchos años aquí, una parte de mi vida ha sido esta empresa, en muchos aspectos me duele marcharme pero necesito progresar.

–          Pero si se va ¿Dónde iría? ¿No se da cuenta que tiene usted ya una edad y que está muy especializado? El mercado laboral está muy mal, nadie le contrataría. Estaría usted abocado al paro y cuando se le acabe, a la indigencia. ¿Cómo lo hará para mantener a su familia? ¿Cómo pagará sus facturas?

–          Pues verá, creo que lo mejor es montarme mi propia empresa.

–          ¿Usted? ¿usted sólo? No me haga reír, esa empresa está condenada al fracaso. ¿Quién reclamaría sus servicios?

–          Pues durante este tiempo he conseguido hacerme con una pequeña cartera de clientes, ya tengo por dónde empezar  y además podría seguir haciendo proyectos para usted, sólo que de forma externa. Se los vendería, de empresa a empresa. Los dos saldríamos ganando.

–          Mire, si usted se marcha no pienso comprarle nada, y ya me encargaré yo de que nuestros clientes y nuestros socios tampoco contraten sus servicios.

–          Aún así he estado haciendo números y creo que me compensaría, sí, lo tengo decidido, y más viendo su actitud, me quiero ir.

–          Pues bien, si eso es lo que quiere se jode y baila. Porque como ya le he dicho, que parece usted sordo, el contrato que firmó hace treinta años es de carácter indefinido, usted se queda aquí por los siglos de los siglos hasta que se jubile, se muera o se vaya al traste la empresa ¿entiende?

–          Demasiado bien que entiendo, señor España.

–          No hay nada más que hablar pues, vuelva al trabajo señor Cataluña.

La Independència Camps o la gallina

Francisco Camps, no només ha estat el president més votat en la història de la democràcia mundial. A més a més, és un estratega polític i un ideòleg de primer ordre (sense comptar el seu bon gust en el vestir). Ja va demostrar les seues dots intel·lectuals amb la seua tesi doctoral sobre el sistema electoral, on pretenia trossejar el mapa en minicircumscripcions uninominals al més pur jerrymandering style,assegurant així un parlament valencià totalment blau, però blau blau. I aquest sols és un de molts exemples. Per a mi, cap altra idea de l’expresident ha estat tan magnífica com l’anomenada clàusula Camps. El concepte i les implicacions d’aquesta clàusula que va ser inclosa en el nou Estatut Valencià són revolucionàries des del punt de vista jurídic, polític… i bé, des de qualsevol gènere de punt de vista. La clàusula, per als que no ho recorden, ve a dir que els valencians tenim les competències i condicions d’autogovern que tenim sempre i quan qualsevol altra autonomia no en tinga més, donat el cas, els valencians podrem reclamar el mateix tracte que s’ha donat a l’altra comunitat. Una hipèrbole jurídica d’aquest tipus no podia haver dut cap altre nom que clàusula Camps, fent honor a la hiperbòlica intel·ligència visionària del personatge.

I jo em dic: Què fem si Catalunya finalment s’independitza? Si Catalunya s’independitza vull que s’aplique la clàusula Camps. I és que jo estic convençut que Camps ja preveia la possible independència de Catalunya i amb la seua clàusula va reservar-se el dret a proclamar la Comunitat sobirana i independent tan prompte com els catalans gosaren d’obrir la boca. La maniobra està magistralment estudiada, no caldrien ni manifestacions multitudinàries, ni referèndums, ni tampoc majoria favorable dels diputats. Sols caldria aplicar la clàusula i peim! Deixar-los a tots bocabadats. Fins i tot es podria fer una interpretació laxa de la clàusula i aplicar-la de forma preventiva, de tal manera que, en veure que a Catalunya comencen el procés de secessió s’aplicara la clàusula i avançar-nos en la proclamació. Això sí que seria un bon colp d’efecte, independitzar-nos just un dia abans que ells, com de deslluïda quedaria la seua independència! Quina cara de ximples se’ls quedaria a Mas, Carod i companyia! Podríem dir-li “independència express” o no, millor, “independència Camps”.

Tot i que ben mirat, això seria ser massa deslleials amb Espanya i eixe no és el nostre estil. Quan els catalans marxen, ens toca a nosaltres esdevenir la nova gallina dels ous d’or de l’Estat. Això de segur se’ns dóna molt millor que als catalans, sempre tan ploramiques. L’aventura independentista no està feta per a nosaltres, si amb una poqueta autonomia que ens han donat mireu l’empastre imagineu-vos una Generalitat Valenciana sobirana invertint i endeutant-se sense tuteles! No, això no pot ser. La gallina sí. Nosaltres vam nàixer per a gallina, portem 30 anys exercint-ne. La fórmula és simple: nosaltres ponem i covem els ous, a Madrid fan la truita, i a Andalusia se la mengen. És un sistema perfecte o, com a mínim, un sistema al qual estem acostumats.

Però si Catalunya se’n va, les possibilitats són infinites, passaríem de gallina comú a primera gallina del corral. És una responsabilitat gran però a nosaltres se’ns donarà bé, sols haurem de seguir pagant i callant, un poc més, això sí. No com els catalans. Pobrets. Allà marxen ells, la seua riquesa i la seua llengua estranya. Nosaltres a pondre ous i ofrenar-los bona cosa.

I si un dia ens els toquen massa, els ous dic, doncs cap problema, independència Camps i Països Campsians i a Madrid i a Espanya que se la pique un pollo.