5 coses que sí m’agraden de Podemos

Este article és una continuació d’un que vaig escriure la setmana passada i que portava per títol: 5 coses que no m’agraden de Podemos. Vaja per davant que m’ha sorprès la bona rebuda que va tindre aquell article ja que va tindre moltes comparticions i difusió per les xarxes socials, tant per part d’amics i coneguts com per gent que no tinc el gust de conèixer. Després del recorregut que va tindre, trobe que són moltes les persones que es trobaven àvides de dades i opinions que els ajudaren a explicar perquè Podemos no els acaba d’agradar. Probablement això es deu a que el meu cercle de persones més properes no és gent que aposte per Podemos, cosa totalment lògica, doncs la majoria de les meues amistats de facebook – per exemple – són simpatitzants o militants de Compromís.

Així doncs, intuisc que este article no tindrà tanta repercussió, cosa que lamente, doncs de les bones pràctiques dels altres també es pot aprendre i molt. Compromís està en disposició – per grandària, per trajectòria i per voluntat de les seues bases – de ser un revulsiu i un exponent de la regeneració democràtica i de la nova política, més i tot que Podemos, estic absolutament convençut. Per contra, els d’Iglesias han sabut fer algunes coses molt bé i se’ls ha de reconèixer l’encert. Al cap i a la fi els triomfs de Podemos són, en part, el fracàs dels partits i formacions anteriors a la seua existència. Ací comentaré 5 coses que m’agraden de Podemos. 5 grans coses. 5 grans pinzellades.

 

Una estratègia brillant

“La sorpresa la ha dado Podemos, un partido liderado por un  tertuliano de televisión, que en tan solo 4 meses ha puesto en marcha una candidatura capaz de recoger 1.250.000 votos y colocar 5 eurodiputados en Bruselas”. Més o menys estes eren les paraules que utilitzaven les televisions el 26 de maig, en la ressaca de les europees, per explicar la ‘sorpresa’ electoral de Podemos. En aquells dies no vaig poder evitar tindre la mateixa sensació que en l’època d’efervescència del 15M quan els mitjans de comunicació intentaven explicar què era, d’on venia i en què consistia el moviment dels ‘indignats’. La conclusió en els dos casos va ser la mateixa: els mitjans no se n’adonen de res. En primer lloc, Pablo Iglesias no és un tertulià de televisió, en segon lloc Podemos no és una candidatura muntada en 4 mesos. Pablo Iglesias és el membre més reeixit d’un grup de politòlegs de la Complutense de Madrid que porten anys, ANYS, analitzant el que estava passant i confeccionant un discurs guanyador i una estratègia guanyadora per a l’esquerra espanyola, Podemos és el resultat d’eixe treball. La gent de Podemos – el nucli promotor –  té absolutament calculat el seu full de ruta, la seua estratègia, tant a nivell de discurs, de passos a donar, d’organització, TOT. Podemos és el partit del 15M, s’ha dit molt i és cert, són els primers que han aconseguit capitalitzar la indignació amb èxit i amb vocació de permanència. Però va més enllà. Podemos busca la majoria social, la busca en  l’espai de ruptura que s’ha generat en el quadrant esquerra-regeneració del nou mosaic ideològic espanyol i del que alguna volta he parlat. Però a més a més, Podemos és un experiment polític com mai havia existit cap altre a l’esquerra espanyola, és una autèntica obra mestra de l’enginyeria política. Iglesias i companyia estan aplicant a la situació política que patim, tots i cadascun dels conceptes i teories que la ciència política ha desenvolupat: les finestres d’oportunitat de Kingdon, els cleavages de Lipset i Rokkan, el canvi de marc cognitiu de Lakoff, el canvi cultural de Inglehart… Per tot això, han estat capaços de fer una anàlisi de la societat actual més correcte i a més han sabut donar-li una solució reeixida. Eixa és la diferència fonamental entre Podemos i el Partido X, per exemple. I el que explica per què uns ho han aconseguit i els altres no.

La lliçó que dóna Podemos en este sentit és que l’estratègia política és imprescindible. El 15M va demostrar que existia el brou de cultiu, la potència, però també que la potència sense control no serveix de res. Amb eixa lliçó apresa, Podemos ens dóna la segona lliçó, conseqüència de la primera: la direcció/organització política és fonamental per a la consecució de qualsevol tipus d’objectiu polític, la direcció ha d’existir, ha de tindre les coses clares i ha d’estar formada pels millors. Ha de ser resolutiva i tindre clar el full de ruta.

El canvi de xip a l’esquerra del PSOE: de resistir a guanyar

Açò que han fet Errejón, Monedero, Iglesias i companyia, açò d’analitzar i traure conclusions, dissenyar estratègies… no és res de nou. És el que porta fent la dreta – primer nord-americana i després de tots els racons del món – durant dècades. En dues paraules: Fundación FAES. La dreta porta anys i anys invertint en think tanks. Think tanks que han generat el discurs i les estratègies que la dreta política necessitava per a seguir garantint (o començar a garantir, depenent del lloc i del moment) l’hegemonia dels grans poders econòmics del món globalitzat. La dreta ha aconseguit estendre els seus valors i la seua cosmovisió ha arribat molt més lluny gràcies als think tanks, als laboratoris d’idees que han nodrit de munició a la dreta. Podemos no té un think tank, o sí, un de xicotet, el CEPS, eixe que “ganó tropecientosmileuros trabajando para el régimen de Venezuela”, siga com siga han aconseguit disputar-li la partida en el terreny de les idees a la dreta, cosa que l’esquerra – i la teòrica esquerra que no ho és – feia temps que no aconseguia fer, almenys d’una manera tan contundent. Podemos ha rescatat a l’esquerra de les idees errònies en les que vivia immersa. La suma de sigles per exemple, la pretesa unitat de l’esquerra. La superioritat moral, la gauche divine. Són conceptes i visions que Pablo Iglesias s’entesta en desterrar. L’equip de Iglesias ha vist els defectes de l’esquerra: endogàmia i purisme; i ha decidit que cal substituir-los per obertura i heterogeneïtat. Sobta veure algú d’esquerres apel·lant als policies i els militars, de fet, sobta a algú d’esquerres sentint-se còmode parlant de Seguretat i Defensa. Ells volen trencar amb eixos tòpics, volen normalitzar l’esquerra, i això implica en últim terme creure fermament en la capacitat de l’esquerra per governar i transformar la societat i per tant en la capacitat de l’esquerra per guanyar unes eleccions a través d’una majoria social i no ser, com fins ara, el trist gaiato de la fallida i falsa socialdemocràcia.

El poder de la televisió

Una vegada vaig escoltar a un militant comunista en una xarrada dir que “internet no es lugar para hacer política”, de la mítica frase en Compromís encara ens estem rient. Gràcies a internet nosaltres hem aconseguit trencar l’apartheid mediàtic al que els grans partits i els grans mitjans ens tenien sotmesos. Personalment sóc de l’opinió que qualsevol mitjà és bo per fer política i per fer arribar el missatge i com més potent i a més gent arribe eixe mitjà, millor. Actualment, malgrat el creixement de l’ús d’internet i les noves tecnologies, la televisió continua sent el mitjà més utilitzat per la gent per a informar-se. Com a part de la seua estratègia l’equip d’Iglesias no ha subestimat esta realitat. Pablo i companyia estan “hasta en la sopa”, això ho sabem tots. Però no sols això, fa anys van posar en marxa un projecte de programa de televisió – La Tuerka – que encara continua emetent i que va servir per a que este grup de joves professors d’esquerres descobriren la importància de la televisió. El seu programa va esdevindre programa de culte entre la gent jove d’esquerres més ideologitzada de l’Estat. Així, quan Pablo Iglesias va irrompre per primera volta en un plató de televisió d’una gran cadena i començà a fer-se ‘famosillo’ era ja la Belén Esteban de la gent jove d’esquerres ideologitzada. La realitat és que el discurs de Pablo Iglesias no és nou ni estrictament seu, agafa pinzellades d’ací i d’allà. Moltes voltes l’he sentit dir frases textuals que deia Mònica Oltra en 2009 o que li havia escoltat prèviament a David Fernández (CUP), la diferència és que jo a Mònica l’escolte perquè és del meu partit i a David Fernández perquè sóc un friki del youtube i del vilaweb, en canvi eixes mateixes frases posades en boca de Pablo Iglesias en Salvados o La Sexta Noche arriben de colp a centenars de milers o inclús milions de persones que no saben que se les ha copiat d’un altre. És injust però és així com funciona i no hi ha dubte que els funciona molt bé.

La il·lusió

Portem cabrejats des de 2009. Això és així. La gent està més que farta, més que indignada. Si açò foren els Estats Units on qualsevol que passa pel carrer es pot comprar un arma, aniríem a massacre de Texas setmanal a les portes de bancs i consistoris. Però ací en lloc d’això tenim escratxes, bé. Som més civilitzats que els americans, fins ací cap sorpresa. El que no som és menys sensibles. Doncs a l’igual que els americans es van deixar ablanir pel ‘Yes We Can’ d’Obama ací sols ha calgut una traducció literal per rescatar-nos del cabreig generalitzat. Amb molta menys espectacularitat que en el cas ianqui, la campanya dissenyada per Errejón es basava en el mateix substrat: transformar la desídia i el cabreig en esperança de canvi i il·lusionar a través d’eixa possibilitat de canvi a una majoria social necessitada de bones notícies i sobretot, cansada de notícies roïnes. El missatge: que la gent normal pot canviar les coses, que la política és cosa de tots i totes, que el país ens necessita a tots, que allò vell no serveix i calen noves fórmules. En este punt, tot i que m’agrada, pense que Podemos ho ha fet pitjor que Compromís. Doncs Compromís va saber lligar eixa il·lusió a altres elements que a mi personalment i a la gent en general crec que agraden més com són: alegria, frescor, diversitat i humor. En comparació, la campanya de Podemos 2014 és més sòbria i menys atractiva que la de Compromís 2011. Per contra, sembla que Podemos, al tindre l’estratègia tan ben planificada aconseguirà mantindre la il·lusió i l’expectació  – i per tant una bosa inflada de votants – a llarg termini, com a mínim fins les eleccions generals de 2015.

Les bases de la nova política

I per què? Per què crec que serà capaç de conservar viva la il·lusió? Perquè no hi ha percepció d’impostura. La gent creu que Podemos és coherent perquè aplica per a ells el mateix que diu voler aplicar quan governen. Coherència per generar confiança. En l’article anterior deia que no m’agrada com s’està organitzant Podemos, que estaven caient en una forma de funcionar equiparable a la de qualsevol altre partit. Ahir coneixíem els resultats de les votacions de l’assemblea ciutadana i es confirmava abastament el que dic. Però alhora que això és així, determinats conceptes i procediments de la nova política han estat consolidats gràcies a l’aparició de Podemos. Per dir-ho clar: el PCE està fent primàries, i això és gràcies a Podemos. D’ací uns anys, la limitació de mandats, la transparència total en els comptes, les primàries o la limitació de salaris per a càrrecs públics seran llei a l’Estat espanyol. No sé si llei escrita o tàcita, però qui no aplique eixes mesures estarà fora de la realitat, percebut com un partit de l’antic Règim. També em va agradar molt l’ús de les noves tecnologies en l’assemblea ciutadana (Appgree). Amb la revolució de la comunicació que vivim ara existeixen ferramentes que ens permeten, per exemple, una presa de decisions conjunta de milers de persones, parcialment deliberativa. Això és una autèntica revolució. En pocs anys els partits que vulguen ser percebuts com ‘actuals’ – fixeu-vos que no dic moderns, simplement actuals – hauran d’estar oberts en canal a este tipus de ferramentes i processos on tothom hi pot participar del procés de pressa de decisions. Però allò que més m’ha agradat, no vos vaig a enganyar, allò pel que envege – un poquet – a Podemos és per les seues primàries. Perquè són realment primàries, perquè hi ha una persona un vot, perquè la llista veritablement la decideix la gent, perquè no hi ha una incorrecta gestió de la pluralitat interna ni lluites intestines per dissenyar un sistema que afavorisca ningú. En les primàries ha d’haver igualtat d’accés, la major igualtat d’oportunitats possible – això és molt difícil perquè sempre hi ha gent que és d’entrada més coneguda que els altres – i també igualtat en el resultat, no es pot penalitzar a algú per ser minoria, per ser home o per qualsevol altra qüestió, no deu existir discriminació negativa, en tot cas positiva cap als sectors socialment discriminats. És per això que m’agraden les primàries de Podemos, perquè són primàries.

Dit tot açò, i com a militant de Compromís no puc sinó concloure, després de tot el que he dit en els dos articles que Podemos no és l’opció que millor ho té per liderar el canvi cap a la nova política al País Valencià. Compromís és qui ha d’assumir eixe repte, perquè tenim l’estructura, la capacitat i la voluntat, però ens caldria ser ferms, ser coherents, ser més estrategues, estar dirigits per la millor gent i creure en les nostres possibilitats i la nostra gent. Algun dia, quan ja siga massa tard, si no ho hem fet ens penedirem per no haver estat més valents. I jo no vull deixar passar el tren – una altra volta-.

 

Anuncis

5 coses que no m’agraden de Podemos

I podria ser este un article d’un militant de Compromís criticant a Podemos, i si es vol, es pot fer eixa interpretació. El lector és lliure. Per si de cas i per si servira d’alguna cosa començaré dient que no tinc res en contra de Podemos, de fet crec que la seua aparició en el panorama polític espanyol era justa i necessària. Tampoc mire a esta formació des de la por, el recel, l’enveja o la rivalitat. Més aviat, com a politòleg no puc evitar sentir certa fascinació pel fenomen i per com un grup de “col·legues” de professió han aconseguit sacsejar de dalt a baix la política espanyola com mai abans havia passat. Vaig ser un dels molts que van assistir a la presentació de Podemos a la facultat de Geografia i Història de València, abans de les eleccions europees, abans del boom de la formació liderada per Pablo Iglesias, i ja hi vaig fer una valoració positiva en el seu moment i els hi vaig brindar els meus millors desitjos. Dit això, i havent-me excusat ja, no sé si vanament, no puc estar-me de dir algunes coses, algunes reflexions que m’han anat assaltant en els temps recents, sobretot després de l’assemblea ciutadana que Podemos ha celebrat este cap de setmana a Madrid.

Podria callar-me-les o contar-li-les només als amics i coneguts quan em demanen pel que opine sobre la formació política de moda de l’Estat espanyol. No obstant, després d’haver estat tants mesos callat i observant, analitzant el discurs, l’evolució i la concreció d’este projecte polític que bé mereix l’atenció de qualsevol amant de la ciència política, no puc sinó expressar per escrit, negre sobre blanc, algunes d’estes reflexions, per a que quede constància, per dir la meua i per a –per a què enganyar-nos- quedar-me un poc a gust.

De Podemos m’han agradat i m’agraden moltes coses. Bàsicament m’han agradat i m’agraden totes les coses que els caracteritzen i que no apareixen a este escrit. Però també he anat observant d’altres coses que em desconcerten, m’allunyen d’ells o directament em provoquen certa preocupació. Anem-hi doncs.

 

“Ni d’esquerres ni de dretes”

“¿De izquierdas o de derechas? Somos de la gente y del sentido común” Així ho expressen últimament els líders de Podemos. No es tracta d’una fórmula nova, entre la gent d’esquerres sempre s’ha dit que els qui diuen que no són ni d’esquerres ni de dretes són persones de dretes que no volen reconèixer-ho. No és el cas però. Sinó el contrari. Podemos és d’esquerres, ho és pel que diu i pel que fa, pel que proposa i pel que diu que farà. Ho és per l’origen dels seus dirigents, per l’origen dels seus simpatitzants, per la formació de la seua gent. L’estratègia de la indefinició ideològica no és nova, ve de lluny. A Espanya la vam viure per primera volta de la mà de Jose María Aznar i el seu “viaje al centro”, després vindrien altres, com UPyD o Ciutadans. Això del “sentido común” també ho hem escoltat moltes voltes… sempre dels llavis de Mariano Rajoy. L’estratègia de la indefinició ideològica ha estat utilitzada normalment per la dreta per atraure nous votants de fora del seu espectre polític. És una estratègia tradicionalment de la dreta perquè es basa en la teoria de Fukuyama (home fort de l’administració Bush) del fi de la Història, segons la qual, amb la caiguda del mur de Berlin les ideologies diferents al capitalisme democràtic haurien desaparegut i les diferències polítiques serien a partir de llavors una qüestió de matisos que no qüestionarien el sistema capitalista democràtic imperant en tot el món. Jo crec que Fukuyama s’equivocava… i Pablo Iglesias, en utilitzar esta estratègia, també. Sé per què ho diu i per què ho fa. Està apel·lant al centre ideològic, està buscant una majoria social que li permeta rascar a tort i dret. Però això és arriscat i contraproduent doncs alhora que et permet en el curt termini obtenir el recolzament de votants de fora del teu espectre reforça l’idea de Fukuyama, reforça l’idea de que els conceptes d’esquerra i dreta no signifiquen res, que la política és gestió i punt. I això, a llarg termini, no té res de bo per a l’esquerra ni el model de societat que defensa. Més i tot tenint en compte que fins ara els que s’amagaven, els que s’avergonyien de ser el que són estaven en la banda dreta de l’espectre i la gent d’esquerres sempre hem estat ben orgullosos de dir què i qui som, convençuts com estem que el nostre model és més just, més humà i més sostenible. Significa això que hem d’estar a tothora repetint que som d’esquerres? Que hem d’enarborar banderes roges i cantar la internacional puny en alt? No, ni molt menys, això els ho deixem als que necessiten fer-ho per ser creïbles, el PSOE per exemple.

 

Model de lideratge importat

Si parles amb qualsevol – o gairebé qualsevol- chavista i li planteges la qüestió del lideratge de Hugo Chávez Frías, acabarà reconeixent, amb més o menys entusiasme, que el personalisme excessiu en la figura del líder ha esdevingut a la llarga un problema per al moviment revolucionari bolivarià. Els sistemes polítics d’Amèrica Llatina són molt personalistes. Hi ha llocs on fins i tot els partits naixen i moren en qüestió de pocs anys configurant-se i reconfigurant-se al voltant d’un polític reeixit i carismàtic. Eixe model de lideratge ens és aliè als europeus. Tem que a Podemos estan cometent l’errada, influïts com estan pels models d’Amèrica Llatina, de centrar-ho tot massa en la figura de Pablo Iglesias. Pablo no és immortal, ni tampoc clonable. A la llarga una formació política que vulga ser creïble, estable i duradora ha de demostrar que compta amb un equip de gent vàlida capaç de representar i identificar-se amb diferents segments de la societat. Algú podria ara pensar en Monedero o Errejón, sí, d’acord, però no deixen de tindre el mateix perfil que Iglesias: 3 acadèmics, politòlegs i a més a més, amics. Pablo Iglesias acapara tota l’atenció, ho vam poder comprovar el dia de les eleccions europees, quan les paperetes de Podemos portaven directament la seua cara, cosa insòlita en la democràcia espanyola fins eixe moment. Però a més a més, l’estratègia és premeditada. Ahir per exemple, en l’assemblea ciutadana en la seua intervenció final, Iglesias va demanar als assistents que no aplaudiren. En diverses ocasions els va manar callar. Ho feia, segons ell per demostrar a la casta no sé quina cosa, jo crec que el missatge que veritablement estava volent transmetre és que és capaç de controlar a la perfecció a les “masses”, que la gent farà el que ell diga, que ell és qui mana. Vist des de fora, eixa va ser la impressió. I eixe model de lideratge, perdonen-me vostès, però és totalment contrari a l’idea de democràcia des de la base i d’un projecte fet i format per “la gente”.

 

El recurs del xantatge i la dictadura de la majoria

Una altra de les coses que no em van agradar de l’assemblea ciutadana és el posicionament de l’equip de Pablo Iglesias davant la possibilitat que la seua proposta política i organitzativa no fóra la més votada. Va dir que si no guanyava la seua proposta ell es faria a un costat i no optaria a liderar el projecte. Un gest que podria interpretar-se com a coherent però que amagava una doble vessant, doncs va dir també que esperava el mateix de l’equip d’Echenique en el cas que la proposta guanyadora fóra la d’Iglesias. Bàsicament d’això es dedueix que per a Pablo Iglesias a Podemos no hi ha lloc per a la discrepància, no hi ha lloc per a les minories o les corrents d’opinió. Desterra la possibilitat de consens, d’arribar a acords, de construir un tot a partir de les aportacions de vàries parts. Deia Rousseau que la democràcia és el govern de la majoria respectant els drets de la minoria. Segur que Iglesias sap que Rousseau deia això i que tenia més raó que un sant, sobretot tenint en compte que Iglesias prové d’un segment ideològic històricament minoritari a la societat. Ara que té la possibilitat de guanyar, de ser majoria, sembla que ha oblidat esta condició bàsica de la democràcia. Al cap i a la fi el que va fer ahir no és sinó fer-li xantatge emocional a la gent de Podemos, “si voleu que jo lidere haurà de ser amb les meues condicions, totes, absolutament totes; sinó me’n vaig”. Crec que això no és generós, crec que no és just i crec que, simplement, és poc democràtic.

 

Proposta identitària: l’Espanya de sempre?

Alhora que Pablo Iglesias es manifesta favorable a la consulta de Catalunya, Jiménez Villarejo es mostra contrari. No sabem quin model d’Estat vol Podemos, de fet, ni ells mateixos ho saben. Entre tanta incertesa es va perfilant una realitat palpable, defensar el que defensa Podemos “no es ser de izquierdas, es ser patriota”. Bé, sabem que són patriotes, sabem que la pàtria a la que apel·len és Espanya. Però pel moment sembla que eixa Espanya que desitgen no dista massa identitàriament de la que actualment se’ns brinda com a l’oficial. Iglesias (Madrid), Monedero (Madrid), Errejón (Madrid), Rodríguez (Cadis), Villarejo (Màlaga), González (Astúries), Sánchez (Cartagena), Echenique (Saragossa), totes les cares visibles de Podemos pertanyen a l’Espanya monolingüe, i pel que sembla la qüestió territorial no entra en les seues preocupacions. No existeix el discurs territorial i això és molt significatiu en el moment actual quan hi ha comunitats autònomes que necessiten i plantegen – des de diferents punts de vista, bé siga des del sobiranisme o des del punt de vista econòmic i del finançament- reformular el seu marc de relacions amb l’Estat central, posem per cas Catalunya, País Valencià o les Illes Balears. La web de Podemos està sols en castellà, a l’igual que els seus documents. A l’assemblea ciutadana tot el marxandatge estava en castellà. Què té a dir Podemos sobre el sistema de finançament autonòmic al País Valencià? Què sobre el sistema financer autòcton regalat a entitats foranes? Què sobre el camp valencià? I sobre el corredor mediterrani? Podemos vol canal 9? Podemos vol requisit lingüístic a la funció pública? Totes estes qüestions són un misteri, un misteri que s’allarga fins a l’àmbit local, i que fa que la incertesa sobre el posicionament de Podemos en qüestions cabdals siga enorme. Això sí, anit van acabar l’assemblea ciutadana tots agafats pels muscles i cantant “L’estaca” de Lluís Llach, desconcerta el detall de reduir la problemàtica identitària a anècdota simpàtica de la jornada.

 

Proposta organitzativa: és l’hora del centralisme democràtic

L’última cosa que m’ha sobtat és la proposta d’organització interna de la formació. Al final Podemos s’organitzarà com un partit a l’ús. Amb una executiva, una consell de delegats, col·lectius territorials i col·lectius sectorials, això sí, amb noms nous i moderns, però al cap i a la fi com qualsevol altre partit polític. Destaca també el fet que sembla que en el debat dels darrers dies s’ha instal·lat la idea de fugir l’assemblearisme com a mètode per a la pressa de decisions. Tampoc sembla que els cercles vagen a tindre una autonomia massa desenvolupada, ja que hauran d’acatar el que marque Madrid pel que fa a pactes locals o autonòmics, per exemple. En definitiva un model centralista, on l’executiu de Madrid té àmplies funcions i pocs elements de control, assaonant el terreny per poder desplegar el “centralisme democràtic” que tant agrada als hereus del Partit Comunista: una executiva totpoderosa a la que no es pot influir, sols tombar en un congrés, sempre i quan no et facen una purga interna un mes abans, clar.

 

En definitiva, un projecte que des de fora semblava il·lusionant i encoratjador, en concretar-se i desenvolupar-se ha anat perdent allò que tenia de místic i pur, ha esdevingut quelcom diferent al que s’esperava. Alguns estes coses ja les hem viscut abans, allò important és no perdre l’esperança ni la motivació doncs tard o d’hora els partits del futur seran l’única opció raonable, el temps de la vella política ha passat.

A favor de la violència

Le_Serment_du_Jeu_de_paume

La diferència entre la civilització i la barbàrie és la gestió de la violència. Els bàrbars usen els punys i la guerra, els civilitzats la llei i l’Estat. Vivim a un pas de la barbàrie. Quan és la pròpia civilització la que ens empeny cap al precipici, l’home tanca els punys i es rebel·la contra ella. Destruim-la! – Clamen els pàries de la Polis. Destruim-los! – Diuen els més assenyats mentre apunten amb el dit cap als culpables.

Mirem el dit d’estos últims, observem a qui assenyalen i reconeixerem el problema. Abocats al precipici és fàcil esdevenir bàrbars, allò difícil és tindre sang freda. La violència és el catalitzador del canvi. Amb violència ens han dut a la vora de l’abisme i SOLS amb violència recuperarem la posició. Però tornem als del dit. ‘Destruim-los’ diuen. Sí, però com? Cremem contenidors i posem bombes i sols aconseguirem que eixa violència se’ns gire en contra. D’on ixen els diners que pagaran els nous contenidors? De les butxaques de tothom. Quanta gent innocent pot morir amb les bombes? Sols amb una seria una injustícia.

Observem-los. Com exerceixen ells la violència? Com els civilitzats, amb la llei i l’Estat. Què necessitem llavors per no caure en la barbàrie: unes lleis i un Estat favorables. Sols cal que ens posem d’acord, que assolim la major quota de poder possible. És possible, de fet, és l’única manera civilitzada de fer-ho. Guanyem-los a les urnes. A tots ells. Als polítics i els banquers, al sistema i als mercats. Recuperem l’Estat i les lleis i llavors, sols llavors, deixem caure sobre ells el pes de tota la nostra violència.

Una violència civilitzada, emparada per la llei, exercida des de l’Estat. És possible. És civilitzat. És democràtic. És el que ells ens fan, però a l’inrevés. Violència és penar per llei l’evasió de capitals i el frau fiscal. Violència és perseguir als infractors. Violència és nacionalitzar l’electricitat i la banca. És una llei anticorrupció. És iniciar un procés judicial contra els culpables del lladronici. Violència és prohibir la porta giratòria entre la política i les grans empreses. Violència és negar-se a pagar el deute il·legítim. Violència és blindar la sanitat i la seguretat, l’educació i els serveis públics, per a que no puguen seguir fent negoci. Violència és controlar el banc central i votar al cap d’Estat. Reformar la llei de partits. Reformar la constitució i el sistema electoral. Violència és col·locar-los a la vora de l’abisme. Eixa violència, la civilitzada, és la més efectiva. Jo estic a favor de la violència

La Marea Comercial

[Article publicat a Compromís per València]

 

El passat 3 d’abril l’Ajuntament de València confirmava la posada en marxa del projecte Océanic, un centre comercial – un de més- que com tants altres projectes pegarà un mos a l’horta valenciana per a substituir-la per formigó, arbrets de plàstic en cossiolets i llums de neó. El Saler, Aqua, Arena, …i ara Océanic. València ja té tots els elements per a muntar un mar mediterrani al saló de casa i és que sembla que eixa és la política del Partit Popular pel que respecta a l’activitat comercial de la ciutat: ofegar-nos baix una allau de grans superfícies comercials amb noms ‘playeros’.

Tot açò fins i tot podria tindre certa gràcia sinó fóra perquè, mentre el regidor d’urbanisme, Alfonso Novo, fa surf per les rodalies del terme, buscant terrenys que urbanitzar; als barris i carrers de la ciutat, eixos que ja estan urbanitzats i per tant tenen –sembla ser- una importància relativa, els valencians i valencianes vivim capbussats en una realitat de persianes que baixen per no pujar més, botigues de tota la vida que resten tancades i una autèntica economia de subsistència en els comerços que encara aguanten la marea.

Deixen-se  vostés de tanta tonteria senyors del PP. Senyora Barberá, València no necessita més grans superfícies comercials, com tampoc no necessita la liberalització d’horaris que vostés ens han ofrenat, signant així la sentència de mort de molts xicotets comerços que, amb la crisi, resisteixen a dures penes i darrere dels quals –els ho recorde- hi ha famílies que mantindre. És este el model comercial que volen vostés per a la ciutat? Segur?

Segons la consultora Aguirre Newman (2010) el País Valencià es troba en situació de saturació de superfície de centres comercials, és a dir, que hi ha més superfície bruta llogable (SBA) que capacitat de consum i població. I això que parlem del 2010, imagine’s com estarà ara la cosa, any 2013, amb una economia i unes xifres de consum molt més deteriorades. Però la situació pel que fa a València ciutat és encara més greu. L’àrea de València té una densitat de centres comercials de 440,1 m² de SBA per cada 1000 habitants, només superada en tota Espanya pels 446,6 m²/1000 hab de Madrid, l’àrea més saturada de l’Estat.

Densitat comercialFont: Los centros comerciales en la Comunitat Valenciana 2010. Consejo de Cámaras de Comercio, Industria y Navegación de la Comunidad Valenciana. Oficina Pateco – Comercio y Territorio.


I jo em pregunte, senyora Barberá, és necessari un nou macroprojecte comercial per a València? De veres cal? És que al final ens quedem amb la sensació que vostés enlloc de solucionar la crisi estan empitjorant-la. Que efectivament, estan convertint esta ciutat en una piscina d’ones on només vostés i els seus amics tenen flotador i maniguets i la resta a xipollejar siga dit com bonament puguem, això o ofegar-nos.

València ha estat històricament una ciutat amb moltes fortaleses, una d’elles era el comerç. Els botiguers de la ciutat, com també ha passat sempre en altres ciutats, com Barcelona, han estat un motor de dinamització i emprenedoria i un col·lectiu amb molta influència dins de la idiosincràsia local. Per això, resulta encara més dramàtic fer una comparativa entre l’aposta que es fa des de Catalunya per les superfícies comercials i la que fem ací. Els catalans ho tenen clar, aposten pel seu comerç, el de barri, pels seus productes, per la seua gent. Allà, enfront de la marea de la crisi posen als seus comerciants a la barca, doncs saben de la seua importància per a l’economia i el benestar de la ciutadania. Què fan vostés ací senyora Barberá? Tiren mà del ‘pelotazo’ urbanístic i ofeguen el nostre comerç local. És una manca de visió, de sensibilitat i de confiança en el nostre teixit empresarial que fa feredat. És inundar-nos amb innecessàries onades de formigó, arbrets de plàstic i llums de neó. Senyora Barberá, davant d’aigües tan tèrboles sols li puc desitjar una cosa: bon vent i barca nova.

Divina Sàtira

virgen

Ja s’han acabat les falles 2013. Quan era menut, mentre vèiem cremar el monument del barri, mon pare sempre em deia: “ara els artistes fallers ja estan fent les falles de l’any que ve”. Era mentida, ho sé. Però era una manera molt visual d’explicar que les falles són un cicle, funcionen amb el seu propi calendari, que comença i acaba amb la cremà del dia 19. Es crema allò vell, allò caduc i s’enceta la primavera, el renàixer de la natura i de l’esperit.

Ben mirat, no deixa d’haver quelcom místic en tot això. Quelcom diví. Fins i tot si buidàrem la festa del contingut purament catòlic -ofrenes i santjoseps– s’hauria de concloure que les falles són ritus, tradicions i devoció -ni que siga pel foc i la festa- que es perd a la nit dels temps.

Algú podria pensar que la sàtira pròpia del monument faller trenca amb esta vessant divina de la festa. Tot al contrari. La sàtira no és més que la demostració que allò passat val tan poc que primer te’n rius per a després cremar-ho. Totes les desgràcies i tots els desgraciats són ridiculitzats, posats a l’altar per a que tothom siga testimoni de les seues vergonyes. Quatre dies de purgatori. Després el foc de l’infern on es redimeixen tots els pecats. I el dia 20 tot i tothom està net i és pur i té una segona oportunitat. La sàtira, la sàtira divina, acompleix la seua funció dins de la roda eterna de la sagrada festa valenciana.

O almenys, això diu la teoria. Ahir la València fallera va ser testimoni d’un fet insòlit. Un home, del Pakistan, va estar a un pas de botar-se foc davant una falla, incapaç de suportar l’ofensa que era per ell veure els seus déus -hindús- representats i satiritzats en el monument, esperant l’imminent bes de les flames. El cas del suïcida és sols l’anècdota macabra, doncs, en realitat, el problema va més enllà de la reacció fanàtica d’un individu. Fa dos dies, dues associacions hindús van expressar la seua contrarietat a la JCF i a la falla Ceramista Ros pel fet que els seus déus foren el tema principal del monument. Al final es va arribar a l’acord que les figures divines serien retirades i lliurades del foc.

Divines creences contra divina sàtira. Quina pell més fina que tenen estos hindús. “Hi ha que aprendre a riure’s d’u mateix” això diem, això creiem que fem quan omplim les falles de mamelles, culs, pius, tisores, rajoys, rites i fabres. Ningú no està fóra de perill de la divina sàtira i de la purificadora flama. Els hindús no ho entenen. Ells venen de lluny, la seua cultura és molt diferent. No han après el sentit de la festa. Han obert un debat innecessari.

Això és el que pensava fa una estona, però després, en este dia 20, el dia 1 del calendari faller 2014, trobe una notícia que fa referència a l’any 2004, 10 anys després, una noticia que ara cobra major importància, com si les noticies també foren divines i tingueren cicles: ‘El indulto de Barberá: ¿cómo vamos a quemar a la Virgen?’ resulta que a l’any 2004 es va retirar un Jesucrist d’una falla, enguany l’alcaldessa de València ha decidit indultar una marededéu.

Què hipòcrites som, no? Culpabilitzem  als hindús per no voler que cremen un elefant amb sis braços, però permetem que s’indulte a una dona vestida de Darth Vader. Hipocresia.

Sincerament, crec que hauré de concloure que la divinitat és una mala companya per als mortals. Deixem que els deus s’encarreguen de les seues coses i encarreguem-nos els humans de les nostres. Que si ve la fe té moltes coses positives, en excés, com tot, és un perill que ens pot fet caure en la imbecil·litat més absurda. M’agrada l’aire místic de les falles, m’agrada la seua aura divina, però si el preu que hem de pagar és el de la censura, el dels temes tabú i el dels intocables, preferisc unes falles mundanes, paganes i irreverentment satíriques. Malgrat que això ofenga als intransigents, malgrat que fa vint anys, al peu de la foguera, mon pare m’haguera dit que l’artista faller estava de borratxera o fotent un clau amb la seua senyora esposa.

Religió i falles, el debat està servit. Per cert, estes coses en Hollywood ni se les plantegen.

Origen i solució del problema: la transició democràtica

no tenim por

 

[Article publicat a: Fundació Nexe]

 

A mesura que va confirmant-se que vivim en un estat en què la corrupció, la impunitat i la vulneració de l’Estat de dret són sistèmics, que la democràcia és un eufemisme i l’honorabilitat política un bé escàs, són molts els que es fan dues preguntes. La primera és com hem arribat fins ací; la segona, com sortim d’aquest atzucac.

Per a respondre a la primera pregunta, els tertulians de totes les cadenes de televisió, investits ara d’un sobtat poder de representació de la voluntat popular que ells mateixos s’han autoatorgat enfront de la manca de credibilitat dels polítics, juguen a ser experts en història contemporània i sociologia i tracten d’esbrinar si l’origen del pecat va ser l’administració Aznar, la bombolla immobiliària o la llei de finançament de partits. Alguns també s’atreveixen a proposar solucions: que si un gran pacte anticorrupció, que si una llei de transparència… Els més ardits s’atreveixen fins i tot a proposar un govern de concentració.

Però succeeix que el que ara sembla tan evident per a tothom, fa anys que alguns jaho observem. Potser siga perquè tenim pensament crític, potser perquè ens dediquem a la política, o potser perquè viure en posicions polítiques marginals, com ho era fins fa ben poc el valencianisme polític, et fa patir en pròpia carn la feblesa de l’estat de dret i la democràcia espanyola. No ho sé. El cas és que en som uns quants els que fa temps que sabem (dic sabem, i no creiem) que en aquesta Espanya alguna cosa no funciona i fa molt mala olor.

Els que sabem açò sabem també quin és l’origen del problema. A Espanya no ha existit una veritable transició democràtica. Els poders fàctics del règim autoritari van negociar amb els demòcrates la seua continuïtat, van pactar unes noves regles i escenaris mantenint en bona mesura els actors i el seu poder real. Tenim la corona, l’exèrcit, l’església, els jutges, l’administració i, com no podia ser d’altra manera, també els polítics. Ens governen els hereus del franquisme o, en el millor dels casos, els hereus d’uns pactes fets amb franquistes. Fa uns anys una afirmació com aquesta seria motiu d’escàndol per a la majoria; hui la majoria diria que com a mínim és una interpretació plausible. I és que, si som sincers i honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre tarannà democràtic (si el tenim), haurem de concloure que en una democràcia real el senyor Fraga s’haguera exiliat a Amèrica del Sud o haguera complit condemna a la presó, i parle de Fraga a tall d’exemple.

Els consensos de la transició, la cultura de la Transició, és un decorat de cartró-pedra que ens hem empassat, alguns més que altres, durant anys. I que ara, amb la crisi econòmica, va a poc a poc desfent-se sota una pluja de realitat incessant que va mostrant la falsedat del model construït i imposat.

Un sistema electoral injustament homogeneïtzador, una no divisió de poders, un exèrcit que amenaça, una església que es creu en posició de reclamar privilegis…, uns partits polítics i una corona que actuen com si estigueren per damunt de la llei, com si foren els amos de l’Estat, com si foren lladres.

Si entrem a analitzar el cas valencià, el fracàs de la transició democràtica és fins i tot més evident. Un conflicte identitari alimentat artificialment va posar el punt final a les esperances de modernització i democratització de tot un país que hagué d’acontentar-se a ser una comunitat autònoma de segona divisió ofrenadora de glòries, i parir un model de societat amb un feble imaginari col·lectiu modern sustentat en elements d’ací i d’allà, com podia ser Joan Monleón, el diari Las Provincias o la irrupció de cares valencianes conegudes en la televisió autonòmica. Res que no fóra més del mateix o xicotetes i insuficients llums en la foscor. No és d’estranyar que 30 anys després Joan Monleón estiga mort, Las Provincias amb problemes econòmics importantíssims i els grans professionals d’aquella etapa de canal 9 fent televisió a Madrid. Si el model democràtic espanyol fa aigües, el valencià simplement no ha existit mai, més que sobre el paper i en quatre formalismes per mantindre l’aparença.

És per això que l’única opció que ens queda com a societat és emprendre eixe camí que se suposava que ja estava fet. El camí cap a una autèntica transició democràtica que ens servisca per a dotar-nos d’estructures i institucions noves o renovades, d’una cultura i uns valors democràtics nous. En el cas dels valencianistes, lluitarem per una transició valenciana que retorne al nostre poble la dignitat i l’autoconsciència que va perdre en la dècada dels 70. Amb Espanya o sense, els valencians han d’adonar-se que d’ofrenar glòries la societat no viu, que la democràcia de postal passa factura. Potser en el passat hi havia massa por, massa ignorància, massa inexperiència. Potser ara estiguem molt més preparats. Potser d’ací a uns mesos alguns tertulians comencen a apuntar en la direcció correcta. Per a Espanya, és clar. Els valencians haurem de fer-nos-ho nosaltres, com sempre.

La política oximorònica i altres mutacions

pipas

Vivim temps confusos. quan hom mira amunt ja no sap si està mirant dalt o baix, quan mira avant dubta de si, en realitat, no estarà fent-ho cap arrere. Ens diuen: ‘hem de viure pitjor per a poder viure millor’, ‘hem de retallar per poder créixer’, ‘hem de suprimir drets per a guanyar-ne’ i quan goses de dir aquesta boca és meua, ja t’han clavat una nova sentència que tardarà 3 mesos aproximadament en esdevenir dogma de fe.

És la política oximorònica, l’oxímoron amassat amb rent i lliurat a la pleballa en forma de quotidianitat perversa. Així doncs, no és d’estranyar que la gent es rebel·le, que apareguen els iaioflautes, els indignats, els que no volen pagar als peatges… la gent s’ha fartat de que la prenguen per imbècil.

Per això, la meua sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies vaig vore el vídeo de presentació del Partido X, un nou partit polític que és antipartits polítics, és a dir, un nou oxímoron, esta vegada nascut “des de baix”. Deien al vídeo que el seu pla d’acció era entrar al Congrés (bé), amb el màxim d’escons possible (molt bé, lògic), per a, una vegada dins, mamprendre una “operación ciudadana de desalojo del hemiciclo” i “despedir a los políticos”… a tot això li diuen “resetear el espacio político” ves per on, i jo tota la vida pensant que se’n deia feixisme. I llavors ho vaig entendre, vaig dir: ja està, ja ha passat! Ens han tractat tant d’imbècils que algunes persones comencen a creure’s que ho són. Com ells diuen blanc i diuen negre en la mateixa frase ara resulta que hi ha gent que es pensa que amb colps d’Estat feixistes arribarem a una democràcia millor.

Ja fa temps però, que es venen observant estes coses. Com que la classe política està ara en el punt de mira de l’Opinió Pública sembla que qualsevol proposta que vaja enfocada al perjudici de la gent que fa política és adient, necessària i positiva. Així des de les goles d’aquells que reclamen més democràcia ixen propostes com les de limitar l’accés ciutadà a la política. “Que només siguen polítics aquells que tenen estudis”, “que no puguen dedicar-se a la política més de 12 anys”, “Que deixe d’haver gent que visca de la política”… tot açò, és clar, en nom de la democràcia. Certament ho tindria més fàcil esta gent si diguera directament que vol tornar al segle XIX, on només els homes blancs, d’una determinada religió, amb una determinada posició social i d’estudis i un determinat nivell de renda podien participar de la política. Anar cap arrere per anar cap avant, oxímorons. Fal·làcies.

I per a acabar-ho d’arrodonir sempre apareix l’oportunista polític, d’eixos que en sobren tant i tant en este malaurat Estat per a atribuir-se la brillant contradicció i demanar la seua aplicació: Aguirre demanant que no hi puga haver professionals de la política, Botella demanant que no hi hagen joventuts polítiques als partits. O dit d’altra manera, que no hi haja experts en política dedicant-s’hi i que no existisquen espais per a formar-se en política… ‘fomentar la ignorància i la desprofessionalització per a tindre millors polítics!’ I olé! I ara vindran que compraran la moto. I diran: clar, és que volem una democràcia de la gent del carrer no de professionals, però volem que siguen experts i que sàpiguen del que parlen, volem que qualsevol puga dedicar-s’hi però volem barreres per a que certs perfils no puguen dedicar-s’hi…

I així la nau viatja, surant a l’espai, sense gravetat, sense força suprema que pose les coses al seu lloc. No hi ha dalt, no hi ha baix, no hi ha davant, no hi ha darrere. Qualsevol pot dir qualsevol cosa, de blanc a blanc passant per negre. I jo no puc evitar pensar en aquells temps en que la política tenia més sentit, no gaire més, però en tenia. On hi havia en Julio Anguita, mestre d’Història, que va exercir de tal i no es va dedicar des de l’inici a la política, però va ser un gran polític. I en Jordi Pujol que va estudiar medicina i mai no va exercir de metge, perquè es va dedicar tota la seua vida a la política i que també, va ser un gran polític i concloc que el debat de la dedicació exclusiva o no és només una altra cortina de fum, darrere la qual amagar que el seu model i sistema de partits ha fracassat. Això és el que ha fracassat, el seu sistema, no la democràcia. Que no em vinga ningú doncs, amb allò que cal destruir la democràcia per a salvar-la. No col·la. Es tracta només d’un altre pegat que volen posar-li al globus, que es desunfla a passos gegantins per mil i un forats.

Acabaré amb una reflexió, dedicada a tots i totes els que comencen a evidenciar símptomes de mutació cap a la imbecil·litat, per favor, resistiu i no vos deixeu oximoronitzar:

Democràcia ve de demos- ‘poble’. Establir un sistema de mèrits per poder accedir a la política es carregaria la democràcia i instauraria en el seu lloc una meritocràcia. Un partit que propugna la dissolució del parlament per a governar ells en solitari és un partit feixista. Sí, encara que tinga nom de pel·lícula porno.

Terminal 9 (d’octubre)

El 9 d’octubre és un dia suficientment assenyat com per a que siguen les personalitats i les organitzacions del país les que diguen la seua. D’alguna manera hui no em toca a mi com a individu, és un dia de reivindicació col·lectiva, malgrat això, no em puc estar de dir la meua, així doncs, seré breu i concís.

Si el 9 d’octubre fóra un llibre que es poguera dedicar, o un programa de la tele en el que al final el concursant sempre pregunta “puc saludar?” jo enguany tinc molt clar a qui adreçaria eixes paraules, a qui li dedicaria este 9 d’octubre.

Són molts els valencians i valencianes “de la meua quinta”, pam amunt pam avall, que actualment estan residint fora per motius d’estudis o laborals. Recentment, degut a la lamentable situació econòmica que patim, moltes d’eixes persones han hagut d’eixir de sa casa, no per voluntat pròpia sinó perquè s’han vist obligats a buscar-se la vida fora front la manca d’oportunitats. Gent que un bon dia hagué de fer-se la maleta, i amb llàgrimes als ulls, donar-li un bes a la mare en la terminal i agafar el vol (o el tren, o el vaixell).

Les xifres demostren que cada vegada són més els i les joves que es veuen abocats a esta eixida. Alguns han provat sort a Catalunya o Madrid, a les Balears, o qualsevol altre lloc de l’Estat. Altres han estat més agosarats, valents o desesperats i han marxat ben lluny. Probablement a molta d’eixa gent li importava un rave el 9 d’octubre quan estava ací, i ara que estan lluny segueix important-los un rave, n’estic segur però, que altres sí estan recordant-se especialment de la seua terra estos dies.

Siga com siga, per a ells i elles va la meua dedicatòria. No importa si els importa, importa que els tinguem presents, que siguem conscients que estem gastant diners per formar joves ben preparats que després han de fugir d’esta terra que no els dóna les oportunitats que mereixen.

Els hi dedique el meu 9 d’octubre. Els el dedique entre el neguit que em naix de dues esperances confrontades. L’esperança que allà lluny troben allò que buscaven. L’esperança que algun dia puguen i vulguen tornar a casa.

Feliç 9 d’octubre.

Autogestió valenciana

[publicat a FullQuatre]

Fa poc llegia amb certa tristesa i perplexitat l’anunci del tancament del Teatre Talia, l’emblemàtic centre de les arts escèniques de Ciutat Vella. El seu tancament se suma a l’anunci de no obertura del Teatre del Cabanyal.  Des de l’esquerra s’ha dit que tot açò és una maniobra de la conselleria de cultura que pretén justificar així l’excés de personal per a la realització d’un ERO en el futur en aquest sector.

El panorama cultural a València fa bastant llàstima, tot siga dit. Però jo he arribat a la conclusió que (i sóc conscient del que vaig a dir) el tancament de teatres i l’asfixia a la que es té sotmesa a la cultura en el nostre país a la llarga pot ser beneficiosa per al propi món de la cultura. He arribat a aquesta conclusió un dijous qualsevol.

Un dijous qualsevol, a les dotze del migdia, qui vulga pot agafar la bici i passejar-se fins el cor de la ciutat de València, i si ha aconseguit arribar sencer i d’una peça, assistir a una de les tradicions que a mi més m’emocionen del patrimoni cultural valencià. A la plaça de la Mare de Déu, davant de la porta dels apòstols de la catedral, podrà veure un tancat improvisat on 8 venerables senyors d’avançada edat seuen en cadires que semblen trones, mentre un algutzir, cara al públic, demanda als assistents per si entre ells s’hi troba algun regant. Sí, estic parlant del Tribunal de les Aigües. D’origen desconegut, més antic que la pròpia catedral, i per tant, més antic que les pedres esculpides dels apòstols, que si alguna d’elles tinguera cap, podrien veure l’esdeveniment i meravellar-se d’estar assistint a un ritual provinent de la nit dels temps.

Però quan he dit que el ritual és emocionant no estava pensant, precisament, en la seua antiguitat sinó en el seu simbolisme. El Tribunal de les Aigües no només és una tradició ancestral sinó que també és una anomalia jurídica i de gestió ancestral. I m’explique.

En eixa costum que tenim els homo sapiens per classificar i posar-li nom a tot, de vegades hom es troba excepcions a la regla, coses  a les que no sap ben bé quina etiqueta posar-li. Els teòrics del dret, quan van estudiar els béns que hi havia sobre la faç de la terra, els va classificar entre béns públics i béns privats. Els béns públics eren aquells que eren necessàriament d’accés lliure per tothom i que el seu ús per part d’un individu no provocava que altre individu no poguera usar-lo. Els béns privats tenien justament les qualitats contràries. I ací s’haguera acabat la història sinó fóra perquè els teòrics del dret es van trobar amb un tipus de béns que no encaixaven en cap de les dues categories. Uns béns que eren d’accés necessàriament lliure però que el seu ús per part d’un individu sí provocava un menyscapte en l’ús d’un altre individu. Eren, per exemple, els bancs de peixos en la mar o en un llac, les terres de pastura en una muntanya o, com en el cas que ens ocupa, les aigües d’un riu. Aquests béns van rebre el nom de béns comuns.

La gestió dels béns comuns ha estat sotmesa a molts debats al llarg de la història. Concretament a Anglaterra, quan es va produir la revolució tèxtil i qui més ovelles tenia més diners guanyava, observaren que si deixaven les terres de pastura lliures del control de l’Estat els pastors feien un ús abusiu i els camps de pastura acabaven per esgotar-se. Arribaren els jutges anglesos a una conclusió: els béns comuns han de ser gestionats com si foren un bé públic, és a dir, des de l’Estat.

No seria fins 1990, que una americana, l’economista Elinor Ostrom, escriuria al seu llibre Governing the Commons que, en realitat, la gestió dels béns comunals no havia de produir-se necessàriament des del sector públic. Que hi havia maneres de gestió privada dels béns comuns reeixides que, a més a més, havien resultat viables en el temps durant segles i, fins i tot, mil·lennis. Com a exemple, Ostrom citava a un grup de regants, els d’una ciutat de la Mediterrània, endevineu quina?

Doncs sí, resulta que el Tribunal de les Aigües és el vestigi d’una anomalia jurídica amb un mil·lenni d’èxit. Mentre les grans nacions de la història es calfaven el cap amb el problema dels béns comuns, i tractaven de trobar solucions públiques per a la seua gestió i conservació , els regants valencians s’autogestionaven en l’explotació de les aigües del Túria i les seues sèquies,  i fins i tot tenien un tribunal propi, al marge de l’aparell públic, per resoldre els seus conflictes. Ostrom, al seu llibre, es meravella d’haver trobat un cas tan rellevant i insòlit, i diu als seus companys: Mireu València, veieu com sí és possible?

I tant que sí. Segurament a la senyora Ostrom si encara estiguera en vida, li haguera encantat visitar València  per veure el ritual que encara roman de tots aquests segles en que una caterva de llauradors valencians van desafiar, sense saber-ho, les lleis de “l’ordre civilitzat” de les coses.

Si la senyora Ostrom haguera vingut, m’haguera agradat també portar-la a l’Albufera i presentar-li als membres de la Confraria de Pescadors del Palmar, un cas perfectament equiparable al de l’antiga comunitat de regants de les sèquies del Túria, un altre exemple d’autogestió o gestió privada dels béns comuns, en aquest cas, dels recursos pesquers d’un llac.

Els valencians venim d’una llarga tradició d’autogestió, el model de gestió de les aigües de rec de València va inspirar les posteriors comunitats de regants que es van anar configurant al llarg de totes les zones de regadiu del País Valencià.

Potser un altre exemple, tot i que no exactament igual, siga el de les festes. Òbviament les festes no són un bé comú però. En molts llocs, fins i tot dins de la geografia espanyola, les festes són una cosa sorgida i gestionada des de l’Església, des de l’Ajuntament de torn o des de qualsevol altra institució organitzada. Però en el cas valencià, l’autogestió en el món de les festes és palesa i rotunda. Les Falles, com a festa més reeixida, és un clar exemple del que dic. Una festa feta pel i per al poble, sorgida de la col·laboració entre veïns, des de cada carrer i des de cada barri.

Actualment, el que considere el cas més visible d’autogestió reeixida al nostre país és el de la música en valencià. Sent modestos, es pot dir que el teixit musical en valencià gaudeix de molt bona salut, i tot això a pesar del govern i no gràcies a ell. Novament l’autogestió valenciana, arribant allà on no arriba el sector públic.

Sembla que, quan el nostre govern tanca teatres, retalla en cultura, no fa festes, no recolza a la música en valencià… s’activa dins del nostre cervell el regant del Túria que portem dins. Es quan ens adonem que no necessitem d’ells per a resoldre els nostres problemes, és llavors quan la societat civil s’empodera i esdevenen coses meravelloses.

La política del Consell està abocant ara també al món de la cultura a aquesta autogestió. Però vull pensar que, sense saber-ho, potser estan assentant les bases d’una nova anomalia històrica, d’una que torne a tindre èxit, esta vegada en el camp de la cultura.

I potser, de nou arribarà el dia en que un autor estranger o local, pose els ulls en aquest racó de la Mediterrània i escriga que els valencians, des de la base, i a pesar dels obstacles imposats pels seus governants, tenen les millors festes, la millor música i, perquè no, el millor panorama escènic autogestionat del món.

Mentrestant, caldria anar pensant com autogestionar-nos també políticament, per poder desfer-nos per sempre més d’aquesta colla d’incompetents que ens governen, i si trobem la manera, que vagen preparant paper i llapis els autors de tot el món, que hauran d’escriure que els valencians, llavors sí que sí, han fet Història.

Ni Nano ni Hòsties

De segur, avesat lector, recordaràs quan un bon matí arran un tall de vedella infectat de clenbuterol es va organitzar una ben grossa entre tota la premsa espanyola i uns ninots del guinyol francés.  Va ser una guerra despietada, de trinxera, d’eixes de llarga durada on s’utilitzen tots els efectius a l’abast. Les soflames patriòtiques obrien els informatius i omplien les portades dels principals periòdics. No es podia permetre que es fera broma amb els esportistes espanyols, no es podia permetre que se’ls ridiculitzara. Qui feia això (en aquest cas, uns ninots inanimats que necessiten una mà dins del cul per ser alguna cosa més enllà que un tros de goma) estava, en realitat, ridiculitzant a tota la nació espanyola, i ferint-la en el seu orgull.

Com deia, aquella va ser una guerra llarga. Llarga i fastigosa. En la meua opinió, la resposta dels mitjans espanyols va ser absolutament desproporcionada. El temps, crec, m’ha donat la raó, en el sentit que ara la imatge internacional d’Espanya està molt més desprestigiada que en el cas del dopatge de Contador i ha estat tot mèrit intern, sense ajuda de guinyols gals ni res, i no sembla que els mitjans tinguen massa ganes d’engegar una campanya mediàtica semblant a aquella contra els culpables del desprestigi en aquesta ocasió (Bo, almenys no els mitjans espanyols).

Siga com siga, una cosa s’ha de reconèixer. Fer humor atacant un país, un poble, una ètnia, una religió… és si més no agosarat. És ben sabut que ací tothom esta disposat a riure’s del del costat, però quan la víctima és u mateix, la cosa canvia. I quan hi ha sentiments identitaris pel mig, la pell del respectable esdevé encara més fina. Ens passa a tots, o a la majoria, a mi també. Malgrat això, sóc capaç de racionalitzar-ho, com segurament la majoria de vosaltres, posar la llibertat d’expressió per sobre de qualsevol déu o bandera i aprendre a riure’m de mi mateix.

I tot açò ho vinc a dir perquè, el passat dimarts dia 20 de juny, la cervesera AMSTEL va haver de retirar una campanya publicitària específica per al Valencia Street Circuit de Fórmula 1, consistent en un vídeo i una aplicació de mòbil, davant l’allau de crítiques que va suscitar dita campanya a les xarxes socials. Pels qui desconeixeu què va passar, en faré un breu resum.

La campanya d’AMSTEL, consistia en una aplicació de mòbil que permetia traduir frases del castellà al valenciaNANO. En ser traduïdes a aquest “suposat idioma característic de València”, el resultat era una repetició de la paraula “nano” en diferents intencionalitats de veu. En efecte, el suposat idioma només tenia una paraula. Nano. I al vídeo que promocionava l’aplicació apareixia gent pels carrers de València en diferents situacions i tots dient “nano” en diferents contextos. El vídeo mostrava un estereotip de valencià molt concret. El cani, el Rafa Mora, el chulo de barrio, el garrulo de discoteca. Tant fa, crec que tots sabem de quin estil de persona estem parlant. Ràpidament, la gent va reaccionar negativament a la campanya. Es va crear a Twitter els hashtag #NiNanoNiHòsties, a mig dia l’etiqueta era tendència a València i per la vesprada ja era Trending Topic a l’estat espanyol. Les queixes de la gent apuntaven a que s’estava ridiculitzant als valencians i al valencià, que era una campanya ofensiva amb la identitat valenciana, que no reflectia adequadament la manera de ser i parlar dels valencians. A la nit, davant tantes crítiques AMSTEL va emetre un comunicat en valencià demanant disculpes i tot seguit va retirar la campanya.

També hi va haver gent que acusà als que protestaven de manca de sentit de l’humor. I és a aquest punt al que volia jo arribar. Com he dit abans, en qüestions d’humor, per mi prima la llibertat d’expressió per sobre de sentiments patris o religiosos. Però la pregunta és: ens trobàvem davant d’un campanya humorística? Era intenció de la cervesera fer humor ridiculitzant als valencians? A mi sincerament em costa acceptar aquesta tesi. No veig cap motiu pel qual una empresa, l’única raó de ser de la qual és vendre i vendre quant més millor, vullga ridiculitzar als seus clients, això va contra tota lògica de mercat. Per tant no ens enganyem, ací no estem parlant d’un gag del Gran Wyoming o d’un article de Salvador Sostres, no estem parlant d’algú que ha volgut arriscar-se amb l’humor epidèrmic. Estem parlant d’una altra cosa.

Estem parlant d’una empresa que ha volgut fer una campanya específica per als valencians, que ha volgut connectar amb ells, guanyar-se la seua complicitat, remoure’ls el sentiment i que s’hi sentiren identificats i la manera com ha decidit fer-ho és posar a quatre canis a dir “nano, nano, nano”. Aquesta és la part ofensiva de l’assumpte, que no pretenien fer burla, sinó vendre cervesa, i que la manera de connectar amb el públic valencià, la manera com ells pensaven que més valencians comprarien el seu producte és aquesta. Sí, la campanya pretenia ser simpàtica, però no humorística, l’estereotip escollit no s’ha escollit per a fer una burla àcida sinó per a que els valencians ens puguem sentir identificats amb eixe estereotip. I això, des del meu punt de vista, no té cap gràcia. No només hem d’aguantar que altres ens identifiquen des de fora amb eixe estereotip sinó que ara, a més a més, resulta que també nosaltres ens hi hem de sentir identificats.

No advocaré ara ací per fer boicot a la cervesera, com alguns feien via Twitter, de fet els agraïsc que hagen demanat disculpes i que hagen sabut rectificar. Però pense que la reacció de la gent era lògica i normal. Els valencians i les valencianes som les principals víctimes d’una mala imatge associada a un país. Molt abans que la marca España s’enfonsara, abans de Rajoy i el “You say tomato, I say bailout”, molt abans de Contador i els guinyols francesos; el governants valencians, els senyors dels Partido Popular, ja ens havien convertit als valencians en la riallota de tot l’Estat. És per la seua culpa que ara als valencians se’ns associa amb tota una sèrie de vicis i actituds que res tenen a veure amb els valors de la majoria dels meus conciutadans. Percep que els valencians i les valencianes comencem ja a estar cansats d’eixa imatge nefasta que portem associats gràcies als Camps, Fabra, Blasco i companyia. AMSTEL potser ha estat el cap de turc. El primer indici de que els valencians volem canviar d’imatge, en volem una de més adequada a allò que som i volem ser, més còmoda per a nosaltres mateixos, en la que capiguem tots, una imatge nova, respectada, seriosa… Sempre he pensat que el dia que els valencians ens posem seriosos, s’acabaran les bromes.