De peatges i gestos

 

El passat dia 6 de maig vaig agafar el meu cotxe per tornar d’Ondara a València en companyia de tres persones més després d’haver participat a la Trobada Nacionalista de Primavera del BLOC JOVE. Vaig entrar a l’AP7 i quan em disposava a abandonar-la em neguí a abonar el preu del peatge. Ho vaig fer sense llum ni taquígrafs, sense males paraules ni escarafalls. “No vull pagar” simplement. I mentre ho feia estava amb la consciència ben tranquil·la. Per una banda perquè done suport a la campanya del#novullpagar. Per altra perquè sentia que estava reivindicant els meus drets. I ja sé que no existeix el dret a no pagar els peatges de les autopistes, i no entraré ara a especular sobre si s’està o no s’està cometent una acció il·legal quan hom fa coses com aquesta. El que si tinc cla rés que n’estic fart de tanta crisi, tanta prima de risc i tantes retallades. Estan ofegant-nos, com a persones, com a ciutadans, com a societat.

Negar-me a pagar el preu del peatge sols va ser un gest, un gest d’indignació, de rebel·lia. Un gest que, per cert, em reportarà conseqüències negatives que estic disposat a assumir. Crec però, que en els temps que vivim els gestos són importants. Restar muts i amb el cap acatxat ja no té sentit quan dia rere dia es trepitgen els nostres drets, les nostres llibertats, la nostra dignitat.

Resulta curiós que en temps de crisi, quan els atacs a l’Estat del Benestar i les retallades són contínues, afloren velles reivindicacions com l’alliberament de l’AP7 o el corredor mediterrani. No és casualitat. Alguns volen circumscriure la campanya contra els peatges a l’àmbit català ja que la campanya va ser promoguda per una part del sector independentista de Catalunya. Per contra crec que aquesta és una anàlisi massa simplista. L’economia valenciana, enfonsada, necessita de mesures d’estímul econòmic. La batalla per un model de finançament autonòmic just, pel corredor mediterrani o, com és el cas, per l’alliberament de l’AP7 estan sumant adeptes en capes de la societat valenciana que fins ara havien romàs callades i panxacontentes baix l’aixopluc de l’antic règim econòmic del pelotazo i l’especulació. I és que, en els temps que vivim, quan el govern central estreny amb força tota la població espanyola, els valencians i les valencianes hem de veure com, a nosaltres, se’ns exprimeix el doble.

La societat valenciana paga doble, per ser societat i per ser valenciana. Les noves retallades que anem patint i les pujades d’impostos s’han de sumar, en el cas valencià, als històrics greuges que ens defineixen dintre de la idiosincràsia espanyola i que es poden resumir en “pagar més i rebre menys”. Per comunicar-nos amb el nostre principal mercat extern, Europa, i amb el nostre principal mercat intern, Catalunya, els valencians hem de lidiar amb obstacles que minen la nostra competitivitat, tant si parlem de peatges com si ho fem d’infraestructures ferroviàries insuficients i precàries. Mentre, sembla que hem d’acceptaramb normalitat que Madrid, per posar un exemple, tinga infraestructures ferroviàries que la comuniquen adequadament amb els indrets més inversemblants o autovies ràpides i segures, lliures de peatges, que la comuniquen amb eficàcia amb totes les autonomies de l’Estat.

Eixa realitat, eixe greuge comparatiu que des del centre de l’Estat sempre s’afanyen a negar o satanitzar, titllant-lo de localisme exacerbat, aflora ara i ho fa també a casa nostra, on fins ara, el “pagar més i rebre menys” s’assumia amb alegria com a dogma oficial i semblava formar part del genoma aborigen. Mai més.

El govern estatal, primer el socialista i després el popular, des que es va destapar el pastís de la crisi, s’ha dedicat a salvar els mobles dels poderosos, a brindar gestos de complicitat als responsables. De vegades aquests gestos s’han presentat en forma d’indults, d’amnisties fiscals. Fins i tot hem assistit recentment a gestos generosos (100.000 M€ són un gest de molta generositat). I els ciutadans, els que paguem les conseqüències d’aquesta crisi, i en concret els valencians, que la paguem doble, ens preguntem quan el govern estatal actuarà amb responsabilitat respecte de nosaltres.

Podria parlar de les externalitats positives que tindria per a l’economia l’alliberamentde l’AP7 a mitjà i llarg termini o dels costos innecessaris derivats de la duplicitatd’infraestructures o de les repercussions mediambientals d’aquesta mesura. Però no ho faré. Hui no toca. Hui toca demanar-li al govern estatal un gest, un de sol, en favor dels ciutadans, en favor de les persones que vivim, treballem i ens movem al País Valencià. Un gest que acabe amb injustícies històriques i permeta agafar alè amb l’actual crisi. Alliberar l’AP7 seria un gest, com negar-se a pagar el preu del peatge d’una autopista. I és que ara més que mai els gestos són necessaris.

Anuncis

De l’Estat Social a l’Estat Penal, passant per Disneylàndia

Anit em gitava amb el comunicat de Jueces para la Democracia i Unión Progresista de Fiscales. Allà, jutges i fiscals que s’autoconsideren progressistes parlen ben a les clares sobre la deriva inconstitucional i antidemocràtica que està prenent el govern Rajoy amb les seues mesures. Qualsevol persona que conega un poc el “mundillo” de la Justícia i del Dret a l’Estat espanyol, sap que això de progressista s’ha d’agafar amb pinces, al mundillo prima el positivisme jurídic i el conservadorisme els  ve de sèrie, vaja. Amb açò vull dir que són progressistes com poden ser-ho José Bono o Rosa Díez, per posar-hi alguns exemples.

Doncs bé, en síntesi, els jutges i fiscals diuen açò:

1.- Que el recent avantprojecte de llei d’implantació de taxes judicials, minva el dret a la tutela judicial efectiva, assentant les bases d’una justícia reservada per a aquells que puguen pagar-se-la.

 2.- Que els anuncis de reformes del Codi Penal en matèria d’ordre públic, pretenen criminalitzar l’exercici de drets fonamentals instrumentals per a explicitar el desacord polític, com els drets de reunió i manifestació.

3.- Que les taxes de població penitenciària i delinqüència en l’àmbit de la Unió Europea, evidencien la ‘paradoxa espanyola’, on a menor taxa de delinqüència es dóna la major taxa de població reclosa, la qual cosa contradiu les declaracions del Ministre d’Interior que continua insistint en la falsa idea que l’índex de delictes ha augmentat per a justificar un innecessari increment de penes.

4.- La insostenible situació dels Centres d’Internament d’Estrangers, convertits en reductes de control de la població estrangera que manca d’autorització administrativa per residir a Espanya.

5.- Que la ‘contrarreforma laboral’, degrada les bases de la relació laboral.

6.- Que la decisió de no oferir noves places de Jutges i Fiscals, alhora que s’ofereixen noves places de policies, evidencia les prioritats de l’Executiu, anteposant el control policial a la defensa de les garanties de la ciutadania.

En un context generalitzat de retallades de drets socials bàsics per a la convivència ciutadana, afirmem que aquest conjunt de mesures exemplifica el trànsit del ‘Estat’ Social al ‘Estat Penal’.”

Estem transitant cap a un “Estat Penal”, això diuen. I escolta, això que ho diguem tu i jo que som un tall de rojos separatistes doncs bé, però que ho diga una part important del progressisme “ben entés” de la Justícia espanyola deuria ser com a mínim preocupant.

Per això quan aquest matí m’he alçat amb l’article d’opinió de El País de Juan José Millás “Un sindiós” he pensat: lloat siga (sense)Déu! Ja què potser, per fi, començava a estendre’s la consciència sobre la magnitud i el perill d’aquestes reformes antidemocràtiques i inconstitucionals engegades pel govern central. Més enllà, en gent que no som els que posem sempre l’ull en la defensa aferrissada de la democràcia i que portem anys denunciant atacs i que ara seguim fent-ho però que no donem a l’abast. Sinó que també en allò que hom anomena Opinió Pública, i que jo anomene opinió publicada, es començava a coure eixe sentiment tan comú en els nostres dies, eixe que fa que et remogues a la cadira, amb el cul inquiet, i fa que et pugen calors, la indignació, podríem dir.

Però ai il·lús de mi! quan se m’ha acudit fer una ullada a la portada dels principals diaris, en aquell web anomenat el Kiosko.net, (que fa que els intents dels quiosquers de tapar-te les portades dels diaris amb estratègies com posar un llibre damunt, o una pedra o un tros de fusta o de metall amb cinta aïllant apegada, caiguen en el més gran dels ridículs) i he vist que tots els diaris dedicaven la portada a Evo Morales i la nacionalització de REE (excepte la Razón que ho feia al ‘fracàs’ sindical de l’1 de maig) i cap d’ells feia menció de que jutges i fiscals avisen que ens estan llevant la democràcia. De res no ha servit tampoc que entrara després al web de El País on m’han rebut de nou 40 enllaços sobre Bolívia i l’expropiació, acompanyats aquesta vegada per un banner de publicitat sobre el 20 aniversari de Disneyland Paris.

I pense jo que encara haurem de donar gràcies que Sergio Ramos ha deixat de ser notícia. I que en el món de hui en dia, es veu que allò que passa a Bolívia ens queda ben a prop i ens afecta moltíssim i es veu també que en el món de hui en dia la democràcia ens queda a cada cop més lluny, però no passa res i no és notícia. I dic jo que deu ser cosa de la globalització, que no acabe d’assimilar-la. Que la democràcia perilla, que ho diuen els jutges i els fiscals i la gent al carrer, i el sentit comú, però no en diu res l’Opinió Pública(da). Haurem de fer-nos a l’idea que, mentre hi hagen Evos i Sergios Ramos no cal avorrir al respectable en disquisicions de jutges i fiscals, que ja se sap que parlar de lleis es fa sempre molt pesat  i més d’un se’ns indigesta. Total, si ens lleven la democràcia, com va dir aquell: “sempre ens quedarà (Disneyland) París”.

La por: història cíclica d’un vell enemic

 

Amb el despertar d’un nou mil·lenni el sistema polític i econòmic trontollava, les antigues bases sobre les quals s’havia estructurat la civilització, els antics valors, que havien servit per estendre, mal que ve, un sistema estable i acceptable per a la majoria, anaven a poc a poc ensorrant-se a conseqüència de l’abús i la corrupció dels poderosos. Aquells que ostentaven el poder polític veien com la seua hegemonia s’anava diluint i com cada cop els era més costós i complicat aturar les revoltes internes i les amenaces externes. Llavors, enmig la manca d’un paradigma, front la ineficàcia del paradigma anterior, tothom mirava a tort i dret, buscant una solució a la que aferrar-se.

En aquell moment per damunt de l’algaravia generalitzada retronava amb més força la veu dels profetes, i el comú es girava per escoltar-los. Parlaven d’un ésser superior, un Déu al que s’havia de témer, respectar i ofrenar sacrificis. El món havia perdut el nord precisament per la manca de fe, almenys això asseguraven aquests il·luminats. Déu castigava els homes per la seua gosadia, per haver-se atrevit a tractar de viure al marge de la seua providència. Pecadors! Penediu-vos! Estem així pels vostres excessos, sotmeteu-vos a la voluntat de l’ésser superior o prepareu-vos per a la barbàrie.

El missatge era cruel, però alhora clar i contundent, les masses espantades romanien perplexes mentre la por s’apoderava batec a batec de tot el seu sistema nerviós. I passava que els homes començaven a dubtar, es bloquejaven, passava que la por els impedia enraonar, mobilitzar-se, protestar. Alguns però, es resistien a sotmetre’s. Llavors, els polítics, veient propera la seua caiguda es van aliar amb els profetes, potser així, mantenint atemorida a la massa, aconseguirien conservar una pedaç de la vella glòria que ans atresoraven. I declararen la doctrina dels profetes dogma oficial, i fomentaren que la paraula del nou Déu s’escoltara en totes les places de totes les viles, i es van erigir edificis, i es van assentar càtedres i es va crear Església. I a mesura que la situació empitjorava, el dogma es feia més estricte, i es perseguia els infidels i se’ls acusava de pagans o d’heretges. I en nom del nou Déu aquella Església anava acumulant riqueses i poder i els polítics no eren ja sinó titelles a les mans dels homes de l’Església. I així, tot allò que havia tingut de bo el sistema polític i econòmic desaparegué i per a que uns pocs pogueren manar i ser lliures, molts hagueren d’esdevenir esclaus.

Així va ser com la por va vèncer a l’espècie humana, com la va convertir en esclava d’un dogma. I en realitat, tant fa, si aquesta història parla dels inicis del primer mil·lenni (1-999) o del tercer (anys 2000), tant fa si estem parlant del pas de la caiguda de l’Imperi Romà a l’Edat Obscura, o de la crisi capitalista més gran de la Història. Tant fa si el nou Déu es diu Jahvè o Economia, si els profetes es diuen cristians o neoliberals. Si els polítics són emperadors romans o governants democràticament escollits. Tant fa si l’Església és catòlica apostòlica i romana o economicista i capitalista o si els sacrificis impliquen perdre la ciutadania i el dret republicà, o l’Estat del Benestar i les llibertats conquerides. En realitat, allò important d’aquesta història, la seua moralitat, és si l’ésser humà serà capaç algun dia de vèncer la por. Si ens alliberarem definitivament del verí paralitzador d’aquesta por que tantes vegades ens ha amenaçat al llarg de la nostra existència.

Alguns diuen que la Història és cíclica i que estem condemnats a repetir-la, hi ha una dita que diu que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues voltes amb la mateixa pedra. Jo tinc confiança en la nostra espècie, vull pensar que, en 2000 anys, alguna cosa haurem aprés, que no deixarem que els falsos déus i la doctrina de la por tornen a dominar-nos, massa s’ha lluitat, massa s’ha aconseguit per a perdre-ho tot ara, de nou, front el mateix vell enemic.