El País Valencià i el dret d’autodeterminació

20150825_163638-1

Context global i europeu

Vivim temps confusos pel que respecta a l’organització de les nostres societats. Els estats-nació sorgits de les revolucions liberals es mostren cada vegada més com estructures insuficients per respondre a les necessitats d’un món cada vegada més globalitzat. L’Economia ha trencat totes les fronteres, els clàssics mercats nacionals s’han fusionat en macroregions econòmiques que necessiten de la cooperació entre els estats per fer valdre els interessos de les seues empreses i sectors estratègics. Pel que respecta a la Unió Europea i els països de la zona Euro, els estats han perdut, fins i tot, la seua capacitat reguladora a través de la política monetària, a més de cedir competències en matèries diverses, com l’agricultura, la pesca o certs aspectes de la gestió mediambiental.

Les “independències” dels estats europeus s’han tornat “interdependències” dels uns amb els altres i de tots plegats amb la resta del món. I aquesta  interdependència, amb la crisi econòmica, s’ha convertit en alguns casos en dependència total i asfixiant. Ho estem veient en el cas grec. Grècia és l’espill al que ens enfronta la Història a totes aquelles persones que ens preocupem i ocupem per la qüestió nacional. Grècia, una nació amb estat, un estat-nació clàssic, és l’evidència més clara dels nostres dies que alguna cosa ha canviat al món pel que fa als estats-nació i el seu paper.

Els qui reclamem la sobirania pels nostres respectius països assistim a l’intent de despullar a un poble sobirà, com és el grec, de pràcticament totes les eines que l’exercici de la sobirania hauria de comportar. Grècia no és lliure, està atrapada en un atzucac. Grècia no controla les regnes del seu destí, és un país venut a les directrius que marquen organismes externs i no-democràtics. Al mateix atzucac es troben la resta d’estats del sud d’Europa: Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda, on l’abans pomposa “sobirania nacional” s’ha vist reduïda a l’amarga obligació de triar entre una obediència que genera misèria o una desobediència que genera incerteses.

Quan parlem d’autodeterminació, per tant, hem de ser conscients que en l’actual estat de les coses i en la nostra regió geopolítica això vol dir, en realitat, continuar depenent d’altres. L’autodeterminació és mentida. O millor dit, l’actual sistema econòmic i l’actual sistema de relacions entre estats de la Unió Europea i del món, no permeten una sobirania efectiva, doncs aquesta acaba quan el poble en qüestió enceta un rumb que no agrada als poders econòmics globalitzats, eixos que sí gaudeixen en aquest ordre mundial de total independència i llibertat, fins i tot llibertat per privar de llibertat als altres. Podríem dir que assistim a un xoc de sobiranies, on per una banda tindríem les sobiranies nacionals clàssiques i per l’altra la sobirania autoproclamada del poder econòmic que, a través de lobbies, agències de qualificació i organismes no-democràtics com l’FMI es veuen legitimats per reivindicar-se com a font mateixa de la voluntat sobirana, tot des d’una visió supremacista, tecnocràtica i asèptica del seu procedir polític.

Context valencià

Cada vegada que es parla en un àmbit internacional de la qüestió nacional referida al País Valencià , es fa adient una introducció al tema degut a l’especial grau de complexitat de “la qüestió valenciana”. A priori el País Valencià compta amb pràcticament tots els elements mínimament objectius que, tradicionalment, han determinat l’existència d’una minoria nacional o una nacionalitat diferenciada. És a dir, el País Valencià té una història que permet parlar d’ell com un subjecte polític diferenciat en tant que va ser un regne independent confederat durant els primers 500 anys de la seua existència (1238-1707) i ha gaudit d’autonomia política des de 1978 fins l’actualitat. També trobem elements lingüístic-culturals propis: una llengua, el valencià-català, compartida amb altres territoris, una rica tradició festiva pròpia, una idiosincràsia particular, tradició literària etc.

Malgrat això, la identitat valenciana mai ha estat una identitat forta i ha viscut subordinada jeràrquicament a la identitat espanyola que, des del naixement del projecte nacional espanyol, ha estat majoritària dintre les fronteres del País Valencià. Normalment, s’atribueix aquest fenomen a una substitució de les elits valencianes – noblesa i alt clergat primer i burgesia després – per elits d’origen castellà o clarament adscrites a la identitat espanyola. Segons aquesta perspectiva, les elits que haurien d’haver fet d’avantguarda de la recuperació nacional, tal i com va passar, per exemple, a Catalunya. Al País Valencià però les elits haurien contribuït a tot el contrari: la incardinació de la valencianitat dins la identitat jeràrquicament superior castellano-espanyola. Hi ha altres elements però que caldria destacar, per exemple, la preexistència d’una base social plural en el seu origen: al País Valencià han conviscut històricament zones castellanoparlants amb zones valencianoparlants i determinades comarques han rebut influències culturals fortes d’altres territoris limítrofs com Catalunya, Aragó o Múrcia. A més, cal tindre present que el País Valencià ha estat en les últimes dècades territori d’acollida migratòria: no sols del món rural cap a les capitals sinó també grans migracions vingudes des de regions de matriu castellana en els anys 60 i 70 del segle XX i migracions internacionals a principis del segle XXI. Tot plegat conforma una societat plural on la identitat hegemònica espanyola fa el paper d’identitat refugi o identitat paraigua i on la identitat valenciana roman estancada i en un plànol subaltern.

El repte de la sobirania popular

Malgrat la complexitat identitària del poble valencià i el pes escàs que fins ara havia jugat el nacionalisme valencià en la societat i la política valencianes, des de 2011 hem assistit a un creixement electoral espectacular de l’única força política estrictament valenciana i valencianista del panorama polític valencià: Compromís. Compromís és una coalició de 3 partits oberta a la ciutadania on els 4 pilars bàsics del seu corpus ideològic són el valencianisme progressista, l’esquerra plural, l’ecologisme polític i la regeneració democràtica.

Què explica que en un context identitari tan difícil una opció valencianista estiga en posicions de govern tant al país com a la capital? L’explicació es deu probablement a molts factors que seria difícil explicar en tan poc d’espai, però volem destacar el pes que el discurs de la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i la voluntat de canvi de paradigma han tingut en l’èxit de Compromís. La societat valenciana, com l’espanyola, han passat, des de 2011 ençà i a causa de la crisi econòmica, social i política, d’un sistema polític on primava l’eix esquerra-dreta a un escenari de dos eixos on l’esquerra-dreta es combina amb l’eix regeneració democràtica – statu quo. La irrupció del nou eix ha propiciat l’existència d’un nou espai, que alguns anomenen espai de ruptura, que dibuixa una nova majoria social i política en el quadrant esquerra-regeneració. Al País Valencià, Compromís ha estat la força política capaç d’articular de manera més reeixida eixa nova majoria social i política.

D’aquesta manera, el valencianisme polític ha capitalitzat la voluntat de canvi, col·locant-se en una posició òptima per impulsar la transició identitària dels valencians i valencianes des de postures pro-espanyoles cap a posicionaments pro-valencians. El discurs de la regeneració democràtica, en gran mesura basat en el dret a decidir de la ciutadania sobre les qüestions que els afecten, planteja un nou ordre democràtic on una democràcia representativa esgotada done pas a una democràcia líquida que combine la representació parlamentària amb elements de democràcia directa i elements revocatoris o de destitució. Estem parlant doncs d’una eixida cap endavant dels pobles front al xoc de sobiranies que patim – entre unes sobiranies nacionals defallides i una sobirania autoproclamada del poder econòmic a l’ofensiva– basada en l’apoderament popular, en l’aprofundiment democràtic i la descentralització del poder polític que ha de tindre com a objectiu final subvertir l’actual ordre economia>política>ciutadania donant pas a un nou ordre on la ciutadania tinga control real sobre la política i la política siga capaç de limitar i regular l’acció del poder econòmic (ciutadania>política>economia).

El repte per al valencianisme doncs està en lligar les demandes de regeneració democràtica amb les demandes del valencianisme. Vincular la sobirania popular que s’albira en el discurs regenerador amb el Poble Valencià, de tal manera que els valencians i les valencianes tinguen major capacitat de decisió sobre les qüestions que els hi afecten, com a  valencians però també com a ciutadans.

D’aconseguir un canvi de paradigma en el qual el concepte i les aplicacions de la sobirania popular s’aconseguiren dur a terme, s’obriria per als valencians i valencianes la possibilitat d’autodeterminar-se en un primer estadi en qüestions relatives a aspectes concrets de l’organització social, econòmica o política obrint així la porta al dret a l’autodeterminació en un sentit clàssic en un futur i unes condicions que els mateixos valencians i valencianes haurien de determinar a través de l’expressió de la seua voluntat col·lectiva.

En definitiva, en la mesura que el valencianisme polític siga capaç de lligar el projecte de construcció nacional amb la voluntat regeneradora existent, serà possible l’èxit en la presa de consciència nacional per part dels valencians i les valencianes. Serà a través de la potenciació del concepte capacitat de decisió, el seu qui i el seu on que el valencianisme podrà o no, obrir una escletxa que explicite el conflicte identitari valencià permetent així la irrupció d’un tercer eix – centre-perifèria – en la política valenciana. Serà a través de l’exercici de la sobirania popular en clau valenciana que s’avançarà cap a una major consciència i cohesió col·lectiva entre els valencians i valencianes que permeta en un futur la consciència plena del poble com a subjecte polític diferenciat i per tant amb una sobirania i una capacitat d’autodeterminació el més amplies possible en el context d’interdependència global que vivim.

El futur està per fer i el futur és ara.

Visca el País Valencià

Visquen els pobles

Tempestes vénen del sud

 

Les ideologies han mort. Això diuen alguns. No existeix ja ni la dreta ni l’esquerra. Cauen les etiquetes i hi ha qui pensa per això que l’objecte que etiquetaven s’ha diluït com un terròs de sucre enmig de la pluja. Les etiquetes passen de moda, això és cert. Els “guateques” i “el baile” són ja etiquetes demodé, en canvi, fins on jo sé la gent jove continua eixint de nit el cap de setmana i acudeix a ballar i a lligar a un lloc amb els llums a baixa intensitat i la música forta. Cauen les etiquetes però no la realitat que descriuen.

Em fa molta gràcia quan escolte que la dreta i l’esquerra ja no existeixen. Doncs la veritat és que estan més vives que mai, ací a casa nostra, desplegant-se davant dels nostres ulls. Però què és esquerra i dreta? Podríem posar-nos filosòfics i dir que el nucli de l’escletxa esquerra-dreta és la diferent concepció de quin valor ha de pesar més en una societat que es pretén justa, si la igualtat o la llibertat; o podríem posar-nos metafòrics i dir que l’esquerra són els pares protectors i la dreta el pare estricte. Però vés per on la societat, les masses, no estan per a filosofia ni metàfores i han tirat pel recte, emprant els conceptes que millor defineixen el problema: dalt i baix. Ni esquerra ni dreta, ni pare estricte ni mare soltera. “Som els de baix i anem a pels de dalt”. I la burgesia, eixa que sí té i ha tingut sempre consciència de classe, que ha invertit milers i milers de milions de dòlars en convèncer a la pleballa que el conflicte de classes era una mentida i de nou milers i milers de milions de dòlars en fer creure que les ideologies havien mort, ara es troba impotent davant la monstruosa realitat que se’ls revela. Sense classes, sense ideologies sols queda la pura evidència: el poble i els que abusen del poble. Ja no hi ha banderes roges ni mans invisibles que distorsionen o desvien l’atenció del problema. Aquest és presenta clar i cristal·lí, rics i pobres, desigualtat, opulència i misèria, corrupció o dignitat, abús o justícia.

Zoo ha tret el seu primer disc. Es diu Tempestes vénen del sud. I vénen, i tant que vénen. Els pobles del sud d’Europa han despertat, ha sigut gràcies als que abusen, que s’han passat de llestos, que han buidat de contingut les etiquetes, que han deixat a l’home nu i a la dona nua sense referents als que aferrar-se, sense dignitat. I no li direm guateque li direm discoteca, i no li direm esquerra li direm tempesta, li direm poble. Que allò important és saber distingir la Veritat quan la tenim davant, i ja li buscarem nom. L’esquerra ha ressorgit com l’au fènix de les seues cendres, despullada d’etiquetes, despullada del propi concepte ‘esquerra’, vestida pel poble, feta poble. El poble i els que abusen del poble, els de baix i els de dalt, l’esquerra i la dreta, el pare protector i l’estricte… pinteu-lo de verd, que deia aquell, que seguirà sent un mico; que el problema és vell i ve de lluny malgrat que li canviem l’embolcall. Però que s’embolcallen ara ells i miren de protegir-se que l’oratge gira al pas dels maulets i les tempestes vénen del sud.

Podrem?

Ahir de vesprada vaig tindre el gust d’assistir a la presentació de PODEMOS, la plataforma política liderada per Pablo Iglesias, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Vaja de bestreta que qui escriu milita fa anys a les files del valencianisme d’esquerres de manera activa. Compromís, vaja, per no anar amb eufemismes. Hi vaig anar perquè realment m’interessa i m’atrau la proposta de ‘los chicos de la Tuerka’ i perquè el sectarisme me’l vaig deixar al cadàver de la vida anterior.

I allà estava jo, entre Andreu i Paula, esperant ‘al de la coleta’, com si fórem uns grupis. El discurs perfecte, la posada en escena un poc caòtica, l’expectació màxima. Tres sales van omplir. El Nega va estar graciós -s’agraeix. Pablo Iglesias va fer gala de la seua oratòria, com a excel·lent comunicador que és. Té art per a transmetre, per verbalitzar la teranyina de pensaments que a tanta i tanta gent, d’ací i d’allà, de vegades ens costa ordenar fins i tot en la intimitat.

L’objectiu: Europa. El camí: la mobilització popular al voltant d’un programa sorgit des d’una base assembleària de nova creació, constituïda pels cremats de la política –de l’esquerra- de sempre i per tot aquell que s’hi vulga sumar. El mecanisme: les primàries obertes a la ciutadania.

M’agrada, m’agrada molt. És bo i és positiu que més gent se n’adone de la importància, no espera, de la urgència d’empoderament popular que necessitem. El discurs no em va resultar aliè, en absolut. Jo he sentit eixa mateixa il·lusió, eixa sensació d’estar fent realitat la utopia… a Compromís, sí. I pensarà el lector que ja estic agranant cap a casa però no no, espera que seguisc. Allò que no ens solen contar sobre la utopia és que aquesta té dos parts: teòrica i pràctica. Jo la teoria me la sé: poder de les bases, de baix cap a dalt, assemblearisme, altaveu de les reivindicacions socials i civils, participació ciutadana, primàries obertes… El problema és que de la segona part també en sé un poc. I què voleu que us diga, posar la utopia a rodar és complicat, després dels discursos, de les sales plenes i dels aplaudiments toca posar-se a organitzar i gestionar el monstre. La política és un espai d’interessos, alguns més lloables, altres menys, alguns generals, altres particulars. Posar-se d’acord en un manifest de 10 punts és fàcil, aconseguir la infraestructura necessària, la mobilització i coordinació per fer realitat un de sol d’eixos punts és un esforç titànic. I a més, a la utopia li va canviant la cara a mesura que va essent amanida pels humans i les seues misèries. Malgrat tot la perfecció no existeix, i te n’adones que la utopia no deixa de ser el far que et guia i assumeixes la imperfecció de la concreció pràctica i et vas deixant potser als més utòpics pel camí, aquells que ompliran tres sales en la presentació de la següent plataforma ciutadana que ha vingut per a canviar-ho tot, perquè ho podem tot.

En la ronda de preguntes, el debat va girar sobre Izquierda Unida. Acceptarà IU un procés de primàries obertes? Acceptarà IU que els seus candidats s’hagen d’enfrontar a Pablo Iglesias en un procés de selecció obert a la ciutadania? PODEMOS es va mostrar una mica com això, una estratègia en clau interna del partit de referència de l’esquerra espanyola. Un intent fet des de l’entorn de forçar la democratització, obrir i ventilar a casa de Cayo Lara. Un interés molt lloable i molt legítim amb el que sincerament tinc poc o gens a veure. Com tampoc tenien a veure molts dels assistents, alguns dels quals també van preguntar per Compromís. Després vam parlar amb el mateix Iglesias: ¿todo esto es solo para presionar a IU o buscaréis a otras fuerzas que acepten el método de primarias? Ens va dir que volen parlar amb totes les formacions, que estan oberts, que començaran a contactar a partir del dia 9. Tant fa si PODEMOS és una estratègia per forçar l’obertura en IU com si és un projecte amb vocació de personalitat pròpia i amb interés real per buscar aliances amb els que sí estem –intentant- fer les coses bé. Ambdues opcions em semblen respectables i positives si serveixen d’alguna cosa. Però sincerament, jo em vaig tornar a casa reconfortat. Puc dir que a Compromís anem construint alguna cosa, hem estat capaços d’introduir mecanismes de democràcia líquida i democràcia participativa, internament potser estem entre unes formes de fer que no acaben d’arribar i altres que no acaben d’anar-se’n, la qual cosa provoca no poques tensions, però estem en plena fase pràctica i els resultats van eixint, entre ells, també les primàries obertes a la ciutadania, per a tota la llista.

Li desitge un bon futur a PODEMOS, siga quina siga la seua veritable raó de ser. Si esdevé el factor correctiu de la vella closca d’IU, si esdevé un moviment propi, si ve a buscar-nos als que estem treballant ja en eixa línia o si no. Al remat, tots volem transformar la societat des d’un nou paradigma, contra un sistema que ens oprimeix i que ens ha convertit en borregos. A aquestes alçades de la pel·lícula poc importa res que no siga això. Allò que importa és el què la societat necessita d’aquells que estem intentant-ho: la regeneració del sistema, també del sistema polític i, no ens enganyem, no es pot arribar a un resultat diferent si seguim amb les formes de sempre. La pregunta no és com li anirà a PODEMOS o a Compromís a les europees. Si som capaços de sumar més vots que el del costat. La pregunta veritablement important és si PODEMOS podrà passar de la teoria a la pràctica. Si Compromís podrà gestionar la utopia sense convertir-la en una altra cosa. Si podrem demostrar, en definitiva, que una altra política és possible. Podrem?

A favor de la violència

Le_Serment_du_Jeu_de_paume

La diferència entre la civilització i la barbàrie és la gestió de la violència. Els bàrbars usen els punys i la guerra, els civilitzats la llei i l’Estat. Vivim a un pas de la barbàrie. Quan és la pròpia civilització la que ens empeny cap al precipici, l’home tanca els punys i es rebel·la contra ella. Destruim-la! – Clamen els pàries de la Polis. Destruim-los! – Diuen els més assenyats mentre apunten amb el dit cap als culpables.

Mirem el dit d’estos últims, observem a qui assenyalen i reconeixerem el problema. Abocats al precipici és fàcil esdevenir bàrbars, allò difícil és tindre sang freda. La violència és el catalitzador del canvi. Amb violència ens han dut a la vora de l’abisme i SOLS amb violència recuperarem la posició. Però tornem als del dit. ‘Destruim-los’ diuen. Sí, però com? Cremem contenidors i posem bombes i sols aconseguirem que eixa violència se’ns gire en contra. D’on ixen els diners que pagaran els nous contenidors? De les butxaques de tothom. Quanta gent innocent pot morir amb les bombes? Sols amb una seria una injustícia.

Observem-los. Com exerceixen ells la violència? Com els civilitzats, amb la llei i l’Estat. Què necessitem llavors per no caure en la barbàrie: unes lleis i un Estat favorables. Sols cal que ens posem d’acord, que assolim la major quota de poder possible. És possible, de fet, és l’única manera civilitzada de fer-ho. Guanyem-los a les urnes. A tots ells. Als polítics i els banquers, al sistema i als mercats. Recuperem l’Estat i les lleis i llavors, sols llavors, deixem caure sobre ells el pes de tota la nostra violència.

Una violència civilitzada, emparada per la llei, exercida des de l’Estat. És possible. És civilitzat. És democràtic. És el que ells ens fan, però a l’inrevés. Violència és penar per llei l’evasió de capitals i el frau fiscal. Violència és perseguir als infractors. Violència és nacionalitzar l’electricitat i la banca. És una llei anticorrupció. És iniciar un procés judicial contra els culpables del lladronici. Violència és prohibir la porta giratòria entre la política i les grans empreses. Violència és negar-se a pagar el deute il·legítim. Violència és blindar la sanitat i la seguretat, l’educació i els serveis públics, per a que no puguen seguir fent negoci. Violència és controlar el banc central i votar al cap d’Estat. Reformar la llei de partits. Reformar la constitució i el sistema electoral. Violència és col·locar-los a la vora de l’abisme. Eixa violència, la civilitzada, és la més efectiva. Jo estic a favor de la violència

Divina Sàtira

virgen

Ja s’han acabat les falles 2013. Quan era menut, mentre vèiem cremar el monument del barri, mon pare sempre em deia: “ara els artistes fallers ja estan fent les falles de l’any que ve”. Era mentida, ho sé. Però era una manera molt visual d’explicar que les falles són un cicle, funcionen amb el seu propi calendari, que comença i acaba amb la cremà del dia 19. Es crema allò vell, allò caduc i s’enceta la primavera, el renàixer de la natura i de l’esperit.

Ben mirat, no deixa d’haver quelcom místic en tot això. Quelcom diví. Fins i tot si buidàrem la festa del contingut purament catòlic -ofrenes i santjoseps– s’hauria de concloure que les falles són ritus, tradicions i devoció -ni que siga pel foc i la festa- que es perd a la nit dels temps.

Algú podria pensar que la sàtira pròpia del monument faller trenca amb esta vessant divina de la festa. Tot al contrari. La sàtira no és més que la demostració que allò passat val tan poc que primer te’n rius per a després cremar-ho. Totes les desgràcies i tots els desgraciats són ridiculitzats, posats a l’altar per a que tothom siga testimoni de les seues vergonyes. Quatre dies de purgatori. Després el foc de l’infern on es redimeixen tots els pecats. I el dia 20 tot i tothom està net i és pur i té una segona oportunitat. La sàtira, la sàtira divina, acompleix la seua funció dins de la roda eterna de la sagrada festa valenciana.

O almenys, això diu la teoria. Ahir la València fallera va ser testimoni d’un fet insòlit. Un home, del Pakistan, va estar a un pas de botar-se foc davant una falla, incapaç de suportar l’ofensa que era per ell veure els seus déus -hindús- representats i satiritzats en el monument, esperant l’imminent bes de les flames. El cas del suïcida és sols l’anècdota macabra, doncs, en realitat, el problema va més enllà de la reacció fanàtica d’un individu. Fa dos dies, dues associacions hindús van expressar la seua contrarietat a la JCF i a la falla Ceramista Ros pel fet que els seus déus foren el tema principal del monument. Al final es va arribar a l’acord que les figures divines serien retirades i lliurades del foc.

Divines creences contra divina sàtira. Quina pell més fina que tenen estos hindús. “Hi ha que aprendre a riure’s d’u mateix” això diem, això creiem que fem quan omplim les falles de mamelles, culs, pius, tisores, rajoys, rites i fabres. Ningú no està fóra de perill de la divina sàtira i de la purificadora flama. Els hindús no ho entenen. Ells venen de lluny, la seua cultura és molt diferent. No han après el sentit de la festa. Han obert un debat innecessari.

Això és el que pensava fa una estona, però després, en este dia 20, el dia 1 del calendari faller 2014, trobe una notícia que fa referència a l’any 2004, 10 anys després, una noticia que ara cobra major importància, com si les noticies també foren divines i tingueren cicles: ‘El indulto de Barberá: ¿cómo vamos a quemar a la Virgen?’ resulta que a l’any 2004 es va retirar un Jesucrist d’una falla, enguany l’alcaldessa de València ha decidit indultar una marededéu.

Què hipòcrites som, no? Culpabilitzem  als hindús per no voler que cremen un elefant amb sis braços, però permetem que s’indulte a una dona vestida de Darth Vader. Hipocresia.

Sincerament, crec que hauré de concloure que la divinitat és una mala companya per als mortals. Deixem que els deus s’encarreguen de les seues coses i encarreguem-nos els humans de les nostres. Que si ve la fe té moltes coses positives, en excés, com tot, és un perill que ens pot fet caure en la imbecil·litat més absurda. M’agrada l’aire místic de les falles, m’agrada la seua aura divina, però si el preu que hem de pagar és el de la censura, el dels temes tabú i el dels intocables, preferisc unes falles mundanes, paganes i irreverentment satíriques. Malgrat que això ofenga als intransigents, malgrat que fa vint anys, al peu de la foguera, mon pare m’haguera dit que l’artista faller estava de borratxera o fotent un clau amb la seua senyora esposa.

Religió i falles, el debat està servit. Per cert, estes coses en Hollywood ni se les plantegen.

La política oximorònica i altres mutacions

pipas

Vivim temps confusos. quan hom mira amunt ja no sap si està mirant dalt o baix, quan mira avant dubta de si, en realitat, no estarà fent-ho cap arrere. Ens diuen: ‘hem de viure pitjor per a poder viure millor’, ‘hem de retallar per poder créixer’, ‘hem de suprimir drets per a guanyar-ne’ i quan goses de dir aquesta boca és meua, ja t’han clavat una nova sentència que tardarà 3 mesos aproximadament en esdevenir dogma de fe.

És la política oximorònica, l’oxímoron amassat amb rent i lliurat a la pleballa en forma de quotidianitat perversa. Així doncs, no és d’estranyar que la gent es rebel·le, que apareguen els iaioflautes, els indignats, els que no volen pagar als peatges… la gent s’ha fartat de que la prenguen per imbècil.

Per això, la meua sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies vaig vore el vídeo de presentació del Partido X, un nou partit polític que és antipartits polítics, és a dir, un nou oxímoron, esta vegada nascut “des de baix”. Deien al vídeo que el seu pla d’acció era entrar al Congrés (bé), amb el màxim d’escons possible (molt bé, lògic), per a, una vegada dins, mamprendre una “operación ciudadana de desalojo del hemiciclo” i “despedir a los políticos”… a tot això li diuen “resetear el espacio político” ves per on, i jo tota la vida pensant que se’n deia feixisme. I llavors ho vaig entendre, vaig dir: ja està, ja ha passat! Ens han tractat tant d’imbècils que algunes persones comencen a creure’s que ho són. Com ells diuen blanc i diuen negre en la mateixa frase ara resulta que hi ha gent que es pensa que amb colps d’Estat feixistes arribarem a una democràcia millor.

Ja fa temps però, que es venen observant estes coses. Com que la classe política està ara en el punt de mira de l’Opinió Pública sembla que qualsevol proposta que vaja enfocada al perjudici de la gent que fa política és adient, necessària i positiva. Així des de les goles d’aquells que reclamen més democràcia ixen propostes com les de limitar l’accés ciutadà a la política. “Que només siguen polítics aquells que tenen estudis”, “que no puguen dedicar-se a la política més de 12 anys”, “Que deixe d’haver gent que visca de la política”… tot açò, és clar, en nom de la democràcia. Certament ho tindria més fàcil esta gent si diguera directament que vol tornar al segle XIX, on només els homes blancs, d’una determinada religió, amb una determinada posició social i d’estudis i un determinat nivell de renda podien participar de la política. Anar cap arrere per anar cap avant, oxímorons. Fal·làcies.

I per a acabar-ho d’arrodonir sempre apareix l’oportunista polític, d’eixos que en sobren tant i tant en este malaurat Estat per a atribuir-se la brillant contradicció i demanar la seua aplicació: Aguirre demanant que no hi puga haver professionals de la política, Botella demanant que no hi hagen joventuts polítiques als partits. O dit d’altra manera, que no hi haja experts en política dedicant-s’hi i que no existisquen espais per a formar-se en política… ‘fomentar la ignorància i la desprofessionalització per a tindre millors polítics!’ I olé! I ara vindran que compraran la moto. I diran: clar, és que volem una democràcia de la gent del carrer no de professionals, però volem que siguen experts i que sàpiguen del que parlen, volem que qualsevol puga dedicar-s’hi però volem barreres per a que certs perfils no puguen dedicar-s’hi…

I així la nau viatja, surant a l’espai, sense gravetat, sense força suprema que pose les coses al seu lloc. No hi ha dalt, no hi ha baix, no hi ha davant, no hi ha darrere. Qualsevol pot dir qualsevol cosa, de blanc a blanc passant per negre. I jo no puc evitar pensar en aquells temps en que la política tenia més sentit, no gaire més, però en tenia. On hi havia en Julio Anguita, mestre d’Història, que va exercir de tal i no es va dedicar des de l’inici a la política, però va ser un gran polític. I en Jordi Pujol que va estudiar medicina i mai no va exercir de metge, perquè es va dedicar tota la seua vida a la política i que també, va ser un gran polític i concloc que el debat de la dedicació exclusiva o no és només una altra cortina de fum, darrere la qual amagar que el seu model i sistema de partits ha fracassat. Això és el que ha fracassat, el seu sistema, no la democràcia. Que no em vinga ningú doncs, amb allò que cal destruir la democràcia per a salvar-la. No col·la. Es tracta només d’un altre pegat que volen posar-li al globus, que es desunfla a passos gegantins per mil i un forats.

Acabaré amb una reflexió, dedicada a tots i totes els que comencen a evidenciar símptomes de mutació cap a la imbecil·litat, per favor, resistiu i no vos deixeu oximoronitzar:

Democràcia ve de demos- ‘poble’. Establir un sistema de mèrits per poder accedir a la política es carregaria la democràcia i instauraria en el seu lloc una meritocràcia. Un partit que propugna la dissolució del parlament per a governar ells en solitari és un partit feixista. Sí, encara que tinga nom de pel·lícula porno.

El murcià era Jo

Fa uns dies vaig escriure al meu mur de Facebook el següent post:

He trobat un comentari d’un murcià en una notícia d’un mitjà digital que m’ha impactat per com de clar diu les coses i perquè de sobte te n’adones que estàs molt menys sol del que creus, que hi ha molta més gent, de totes bandes, que també se n’adona. “Dicen que las relaciones entre Cataluña y España son complicadas, que existe un hartazgo mutuo. Dicen que la culpa es de las dos partes. Yo he vivido en Barcelona, allí he podido ver tiendas con souvenirs de toros y sevillanas, cenar en tavernas vascas de pintxos, escuchar desde mi ventana a descendientes de andaluces celebrando la feria de abril, visitar la casa de Valencia y escuchar actuaciones de grupos de mi tierra. Aún estoy esperando ver una demostración de algo catalán así fuera de las fronteras de Cataluña. Cuantas tiendas de productos catalanes hay en Badajoz? En qué idiomas está la guía del alcázar de Toledo? Miren aquí el único problema que hay es que son ustedes una panda de racistas, sí de racistas, el anticatalanismo es racismo puro y duro. Odio al diferente. Y cada vez que pongo la televisión puedo encontrar más de tres canales que hacen gala de ese odio con total normalidad e impunidad a todas horas. España y su nacionalismo exterminador me dan asco. No me siento ni me sentiré nunca español, porque todos los valores del españolismo me resultan ajenos y despreciables, chocan con mis valores de respeto, integración, diálogo y democracia.”

Bé, he de confessar-vos que tal comentari en un mitjà digital i tal murcià no existeixen. Primerament demanaré disculpes per l’engany, bo tampoc és un engany molt gran, no és com dir que no tocaràs el IVA o les pensions. Res que no es puga arreglar amb un “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.

Vaig escriure eixe post perquè volia fer una prova, volia observar les reaccions dels meus amics de Facebook, en la seua gran majoria gent amb, com a mínim, certa sensibilitat valencianista. El resultat va sobrepassar enormement les meues expectatives. Amb 2 comparticions directes i unes quantes més indirectes, 8 comentaris i 53 “m’agrada”, puc dir amb total seguretat que aquest ha estat el post més popular que he escrit al meu mur de Facebook almenys del que portem d’any 2012.

Amb aquest xicotet engany he pogut comprovar el que ja sospitava. En primer lloc, he pogut comprovar que una opinió com eixa, vinguda d’una persona de l’Espanya monolingüe, sorprèn per inaudita. En segon lloc, ha quedat palès que és una opinió que comparteixen bona part dels valencianistes i fins i tot una opinió que, posada en boca d’un murcià, agraeixen enormement. I finalment, he comprovat que reduir les tensions entre el centre i la perifèria de l’Estat espanyol a una qüestió merament econòmica és faltar a la veritat.

És palès i notori que la qüestió econòmica, la pela, que diuen els catalans, protagonitza les tensions entre Catalunya i Espanya, sobretot ara amb el pacte fiscal mort però encara calent i de cos present. El greuge en el finançament, diguem-li espoli fiscal, solidaritat malentesa, sistema imperfecte de redistribució territorial o com es vulga dir, està en el nucli del problema i té molt de pes. Però hi ha una cosa que pesa, més i tot, que això. Això és l’anticatalanisme.

Per a un valencià conscient com jo, l’anticatalanisme és més que una realitat, de fet, és la realitat imperant en el que a relacions amb Catalunya i “lo” català es tracta. Més enllà dels números econòmics i fiscals, més enllà dels estatuts d’autonomia i les reivindicacions polítiques, està el substrat social.

L’espanyolisme, profundament arrelat a Espanya, profundament arrelat al País Valencià, fa de l’anticatalanisme peça clau del seu argumentari. Un anticatalanisme que portat a l’extrem i més quan en són molts els que el porten a l’extrem esdevé xenofòbia. Sense matisos. Sense mitges tintes. Xenofòbia.

Estem tan acostumats a l’anticatalanisme que no percebem moltes vegades la perillositat i la gravetat d’aquest discurs. Però sols hem de substituir la paraula “català”, per la paraula “jueu”, “negre” o “maricó” en els discursos que podem escoltar en les ràdios i televisions tots els dies i llavors haurem d’entendre clarament la profunditat i vertadera naturalesa del problema.

No és que des de la concepció espanyolista d’Espanya hi haja desconeixement o indiferència cap a la realitat plurinacional, plurilingüística i plurisentimental de l’Estat, és que directament hi ha una animadversió activa. No és que hi haja una realitat (1 de cada 5 espanyols parla català/valencià) que no es vulga potenciar, és que directament s’amaga, es persegueix i es vol acabar amb ella.

Això que estic dient no és una realitat, és LA realitat, i en aquest tauler d’escacs hi ha que jugar la partida. El murcià que ens entén, no existeix. Jo no dic que no hi puga haver algun ciutadà a la Regió de Múrcia que pense això, de segur que sí, però lamentablement eixa no és la postura hegemònica de l’Espanya monolingüe, ni tan sols és una postura minoritària rellevant en l’Espanya monolingüe sobre allò que està passant amb Catalunya, i allò què és o deuria ser Espanya.

És molt difícil resoldre una problema entre dos si una de les parts no entén que el fet que l’altra part perceva que hi ha problemes significa que veritablement hi ha problemes. De fet, és impossible que dues parts puguen entendre’s si una d’elles es nega a acceptar a l’altre com interlocutor vàlid, arribant a negar-li fins i tot la capacitat d’existir de manera diferenciada. Espanya no dialoga, imposa. Bé a colps de baioneta o bé a colps de sacrosanta Constitució. En alguns casos, aquestes dues opcions es conjuminen i trobem Pares de la Constitució que en ple segle XXI i davant d’un auditori amb públic català s’atreveixen a dir que a Barcelona cal bombardejar-la de tant en tant. Allò trist no és que Peces Barba diguera açò, allò trist és que, davant aquestes declaracions, només ens vam escandalitzar els de sempre.

A diferència del que passa en altres Estats plurinacionals, en el nostre, als que no tenen problemes per ser i sentir-se ja els hi va bé amb el que hi ha. Als que no tenen problemes per parlar la llengua que parlen. Als que no tenen problemes en rebre el finançament que reben. Als que oprimeixen ja els hi va bé negar l’opressió.

Ja poden vindre milió i mig de catalans, o dos milions, o vint-i-cinc demanant un encaix que la Constitució no es tocarà. (A no ser que ho demane Àngela Merkel, dit siga de passada)

Es veu que la Constitució ha cristalitzat en companyia de la indivisible unitat d’Espanya, es veu que els pactes de la Transició, (pactes fets entre demòcrates i feixistes, cal recordar) han derivat en llei immutable i universal per sobre de la voluntat ciutadana.

Ara, a més, diuen que si es vol referèndum, a banda de despenalitzar-lo (doncs es va penalitzar per a poder enviar a Ibarretxe a la presó si se li antullava preguntar als bascos què volien ser), cal que es vote a tota Espanya, siga sobre la independència de Catalunya, la del Quebec, o sobre si es volen bous o varietés a les festes de Pozuelos. I si tota Catalunya votara que sí però tota la resta d’Espanya ho fera en favor del no, doncs Catalunya hauria de quedar-s’hi i no marxar. A aquests extrems d’insuportable imbecilitat arriben els arguments d’una concepció nacional tirànica i imperialista.

L’intent federalitzant que va emprendre Pasqual Maragall i el PSC amb l’Estatut de Catalunya ha fracassat estrepitosament. La voluntat d’un poble en referèndum i de dos parlaments (el català i l’espanyol) res no van poder davant la paret de l’espanyolisme imperant. I ara, amb el pacte fiscal, més dosi de la mateixa medecina.

Curiosament els arguments que van impulsar als partits catalans a intentar federalitzar Espanya són els mateixos que els porten ara a reclamar la independència. Després de l’enèsim intent de Catalunya per canviar Espanya, s’han donat per vençuts. Així doncs, la voluntat d’independència de Catalunya va carregada d’arguments i una llista interminable de greuges, la unitat d’Espanya només va carregada d’imposicions.

I així no es pot. No hi ha manera. Espanya no canviarà. No vol. No existeix l’interlocutor vàlid. Qualsevol intent de normalitzar la pluralitat de l’Estat és paralitzat des del centre. Un centre que va unflant-se com una paparra i que estén els seus tentacles radials com un polp, ara en forma de AVEs, amb l’esperança d’un dia poder abraçar la Nación complerta i perfectament assimilada i acabar-la d’exprimir totalment com una taronja. Espanya és com és i no vol ser d’altra manera. Assumeix sense protesta les tesis de l’espanyolisme, que són ara igual de ràncies i igual d’esbiaixades que ho eren fa 200 anys. Espanya per no voler no vol ni deixar marxar als que menysprea, esdevenint una presó de pobles que recorda als imperis absoluts d’una altra època. Catalunya no té opcions, i els que volem un Estat en el que sentir-nos còmodes i no compartim l’única concepció permesa d’Espanya, tampoc. Doncs a l’altra banda no hi veuen la necessitat de canviar res i com no la veuen ells, serà que no existeix. Com el murcià del meu post que tampoc no existeix, com la possibilitat d’una altra Espanya que, si Catalunya marxa, sí serà del tot una quimera impossible d’assolir.