A favor de la violència

Le_Serment_du_Jeu_de_paume

La diferència entre la civilització i la barbàrie és la gestió de la violència. Els bàrbars usen els punys i la guerra, els civilitzats la llei i l’Estat. Vivim a un pas de la barbàrie. Quan és la pròpia civilització la que ens empeny cap al precipici, l’home tanca els punys i es rebel·la contra ella. Destruim-la! – Clamen els pàries de la Polis. Destruim-los! – Diuen els més assenyats mentre apunten amb el dit cap als culpables.

Mirem el dit d’estos últims, observem a qui assenyalen i reconeixerem el problema. Abocats al precipici és fàcil esdevenir bàrbars, allò difícil és tindre sang freda. La violència és el catalitzador del canvi. Amb violència ens han dut a la vora de l’abisme i SOLS amb violència recuperarem la posició. Però tornem als del dit. ‘Destruim-los’ diuen. Sí, però com? Cremem contenidors i posem bombes i sols aconseguirem que eixa violència se’ns gire en contra. D’on ixen els diners que pagaran els nous contenidors? De les butxaques de tothom. Quanta gent innocent pot morir amb les bombes? Sols amb una seria una injustícia.

Observem-los. Com exerceixen ells la violència? Com els civilitzats, amb la llei i l’Estat. Què necessitem llavors per no caure en la barbàrie: unes lleis i un Estat favorables. Sols cal que ens posem d’acord, que assolim la major quota de poder possible. És possible, de fet, és l’única manera civilitzada de fer-ho. Guanyem-los a les urnes. A tots ells. Als polítics i els banquers, al sistema i als mercats. Recuperem l’Estat i les lleis i llavors, sols llavors, deixem caure sobre ells el pes de tota la nostra violència.

Una violència civilitzada, emparada per la llei, exercida des de l’Estat. És possible. És civilitzat. És democràtic. És el que ells ens fan, però a l’inrevés. Violència és penar per llei l’evasió de capitals i el frau fiscal. Violència és perseguir als infractors. Violència és nacionalitzar l’electricitat i la banca. És una llei anticorrupció. És iniciar un procés judicial contra els culpables del lladronici. Violència és prohibir la porta giratòria entre la política i les grans empreses. Violència és negar-se a pagar el deute il·legítim. Violència és blindar la sanitat i la seguretat, l’educació i els serveis públics, per a que no puguen seguir fent negoci. Violència és controlar el banc central i votar al cap d’Estat. Reformar la llei de partits. Reformar la constitució i el sistema electoral. Violència és col·locar-los a la vora de l’abisme. Eixa violència, la civilitzada, és la més efectiva. Jo estic a favor de la violència

Teories de la conspiració

teories

Tinc una amiga que li diuen Isabel. M’agrada parlar amb Isabel, amb ella tinc converses que no tinc amb cap altra persona. Ens ix la vena conspiranòica i parlem d’ovnis, de governs mundials a l’ombra, d’autoatemptats a l’11-S… Teories de la conspiració. Totes elles tenen coses en comú: elements que no acaben d’encaixar, fets que són presents i que a priori són inexplicables, conjetures plausibles.

Ara ens han dit que ens tanquen RTVV i jo, veient els informatius de canal 9 dels darrers dies, on els treballadors han pres el control i s’han dedicat a traure eixa part de la societat valenciana que ha romàs silenciada durant vint anys, esperava que d’un moment a un altre entrara Tejero en el plató, pistola en mà i diguera això de ‘quieto todo el mundo’.

I és que al 23 de febrer de 1981, en l’intent de colp d’Estat, València va ser l’única plaça on els tancs van eixir al carrer. És un fet. Com també són fets moltes altres coses. Per exemple, que el poble valencià és l’únic de l’Estat espanyol que hagué de vore com a Madrid es decidia quina havia de ser la seua bandera i el nom de la seua autonomia. També és un fet que el País Valencià és l’única comunitat autònoma que té les seues dos principals ciutats pràcticament incomunicades entre elles, amb unes vies de connexió que deixen molt que desitjar. Un fet és també que els valencians patim una discriminació de finançament des de temps immemorials que, amb el pes de l’estat del Benestar traslladat a la competència autonòmica, provoca que no hi hagen recursos suficients per oferir una sanitat, una educació i una assistència social suficient per cobrir les necessitats existents. És un fet que la Constitució espanyola prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. I és un fet que aquest redactat es va fer pensant en nosaltres. És un fet que fins i tot en llocs com la Rioja hom pot trobar allò que alguns anomenen “sano regionalismo”, fills de burgesos escrivint versos al raïm i a “los fértiles campos de la región”. Ací, tanmateix, el regionalisme ha estat de tot excepte sà. Reaccionari, extremadament escorat a la dreta, impulsat per l’espanyolisme i els mitjans públics i privats de l’estat, amb ànim destructor. Això també és un fet. És un fet que la Llei d’ús i ensenyament del valencià és paper mullat, encara hui, vora trenta anys després de la seua aprovació. És un fet que amb la remodelació del sistema financer espanyol, els valencians hem perdut de la nit al matí totes les entitats financeres de matriu valenciana. Ara, sembla ser, que també serà un fet que el País Valencià serà la primera comunitat autònoma amb llengua pròpia en perdre la seua ràdio-televisió pública.

Digueu-me conspiranòic però veig en tot açò indicis suficients, massa casualitats i elements inexplicables. I clar, inquiet com sóc, no puc evitar les conjetures. Pense en aquesta reforma de la Llei de Bases de Règim Local que el govern de Rajoy es porta entre mans i que pretén buidar de poder els ajuntaments per enfortir – encara més- les diputacions provincials. Veig el desacomplexat discurs recentralitzador dels federalistes (sic) d’UPyD i pense: xè tu, què no serà que ens volen llevar l’autogovern? Si s’ho estigueren plantejant, no tindria sentit començar pels valencians? Què no hem estat sempre el camp de proves de l’espanyolisme? Què no som el bastió que no poden permetre’s de perdre? I em pregunte: no serà l’anunci del tancament de RTVV una prova? Un “a ver qué pasa”? No ho sé, pot ser experimenten amb nosaltres la reacció popular front a una supressió de l’Estat autonòmic o potser simplement sóc jo, que sóc un nacionalista descregut i malpensat que veu fantasmes on no hi ha. Jo per si de cas ho dic, li preguntaré a Isabel, a vore ella que pensa.

La Marea Comercial

[Article publicat a Compromís per València]

 

El passat 3 d’abril l’Ajuntament de València confirmava la posada en marxa del projecte Océanic, un centre comercial – un de més- que com tants altres projectes pegarà un mos a l’horta valenciana per a substituir-la per formigó, arbrets de plàstic en cossiolets i llums de neó. El Saler, Aqua, Arena, …i ara Océanic. València ja té tots els elements per a muntar un mar mediterrani al saló de casa i és que sembla que eixa és la política del Partit Popular pel que respecta a l’activitat comercial de la ciutat: ofegar-nos baix una allau de grans superfícies comercials amb noms ‘playeros’.

Tot açò fins i tot podria tindre certa gràcia sinó fóra perquè, mentre el regidor d’urbanisme, Alfonso Novo, fa surf per les rodalies del terme, buscant terrenys que urbanitzar; als barris i carrers de la ciutat, eixos que ja estan urbanitzats i per tant tenen –sembla ser- una importància relativa, els valencians i valencianes vivim capbussats en una realitat de persianes que baixen per no pujar més, botigues de tota la vida que resten tancades i una autèntica economia de subsistència en els comerços que encara aguanten la marea.

Deixen-se  vostés de tanta tonteria senyors del PP. Senyora Barberá, València no necessita més grans superfícies comercials, com tampoc no necessita la liberalització d’horaris que vostés ens han ofrenat, signant així la sentència de mort de molts xicotets comerços que, amb la crisi, resisteixen a dures penes i darrere dels quals –els ho recorde- hi ha famílies que mantindre. És este el model comercial que volen vostés per a la ciutat? Segur?

Segons la consultora Aguirre Newman (2010) el País Valencià es troba en situació de saturació de superfície de centres comercials, és a dir, que hi ha més superfície bruta llogable (SBA) que capacitat de consum i població. I això que parlem del 2010, imagine’s com estarà ara la cosa, any 2013, amb una economia i unes xifres de consum molt més deteriorades. Però la situació pel que fa a València ciutat és encara més greu. L’àrea de València té una densitat de centres comercials de 440,1 m² de SBA per cada 1000 habitants, només superada en tota Espanya pels 446,6 m²/1000 hab de Madrid, l’àrea més saturada de l’Estat.

Densitat comercialFont: Los centros comerciales en la Comunitat Valenciana 2010. Consejo de Cámaras de Comercio, Industria y Navegación de la Comunidad Valenciana. Oficina Pateco – Comercio y Territorio.


I jo em pregunte, senyora Barberá, és necessari un nou macroprojecte comercial per a València? De veres cal? És que al final ens quedem amb la sensació que vostés enlloc de solucionar la crisi estan empitjorant-la. Que efectivament, estan convertint esta ciutat en una piscina d’ones on només vostés i els seus amics tenen flotador i maniguets i la resta a xipollejar siga dit com bonament puguem, això o ofegar-nos.

València ha estat històricament una ciutat amb moltes fortaleses, una d’elles era el comerç. Els botiguers de la ciutat, com també ha passat sempre en altres ciutats, com Barcelona, han estat un motor de dinamització i emprenedoria i un col·lectiu amb molta influència dins de la idiosincràsia local. Per això, resulta encara més dramàtic fer una comparativa entre l’aposta que es fa des de Catalunya per les superfícies comercials i la que fem ací. Els catalans ho tenen clar, aposten pel seu comerç, el de barri, pels seus productes, per la seua gent. Allà, enfront de la marea de la crisi posen als seus comerciants a la barca, doncs saben de la seua importància per a l’economia i el benestar de la ciutadania. Què fan vostés ací senyora Barberá? Tiren mà del ‘pelotazo’ urbanístic i ofeguen el nostre comerç local. És una manca de visió, de sensibilitat i de confiança en el nostre teixit empresarial que fa feredat. És inundar-nos amb innecessàries onades de formigó, arbrets de plàstic i llums de neó. Senyora Barberá, davant d’aigües tan tèrboles sols li puc desitjar una cosa: bon vent i barca nova.

Divina Sàtira

virgen

Ja s’han acabat les falles 2013. Quan era menut, mentre vèiem cremar el monument del barri, mon pare sempre em deia: “ara els artistes fallers ja estan fent les falles de l’any que ve”. Era mentida, ho sé. Però era una manera molt visual d’explicar que les falles són un cicle, funcionen amb el seu propi calendari, que comença i acaba amb la cremà del dia 19. Es crema allò vell, allò caduc i s’enceta la primavera, el renàixer de la natura i de l’esperit.

Ben mirat, no deixa d’haver quelcom místic en tot això. Quelcom diví. Fins i tot si buidàrem la festa del contingut purament catòlic -ofrenes i santjoseps– s’hauria de concloure que les falles són ritus, tradicions i devoció -ni que siga pel foc i la festa- que es perd a la nit dels temps.

Algú podria pensar que la sàtira pròpia del monument faller trenca amb esta vessant divina de la festa. Tot al contrari. La sàtira no és més que la demostració que allò passat val tan poc que primer te’n rius per a després cremar-ho. Totes les desgràcies i tots els desgraciats són ridiculitzats, posats a l’altar per a que tothom siga testimoni de les seues vergonyes. Quatre dies de purgatori. Després el foc de l’infern on es redimeixen tots els pecats. I el dia 20 tot i tothom està net i és pur i té una segona oportunitat. La sàtira, la sàtira divina, acompleix la seua funció dins de la roda eterna de la sagrada festa valenciana.

O almenys, això diu la teoria. Ahir la València fallera va ser testimoni d’un fet insòlit. Un home, del Pakistan, va estar a un pas de botar-se foc davant una falla, incapaç de suportar l’ofensa que era per ell veure els seus déus -hindús- representats i satiritzats en el monument, esperant l’imminent bes de les flames. El cas del suïcida és sols l’anècdota macabra, doncs, en realitat, el problema va més enllà de la reacció fanàtica d’un individu. Fa dos dies, dues associacions hindús van expressar la seua contrarietat a la JCF i a la falla Ceramista Ros pel fet que els seus déus foren el tema principal del monument. Al final es va arribar a l’acord que les figures divines serien retirades i lliurades del foc.

Divines creences contra divina sàtira. Quina pell més fina que tenen estos hindús. “Hi ha que aprendre a riure’s d’u mateix” això diem, això creiem que fem quan omplim les falles de mamelles, culs, pius, tisores, rajoys, rites i fabres. Ningú no està fóra de perill de la divina sàtira i de la purificadora flama. Els hindús no ho entenen. Ells venen de lluny, la seua cultura és molt diferent. No han après el sentit de la festa. Han obert un debat innecessari.

Això és el que pensava fa una estona, però després, en este dia 20, el dia 1 del calendari faller 2014, trobe una notícia que fa referència a l’any 2004, 10 anys després, una noticia que ara cobra major importància, com si les noticies també foren divines i tingueren cicles: ‘El indulto de Barberá: ¿cómo vamos a quemar a la Virgen?’ resulta que a l’any 2004 es va retirar un Jesucrist d’una falla, enguany l’alcaldessa de València ha decidit indultar una marededéu.

Què hipòcrites som, no? Culpabilitzem  als hindús per no voler que cremen un elefant amb sis braços, però permetem que s’indulte a una dona vestida de Darth Vader. Hipocresia.

Sincerament, crec que hauré de concloure que la divinitat és una mala companya per als mortals. Deixem que els deus s’encarreguen de les seues coses i encarreguem-nos els humans de les nostres. Que si ve la fe té moltes coses positives, en excés, com tot, és un perill que ens pot fet caure en la imbecil·litat més absurda. M’agrada l’aire místic de les falles, m’agrada la seua aura divina, però si el preu que hem de pagar és el de la censura, el dels temes tabú i el dels intocables, preferisc unes falles mundanes, paganes i irreverentment satíriques. Malgrat que això ofenga als intransigents, malgrat que fa vint anys, al peu de la foguera, mon pare m’haguera dit que l’artista faller estava de borratxera o fotent un clau amb la seua senyora esposa.

Religió i falles, el debat està servit. Per cert, estes coses en Hollywood ni se les plantegen.

I després de Rita què? La València que ve

 

UN RELAT QUE S’ACABA

“La dama de rojo de la España azul”, eixe va ser el títol pseudonobiliari i pseudoliberal que Salvador Barber li va donar a l’alcaldessa de València quan va publicar la seua biografia. Corria l’any 2009, la bombolla immobiliària començava a ensorrar-se, esquitxant a tort i dret, i Rita, feia els divuit anys al front del consistori capicasalí. Divuit anys de trajectòria meteòrica i impecable cap a l’objectiu més simple i alhora ambiciós que mai s’havia marcat la capital del Túria: Estar en el mapa. Un objectiu, una capitana al timó, un vaixell que, sense saber-ho, començava a fer aigües (i mai millor dit). 2009 serà l’any que Rita Barberá hauria de recordar per sempre. És l’any en que hauria d’haver dit prou i haver anunciat la seua retirada de la política. Així, amb dignitat, en el seu millor moment, per la porta gran, amb el “que bonica està València” als llavis dels valencians.

I ho dic, perquè des d’aquell any, Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, va deixant ja de ser Rita i torna a ser, com fa vint-i-cinc anys, la senyora Barberá. Els valencians, han viscut tot aquest temps un somni, un somni protagonitzat per la seua alcaldessa i per la transformació estètica d’una ciutat. La ciutadania a poc a poc ha estat testimoni passiu, legislatura rere legislatura, de com li anava canviant la cara a la ciutat. Com s’anava embellint. I és que si d’alguna cosa té mèrit l’alcaldessa és precisament d’això (és que se li poden atribuir molts més mèrits?).

Però i ara què? Des del 2009 aproximadament fins ara, el relat que Rita havia escrit amb lletres d’or per a la ciutat s’ha esmicolat donant pas al que hi havia darrere de la façana de la bonica València, ben poc. Ara que l’excessiva i contaminant llum dels fanals de les nits de València il·luminen una ciutat bruta. Ara que hi ha més gent buidant els contenidors del fem que omplint-los. Ara que València ni és rica, ni lliga els gossos amb llonganisses. Ara que València està al bell mig de tots els mapes de la corrupció i la indecència possibles. Ara que pot ser resten només hores per a que la totpoderosa Rita siga imputada pel cas Nóos*. Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, ara rebatejada com la senyora Barberá, no és sinó l’ombra d’una broma pesada, un engany bastit contra una societat que es va llençar de cap als braços del seu botxí a canvi de promeses fetes de fum de boato i soroll de platerets.

La caiguda de la senyora Barberá i del PP en les properes eleccions municipals de 2015, ha passat en qüestió de tres anys d’utopia d’esquerrans a rumor col·lectiu mal contingut àvid d’enquestes que ho confirmen. La gent ja no es pregunta si Rita guanyarà o perdrà, sinó sobre què passarà després i com serà la vida política valentina després de l’extinció de l’animal (o animalot) polític més gran que ha sobrevolat València des dels temps de Blasco Ibáñez.

 

LA VALÈNCIA QUE VE

Alguns esperen eixe moment amb ànsies, altres amb temor. Jo, no cal dir-ho, sóc del primer grup. Als meus 26 anys no tinc més que Rita a la memòria, des que sóc mínimament conscient tot ha estat hegemonia popular a la meua ciutat. Jo he estat patidor de la València pre Rita, espectador de l’embelliment urbà de Rita, gaudidor de la València bonica de Rita i ara sóc demanador de la caiguda de la senyora Barberá. Aquesta dona ens va fer un regal enverinat, una ciutat insosteniblement ostentosa. Una ciutat gran maquillada de gran ciutat, que amb un poc de pluja es bufa i s’escrostona com la coberta del Palau de les Arts. Una ciutat feta per a la pompa que afalaga a l’estranger i que descuida als que l’habiten. Ara s’ha vist. Del 2009 ençà.

Veient el present de València no hi ha manera humana d’augurar-li (augurar-nos) un futur fàcil. No obstant això, sóc optimista. Ho sóc perquè he vist la València que ve. He vist la València que cabets i manetes de valencianets i valencianetes estan començant a construir mentre la senyora Barberá es defensa d’Emarses i Urdangarins. La València que no desatendrà els serveis públics per pagar capricis de nou ric desficiós. La València on moure’s d’ací a allà serà ràpid i barat. La València que no voldrà privatitzar-ho tot i que distingirà només entre dos tipus de gestió: la bona i la roïna. La València sostenible, la que serà capital europea de la bicicleta, la dels horts urbans i la del pla de protecció de l’Horta. He vist la València que creixerà cap a dins i de manera racional. La València universitària que cuidarà als seus joves i serà referent en investigació. La València dels barris, barris vius i festes populars. La València que retornarà les falles als valencians i la llengua als xiquets. La del xicotet comerç. La València reivindicativa que li dirà a Madrid que pague allò que deu, que volem corredor i volem túnel passant. Ja no serà la València bonica, serà la València amb caràcter. Ja no serà la València dels ‘Salvem’ sinó la dels ‘Hem salvat’.

En 2009, Rita donà pas a la senyora Barberá. En 2015 la senyora Barberá donarà pas a la València que ve.

 

*Nota: aquest article va ser escrit fa uns dies abans de conéixer la decisió del jutge de no imputar a Rita i a Camps pel cas Nóos

 

Origen i solució del problema: la transició democràtica

no tenim por

 

[Article publicat a: Fundació Nexe]

 

A mesura que va confirmant-se que vivim en un estat en què la corrupció, la impunitat i la vulneració de l’Estat de dret són sistèmics, que la democràcia és un eufemisme i l’honorabilitat política un bé escàs, són molts els que es fan dues preguntes. La primera és com hem arribat fins ací; la segona, com sortim d’aquest atzucac.

Per a respondre a la primera pregunta, els tertulians de totes les cadenes de televisió, investits ara d’un sobtat poder de representació de la voluntat popular que ells mateixos s’han autoatorgat enfront de la manca de credibilitat dels polítics, juguen a ser experts en història contemporània i sociologia i tracten d’esbrinar si l’origen del pecat va ser l’administració Aznar, la bombolla immobiliària o la llei de finançament de partits. Alguns també s’atreveixen a proposar solucions: que si un gran pacte anticorrupció, que si una llei de transparència… Els més ardits s’atreveixen fins i tot a proposar un govern de concentració.

Però succeeix que el que ara sembla tan evident per a tothom, fa anys que alguns jaho observem. Potser siga perquè tenim pensament crític, potser perquè ens dediquem a la política, o potser perquè viure en posicions polítiques marginals, com ho era fins fa ben poc el valencianisme polític, et fa patir en pròpia carn la feblesa de l’estat de dret i la democràcia espanyola. No ho sé. El cas és que en som uns quants els que fa temps que sabem (dic sabem, i no creiem) que en aquesta Espanya alguna cosa no funciona i fa molt mala olor.

Els que sabem açò sabem també quin és l’origen del problema. A Espanya no ha existit una veritable transició democràtica. Els poders fàctics del règim autoritari van negociar amb els demòcrates la seua continuïtat, van pactar unes noves regles i escenaris mantenint en bona mesura els actors i el seu poder real. Tenim la corona, l’exèrcit, l’església, els jutges, l’administració i, com no podia ser d’altra manera, també els polítics. Ens governen els hereus del franquisme o, en el millor dels casos, els hereus d’uns pactes fets amb franquistes. Fa uns anys una afirmació com aquesta seria motiu d’escàndol per a la majoria; hui la majoria diria que com a mínim és una interpretació plausible. I és que, si som sincers i honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre tarannà democràtic (si el tenim), haurem de concloure que en una democràcia real el senyor Fraga s’haguera exiliat a Amèrica del Sud o haguera complit condemna a la presó, i parle de Fraga a tall d’exemple.

Els consensos de la transició, la cultura de la Transició, és un decorat de cartró-pedra que ens hem empassat, alguns més que altres, durant anys. I que ara, amb la crisi econòmica, va a poc a poc desfent-se sota una pluja de realitat incessant que va mostrant la falsedat del model construït i imposat.

Un sistema electoral injustament homogeneïtzador, una no divisió de poders, un exèrcit que amenaça, una església que es creu en posició de reclamar privilegis…, uns partits polítics i una corona que actuen com si estigueren per damunt de la llei, com si foren els amos de l’Estat, com si foren lladres.

Si entrem a analitzar el cas valencià, el fracàs de la transició democràtica és fins i tot més evident. Un conflicte identitari alimentat artificialment va posar el punt final a les esperances de modernització i democratització de tot un país que hagué d’acontentar-se a ser una comunitat autònoma de segona divisió ofrenadora de glòries, i parir un model de societat amb un feble imaginari col·lectiu modern sustentat en elements d’ací i d’allà, com podia ser Joan Monleón, el diari Las Provincias o la irrupció de cares valencianes conegudes en la televisió autonòmica. Res que no fóra més del mateix o xicotetes i insuficients llums en la foscor. No és d’estranyar que 30 anys després Joan Monleón estiga mort, Las Provincias amb problemes econòmics importantíssims i els grans professionals d’aquella etapa de canal 9 fent televisió a Madrid. Si el model democràtic espanyol fa aigües, el valencià simplement no ha existit mai, més que sobre el paper i en quatre formalismes per mantindre l’aparença.

És per això que l’única opció que ens queda com a societat és emprendre eixe camí que se suposava que ja estava fet. El camí cap a una autèntica transició democràtica que ens servisca per a dotar-nos d’estructures i institucions noves o renovades, d’una cultura i uns valors democràtics nous. En el cas dels valencianistes, lluitarem per una transició valenciana que retorne al nostre poble la dignitat i l’autoconsciència que va perdre en la dècada dels 70. Amb Espanya o sense, els valencians han d’adonar-se que d’ofrenar glòries la societat no viu, que la democràcia de postal passa factura. Potser en el passat hi havia massa por, massa ignorància, massa inexperiència. Potser ara estiguem molt més preparats. Potser d’ací a uns mesos alguns tertulians comencen a apuntar en la direcció correcta. Per a Espanya, és clar. Els valencians haurem de fer-nos-ho nosaltres, com sempre.