Divina Sàtira

virgen

Ja s’han acabat les falles 2013. Quan era menut, mentre vèiem cremar el monument del barri, mon pare sempre em deia: “ara els artistes fallers ja estan fent les falles de l’any que ve”. Era mentida, ho sé. Però era una manera molt visual d’explicar que les falles són un cicle, funcionen amb el seu propi calendari, que comença i acaba amb la cremà del dia 19. Es crema allò vell, allò caduc i s’enceta la primavera, el renàixer de la natura i de l’esperit.

Ben mirat, no deixa d’haver quelcom místic en tot això. Quelcom diví. Fins i tot si buidàrem la festa del contingut purament catòlic -ofrenes i santjoseps– s’hauria de concloure que les falles són ritus, tradicions i devoció -ni que siga pel foc i la festa- que es perd a la nit dels temps.

Algú podria pensar que la sàtira pròpia del monument faller trenca amb esta vessant divina de la festa. Tot al contrari. La sàtira no és més que la demostració que allò passat val tan poc que primer te’n rius per a després cremar-ho. Totes les desgràcies i tots els desgraciats són ridiculitzats, posats a l’altar per a que tothom siga testimoni de les seues vergonyes. Quatre dies de purgatori. Després el foc de l’infern on es redimeixen tots els pecats. I el dia 20 tot i tothom està net i és pur i té una segona oportunitat. La sàtira, la sàtira divina, acompleix la seua funció dins de la roda eterna de la sagrada festa valenciana.

O almenys, això diu la teoria. Ahir la València fallera va ser testimoni d’un fet insòlit. Un home, del Pakistan, va estar a un pas de botar-se foc davant una falla, incapaç de suportar l’ofensa que era per ell veure els seus déus -hindús- representats i satiritzats en el monument, esperant l’imminent bes de les flames. El cas del suïcida és sols l’anècdota macabra, doncs, en realitat, el problema va més enllà de la reacció fanàtica d’un individu. Fa dos dies, dues associacions hindús van expressar la seua contrarietat a la JCF i a la falla Ceramista Ros pel fet que els seus déus foren el tema principal del monument. Al final es va arribar a l’acord que les figures divines serien retirades i lliurades del foc.

Divines creences contra divina sàtira. Quina pell més fina que tenen estos hindús. “Hi ha que aprendre a riure’s d’u mateix” això diem, això creiem que fem quan omplim les falles de mamelles, culs, pius, tisores, rajoys, rites i fabres. Ningú no està fóra de perill de la divina sàtira i de la purificadora flama. Els hindús no ho entenen. Ells venen de lluny, la seua cultura és molt diferent. No han après el sentit de la festa. Han obert un debat innecessari.

Això és el que pensava fa una estona, però després, en este dia 20, el dia 1 del calendari faller 2014, trobe una notícia que fa referència a l’any 2004, 10 anys després, una noticia que ara cobra major importància, com si les noticies també foren divines i tingueren cicles: ‘El indulto de Barberá: ¿cómo vamos a quemar a la Virgen?’ resulta que a l’any 2004 es va retirar un Jesucrist d’una falla, enguany l’alcaldessa de València ha decidit indultar una marededéu.

Què hipòcrites som, no? Culpabilitzem  als hindús per no voler que cremen un elefant amb sis braços, però permetem que s’indulte a una dona vestida de Darth Vader. Hipocresia.

Sincerament, crec que hauré de concloure que la divinitat és una mala companya per als mortals. Deixem que els deus s’encarreguen de les seues coses i encarreguem-nos els humans de les nostres. Que si ve la fe té moltes coses positives, en excés, com tot, és un perill que ens pot fet caure en la imbecil·litat més absurda. M’agrada l’aire místic de les falles, m’agrada la seua aura divina, però si el preu que hem de pagar és el de la censura, el dels temes tabú i el dels intocables, preferisc unes falles mundanes, paganes i irreverentment satíriques. Malgrat que això ofenga als intransigents, malgrat que fa vint anys, al peu de la foguera, mon pare m’haguera dit que l’artista faller estava de borratxera o fotent un clau amb la seua senyora esposa.

Religió i falles, el debat està servit. Per cert, estes coses en Hollywood ni se les plantegen.

I després de Rita què? La València que ve

 

UN RELAT QUE S’ACABA

“La dama de rojo de la España azul”, eixe va ser el títol pseudonobiliari i pseudoliberal que Salvador Barber li va donar a l’alcaldessa de València quan va publicar la seua biografia. Corria l’any 2009, la bombolla immobiliària començava a ensorrar-se, esquitxant a tort i dret, i Rita, feia els divuit anys al front del consistori capicasalí. Divuit anys de trajectòria meteòrica i impecable cap a l’objectiu més simple i alhora ambiciós que mai s’havia marcat la capital del Túria: Estar en el mapa. Un objectiu, una capitana al timó, un vaixell que, sense saber-ho, començava a fer aigües (i mai millor dit). 2009 serà l’any que Rita Barberá hauria de recordar per sempre. És l’any en que hauria d’haver dit prou i haver anunciat la seua retirada de la política. Així, amb dignitat, en el seu millor moment, per la porta gran, amb el “que bonica està València” als llavis dels valencians.

I ho dic, perquè des d’aquell any, Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, va deixant ja de ser Rita i torna a ser, com fa vint-i-cinc anys, la senyora Barberá. Els valencians, han viscut tot aquest temps un somni, un somni protagonitzat per la seua alcaldessa i per la transformació estètica d’una ciutat. La ciutadania a poc a poc ha estat testimoni passiu, legislatura rere legislatura, de com li anava canviant la cara a la ciutat. Com s’anava embellint. I és que si d’alguna cosa té mèrit l’alcaldessa és precisament d’això (és que se li poden atribuir molts més mèrits?).

Però i ara què? Des del 2009 aproximadament fins ara, el relat que Rita havia escrit amb lletres d’or per a la ciutat s’ha esmicolat donant pas al que hi havia darrere de la façana de la bonica València, ben poc. Ara que l’excessiva i contaminant llum dels fanals de les nits de València il·luminen una ciutat bruta. Ara que hi ha més gent buidant els contenidors del fem que omplint-los. Ara que València ni és rica, ni lliga els gossos amb llonganisses. Ara que València està al bell mig de tots els mapes de la corrupció i la indecència possibles. Ara que pot ser resten només hores per a que la totpoderosa Rita siga imputada pel cas Nóos*. Rita, ella, la que no necessitava del cognom per saber de qui s’estava parlant, ara rebatejada com la senyora Barberá, no és sinó l’ombra d’una broma pesada, un engany bastit contra una societat que es va llençar de cap als braços del seu botxí a canvi de promeses fetes de fum de boato i soroll de platerets.

La caiguda de la senyora Barberá i del PP en les properes eleccions municipals de 2015, ha passat en qüestió de tres anys d’utopia d’esquerrans a rumor col·lectiu mal contingut àvid d’enquestes que ho confirmen. La gent ja no es pregunta si Rita guanyarà o perdrà, sinó sobre què passarà després i com serà la vida política valentina després de l’extinció de l’animal (o animalot) polític més gran que ha sobrevolat València des dels temps de Blasco Ibáñez.

 

LA VALÈNCIA QUE VE

Alguns esperen eixe moment amb ànsies, altres amb temor. Jo, no cal dir-ho, sóc del primer grup. Als meus 26 anys no tinc més que Rita a la memòria, des que sóc mínimament conscient tot ha estat hegemonia popular a la meua ciutat. Jo he estat patidor de la València pre Rita, espectador de l’embelliment urbà de Rita, gaudidor de la València bonica de Rita i ara sóc demanador de la caiguda de la senyora Barberá. Aquesta dona ens va fer un regal enverinat, una ciutat insosteniblement ostentosa. Una ciutat gran maquillada de gran ciutat, que amb un poc de pluja es bufa i s’escrostona com la coberta del Palau de les Arts. Una ciutat feta per a la pompa que afalaga a l’estranger i que descuida als que l’habiten. Ara s’ha vist. Del 2009 ençà.

Veient el present de València no hi ha manera humana d’augurar-li (augurar-nos) un futur fàcil. No obstant això, sóc optimista. Ho sóc perquè he vist la València que ve. He vist la València que cabets i manetes de valencianets i valencianetes estan començant a construir mentre la senyora Barberá es defensa d’Emarses i Urdangarins. La València que no desatendrà els serveis públics per pagar capricis de nou ric desficiós. La València on moure’s d’ací a allà serà ràpid i barat. La València que no voldrà privatitzar-ho tot i que distingirà només entre dos tipus de gestió: la bona i la roïna. La València sostenible, la que serà capital europea de la bicicleta, la dels horts urbans i la del pla de protecció de l’Horta. He vist la València que creixerà cap a dins i de manera racional. La València universitària que cuidarà als seus joves i serà referent en investigació. La València dels barris, barris vius i festes populars. La València que retornarà les falles als valencians i la llengua als xiquets. La del xicotet comerç. La València reivindicativa que li dirà a Madrid que pague allò que deu, que volem corredor i volem túnel passant. Ja no serà la València bonica, serà la València amb caràcter. Ja no serà la València dels ‘Salvem’ sinó la dels ‘Hem salvat’.

En 2009, Rita donà pas a la senyora Barberá. En 2015 la senyora Barberá donarà pas a la València que ve.

 

*Nota: aquest article va ser escrit fa uns dies abans de conéixer la decisió del jutge de no imputar a Rita i a Camps pel cas Nóos

 

Origen i solució del problema: la transició democràtica

no tenim por

 

[Article publicat a: Fundació Nexe]

 

A mesura que va confirmant-se que vivim en un estat en què la corrupció, la impunitat i la vulneració de l’Estat de dret són sistèmics, que la democràcia és un eufemisme i l’honorabilitat política un bé escàs, són molts els que es fan dues preguntes. La primera és com hem arribat fins ací; la segona, com sortim d’aquest atzucac.

Per a respondre a la primera pregunta, els tertulians de totes les cadenes de televisió, investits ara d’un sobtat poder de representació de la voluntat popular que ells mateixos s’han autoatorgat enfront de la manca de credibilitat dels polítics, juguen a ser experts en història contemporània i sociologia i tracten d’esbrinar si l’origen del pecat va ser l’administració Aznar, la bombolla immobiliària o la llei de finançament de partits. Alguns també s’atreveixen a proposar solucions: que si un gran pacte anticorrupció, que si una llei de transparència… Els més ardits s’atreveixen fins i tot a proposar un govern de concentració.

Però succeeix que el que ara sembla tan evident per a tothom, fa anys que alguns jaho observem. Potser siga perquè tenim pensament crític, potser perquè ens dediquem a la política, o potser perquè viure en posicions polítiques marginals, com ho era fins fa ben poc el valencianisme polític, et fa patir en pròpia carn la feblesa de l’estat de dret i la democràcia espanyola. No ho sé. El cas és que en som uns quants els que fa temps que sabem (dic sabem, i no creiem) que en aquesta Espanya alguna cosa no funciona i fa molt mala olor.

Els que sabem açò sabem també quin és l’origen del problema. A Espanya no ha existit una veritable transició democràtica. Els poders fàctics del règim autoritari van negociar amb els demòcrates la seua continuïtat, van pactar unes noves regles i escenaris mantenint en bona mesura els actors i el seu poder real. Tenim la corona, l’exèrcit, l’església, els jutges, l’administració i, com no podia ser d’altra manera, també els polítics. Ens governen els hereus del franquisme o, en el millor dels casos, els hereus d’uns pactes fets amb franquistes. Fa uns anys una afirmació com aquesta seria motiu d’escàndol per a la majoria; hui la majoria diria que com a mínim és una interpretació plausible. I és que, si som sincers i honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre tarannà democràtic (si el tenim), haurem de concloure que en una democràcia real el senyor Fraga s’haguera exiliat a Amèrica del Sud o haguera complit condemna a la presó, i parle de Fraga a tall d’exemple.

Els consensos de la transició, la cultura de la Transició, és un decorat de cartró-pedra que ens hem empassat, alguns més que altres, durant anys. I que ara, amb la crisi econòmica, va a poc a poc desfent-se sota una pluja de realitat incessant que va mostrant la falsedat del model construït i imposat.

Un sistema electoral injustament homogeneïtzador, una no divisió de poders, un exèrcit que amenaça, una església que es creu en posició de reclamar privilegis…, uns partits polítics i una corona que actuen com si estigueren per damunt de la llei, com si foren els amos de l’Estat, com si foren lladres.

Si entrem a analitzar el cas valencià, el fracàs de la transició democràtica és fins i tot més evident. Un conflicte identitari alimentat artificialment va posar el punt final a les esperances de modernització i democratització de tot un país que hagué d’acontentar-se a ser una comunitat autònoma de segona divisió ofrenadora de glòries, i parir un model de societat amb un feble imaginari col·lectiu modern sustentat en elements d’ací i d’allà, com podia ser Joan Monleón, el diari Las Provincias o la irrupció de cares valencianes conegudes en la televisió autonòmica. Res que no fóra més del mateix o xicotetes i insuficients llums en la foscor. No és d’estranyar que 30 anys després Joan Monleón estiga mort, Las Provincias amb problemes econòmics importantíssims i els grans professionals d’aquella etapa de canal 9 fent televisió a Madrid. Si el model democràtic espanyol fa aigües, el valencià simplement no ha existit mai, més que sobre el paper i en quatre formalismes per mantindre l’aparença.

És per això que l’única opció que ens queda com a societat és emprendre eixe camí que se suposava que ja estava fet. El camí cap a una autèntica transició democràtica que ens servisca per a dotar-nos d’estructures i institucions noves o renovades, d’una cultura i uns valors democràtics nous. En el cas dels valencianistes, lluitarem per una transició valenciana que retorne al nostre poble la dignitat i l’autoconsciència que va perdre en la dècada dels 70. Amb Espanya o sense, els valencians han d’adonar-se que d’ofrenar glòries la societat no viu, que la democràcia de postal passa factura. Potser en el passat hi havia massa por, massa ignorància, massa inexperiència. Potser ara estiguem molt més preparats. Potser d’ací a uns mesos alguns tertulians comencen a apuntar en la direcció correcta. Per a Espanya, és clar. Els valencians haurem de fer-nos-ho nosaltres, com sempre.

La política oximorònica i altres mutacions

pipas

Vivim temps confusos. quan hom mira amunt ja no sap si està mirant dalt o baix, quan mira avant dubta de si, en realitat, no estarà fent-ho cap arrere. Ens diuen: ‘hem de viure pitjor per a poder viure millor’, ‘hem de retallar per poder créixer’, ‘hem de suprimir drets per a guanyar-ne’ i quan goses de dir aquesta boca és meua, ja t’han clavat una nova sentència que tardarà 3 mesos aproximadament en esdevenir dogma de fe.

És la política oximorònica, l’oxímoron amassat amb rent i lliurat a la pleballa en forma de quotidianitat perversa. Així doncs, no és d’estranyar que la gent es rebel·le, que apareguen els iaioflautes, els indignats, els que no volen pagar als peatges… la gent s’ha fartat de que la prenguen per imbècil.

Per això, la meua sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies vaig vore el vídeo de presentació del Partido X, un nou partit polític que és antipartits polítics, és a dir, un nou oxímoron, esta vegada nascut “des de baix”. Deien al vídeo que el seu pla d’acció era entrar al Congrés (bé), amb el màxim d’escons possible (molt bé, lògic), per a, una vegada dins, mamprendre una “operación ciudadana de desalojo del hemiciclo” i “despedir a los políticos”… a tot això li diuen “resetear el espacio político” ves per on, i jo tota la vida pensant que se’n deia feixisme. I llavors ho vaig entendre, vaig dir: ja està, ja ha passat! Ens han tractat tant d’imbècils que algunes persones comencen a creure’s que ho són. Com ells diuen blanc i diuen negre en la mateixa frase ara resulta que hi ha gent que es pensa que amb colps d’Estat feixistes arribarem a una democràcia millor.

Ja fa temps però, que es venen observant estes coses. Com que la classe política està ara en el punt de mira de l’Opinió Pública sembla que qualsevol proposta que vaja enfocada al perjudici de la gent que fa política és adient, necessària i positiva. Així des de les goles d’aquells que reclamen més democràcia ixen propostes com les de limitar l’accés ciutadà a la política. “Que només siguen polítics aquells que tenen estudis”, “que no puguen dedicar-se a la política més de 12 anys”, “Que deixe d’haver gent que visca de la política”… tot açò, és clar, en nom de la democràcia. Certament ho tindria més fàcil esta gent si diguera directament que vol tornar al segle XIX, on només els homes blancs, d’una determinada religió, amb una determinada posició social i d’estudis i un determinat nivell de renda podien participar de la política. Anar cap arrere per anar cap avant, oxímorons. Fal·làcies.

I per a acabar-ho d’arrodonir sempre apareix l’oportunista polític, d’eixos que en sobren tant i tant en este malaurat Estat per a atribuir-se la brillant contradicció i demanar la seua aplicació: Aguirre demanant que no hi puga haver professionals de la política, Botella demanant que no hi hagen joventuts polítiques als partits. O dit d’altra manera, que no hi haja experts en política dedicant-s’hi i que no existisquen espais per a formar-se en política… ‘fomentar la ignorància i la desprofessionalització per a tindre millors polítics!’ I olé! I ara vindran que compraran la moto. I diran: clar, és que volem una democràcia de la gent del carrer no de professionals, però volem que siguen experts i que sàpiguen del que parlen, volem que qualsevol puga dedicar-s’hi però volem barreres per a que certs perfils no puguen dedicar-s’hi…

I així la nau viatja, surant a l’espai, sense gravetat, sense força suprema que pose les coses al seu lloc. No hi ha dalt, no hi ha baix, no hi ha davant, no hi ha darrere. Qualsevol pot dir qualsevol cosa, de blanc a blanc passant per negre. I jo no puc evitar pensar en aquells temps en que la política tenia més sentit, no gaire més, però en tenia. On hi havia en Julio Anguita, mestre d’Història, que va exercir de tal i no es va dedicar des de l’inici a la política, però va ser un gran polític. I en Jordi Pujol que va estudiar medicina i mai no va exercir de metge, perquè es va dedicar tota la seua vida a la política i que també, va ser un gran polític i concloc que el debat de la dedicació exclusiva o no és només una altra cortina de fum, darrere la qual amagar que el seu model i sistema de partits ha fracassat. Això és el que ha fracassat, el seu sistema, no la democràcia. Que no em vinga ningú doncs, amb allò que cal destruir la democràcia per a salvar-la. No col·la. Es tracta només d’un altre pegat que volen posar-li al globus, que es desunfla a passos gegantins per mil i un forats.

Acabaré amb una reflexió, dedicada a tots i totes els que comencen a evidenciar símptomes de mutació cap a la imbecil·litat, per favor, resistiu i no vos deixeu oximoronitzar:

Democràcia ve de demos- ‘poble’. Establir un sistema de mèrits per poder accedir a la política es carregaria la democràcia i instauraria en el seu lloc una meritocràcia. Un partit que propugna la dissolució del parlament per a governar ells en solitari és un partit feixista. Sí, encara que tinga nom de pel·lícula porno.

El bipartidisme ha mort

 

 

ALFREDO PÉREZ RUBALCABA-MARIANO RAJOY

[publicat a: Fundació Nexe]

Sóc dels que defensa que el bipartidisme ja ha caigut. De fet, últimament em veig forçat a traure a passejar en converses i tertúlies els arguments que m’han portat a aquesta conclusió. Sembla que certes realitats, si no les diuen a la televisió, poden tindre tan poca credibilitat que la gent no s’adona que succeeixen o que ja han succeït. Amb el col·lapse del sistema bipartidista passa una mica això. De fet, estic segur que molts dels dirigents dels dos principals partits tampoc no s’han fet ressò de la “bona nova”.

Caldrà, doncs, anar al camp, al terreny de joc, i observar la partida. Fer-li la foto al bipartidisme, al sistema de partits, analitzar les evolucions i les tendències. Però cal també repassar els conceptes. ¿Què és el bipartidisme? El bipartidisme és un sistema polític, una manera d’organitzar i distribuir el poder. Es basa en l’afavoriment del sorgiment de dues grans formacions polítiques (partits o coalicions) destinades a canalitzar a través seu les demandes socials majoritàries i limitar el paper i el pes de les reivindicacions i partits minoritaris, cosa que s’esdevé mitjançant un patró d’alternança en el poder. Aquesta alternança, en els sistemes més estables, tendeix a produir-se cada dues legislatures.

En el cas valencià, i en l’espanyol, és evident que la tendència cap a la consolidació electoral del bipartidisme ha estat incessant des dels inicis de la democràcia fins al 2011. No obstant això, la consolidació institucional del bipartidisme s’ha produït fins i tot més de pressa. Tant en les estructures d’estat espanyoles com en les estructures autonòmiques valencianes, els dos grans partits ha estat capaços d’integrar-se i confondre’s amb la mateixa administració. Abans de caçar l’hegemonia total a les urnes, el bipartidisme ja venia la pell de l’os hegemònica copant les administracions.

El 2011 en les eleccions autonòmiques, locals i generals (20N), el bipartidisme aguanta l’embranzida, però si observem les enquestes, els indicadors situen els dos grans partits en mínims històrics.

bipartidismePV evoluciobipart evolucioestimaciovot

 

 

Allò que considere més significatiu de les dades anteriors és la caiguda del Partit Socialista. Com veiem, se situa en percentatges que volten el 23% del vot espanyol i al País Valencià la seua davallada sembla no tindre fi, perquè en termes absoluts perd suport des de fa aproximadament 20 anys. El panorama socialista a altres comunitats autònomes no pinta molt millor. El PSOE frega mínims històrics allà on es presenta.

Tornem ara a les definicions, als conceptes. El bipartidisme. Un joc de dos. El bipartidisme necessita tant el PP com el PSOE. Si un dels dos partits cau, ja no estaríem parlant de bipartidisme, ja seria una altra cosa. Amb 5.000.000 de potencials votants en l’actualitat, quasi els mateixos que IU i UPyD junts, ¿és el PSOE el partit hegemònic que té la capacitat de protagonitzar l’alternança amb el PP en el poder? El fet que el nostre sistema electoral beneficie en el repartiment d’escons els dos partits hegemònics està amagant una realitat com un castell: el bipartidisme ja no existeix. El sistema de partits ha canviat. Sols cal que la gent ho traduïsca a les urnes. Uns altres símptomes del canvi són per exemple l’emergència de forces noves, amb un marcat discurs antisistema (entenent sistema com a sistema econòmic, però també polític i democràtic). L’aparició de ANova a Galícia, la CUP a Catalunya o Compromís al País Valencià, són indicadors d’una mateixa situació: el sistema de partits a Espanya està canviant.

Un altre factor important que cal tindre en compte és que l’enfonsament del PSOE no està beneficiant el PP. El PP mor igualment, sols que més lentament. ¿O és que podem esperar que a les pròximes eleccions generals la gent es llance en massa a votar el PP o el PSOE? Evidentment el sistema electoral seguirà enganyant-nos, fent-nos creure que el bipartidisme existeix i té més pes del que té en realitat.

Però la pregunta que em faig és: ¿quin serà el punt d’inflexió?

Donat que el bipartidisme, com déiem, sí que s’ha consolidat totalment en les estructures de poder estatals, es produeix un efecte doble. El partit es confon amb l’Estat i per tant té tot el poder. Tanmateix, el partit no pot viure sense ocupar eixes estructures d’estat. En el moment que es van perdent quotes de poder sense perspectives de recuperació, tot trontolla. Sense poder, sense diners, sense càrrecs per a oferir, ¿quant de temps pot sobreviure un partit com el PSOE (o el PP)? ¿En quina quota d’asfíxia de poder el partit s’esfondra? ¿A partir de quin moment els actors més volàtils de la formació comencen a anar-se’n a altres llocs a provar sort?

Estan intentant que això no arribe, la reducció d’un 30% de càrrecs públics locals, l’amenaça de reducció del nombre de diputats a les Corts Valencianes… són tot estratègies per a salvar un sistema polític fet a imatge i semblança seua, el sistema bipartidista, el sistema de hui per tu i demà per mi. Ells no ho saben, però ja han perdut, cada vegada en són més els que veuen el fracàs del seu model, un fracàs que ja anuncien les enquestes i que depén de la gent fer totalment palés a les urnes arribat el moment.

El subsòl -reflexions de diumenge-

Hi ha vida al subsòl? No parle dels talps, ni tampoc d’eixos peixos que es camuflen amb la sorra a les profunditats i esperen pacientment que alguna pressa incauta s’aproxime. O sí, no ho sé. Jutgen vostés mateixos. La crisi econòmica és una broma. Bé, en realitat és una estafa, però és una broma si la comparem amb la crisi política. I ara diran: “que banal! Que superflu! Clar, com ell és politòleg diu que la crisi política és pitjor que l’econòmica”. No. No és pitjor. No pot haver-hi res pitjor que que et facen fora de la feina, de ta casa i del sistema. No pot haver res pitjor que no tindre cap perspectiva de futur. Que tindre una família a la que no pots mantenir. Però per desgràcia, les sacsades econòmiques no són suficients (i perdoneu, però ho estem veient) com per a que la gent es rebel·le. Sí, es fan manifestacions, s’envolta el Congrés dels Diputats, se li pega quatre puntades de peu a un policia… el que jo deia: una broma.

Sabeu ,però, el que no serà un broma? Unes eleccions. Ells han reduït la democràcia a això, a anar a votar-los cada quatre anys. Bé, anem a jugar al seu joc. Anirem a votar. Sí. Però no els votarem a ells. Els colpejarem on més mal podem fer-los. Tota la ràbia, tota la indignació, tota la impotència condensada en un tros de paper dins d’una urna. Crec que quan haja d’anar a votar ploraré llàgrimes i llàgrimes d’alegria. Serà la meua venjança. El meu xicotet plaer, guardat amb cura durant anys. Aniré a votar i no els votaré a ells.

El PP i el PSOE, co-culpables d’aquesta crisi, però sobretot: responsables. Responsables, perquè als bancs no els ha triat ningú, dels bancs s’espera que facen aquestes coses si se’ls deixa, és la lògica del capitalisme, per guanyar diners arribar tan lluny com la llei et permeta. Però, ai dels governants febles que no siguen capaços de marcar on estan els límits de les lleis. Ai dels que s’obliden a qui representen. Com deia el film: “No habrá paz para los malvados”.

Les enquestes ja ho apunten i no em cansaré de repetir-ho: el bipartidisme està mort. Ja, hui. Potser no ho veiem encara a les institucions. No ho veiem a les cambres de representació ni als consells d’administració. Però jo ho veig al carrer, i les enquestes, feixugues, em donen la raó. 10 milions de vots han perdut els dos grans partits des de l’any 2008 fins al dia de hui. Què fàcil és dir-ho, 10 milions, la meitat del seu electorat. I que no tinguen cap dubte que encara en perdran més. El seu descrèdit és total, com total és la desesperació i impotència ciutadana. Una ciutadania enganyada, estafada i exprimida. Sotmesa a haver de pagar els plats trencats d’una festa en la que ha sigut, en el millor dels casos, un convidat de pedra.

La pregunta ara és, què passarà amb aquests grans partits quan vegen que de grans ja no els queda res. Quan ja no tinguen les molles amb les que alimentar els panxacontents, els bocamolls i els xafarders de tertúlia. Quan se’ls acaben els titos, quan deixen de ser l’status quo, els Cánovas i Sagasta del segle XXI. Quan altres demostren que altra manera de fer les coses és possible.

Llavors serà clar i cristal·lí que la crisi política haurà estat el motor del canvi econòmic, i serà clar també que vam fer bé de desterrar-los i ja mai més mirarem en eixa direcció. I així doncs cobra sentit el que he escrit a la primera línia, doncs seran ells els que ens demostraran amb el temps si hi ha vida o no, per baix del nivell de terra.

El parc possible

[publicat a Fundació Nexe]

Parc Central: disponible en maqueta

El Parc Central: de projecte idíl·lic a mite impossible

Vull parlar-vos del Parc Central de València, us sona? Ah sí, qui no ha escoltat parlar del Parc Central. Alguns diuen que ja se’n parlava als inicis de la Transició democràtica, altres que Franco ja ho tenia en ment. Jo el més enrere que he pogut anar és a un article de El País de l’any 2000 on es diu que “Desde hace ya más de diez años que la capital tiene pendiente la construcción del Parque Central”, això situaria l’inici del mite en els anys 80, no descarte però que al programa del partit republicà de Blasco Ibáñez ja se’n diguera alguna cosa. El Parc Central és així, tot un misteri, una rondalla que es conta als xiquets, que passa de generació en generació. L’avi seu davant la llar i diu: Joanet deixa d’estirar-li el monyo a ta germana i vine que el iaio et contarà una història de trens. I mentre, la iaia els prepara el berenar i escolta des de la cuina.

Mentre la rondalla va sent contada, els anys van passant, i els diaris parlen de si hi haurà gratacels (2006) o esfera armil·lar (2006) al futur parc, si els veïns podran participar en la tria del projecte (2007) o si hi haurà centre comercial a la nova estació (2010). A mi poc m’importa tot això mentre la realitat és que els valencians sols poden visitar el parc a través d’un vídeo promocional a la web del projecte. On, per cert, s’esclareix que ja s’han realitzat obres per valor de més de 216 milions d’euros sense comptar la despesa de l’estació “provisional” de l’AVE. (Allò de provisional ho pose entre cometes perquè veient l’aspecte de l’estació crec que el concepte de provisionalitat dels promotors no coincideix amb el meu).

Tot apunta doncs a que la rondalla del Parc Central esdevindrà epopeia mitològica. Suposant que les obres de soterrament de vies començaren demà mateix encara tindríem per davant 6 o 7 anys (en el millor dels casos) fins que la nova estació subterrània estiguera funcionant i els arbres i gespa creixent als jardins. Això, com dic, suposant que començaren demà. Per contra, la situació econòmica i la incapacitat del PPCV per fer-se valdre a Madrid, fan pensar que les grans inversions no es deixaran caure per ací en prou temps. Perfectament podríem plantar-nos en el 2016 i que les obres estigueren encara per començar. Prompte, el mite del Parc Central compliria 50 anys. Mig segle de vida del somni etern de la València acabada.

 

Degradació: Els veïns com a víctimes, la mobilitat com a problema.

Mentre somiem truites, les zones que volten la platja de vies es van degradant més i més. Solars i espais oberts sense planificació urbana, murs plens de pintades, naus industrials abandonades i ruïnoses, racons improvisats com a deixalleries provisionals, desllunats a l’aire… aquesta és la realitat amb la que han de conviure els veïns. Això sense tindre en compte els trastorns que es deriven de la mala comunicació entre les dues vores de les vies.

Actualment els accessos són 3 (i mig). El túnel de les grans vies, per a vehicles rodats i per a vianants, però no per ciclistes o gent amb mobilitat reduïda. El pont de Giorgeta, només per a vehicles rodats. El pont del Bulevard Sud, accessible per a vehicles, bicis i vianants. I, finalment, l’accés estrella: la passarel·la d’Iturbi, una estructura de ferro inaccessible, vella perillosa i, sobretot, il·legal per a vianants.

Passarel·la d’Iturbi

Una carta de presentació vergonyosa.

La imatge que dóna la zona és, a més a més, la visió que rep un viatger que arriba a València en tren. Eixa és, en molts casos, la targeta de visita de la nostra ciutat. La primera impressió. No és doncs plat de bon gust tampoc pel turisme, un dels sectors (l’únic?) en alça de la ciutat. L’entrada de València amb tren no es correspon amb allò que és València, amb allò que després el visitant trobarà. No es correspon amb allò que volem mostrar a una persona que acaba d’arribar.

 

La solució possible.

El Parc Central. L’eterna obra pendent de la capital del Túria. Els valencians pogueren transformar un riu ple de canyes i deixalles en un jardí, sembla però que són incapaços de curar una ferida oberta en la cara de la ciutat que té forma de vies i regust a ferro rovellat. Una possible solució la vaig llegir a un article d’un arquitecte i un economista urbà que parlaven del tema, es deia “Parque central en un tres i no res”, quina xanxa. En ell proposaven aquests experts una cosa ben sensata. “Senyors aturen vostés ja la broma”. Deixem de vendre el fum d’un Parc Central impossible i fem alguna cosa amb els recursos i les possibilitats que tenim per aprofitar millor l’espai urbà. Amb una inversió infinitament menor als més de 800 milions d’euros projectats per al Parc, l’Ajuntament seria capaç de solucionar de dalt a avall la situació de degradació i manca de mobilitat actual. Es tracta de repensar l’espai urbà des del prisma de la utilitat i la necessitat, lliurant-nos de l’efecte paralitzador del projecte que mai arriba.

Es tractaria d’augmentar i millorar els accessos, condicionar i integrar les vies en el paisatge urbà. Escometre les actuacions de construcció de jardins i zones verdes en les marges, introduir horts urbans i carrils bici, que com fa el carrer Sant Vicent, comuniquen els afores de la ciutat amb el centre. També rehabilitar les naus industrials per a donar-los un ús públic com espais culturals o recintes esportius.

Una despesa que podria ascendir al voltant de 10 milions d’euros, en contrast amb els més de 800 del projecte. Una proposta però, realista i basada en les necessitats actuals de la zona. Front al Parc Central promés i impossible, tenim l’oportunitat de millorar la qualitat de vida dels valencians, la imatge de la nostra ciutat i la mobilitat. Fent un parc possible. Perquè de vegades els somnis es poden complir sent una mica més pràctics.

 

Gal Eus …

Una mirada ràpida als resultats electorals en Galícia i Euskadi i unes quantes reflexions.

 

 

Aquest matí m’he despertat amb una sospita confirmada, la de que la Història és cíclica. I no ho dic perquè a Galícia i Euskadi han tornat a guanyar els que sempre guanyen allà sinó perquè percep que la segona restauració borbònica va camí d’acabar com la primera.

Llegia hui en facebook dos reflexions al voltant dels resultats d’ahir en Galícia i País Basc. La primera deia: “si els gallecs foren negres votarien al Ku Klux Klan, perdoneu però, per a una vegada que els valencians no som els tontos de torn, algú ho havia de dir :D”. La segona deia el següent: “¿Soy la única que piensa que el hundimiento del PSOE es un desastre absoluto para el sistema en general? Si se rompe el bipartidismo en favor total del PP, sólo le harán sombra los nacionalismos.”

Ambdues són reflexions que molta gent progressista es fa a la vista dels resultats electorals d’ahir. En twitter he pogut llegir desenes de piulades en el mateix sentit, incomprensió pel que fa a la victòria de la dreta, sensació que el PSOE s’enfonsa en favor del PP. I jo, senzillament, no estic d’acord. Ni pense que els gallecs siguen tontos (ni, per analogia, els valencians), ni pense que el PSOE s’enfonsa en favor del PP. La cosa té molt més suc que tot això. Però anem a pams.

GALÍCIA.

Les enquestes ja ho deien, el PP revalidaria la majoria, ha hagut moments on les enquestes han deixat entreveure un possible canvi de tendència, però la cosa s’ha resolt de manera satisfactòria per als xicots de la gavina. Ara venen les preguntes: per què ha guanyat el PP?

Jo ho veig de la següent manera, el senyor Feijóo governa una comunitat endarrerida en termes relatius respecte al conjunt d’Espanya, una comunitat amb una història i una cultura impressionants, igual d’impressionant que el número de compatriotes que tenen repartits pel món. Galícia és un país acostumat a patir, que va dipositar en el seu home fort, Manuel Fraga, la defensa dels seus interessos col·lectius durant molts anys. En l’imaginari col·lectiu roman la sensació que el PP històricament ha estat garantia d’estabilitat i progrés. El PP de Feijóo no portava un gran programa, però si una carta de presentació bastant ben posicionada, “som l’única comunitat autònoma que ha fet els deures, no ens caldrà demanar rescat ni estrènyer-nos en excés el cinturó” “Rajoy té en compte a Galícia, Galícia importa”, dos missatges repetits fins avorrir a les pedres, que simplement han funcionat per mantindre els vots que ja es tenien (però no tots).

Enfront del PP, un solar. Un PSdeG afectat per la caiguda lliure del PSOE en general. Sense idees ni programa alternatiu, sense pressa per assumir el govern. En la memòria dels gallecs també està Touriño, l’expresident socialista, que desperta en el record dels gallecs un sentiment molt gallec per cert: Ni fu ni fa. Resultat: estrepitós fracàs i davallada històrica.

Enfront també el BNG, el de sempre però amb menys gent, després d’haver sofert una escissió interna molt important. El seu missatge, posicionat en els paràmetres que tradicionalment ocupen el discurs nacionalista gallec: esquerra i reivindicació nacional. Falla al meu entendre a l’hora de plantejar un model alternatiu, en eixe sentit crec que el BNG s’ha contagiat d’una institucionalitat que li ha passat factura. Li ha faltat saber llegir bé la conjuntura.

Els que si han sabut llegir-la bé han estat els homes i dones de ANOVA, amb un històric líder del nacionalisme al cap davant han fet forat entre els nacionalistes de sempre i també han sabut sumar nova gent. Crítica dura i implacable al sistema, creació de sinèrgies amb la societat civil i en molt poc de temps han aconseguit guanyar-se un espai importantíssim. La seua irrupció indica una canvi social, l’existència de molta gent que rebutja frontalment l’status quo polític i econòmic.

En general, heus ací els resultats en termes de vot, atenció a la gràfica pel que respecta al PP i al PSOE. Els dos partits de l’alternança perden votants de manera considerable.

 

 

EUSKADI

El PNV segueix sent el partit majoritari entre la societat basca. La normalització del panorama electoral basc, amb la irrupció de l’esquerra abertzale no ha suposat una davallada important per als d’Urkullu. EH Bildu pensant-se forta en Guipúscoa ha intentat atacar els nuclis forts del PNV a Biscaia, fet que el PNV ha aprofitat per a fer el mateix en els feus guipuscoans d’EH Bildu, finalment la partida se l’ha emportada el PNV. Que té ara el repte de conduir una comunitat millor posicionada davant la crisi que la majoria però amb un deute important produït pel govern de concentració anterior de Patxi López.

EH Bildu ha perdut. Eixa és la meua lectura, ha irromput amb força com era d’esperar, però ha estat incapaç de fer-li una urpada important al PNV. La seua estratègia de capitanejar el procés de pau i d’anar a per totes en les tres circumscripcions no ha generat les sinèrgies suficients com per rebentar les enquestes. Els resultats a Guipúscoa, el seu feu, no han estat els que s’esperaven, sense anar més lluny a Donostia, on governen els abertzales, EH Bildu ha patit el desgast de governar i s’ha quedat com a tercera força més votada, a 7 punts del PNV.

El tàndem “constitucionalista” PP i PSE cau de nassos, el PP resisteix l’empenta basquista i el descontent envers Rajoy amb la pèrdua de 15.000 vots i escaig, però es veu arrossegat per la marea en el repartiment d’escons degut a l’aparició de EH Bildu. En pitjor situació queda el PSE, que perd alegrement més de 100.000 vots respecte a 2009, confirmant la situació crítica del socialisme a tot arreu.

Una menció especial per a UPyD que revalida diputat.

Si observem la gràfica tornem a veure el descens de PP i PSOE respecte a les eleccions de 2009.

 

REFLEXIONS GENERALS

Reprenc ara les paraules dels meus amics de facebook. Sóc conscient que els resultats a Euskadi i Galícia no demostren tan a les clares la davallada del PP. Per contra sí és molt més evident la del PSOE. Però no ens enganyem, en termes generals la realitat és que el bipartidisme està tocat de mort. En el cas del PP és menys evident perquè el PP és el partit únic de l’espectre centre- extrema dreta. De la seua fuga de vots es podrà beneficiar en un futur UPyD quan s’acabe de posicionar clarament en l’espectre, actualment aquesta formació atrau al votant tradicional del PP per la combinació de la vessant nacionalista espanyola amb la vessant de regeneració democràtica, al votant del PSOE l’atrau sobretot per aquest últim factor. Podria semblar que la fuga de vots cap a UPyD per part del PP no és suficientment gran com per a propiciar la caiguda o “escac al rei” dels populars, però ací cal tindre presents també els votants del PP que marxen de manera irremeiable a engrossir les llistes de l’abstenció.

El PP aguanta millor la situació actual que el PSOE perquè té un posicionament clar. És un posicionament perjudicial per al 99% de la població, però l’aposta popular per eixe camí és clara i rotunda, aquesta confiança en allò que des de formacions com Compromís s’anomena la “política de l’austerici” fa que siguen capaços de tindre (encara) lligats un gruix de vots de gent que, no combregant amb aquesta política, no creu que hi haja una alternativa possible. No obstant això, la realitat s’imposa cada vegada amb més contundència en la consciència col·lectiva de la societat espanyola, la confiança i el suport cap al sistema polític i econòmic que el bipartidisme representa és cada vegada més minsa.

La pèrdua constant de vots no és un fenomen exclusiu del socialisme. En el PSOE és més evident pel fet que aquest partit no té un discurs clar i alternatiu, simplement és la cara amable de l’austericidi i les retallades i perquè el votant progressista té més opcions útils a les que donar suport que no el votant conservador.

A la següent gràfica es mostra l’evolució del vot al bipartidisme en Espanya. Les dades de 2012, estan tretes de l’estudi de Metroscopia en octubre de 2012, sobre la base del cens d’electors de les generals del 20N de 2011. Com es pot observar, el bipartidisme ha perdut des de les eleccions de 2008 fins al dia de hui la meitat dels seus votants. 10 milions d’electors aproximadament, poca broma. És cert que el PSOE n’ha perdut 6 milions, però atenció a la dreta, el PP n’ha perdut 4.

 

El bipartidisme és, cada dia que passa, més feble. De fet està tocat de mort. A mesura que altres opcions polítiques encapçalen el procés de regeneració democràtica i aconseguisquen rescatar de l’abstenció els vots dels descontents (cosa que ja està passant: UPyD per la dreta, ANOVA o Compromís per l’esquerra) anirà fent-se més i més palesa la fragmentació i el pluripartidisme en totes i cadascuna de les cambres de representació de l’Estat.

Més fragmentació significa menys governabilitat, però també més control, menys espai per a la corrupció o la discrecionalitat, més justícia en el sistema, més necessitat d’arribar a acords.

Eixe és l’escenari cap al que caminem, el PP i el PSOE, com els mitjans de comunicació, no estan sabent llegir adequadament els moviments electorals i els canvis socials profunds que s’estan produint. El camí es presenta llarg i interessant, el bipartidisme cau lentament però de manera irreversible, després de Galícia i Euskadi ara toca fer parada a Catalunya, una parada més interessant encara tenint en compte els factors que conflueixen.

Terminal 9 (d’octubre)

El 9 d’octubre és un dia suficientment assenyat com per a que siguen les personalitats i les organitzacions del país les que diguen la seua. D’alguna manera hui no em toca a mi com a individu, és un dia de reivindicació col·lectiva, malgrat això, no em puc estar de dir la meua, així doncs, seré breu i concís.

Si el 9 d’octubre fóra un llibre que es poguera dedicar, o un programa de la tele en el que al final el concursant sempre pregunta “puc saludar?” jo enguany tinc molt clar a qui adreçaria eixes paraules, a qui li dedicaria este 9 d’octubre.

Són molts els valencians i valencianes “de la meua quinta”, pam amunt pam avall, que actualment estan residint fora per motius d’estudis o laborals. Recentment, degut a la lamentable situació econòmica que patim, moltes d’eixes persones han hagut d’eixir de sa casa, no per voluntat pròpia sinó perquè s’han vist obligats a buscar-se la vida fora front la manca d’oportunitats. Gent que un bon dia hagué de fer-se la maleta, i amb llàgrimes als ulls, donar-li un bes a la mare en la terminal i agafar el vol (o el tren, o el vaixell).

Les xifres demostren que cada vegada són més els i les joves que es veuen abocats a esta eixida. Alguns han provat sort a Catalunya o Madrid, a les Balears, o qualsevol altre lloc de l’Estat. Altres han estat més agosarats, valents o desesperats i han marxat ben lluny. Probablement a molta d’eixa gent li importava un rave el 9 d’octubre quan estava ací, i ara que estan lluny segueix important-los un rave, n’estic segur però, que altres sí estan recordant-se especialment de la seua terra estos dies.

Siga com siga, per a ells i elles va la meua dedicatòria. No importa si els importa, importa que els tinguem presents, que siguem conscients que estem gastant diners per formar joves ben preparats que després han de fugir d’esta terra que no els dóna les oportunitats que mereixen.

Els hi dedique el meu 9 d’octubre. Els el dedique entre el neguit que em naix de dues esperances confrontades. L’esperança que allà lluny troben allò que buscaven. L’esperança que algun dia puguen i vulguen tornar a casa.

Feliç 9 d’octubre.