LES DUES DECISIONS DEL VALENCIANISME

 

Fa temps –anys– que una qüestió em ronda el cap. Fa temps que tinc la sensació que al valencianisme polític li manca estratègia a llarg termini. Potser per això m’he animat a escriure “El valencianisme enfront d’Espanya: una anàlisi estratègica” on reflexione abastament sobre valencianisme i estratègia política. Compromís ha estat un instrument ideal per eixamplar la base social, per connectar amb capes cada vegada més amples de la nostra societat. Compromís ha sigut el vehicle a través del qual el valencianisme polític ha aplegat a la maduresa d’edat.

Estes eleccions generals marcaran un punt d’inflexió, tancaran un cicle, una etapa. Una etapa que va començar al voltant de 2007 i que s’ha caracteritzat per l’obertura i la suma, per la confluència i la recerca de consensos. Estic parlant de sumes de partits i confluències de projectes polítics, sí; però sobretot estic parlant de suma de persones i confluència entre el valencianisme i la societat valenciana. En els últims anys més gent que mai ha adquirit una sensibilitat valencianista al nostre país, més que mai s’ha eixamplat la base. Ara hi ha més ulls i més orelles que mai atentes al que diem i al que fem i més mans i caps valencianistes que mai en posicions de ser escoltats en llocs de responsabilitat pública.

Personalment, valore molt positivament este camí recorregut, esta etapa. Crec en un valencianisme del que el poble valencià puga sentir-se orgullós, amb el qual puga sentir-se identificat. Qualsevol moviment identitari ha d’aspirar a ser útil al seu poble. En democràcia, la millor manera que tenim per mesurar com d’útil està sent un partit o moviment és observar la seua evolució: electoral, social, mediàtica… Jo no tinc dubtes: som útils, o millor dit, ens hem fet útils. Hi ha qui vol veure en la posició assolida durant esta etapa una simple circumstància conjuntural, hi ha qui atribueix el mèrit únicament a una persona, hi ha qui l’atribueix únicament a l’estructura territorial d’un partit, jo crec que és la suma de tot que, en haver-hi voluntat, ha fet que l’efecte siga multiplicador.

El valencianisme tanca una etapa i les aigües a Compromís estan rebolicades –més del que sol ser habitual–. Les dues ànimes de Compromís han manifestat recentment postures oposades,  fa la sensació que una de les ànimes, la que vol confluir amb Podemos, té clar cap a on vol caminar i quina és la seua estratègia a llarg termini. L’altra ànima manifesta, novament, la sensació d’anar a remolc de la primera. Entre totes les coses que semblaven impossibles d’aconseguir i Compromís ha aconseguit no es troba la de funcionar de manera democràtica i des de la base i això fa que la tensió es dispare més del que hauria de ser necessari  i que prendre decisions siga un calvari.

Però al final, trobe, sols hi ha una realitat: una etapa acaba i una altra comença. Crec que el valencianisme polític ha de prendre dues decisions inajornables: la primera és com vol tancar l’etapa que acabarà este 20 de desembre. La segona és el disseny estratègic de l’etapa que s’encetarà a partir del dia 21.

És simptomàtic que l’efervescència que es viu al si del BLOC i de Compromís siga per la primera d’estes qüestions i no per la segona. Això, al meu entendre, revela precisament eixa manca d’estratègia a llarg termini que patim. Les circumstàncies internes i externes i les maniobres dels diferents actors en escena ens ho han posat fàcil, tristament fàcil, però fàcil al cap i a la fi: o una plataforma de confluència de l’esquerra valenciana on hi haurà espai per passar d’un a un grapat de diputats valencianistes; o una candidatura on el BLOC tornaria a competir sol i mantindre el diputat seria complicat.

La segona decisió em sembla molt més important  i transcendental: Què vol ser el valencianisme polític ara que s’ha fet major? Com anem a fer per a que el valencianisme seguisca sumant i seguisca creixent? El futur ja ha arribat. El futur és ara. Ara, a partir de ja, ens toca començar a dibuixar el projecte futur del valencianisme. Tinc l’absoluta convicció que eixe projecte s’ha de construir des de la base, ha d’estar fonamentat en la defensa de la radicalitat democràtica, dins i fora, i ha de buscar l’obertura i la suma com hem fet fins ara. Per a fer-ho, és del tot imprescindible superar l’actual manera de funcionament intern de Compromís. És en eixe escenari, en el del 21D en el que hem de ser ferms i apostar fort, amb tot aquell que vulga vindre, per la consolidació d’un espai valencià i valencianista, amb vocació majoritària i, sobretot, democràtic i útil per al nostre poble. Esta reformulació del valencianisme coincidirà a més a més en el temps amb un replantejament del disseny de l’estat espanyol, una segona transició on es debatran qüestions capitals per al futur a llarg termini del nostre poble. Estratègicament, és més necessària que mai la veu dels valencianistes a Madrid si volem no tornar a deixar passar de llarg el tren de les oportunitats. Per tant, la meua aposta és clara: Anem al 20D amb el cap en el 21D.

El País Valencià i el dret d’autodeterminació

20150825_163638-1

Context global i europeu

Vivim temps confusos pel que respecta a l’organització de les nostres societats. Els estats-nació sorgits de les revolucions liberals es mostren cada vegada més com estructures insuficients per respondre a les necessitats d’un món cada vegada més globalitzat. L’Economia ha trencat totes les fronteres, els clàssics mercats nacionals s’han fusionat en macroregions econòmiques que necessiten de la cooperació entre els estats per fer valdre els interessos de les seues empreses i sectors estratègics. Pel que respecta a la Unió Europea i els països de la zona Euro, els estats han perdut, fins i tot, la seua capacitat reguladora a través de la política monetària, a més de cedir competències en matèries diverses, com l’agricultura, la pesca o certs aspectes de la gestió mediambiental.

Les “independències” dels estats europeus s’han tornat “interdependències” dels uns amb els altres i de tots plegats amb la resta del món. I aquesta  interdependència, amb la crisi econòmica, s’ha convertit en alguns casos en dependència total i asfixiant. Ho estem veient en el cas grec. Grècia és l’espill al que ens enfronta la Història a totes aquelles persones que ens preocupem i ocupem per la qüestió nacional. Grècia, una nació amb estat, un estat-nació clàssic, és l’evidència més clara dels nostres dies que alguna cosa ha canviat al món pel que fa als estats-nació i el seu paper.

Els qui reclamem la sobirania pels nostres respectius països assistim a l’intent de despullar a un poble sobirà, com és el grec, de pràcticament totes les eines que l’exercici de la sobirania hauria de comportar. Grècia no és lliure, està atrapada en un atzucac. Grècia no controla les regnes del seu destí, és un país venut a les directrius que marquen organismes externs i no-democràtics. Al mateix atzucac es troben la resta d’estats del sud d’Europa: Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda, on l’abans pomposa “sobirania nacional” s’ha vist reduïda a l’amarga obligació de triar entre una obediència que genera misèria o una desobediència que genera incerteses.

Quan parlem d’autodeterminació, per tant, hem de ser conscients que en l’actual estat de les coses i en la nostra regió geopolítica això vol dir, en realitat, continuar depenent d’altres. L’autodeterminació és mentida. O millor dit, l’actual sistema econòmic i l’actual sistema de relacions entre estats de la Unió Europea i del món, no permeten una sobirania efectiva, doncs aquesta acaba quan el poble en qüestió enceta un rumb que no agrada als poders econòmics globalitzats, eixos que sí gaudeixen en aquest ordre mundial de total independència i llibertat, fins i tot llibertat per privar de llibertat als altres. Podríem dir que assistim a un xoc de sobiranies, on per una banda tindríem les sobiranies nacionals clàssiques i per l’altra la sobirania autoproclamada del poder econòmic que, a través de lobbies, agències de qualificació i organismes no-democràtics com l’FMI es veuen legitimats per reivindicar-se com a font mateixa de la voluntat sobirana, tot des d’una visió supremacista, tecnocràtica i asèptica del seu procedir polític.

Context valencià

Cada vegada que es parla en un àmbit internacional de la qüestió nacional referida al País Valencià , es fa adient una introducció al tema degut a l’especial grau de complexitat de “la qüestió valenciana”. A priori el País Valencià compta amb pràcticament tots els elements mínimament objectius que, tradicionalment, han determinat l’existència d’una minoria nacional o una nacionalitat diferenciada. És a dir, el País Valencià té una història que permet parlar d’ell com un subjecte polític diferenciat en tant que va ser un regne independent confederat durant els primers 500 anys de la seua existència (1238-1707) i ha gaudit d’autonomia política des de 1978 fins l’actualitat. També trobem elements lingüístic-culturals propis: una llengua, el valencià-català, compartida amb altres territoris, una rica tradició festiva pròpia, una idiosincràsia particular, tradició literària etc.

Malgrat això, la identitat valenciana mai ha estat una identitat forta i ha viscut subordinada jeràrquicament a la identitat espanyola que, des del naixement del projecte nacional espanyol, ha estat majoritària dintre les fronteres del País Valencià. Normalment, s’atribueix aquest fenomen a una substitució de les elits valencianes – noblesa i alt clergat primer i burgesia després – per elits d’origen castellà o clarament adscrites a la identitat espanyola. Segons aquesta perspectiva, les elits que haurien d’haver fet d’avantguarda de la recuperació nacional, tal i com va passar, per exemple, a Catalunya. Al País Valencià però les elits haurien contribuït a tot el contrari: la incardinació de la valencianitat dins la identitat jeràrquicament superior castellano-espanyola. Hi ha altres elements però que caldria destacar, per exemple, la preexistència d’una base social plural en el seu origen: al País Valencià han conviscut històricament zones castellanoparlants amb zones valencianoparlants i determinades comarques han rebut influències culturals fortes d’altres territoris limítrofs com Catalunya, Aragó o Múrcia. A més, cal tindre present que el País Valencià ha estat en les últimes dècades territori d’acollida migratòria: no sols del món rural cap a les capitals sinó també grans migracions vingudes des de regions de matriu castellana en els anys 60 i 70 del segle XX i migracions internacionals a principis del segle XXI. Tot plegat conforma una societat plural on la identitat hegemònica espanyola fa el paper d’identitat refugi o identitat paraigua i on la identitat valenciana roman estancada i en un plànol subaltern.

El repte de la sobirania popular

Malgrat la complexitat identitària del poble valencià i el pes escàs que fins ara havia jugat el nacionalisme valencià en la societat i la política valencianes, des de 2011 hem assistit a un creixement electoral espectacular de l’única força política estrictament valenciana i valencianista del panorama polític valencià: Compromís. Compromís és una coalició de 3 partits oberta a la ciutadania on els 4 pilars bàsics del seu corpus ideològic són el valencianisme progressista, l’esquerra plural, l’ecologisme polític i la regeneració democràtica.

Què explica que en un context identitari tan difícil una opció valencianista estiga en posicions de govern tant al país com a la capital? L’explicació es deu probablement a molts factors que seria difícil explicar en tan poc d’espai, però volem destacar el pes que el discurs de la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i la voluntat de canvi de paradigma han tingut en l’èxit de Compromís. La societat valenciana, com l’espanyola, han passat, des de 2011 ençà i a causa de la crisi econòmica, social i política, d’un sistema polític on primava l’eix esquerra-dreta a un escenari de dos eixos on l’esquerra-dreta es combina amb l’eix regeneració democràtica – statu quo. La irrupció del nou eix ha propiciat l’existència d’un nou espai, que alguns anomenen espai de ruptura, que dibuixa una nova majoria social i política en el quadrant esquerra-regeneració. Al País Valencià, Compromís ha estat la força política capaç d’articular de manera més reeixida eixa nova majoria social i política.

D’aquesta manera, el valencianisme polític ha capitalitzat la voluntat de canvi, col·locant-se en una posició òptima per impulsar la transició identitària dels valencians i valencianes des de postures pro-espanyoles cap a posicionaments pro-valencians. El discurs de la regeneració democràtica, en gran mesura basat en el dret a decidir de la ciutadania sobre les qüestions que els afecten, planteja un nou ordre democràtic on una democràcia representativa esgotada done pas a una democràcia líquida que combine la representació parlamentària amb elements de democràcia directa i elements revocatoris o de destitució. Estem parlant doncs d’una eixida cap endavant dels pobles front al xoc de sobiranies que patim – entre unes sobiranies nacionals defallides i una sobirania autoproclamada del poder econòmic a l’ofensiva– basada en l’apoderament popular, en l’aprofundiment democràtic i la descentralització del poder polític que ha de tindre com a objectiu final subvertir l’actual ordre economia>política>ciutadania donant pas a un nou ordre on la ciutadania tinga control real sobre la política i la política siga capaç de limitar i regular l’acció del poder econòmic (ciutadania>política>economia).

El repte per al valencianisme doncs està en lligar les demandes de regeneració democràtica amb les demandes del valencianisme. Vincular la sobirania popular que s’albira en el discurs regenerador amb el Poble Valencià, de tal manera que els valencians i les valencianes tinguen major capacitat de decisió sobre les qüestions que els hi afecten, com a  valencians però també com a ciutadans.

D’aconseguir un canvi de paradigma en el qual el concepte i les aplicacions de la sobirania popular s’aconseguiren dur a terme, s’obriria per als valencians i valencianes la possibilitat d’autodeterminar-se en un primer estadi en qüestions relatives a aspectes concrets de l’organització social, econòmica o política obrint així la porta al dret a l’autodeterminació en un sentit clàssic en un futur i unes condicions que els mateixos valencians i valencianes haurien de determinar a través de l’expressió de la seua voluntat col·lectiva.

En definitiva, en la mesura que el valencianisme polític siga capaç de lligar el projecte de construcció nacional amb la voluntat regeneradora existent, serà possible l’èxit en la presa de consciència nacional per part dels valencians i les valencianes. Serà a través de la potenciació del concepte capacitat de decisió, el seu qui i el seu on que el valencianisme podrà o no, obrir una escletxa que explicite el conflicte identitari valencià permetent així la irrupció d’un tercer eix – centre-perifèria – en la política valenciana. Serà a través de l’exercici de la sobirania popular en clau valenciana que s’avançarà cap a una major consciència i cohesió col·lectiva entre els valencians i valencianes que permeta en un futur la consciència plena del poble com a subjecte polític diferenciat i per tant amb una sobirania i una capacitat d’autodeterminació el més amplies possible en el context d’interdependència global que vivim.

El futur està per fer i el futur és ara.

Visca el País Valencià

Visquen els pobles

El sonall

monedero-explicacion-contrato-rdp-19-febrero-2015

 

Crec, i puc equivocar-me, que Ciudadanos és un producte de laboratori. Potser molts de vostès hagen arribat a la mateixa conclusió i aleshores estarem d’acord. Ho estarem si més no, en part, perquè el que jo crec és que Ciudadanos és un producte conseqüència directa de Podemos. I m’explique.

En nombroses ocasions i des de diferents tribunes s’ha acusat a la gent de Podemos de populistes. El populisme, en ell mateix no té res de dolent. Però el populisme pot esdevenir un problema quan, en lloc de ser un instrument, es converteix en una finalitat. El problema per tant, segons ho veig jo, no és que Podemos faça populisme sinó, més aviat, que no el fa com caldria. Podemos és populista-finalista i no populista-instrumental. I m’explique de nou.

El populisme és un moviment que habitualment sorgeix en contextos de crisi i descrèdit de les institucions polítiques i que aglutina causes originalment aïllades i inconnexes al voltant de conceptes majoritàriament acceptats.  El populisme, podríem dir, s’aprofita d’estos conceptes – que Ernesto Laclau anomena “significants buits” – per a erigir-se com a pal de paller d’un nou ordre social i polític. El populisme, per tant, és un instrument al servei d’un determinat grup ideològic organitzat. En la revolució russa, este grup ideològic era l’esquerra comunista bolxevic i els significants buits emprats eren tan simples com “Pau” o “Pa”. En la revolució bolivariana de Veneçuela, el grup ideològic era l’esquerra del país articulada progressivament al voltant d’Hugo Chávez i els significants buits eren idees com la lluita contra la pobresa i conceptes com “Drets” o “Ciutadania”.

Així, podríem dir que el populisme té dues fases. Una primera fase en la que un grup ideològic més o menys organitzat utilitza els significants buits com a reclam per a obtenir el suport d’una majoria social. I una segona fase en la que el grup ideològic dota d’un nou significat estos significants, tot basant-se en els valors i les idees que la seua pròpia ideologia representa.

És a dir, el populisme seria, per exemple, adonar-se’n que en esta Espanya en crisi en la que vivim conceptes com “Democràcia” i “Justícia” han estat buidats de significat real i han quedat desvirtuats per a la majoria de ciutadans. El populisme seria agitar en l’aire estos conceptes, com si foren un sonall, fent un reclam a la societat i aglutinant a una majoria social suficient al voltant d’estos conceptes per a després redefinir el significat  dels mateixos en funció dels propis interessos polítics del grup ideològic, per exemple: “Democràcia és participació ciutadana, elements de democràcia directa  i revocatòria” o “Justícia: ha de ser gratuïta, separada del poder executiu i centrada en la persecució de la corrupció”. Així doncs, el populisme seria un mètode, una manera d’aconseguir un posicionament hegemònic mitjançant una estratègia. El populisme seria un instrument en favor d’una ideologia o projecte polític concret.

El que trobe en el cas de Podemos, és que el partit d’Iglesias no ha sabut passar de la primera a la segona fase. Podemos ha agitat en l’aire els significants buits: Democràcia, Justícia, Igualtat, Llibertat, Pàtria… ha aconseguit que una majoria social s’acostara i entrara en turba però en lloc de concretar el projecte, en lloc d’omplir amb nous significats eixos conceptes ha preferit deixar-los buits i intentar abastar encara més part de l’espectre electoral. Així doncs, el projecte populista de Podemos, en comptes de concretar-se en opció política s’ha anat desdibuixant cada vegada més fins al punt que no és possible reconèixer què s’amaga darrere del seu populisme, no és possible distingir on acaba l’instrument i on comença la finalitat.

Fa un any sabíem que eren d’esquerres, ara no són ni d’esquerres ni de dretes. Fa un any sabíem que volien un nou model democràtic, un nou model d’estat, una nova llei electoral… hui ho sabem? Ho saben ells? En ser preguntats per qüestions concretes solen respondre que encara no tenen programa i a este pas és probable que no el tinguen mai. “Lo que diga la gente” s’ha convertit en el punt estrella de l’inexistent programa de Podemos i resulta que “lo que diga la gente” implica convertir l’instrument en finalitat, és metapopulisme, és un bluf. Pot ser haja sigut per por, davant l’allau d’acusacions sobre Veneçuela, sobre l’Iran, sobre com de radicals són… s’han obsessionat amb estar sempre del costat de la majoria social oblidant que, en realitat, la cosa anava de que la majoria social estiguera del costat d’ells.

Enmig d’esta errada estratègica apareix en escena Ciudadanos, un partit fantasma que s’està configurant a marxes forçades nodrint-se de les deixalles que els partits del règim estan deixant pel camí, especialment el PP. El nou partit de la dreta ho ha tingut fàcil, s’ha aprofitat del camí populista obert per Podemos i ha fet el que s’havia de fer: ha agafat els significants  buits, arramblant-li el sonall de les mans a Iglesias ha agitat els conceptes en l’aire i ha començat a omplir de contingut els buits. Sense massa canvis, sense estridències, sense significats massa nous, tot molt light però amb la seua ideologia ben present: la del stablishment, per a mostra el botó de la sanitat no universal. I així, Ciudadanos ha creuat la porta oberta per Podemos.

Per això com deia al principi, entenc que sense Podemos i l’obertura de l’oportunitat populista, Ciudadanos ho haguera tingut més difícil i si Podemos s’haguera concretat en lloc de desdibuixar-se crec que els de Rivera ho hagueren tingut molt molt més difícil. Però això mai no ho sabrem. Sols ens queda preguntar-nos, als que tenim clares almenys algunes coses, pel que haurem de fer ara. Pot ser, amb populisme o sense ell, del que es tracta és de no tindre por, de ser valents, de tindre convicció. Pot ser haurem de posar en valor allò que som, dotar de contingut els significants buits amb ideologia. Una ideologia, per exemple, que naix d’un valencianisme que és valencianista, d’una esquerra que és d’esquerres, un ecologisme que és ecologista i una voluntat democràtica transformadora que no s’amaga darrere d’un “lo que diga la gente”. Pot ser es tracta d’assumir un Compromís – amb majúscula – amb la societat des de maduresa que el moment requereix. Com a societat, no hauríem d’aspirar a ser nadons que es deixen ensarronar per moviments de sonall, no ens mereixem que ens tracten com a borregos. Hem d’exercir d’allò que volem ser: Una societat madura, compromesa i amb valentia.

Tempestes vénen del sud

 

Les ideologies han mort. Això diuen alguns. No existeix ja ni la dreta ni l’esquerra. Cauen les etiquetes i hi ha qui pensa per això que l’objecte que etiquetaven s’ha diluït com un terròs de sucre enmig de la pluja. Les etiquetes passen de moda, això és cert. Els “guateques” i “el baile” són ja etiquetes demodé, en canvi, fins on jo sé la gent jove continua eixint de nit el cap de setmana i acudeix a ballar i a lligar a un lloc amb els llums a baixa intensitat i la música forta. Cauen les etiquetes però no la realitat que descriuen.

Em fa molta gràcia quan escolte que la dreta i l’esquerra ja no existeixen. Doncs la veritat és que estan més vives que mai, ací a casa nostra, desplegant-se davant dels nostres ulls. Però què és esquerra i dreta? Podríem posar-nos filosòfics i dir que el nucli de l’escletxa esquerra-dreta és la diferent concepció de quin valor ha de pesar més en una societat que es pretén justa, si la igualtat o la llibertat; o podríem posar-nos metafòrics i dir que l’esquerra són els pares protectors i la dreta el pare estricte. Però vés per on la societat, les masses, no estan per a filosofia ni metàfores i han tirat pel recte, emprant els conceptes que millor defineixen el problema: dalt i baix. Ni esquerra ni dreta, ni pare estricte ni mare soltera. “Som els de baix i anem a pels de dalt”. I la burgesia, eixa que sí té i ha tingut sempre consciència de classe, que ha invertit milers i milers de milions de dòlars en convèncer a la pleballa que el conflicte de classes era una mentida i de nou milers i milers de milions de dòlars en fer creure que les ideologies havien mort, ara es troba impotent davant la monstruosa realitat que se’ls revela. Sense classes, sense ideologies sols queda la pura evidència: el poble i els que abusen del poble. Ja no hi ha banderes roges ni mans invisibles que distorsionen o desvien l’atenció del problema. Aquest és presenta clar i cristal·lí, rics i pobres, desigualtat, opulència i misèria, corrupció o dignitat, abús o justícia.

Zoo ha tret el seu primer disc. Es diu Tempestes vénen del sud. I vénen, i tant que vénen. Els pobles del sud d’Europa han despertat, ha sigut gràcies als que abusen, que s’han passat de llestos, que han buidat de contingut les etiquetes, que han deixat a l’home nu i a la dona nua sense referents als que aferrar-se, sense dignitat. I no li direm guateque li direm discoteca, i no li direm esquerra li direm tempesta, li direm poble. Que allò important és saber distingir la Veritat quan la tenim davant, i ja li buscarem nom. L’esquerra ha ressorgit com l’au fènix de les seues cendres, despullada d’etiquetes, despullada del propi concepte ‘esquerra’, vestida pel poble, feta poble. El poble i els que abusen del poble, els de baix i els de dalt, l’esquerra i la dreta, el pare protector i l’estricte… pinteu-lo de verd, que deia aquell, que seguirà sent un mico; que el problema és vell i ve de lluny malgrat que li canviem l’embolcall. Però que s’embolcallen ara ells i miren de protegir-se que l’oratge gira al pas dels maulets i les tempestes vénen del sud.

5 coses que sí m’agraden de Podemos

Este article és una continuació d’un que vaig escriure la setmana passada i que portava per títol: 5 coses que no m’agraden de Podemos. Vaja per davant que m’ha sorprès la bona rebuda que va tindre aquell article ja que va tindre moltes comparticions i difusió per les xarxes socials, tant per part d’amics i coneguts com per gent que no tinc el gust de conèixer. Després del recorregut que va tindre, trobe que són moltes les persones que es trobaven àvides de dades i opinions que els ajudaren a explicar perquè Podemos no els acaba d’agradar. Probablement això es deu a que el meu cercle de persones més properes no és gent que aposte per Podemos, cosa totalment lògica, doncs la majoria de les meues amistats de facebook – per exemple – són simpatitzants o militants de Compromís.

Així doncs, intuisc que este article no tindrà tanta repercussió, cosa que lamente, doncs de les bones pràctiques dels altres també es pot aprendre i molt. Compromís està en disposició – per grandària, per trajectòria i per voluntat de les seues bases – de ser un revulsiu i un exponent de la regeneració democràtica i de la nova política, més i tot que Podemos, estic absolutament convençut. Per contra, els d’Iglesias han sabut fer algunes coses molt bé i se’ls ha de reconèixer l’encert. Al cap i a la fi els triomfs de Podemos són, en part, el fracàs dels partits i formacions anteriors a la seua existència. Ací comentaré 5 coses que m’agraden de Podemos. 5 grans coses. 5 grans pinzellades.

 

Una estratègia brillant

“La sorpresa la ha dado Podemos, un partido liderado por un  tertuliano de televisión, que en tan solo 4 meses ha puesto en marcha una candidatura capaz de recoger 1.250.000 votos y colocar 5 eurodiputados en Bruselas”. Més o menys estes eren les paraules que utilitzaven les televisions el 26 de maig, en la ressaca de les europees, per explicar la ‘sorpresa’ electoral de Podemos. En aquells dies no vaig poder evitar tindre la mateixa sensació que en l’època d’efervescència del 15M quan els mitjans de comunicació intentaven explicar què era, d’on venia i en què consistia el moviment dels ‘indignats’. La conclusió en els dos casos va ser la mateixa: els mitjans no se n’adonen de res. En primer lloc, Pablo Iglesias no és un tertulià de televisió, en segon lloc Podemos no és una candidatura muntada en 4 mesos. Pablo Iglesias és el membre més reeixit d’un grup de politòlegs de la Complutense de Madrid que porten anys, ANYS, analitzant el que estava passant i confeccionant un discurs guanyador i una estratègia guanyadora per a l’esquerra espanyola, Podemos és el resultat d’eixe treball. La gent de Podemos – el nucli promotor –  té absolutament calculat el seu full de ruta, la seua estratègia, tant a nivell de discurs, de passos a donar, d’organització, TOT. Podemos és el partit del 15M, s’ha dit molt i és cert, són els primers que han aconseguit capitalitzar la indignació amb èxit i amb vocació de permanència. Però va més enllà. Podemos busca la majoria social, la busca en  l’espai de ruptura que s’ha generat en el quadrant esquerra-regeneració del nou mosaic ideològic espanyol i del que alguna volta he parlat. Però a més a més, Podemos és un experiment polític com mai havia existit cap altre a l’esquerra espanyola, és una autèntica obra mestra de l’enginyeria política. Iglesias i companyia estan aplicant a la situació política que patim, tots i cadascun dels conceptes i teories que la ciència política ha desenvolupat: les finestres d’oportunitat de Kingdon, els cleavages de Lipset i Rokkan, el canvi de marc cognitiu de Lakoff, el canvi cultural de Inglehart… Per tot això, han estat capaços de fer una anàlisi de la societat actual més correcte i a més han sabut donar-li una solució reeixida. Eixa és la diferència fonamental entre Podemos i el Partido X, per exemple. I el que explica per què uns ho han aconseguit i els altres no.

La lliçó que dóna Podemos en este sentit és que l’estratègia política és imprescindible. El 15M va demostrar que existia el brou de cultiu, la potència, però també que la potència sense control no serveix de res. Amb eixa lliçó apresa, Podemos ens dóna la segona lliçó, conseqüència de la primera: la direcció/organització política és fonamental per a la consecució de qualsevol tipus d’objectiu polític, la direcció ha d’existir, ha de tindre les coses clares i ha d’estar formada pels millors. Ha de ser resolutiva i tindre clar el full de ruta.

El canvi de xip a l’esquerra del PSOE: de resistir a guanyar

Açò que han fet Errejón, Monedero, Iglesias i companyia, açò d’analitzar i traure conclusions, dissenyar estratègies… no és res de nou. És el que porta fent la dreta – primer nord-americana i després de tots els racons del món – durant dècades. En dues paraules: Fundación FAES. La dreta porta anys i anys invertint en think tanks. Think tanks que han generat el discurs i les estratègies que la dreta política necessitava per a seguir garantint (o començar a garantir, depenent del lloc i del moment) l’hegemonia dels grans poders econòmics del món globalitzat. La dreta ha aconseguit estendre els seus valors i la seua cosmovisió ha arribat molt més lluny gràcies als think tanks, als laboratoris d’idees que han nodrit de munició a la dreta. Podemos no té un think tank, o sí, un de xicotet, el CEPS, eixe que “ganó tropecientosmileuros trabajando para el régimen de Venezuela”, siga com siga han aconseguit disputar-li la partida en el terreny de les idees a la dreta, cosa que l’esquerra – i la teòrica esquerra que no ho és – feia temps que no aconseguia fer, almenys d’una manera tan contundent. Podemos ha rescatat a l’esquerra de les idees errònies en les que vivia immersa. La suma de sigles per exemple, la pretesa unitat de l’esquerra. La superioritat moral, la gauche divine. Són conceptes i visions que Pablo Iglesias s’entesta en desterrar. L’equip de Iglesias ha vist els defectes de l’esquerra: endogàmia i purisme; i ha decidit que cal substituir-los per obertura i heterogeneïtat. Sobta veure algú d’esquerres apel·lant als policies i els militars, de fet, sobta a algú d’esquerres sentint-se còmode parlant de Seguretat i Defensa. Ells volen trencar amb eixos tòpics, volen normalitzar l’esquerra, i això implica en últim terme creure fermament en la capacitat de l’esquerra per governar i transformar la societat i per tant en la capacitat de l’esquerra per guanyar unes eleccions a través d’una majoria social i no ser, com fins ara, el trist gaiato de la fallida i falsa socialdemocràcia.

El poder de la televisió

Una vegada vaig escoltar a un militant comunista en una xarrada dir que “internet no es lugar para hacer política”, de la mítica frase en Compromís encara ens estem rient. Gràcies a internet nosaltres hem aconseguit trencar l’apartheid mediàtic al que els grans partits i els grans mitjans ens tenien sotmesos. Personalment sóc de l’opinió que qualsevol mitjà és bo per fer política i per fer arribar el missatge i com més potent i a més gent arribe eixe mitjà, millor. Actualment, malgrat el creixement de l’ús d’internet i les noves tecnologies, la televisió continua sent el mitjà més utilitzat per la gent per a informar-se. Com a part de la seua estratègia l’equip d’Iglesias no ha subestimat esta realitat. Pablo i companyia estan “hasta en la sopa”, això ho sabem tots. Però no sols això, fa anys van posar en marxa un projecte de programa de televisió – La Tuerka – que encara continua emetent i que va servir per a que este grup de joves professors d’esquerres descobriren la importància de la televisió. El seu programa va esdevindre programa de culte entre la gent jove d’esquerres més ideologitzada de l’Estat. Així, quan Pablo Iglesias va irrompre per primera volta en un plató de televisió d’una gran cadena i començà a fer-se ‘famosillo’ era ja la Belén Esteban de la gent jove d’esquerres ideologitzada. La realitat és que el discurs de Pablo Iglesias no és nou ni estrictament seu, agafa pinzellades d’ací i d’allà. Moltes voltes l’he sentit dir frases textuals que deia Mònica Oltra en 2009 o que li havia escoltat prèviament a David Fernández (CUP), la diferència és que jo a Mònica l’escolte perquè és del meu partit i a David Fernández perquè sóc un friki del youtube i del vilaweb, en canvi eixes mateixes frases posades en boca de Pablo Iglesias en Salvados o La Sexta Noche arriben de colp a centenars de milers o inclús milions de persones que no saben que se les ha copiat d’un altre. És injust però és així com funciona i no hi ha dubte que els funciona molt bé.

La il·lusió

Portem cabrejats des de 2009. Això és així. La gent està més que farta, més que indignada. Si açò foren els Estats Units on qualsevol que passa pel carrer es pot comprar un arma, aniríem a massacre de Texas setmanal a les portes de bancs i consistoris. Però ací en lloc d’això tenim escratxes, bé. Som més civilitzats que els americans, fins ací cap sorpresa. El que no som és menys sensibles. Doncs a l’igual que els americans es van deixar ablanir pel ‘Yes We Can’ d’Obama ací sols ha calgut una traducció literal per rescatar-nos del cabreig generalitzat. Amb molta menys espectacularitat que en el cas ianqui, la campanya dissenyada per Errejón es basava en el mateix substrat: transformar la desídia i el cabreig en esperança de canvi i il·lusionar a través d’eixa possibilitat de canvi a una majoria social necessitada de bones notícies i sobretot, cansada de notícies roïnes. El missatge: que la gent normal pot canviar les coses, que la política és cosa de tots i totes, que el país ens necessita a tots, que allò vell no serveix i calen noves fórmules. En este punt, tot i que m’agrada, pense que Podemos ho ha fet pitjor que Compromís. Doncs Compromís va saber lligar eixa il·lusió a altres elements que a mi personalment i a la gent en general crec que agraden més com són: alegria, frescor, diversitat i humor. En comparació, la campanya de Podemos 2014 és més sòbria i menys atractiva que la de Compromís 2011. Per contra, sembla que Podemos, al tindre l’estratègia tan ben planificada aconseguirà mantindre la il·lusió i l’expectació  – i per tant una bosa inflada de votants – a llarg termini, com a mínim fins les eleccions generals de 2015.

Les bases de la nova política

I per què? Per què crec que serà capaç de conservar viva la il·lusió? Perquè no hi ha percepció d’impostura. La gent creu que Podemos és coherent perquè aplica per a ells el mateix que diu voler aplicar quan governen. Coherència per generar confiança. En l’article anterior deia que no m’agrada com s’està organitzant Podemos, que estaven caient en una forma de funcionar equiparable a la de qualsevol altre partit. Ahir coneixíem els resultats de les votacions de l’assemblea ciutadana i es confirmava abastament el que dic. Però alhora que això és així, determinats conceptes i procediments de la nova política han estat consolidats gràcies a l’aparició de Podemos. Per dir-ho clar: el PCE està fent primàries, i això és gràcies a Podemos. D’ací uns anys, la limitació de mandats, la transparència total en els comptes, les primàries o la limitació de salaris per a càrrecs públics seran llei a l’Estat espanyol. No sé si llei escrita o tàcita, però qui no aplique eixes mesures estarà fora de la realitat, percebut com un partit de l’antic Règim. També em va agradar molt l’ús de les noves tecnologies en l’assemblea ciutadana (Appgree). Amb la revolució de la comunicació que vivim ara existeixen ferramentes que ens permeten, per exemple, una presa de decisions conjunta de milers de persones, parcialment deliberativa. Això és una autèntica revolució. En pocs anys els partits que vulguen ser percebuts com ‘actuals’ – fixeu-vos que no dic moderns, simplement actuals – hauran d’estar oberts en canal a este tipus de ferramentes i processos on tothom hi pot participar del procés de pressa de decisions. Però allò que més m’ha agradat, no vos vaig a enganyar, allò pel que envege – un poquet – a Podemos és per les seues primàries. Perquè són realment primàries, perquè hi ha una persona un vot, perquè la llista veritablement la decideix la gent, perquè no hi ha una incorrecta gestió de la pluralitat interna ni lluites intestines per dissenyar un sistema que afavorisca ningú. En les primàries ha d’haver igualtat d’accés, la major igualtat d’oportunitats possible – això és molt difícil perquè sempre hi ha gent que és d’entrada més coneguda que els altres – i també igualtat en el resultat, no es pot penalitzar a algú per ser minoria, per ser home o per qualsevol altra qüestió, no deu existir discriminació negativa, en tot cas positiva cap als sectors socialment discriminats. És per això que m’agraden les primàries de Podemos, perquè són primàries.

Dit tot açò, i com a militant de Compromís no puc sinó concloure, després de tot el que he dit en els dos articles que Podemos no és l’opció que millor ho té per liderar el canvi cap a la nova política al País Valencià. Compromís és qui ha d’assumir eixe repte, perquè tenim l’estructura, la capacitat i la voluntat, però ens caldria ser ferms, ser coherents, ser més estrategues, estar dirigits per la millor gent i creure en les nostres possibilitats i la nostra gent. Algun dia, quan ja siga massa tard, si no ho hem fet ens penedirem per no haver estat més valents. I jo no vull deixar passar el tren – una altra volta-.

 

5 coses que no m’agraden de Podemos

I podria ser este un article d’un militant de Compromís criticant a Podemos, i si es vol, es pot fer eixa interpretació. El lector és lliure. Per si de cas i per si servira d’alguna cosa començaré dient que no tinc res en contra de Podemos, de fet crec que la seua aparició en el panorama polític espanyol era justa i necessària. Tampoc mire a esta formació des de la por, el recel, l’enveja o la rivalitat. Més aviat, com a politòleg no puc evitar sentir certa fascinació pel fenomen i per com un grup de “col·legues” de professió han aconseguit sacsejar de dalt a baix la política espanyola com mai abans havia passat. Vaig ser un dels molts que van assistir a la presentació de Podemos a la facultat de Geografia i Història de València, abans de les eleccions europees, abans del boom de la formació liderada per Pablo Iglesias, i ja hi vaig fer una valoració positiva en el seu moment i els hi vaig brindar els meus millors desitjos. Dit això, i havent-me excusat ja, no sé si vanament, no puc estar-me de dir algunes coses, algunes reflexions que m’han anat assaltant en els temps recents, sobretot després de l’assemblea ciutadana que Podemos ha celebrat este cap de setmana a Madrid.

Podria callar-me-les o contar-li-les només als amics i coneguts quan em demanen pel que opine sobre la formació política de moda de l’Estat espanyol. No obstant, després d’haver estat tants mesos callat i observant, analitzant el discurs, l’evolució i la concreció d’este projecte polític que bé mereix l’atenció de qualsevol amant de la ciència política, no puc sinó expressar per escrit, negre sobre blanc, algunes d’estes reflexions, per a que quede constància, per dir la meua i per a –per a què enganyar-nos- quedar-me un poc a gust.

De Podemos m’han agradat i m’agraden moltes coses. Bàsicament m’han agradat i m’agraden totes les coses que els caracteritzen i que no apareixen a este escrit. Però també he anat observant d’altres coses que em desconcerten, m’allunyen d’ells o directament em provoquen certa preocupació. Anem-hi doncs.

 

“Ni d’esquerres ni de dretes”

“¿De izquierdas o de derechas? Somos de la gente y del sentido común” Així ho expressen últimament els líders de Podemos. No es tracta d’una fórmula nova, entre la gent d’esquerres sempre s’ha dit que els qui diuen que no són ni d’esquerres ni de dretes són persones de dretes que no volen reconèixer-ho. No és el cas però. Sinó el contrari. Podemos és d’esquerres, ho és pel que diu i pel que fa, pel que proposa i pel que diu que farà. Ho és per l’origen dels seus dirigents, per l’origen dels seus simpatitzants, per la formació de la seua gent. L’estratègia de la indefinició ideològica no és nova, ve de lluny. A Espanya la vam viure per primera volta de la mà de Jose María Aznar i el seu “viaje al centro”, després vindrien altres, com UPyD o Ciutadans. Això del “sentido común” també ho hem escoltat moltes voltes… sempre dels llavis de Mariano Rajoy. L’estratègia de la indefinició ideològica ha estat utilitzada normalment per la dreta per atraure nous votants de fora del seu espectre polític. És una estratègia tradicionalment de la dreta perquè es basa en la teoria de Fukuyama (home fort de l’administració Bush) del fi de la Història, segons la qual, amb la caiguda del mur de Berlin les ideologies diferents al capitalisme democràtic haurien desaparegut i les diferències polítiques serien a partir de llavors una qüestió de matisos que no qüestionarien el sistema capitalista democràtic imperant en tot el món. Jo crec que Fukuyama s’equivocava… i Pablo Iglesias, en utilitzar esta estratègia, també. Sé per què ho diu i per què ho fa. Està apel·lant al centre ideològic, està buscant una majoria social que li permeta rascar a tort i dret. Però això és arriscat i contraproduent doncs alhora que et permet en el curt termini obtenir el recolzament de votants de fora del teu espectre reforça l’idea de Fukuyama, reforça l’idea de que els conceptes d’esquerra i dreta no signifiquen res, que la política és gestió i punt. I això, a llarg termini, no té res de bo per a l’esquerra ni el model de societat que defensa. Més i tot tenint en compte que fins ara els que s’amagaven, els que s’avergonyien de ser el que són estaven en la banda dreta de l’espectre i la gent d’esquerres sempre hem estat ben orgullosos de dir què i qui som, convençuts com estem que el nostre model és més just, més humà i més sostenible. Significa això que hem d’estar a tothora repetint que som d’esquerres? Que hem d’enarborar banderes roges i cantar la internacional puny en alt? No, ni molt menys, això els ho deixem als que necessiten fer-ho per ser creïbles, el PSOE per exemple.

 

Model de lideratge importat

Si parles amb qualsevol – o gairebé qualsevol- chavista i li planteges la qüestió del lideratge de Hugo Chávez Frías, acabarà reconeixent, amb més o menys entusiasme, que el personalisme excessiu en la figura del líder ha esdevingut a la llarga un problema per al moviment revolucionari bolivarià. Els sistemes polítics d’Amèrica Llatina són molt personalistes. Hi ha llocs on fins i tot els partits naixen i moren en qüestió de pocs anys configurant-se i reconfigurant-se al voltant d’un polític reeixit i carismàtic. Eixe model de lideratge ens és aliè als europeus. Tem que a Podemos estan cometent l’errada, influïts com estan pels models d’Amèrica Llatina, de centrar-ho tot massa en la figura de Pablo Iglesias. Pablo no és immortal, ni tampoc clonable. A la llarga una formació política que vulga ser creïble, estable i duradora ha de demostrar que compta amb un equip de gent vàlida capaç de representar i identificar-se amb diferents segments de la societat. Algú podria ara pensar en Monedero o Errejón, sí, d’acord, però no deixen de tindre el mateix perfil que Iglesias: 3 acadèmics, politòlegs i a més a més, amics. Pablo Iglesias acapara tota l’atenció, ho vam poder comprovar el dia de les eleccions europees, quan les paperetes de Podemos portaven directament la seua cara, cosa insòlita en la democràcia espanyola fins eixe moment. Però a més a més, l’estratègia és premeditada. Ahir per exemple, en l’assemblea ciutadana en la seua intervenció final, Iglesias va demanar als assistents que no aplaudiren. En diverses ocasions els va manar callar. Ho feia, segons ell per demostrar a la casta no sé quina cosa, jo crec que el missatge que veritablement estava volent transmetre és que és capaç de controlar a la perfecció a les “masses”, que la gent farà el que ell diga, que ell és qui mana. Vist des de fora, eixa va ser la impressió. I eixe model de lideratge, perdonen-me vostès, però és totalment contrari a l’idea de democràcia des de la base i d’un projecte fet i format per “la gente”.

 

El recurs del xantatge i la dictadura de la majoria

Una altra de les coses que no em van agradar de l’assemblea ciutadana és el posicionament de l’equip de Pablo Iglesias davant la possibilitat que la seua proposta política i organitzativa no fóra la més votada. Va dir que si no guanyava la seua proposta ell es faria a un costat i no optaria a liderar el projecte. Un gest que podria interpretar-se com a coherent però que amagava una doble vessant, doncs va dir també que esperava el mateix de l’equip d’Echenique en el cas que la proposta guanyadora fóra la d’Iglesias. Bàsicament d’això es dedueix que per a Pablo Iglesias a Podemos no hi ha lloc per a la discrepància, no hi ha lloc per a les minories o les corrents d’opinió. Desterra la possibilitat de consens, d’arribar a acords, de construir un tot a partir de les aportacions de vàries parts. Deia Rousseau que la democràcia és el govern de la majoria respectant els drets de la minoria. Segur que Iglesias sap que Rousseau deia això i que tenia més raó que un sant, sobretot tenint en compte que Iglesias prové d’un segment ideològic històricament minoritari a la societat. Ara que té la possibilitat de guanyar, de ser majoria, sembla que ha oblidat esta condició bàsica de la democràcia. Al cap i a la fi el que va fer ahir no és sinó fer-li xantatge emocional a la gent de Podemos, “si voleu que jo lidere haurà de ser amb les meues condicions, totes, absolutament totes; sinó me’n vaig”. Crec que això no és generós, crec que no és just i crec que, simplement, és poc democràtic.

 

Proposta identitària: l’Espanya de sempre?

Alhora que Pablo Iglesias es manifesta favorable a la consulta de Catalunya, Jiménez Villarejo es mostra contrari. No sabem quin model d’Estat vol Podemos, de fet, ni ells mateixos ho saben. Entre tanta incertesa es va perfilant una realitat palpable, defensar el que defensa Podemos “no es ser de izquierdas, es ser patriota”. Bé, sabem que són patriotes, sabem que la pàtria a la que apel·len és Espanya. Però pel moment sembla que eixa Espanya que desitgen no dista massa identitàriament de la que actualment se’ns brinda com a l’oficial. Iglesias (Madrid), Monedero (Madrid), Errejón (Madrid), Rodríguez (Cadis), Villarejo (Màlaga), González (Astúries), Sánchez (Cartagena), Echenique (Saragossa), totes les cares visibles de Podemos pertanyen a l’Espanya monolingüe, i pel que sembla la qüestió territorial no entra en les seues preocupacions. No existeix el discurs territorial i això és molt significatiu en el moment actual quan hi ha comunitats autònomes que necessiten i plantegen – des de diferents punts de vista, bé siga des del sobiranisme o des del punt de vista econòmic i del finançament- reformular el seu marc de relacions amb l’Estat central, posem per cas Catalunya, País Valencià o les Illes Balears. La web de Podemos està sols en castellà, a l’igual que els seus documents. A l’assemblea ciutadana tot el marxandatge estava en castellà. Què té a dir Podemos sobre el sistema de finançament autonòmic al País Valencià? Què sobre el sistema financer autòcton regalat a entitats foranes? Què sobre el camp valencià? I sobre el corredor mediterrani? Podemos vol canal 9? Podemos vol requisit lingüístic a la funció pública? Totes estes qüestions són un misteri, un misteri que s’allarga fins a l’àmbit local, i que fa que la incertesa sobre el posicionament de Podemos en qüestions cabdals siga enorme. Això sí, anit van acabar l’assemblea ciutadana tots agafats pels muscles i cantant “L’estaca” de Lluís Llach, desconcerta el detall de reduir la problemàtica identitària a anècdota simpàtica de la jornada.

 

Proposta organitzativa: és l’hora del centralisme democràtic

L’última cosa que m’ha sobtat és la proposta d’organització interna de la formació. Al final Podemos s’organitzarà com un partit a l’ús. Amb una executiva, una consell de delegats, col·lectius territorials i col·lectius sectorials, això sí, amb noms nous i moderns, però al cap i a la fi com qualsevol altre partit polític. Destaca també el fet que sembla que en el debat dels darrers dies s’ha instal·lat la idea de fugir l’assemblearisme com a mètode per a la pressa de decisions. Tampoc sembla que els cercles vagen a tindre una autonomia massa desenvolupada, ja que hauran d’acatar el que marque Madrid pel que fa a pactes locals o autonòmics, per exemple. En definitiva un model centralista, on l’executiu de Madrid té àmplies funcions i pocs elements de control, assaonant el terreny per poder desplegar el “centralisme democràtic” que tant agrada als hereus del Partit Comunista: una executiva totpoderosa a la que no es pot influir, sols tombar en un congrés, sempre i quan no et facen una purga interna un mes abans, clar.

 

En definitiva, un projecte que des de fora semblava il·lusionant i encoratjador, en concretar-se i desenvolupar-se ha anat perdent allò que tenia de místic i pur, ha esdevingut quelcom diferent al que s’esperava. Alguns estes coses ja les hem viscut abans, allò important és no perdre l’esperança ni la motivació doncs tard o d’hora els partits del futur seran l’única opció raonable, el temps de la vella política ha passat.

Podrem?

Ahir de vesprada vaig tindre el gust d’assistir a la presentació de PODEMOS, la plataforma política liderada per Pablo Iglesias, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Vaja de bestreta que qui escriu milita fa anys a les files del valencianisme d’esquerres de manera activa. Compromís, vaja, per no anar amb eufemismes. Hi vaig anar perquè realment m’interessa i m’atrau la proposta de ‘los chicos de la Tuerka’ i perquè el sectarisme me’l vaig deixar al cadàver de la vida anterior.

I allà estava jo, entre Andreu i Paula, esperant ‘al de la coleta’, com si fórem uns grupis. El discurs perfecte, la posada en escena un poc caòtica, l’expectació màxima. Tres sales van omplir. El Nega va estar graciós -s’agraeix. Pablo Iglesias va fer gala de la seua oratòria, com a excel·lent comunicador que és. Té art per a transmetre, per verbalitzar la teranyina de pensaments que a tanta i tanta gent, d’ací i d’allà, de vegades ens costa ordenar fins i tot en la intimitat.

L’objectiu: Europa. El camí: la mobilització popular al voltant d’un programa sorgit des d’una base assembleària de nova creació, constituïda pels cremats de la política –de l’esquerra- de sempre i per tot aquell que s’hi vulga sumar. El mecanisme: les primàries obertes a la ciutadania.

M’agrada, m’agrada molt. És bo i és positiu que més gent se n’adone de la importància, no espera, de la urgència d’empoderament popular que necessitem. El discurs no em va resultar aliè, en absolut. Jo he sentit eixa mateixa il·lusió, eixa sensació d’estar fent realitat la utopia… a Compromís, sí. I pensarà el lector que ja estic agranant cap a casa però no no, espera que seguisc. Allò que no ens solen contar sobre la utopia és que aquesta té dos parts: teòrica i pràctica. Jo la teoria me la sé: poder de les bases, de baix cap a dalt, assemblearisme, altaveu de les reivindicacions socials i civils, participació ciutadana, primàries obertes… El problema és que de la segona part també en sé un poc. I què voleu que us diga, posar la utopia a rodar és complicat, després dels discursos, de les sales plenes i dels aplaudiments toca posar-se a organitzar i gestionar el monstre. La política és un espai d’interessos, alguns més lloables, altres menys, alguns generals, altres particulars. Posar-se d’acord en un manifest de 10 punts és fàcil, aconseguir la infraestructura necessària, la mobilització i coordinació per fer realitat un de sol d’eixos punts és un esforç titànic. I a més, a la utopia li va canviant la cara a mesura que va essent amanida pels humans i les seues misèries. Malgrat tot la perfecció no existeix, i te n’adones que la utopia no deixa de ser el far que et guia i assumeixes la imperfecció de la concreció pràctica i et vas deixant potser als més utòpics pel camí, aquells que ompliran tres sales en la presentació de la següent plataforma ciutadana que ha vingut per a canviar-ho tot, perquè ho podem tot.

En la ronda de preguntes, el debat va girar sobre Izquierda Unida. Acceptarà IU un procés de primàries obertes? Acceptarà IU que els seus candidats s’hagen d’enfrontar a Pablo Iglesias en un procés de selecció obert a la ciutadania? PODEMOS es va mostrar una mica com això, una estratègia en clau interna del partit de referència de l’esquerra espanyola. Un intent fet des de l’entorn de forçar la democratització, obrir i ventilar a casa de Cayo Lara. Un interés molt lloable i molt legítim amb el que sincerament tinc poc o gens a veure. Com tampoc tenien a veure molts dels assistents, alguns dels quals també van preguntar per Compromís. Després vam parlar amb el mateix Iglesias: ¿todo esto es solo para presionar a IU o buscaréis a otras fuerzas que acepten el método de primarias? Ens va dir que volen parlar amb totes les formacions, que estan oberts, que començaran a contactar a partir del dia 9. Tant fa si PODEMOS és una estratègia per forçar l’obertura en IU com si és un projecte amb vocació de personalitat pròpia i amb interés real per buscar aliances amb els que sí estem –intentant- fer les coses bé. Ambdues opcions em semblen respectables i positives si serveixen d’alguna cosa. Però sincerament, jo em vaig tornar a casa reconfortat. Puc dir que a Compromís anem construint alguna cosa, hem estat capaços d’introduir mecanismes de democràcia líquida i democràcia participativa, internament potser estem entre unes formes de fer que no acaben d’arribar i altres que no acaben d’anar-se’n, la qual cosa provoca no poques tensions, però estem en plena fase pràctica i els resultats van eixint, entre ells, també les primàries obertes a la ciutadania, per a tota la llista.

Li desitge un bon futur a PODEMOS, siga quina siga la seua veritable raó de ser. Si esdevé el factor correctiu de la vella closca d’IU, si esdevé un moviment propi, si ve a buscar-nos als que estem treballant ja en eixa línia o si no. Al remat, tots volem transformar la societat des d’un nou paradigma, contra un sistema que ens oprimeix i que ens ha convertit en borregos. A aquestes alçades de la pel·lícula poc importa res que no siga això. Allò que importa és el què la societat necessita d’aquells que estem intentant-ho: la regeneració del sistema, també del sistema polític i, no ens enganyem, no es pot arribar a un resultat diferent si seguim amb les formes de sempre. La pregunta no és com li anirà a PODEMOS o a Compromís a les europees. Si som capaços de sumar més vots que el del costat. La pregunta veritablement important és si PODEMOS podrà passar de la teoria a la pràctica. Si Compromís podrà gestionar la utopia sense convertir-la en una altra cosa. Si podrem demostrar, en definitiva, que una altra política és possible. Podrem?